Caure i aixecar-se; així se’ns mostra la inspiració. Travessar i ser travessat; així es forma el remolí que et fa ascendir al seu estatge. Enredar i estar enredat és la inspiració mateixa. Tensions que defineixen la inspiració divina, les muses, el follet, Eureka! És la bogeria de veure allò que no té res a veure amb la vista. Crear un univers i ser atrapat per ell. La inspiració alimenta sense guanyar pes. Al contrari, es perd tot el pes i es pot volar. És l’om que va inspirar a Lee Alexander McQueen, a brillar amb llum pròpia. Es tracta d’un esdeveniment inexplicable, un impuls per a l’ascens i el descens.
Convé no perdre de vista que en una cultura com la nostra, sotmesa a l’explicable, la força que irradia l’home o dona inspirada és dels pocs fets que segueixen mostrant el misteriós. Potser per això als posseïts per aquesta llum estranya i canviant se’ls intenta canalitzar amb termes com «tenir talent» o «ser creatiu». La nostra cultura s’ha anat allunyant de la inspiració, del follet, de l’incomprensible.
Què va portar Michelangelo a pintar la capella Sixtina? I Joe Strummer a crear l’univers sonor de The Clash? Com es poden pintar una vegada darrere l’altra els nenúfars com va fer Monet o les peces de piano per a quatre mans de Poulenc? Com van arribar a crear-se els poemes de Federico García Lorca o els aforismes de Joseph Joubert? Tots ells sabien escriure, pintar o compondre peces musicals però ningú no sap com van accedir a aquesta comprensió de la realitat que avui continua definint el món.
La inspiració és el que els condueix a aquesta regió inhòspita i alhora lluminosa. És un enigma que ha deixat de ser útil per explicar la rauxa i l’eufòria en què es viu. Són pocs els artistes moderns que reclamen per a ells la inspiració sotmesos a la implacable dictadura de la raó artística. Anem modelant la realitat amb patrons previsibles, comprensibles a la mirada de qualsevol espectador. És una negació conscient de l’inexplicable, d’allò que sorgeix de l’esperit per quedar tot contingut en explicacions i raonaments sense energia.
Les sirenes, les nimfes o les muses han estat desplaçades per automatismes que destrueixen el màgic.
En aquest nou món de les dades, de la informació i del que és visible, del que arribem a veure, la llum és tan clara en tot el que ens envolta que qualsevol indici de foscor ens angoixa. La desconnexió d’explicar l’experiència artística com un tartamut ens converteix en xarlatans de l’experiència artística. Cada vegada ens costa més acceptar que el que ens mou es deu a l’estat d’estar inspirats. Les sirenes, les nimfes o les muses que murmuraven a les nostres oïdes han estat desplaçades per automatismes i explicacions que destrueixen el màgic.
Cap artista declararia avui que les seves obres són producte de la inspiració i no del seu talent. No és possible establir un valor de la seva obra en el mercat si un dia es descobreix que tot va ser producte de la inspiració. Avui, els artistes ho són en la mesura que caminen desperts, no en mans de la son. La pèrdua d’estatus de la inspiració en el món de l’art ens porta al fet que tot pot ser explicable, concret.
Potències invisibles
Si observem la majoria d’exposicions d’art contemporani, si escoltem les entrevistes i respostes dels artistes ens adonarem que ens parlen d’un domini del geni creador que es pot disseccionar sense deixar res al desconegut. L’aspiració d’antany s’anomena avui atzar, casualitat o joc. Hi ha un pudor insà a mostrar-se vulnerable a l’incomprensible, al que no es pot abastar amb paraules. A tots ens ve en alguna ocasió una inspiració però poques vegades en explicar la nostra original idea l’expliquem com quelcom que no podem explicar.
La intel·lectualització del món de l’art va deixant sense espai l’home o la dona que han estat inspirats per una veu secreta. Els èxits han de ser explicables. Si no ho són, és millor no revelar-los. Reivindicar la inspiració s’assembla a reivindicar una estranya malaltia que no té cura. Seria de gran interès elaborar una exposició sobre artistes que van proclamar que les seves obres van ser producte de la inspiració per a advertir que l’art s’escapa en gran manera de la raó. Moltes obres nascudes de la inspiració que no arribem a comprendre són explicades avui com èxits d’una estratègia i planificació a consciència.
Els gerros amb flors d’Odilon Redon, alhora lluminosos i foscos, esglaien l’ànima perquè som conscients que s’hi van posar forces estranyes. La inspiració no nega el domini de la tècnica. Més aviat la porta a un estadi superior. És llavors quan la tècnica desapareix, encara que hi sigui. Davant d’una obra artística excelsa se’ns nega el misteri i se’ns imposa el domini absolut d’allò que s’ha volgut plasmar. No es tracta de tornar a l’artista mèdium, dominat per fantasmes, per esperits burletes, sinó de mostrar-nos disposats com a societat a acceptar que hi ha potències invisibles que desborden una explicació racional. No es tracta tampoc d’eliminar els accidents, l’atzar, les trobades fortuïtes amb què molts artistes han construït les seves obres, sinó d’admetre que moltes van ser inspirades, no per altres referents pictòrics o literaris, sinó per alguna energia que irromp poderosa en el seu procés. Proclamar que la teva obra ha estat producte de la inspiració hauria de bastar a l’artista per simplement mussitar «he escoltat».
