Abans figurava que ho teníem clar: el discurs dominant era que les persones que arribaven de fora podien conservar costums, religions i tradicions pròpies, però s’havien d’integrar en una societat que ja estava en marxa. I, sobretot, no es podien qüestionar uns valors universals que, suposadament, eren el fonament de la cohesió política i social de la civilitzada Europa.

Avui una qüestió plana per sobre d’aquell plantejament: Què significa integrar-se en una societat potser desintegrada? Som un país realment cohesionat? Som un sol poble? Ho són les nacions del nostre entorn?

Perquè el fet és que els símptomes de desafecció són evidents. A tot Europa les societats estan força fraccionades. A Catalunya, els darrers anys hem viscut un retrocés en el sentiment de pertinença. També l’ús de la llengua, que havia estat un element aglutinador, està en regressió. Molts dels principis i valors que semblaven inqüestionables (polítics, econòmics, socials, religiosos...) estan en crisi i la idea que cada generació havia de viure millor que l’anterior ja no és vigent. Veiem com tornen amb força els nacionalismes com a valor refugi davant la incertesa i les pors, com la guerra es fa present novament ben a prop nostre i com molts dels qui estaven convençuts d’ascendir en l’escalafó social, de cop i volta es desperten del somni i es veuen immersos de ple en la lluita per arribar a final de mes.

Sí, cal cohesionar les societats, integrar-les, potenciar els vincles emocionals que fan sentir a les persones que són part d’un projecte comú, d’un demos que sap on va i sap què vol. I en aquest projecte hi hauríem de ser tothom, sense exclusions per raons d’origen o d’estatus social.

Per això, crec que el debat sobre què fem amb les persones que arriben a Catalunya per necessitats econòmiques (immigrants) no es pot tenir totalment al marge del que està passant amb els molts professionals, autònoms, pensionistes i rendistes estrangers (expatriats) que s’instal·len aquí simplement perquè s’hi troben bé o perquè els rendeixen més els seus ingressos. Ni tampoc al marge de com afrontem la precarietat i l’empobriment conseqüent d’una part considerable dels treballadors del país. Aquest objectiu de millorar el sentit de pertinença ens hauria d’afectar a tots per igual.

Molts que es creien formar part de la classe mitjana han descobert amb pànic que ja no és així. Quan han pagat l’habitatge, els subministraments, la telefonia i l’internet, alguns rebuts fixos i han omplert dos carros al supermercat, se’ls acaben els diners. Han hagut de reduir despeses d’oci i revisar els criteris a l’hora de pensar en possibles opcions per a les vacances. I això es dona enmig d’una forta davallada de les inversions en serveis públics tan essencials com l’educació i la sanitat, els dos pilars fonamentals de l’Estat de benestar.

Una bona educació pública era condició necessària per garantir les mínimes opcions de fer possible l’ascensor social i, alhora, la millor eina per afermar una relativa igualtat d’oportunitats. L’escola, avui, tal com està passant també cada cop més amb la salut, s’està convertint en un factor determinant de la desigualtat. I l’empitjorament de la qualitat d’aquests dos puntals de la lluita per l’equitat està contribuint de manera decisiva en l’augment de la polarització política, econòmica i social.

Per llegir l'article complet fes una subscripció de pagament.