El discurs musical i polític de Luigi Nono (1924-1990), que semblava ancorat als anys seixanta i setanta del segle passat, els anys de la protesta i la denúncia radical d’esquerres, ha revifat al Festival de Salzburg amb la seva òpera Intolleranza 1960 i ha demostrat tenir una validesa plenament actual, molt més enllà del que podien pensar els organitzadors al moment de programar-la.

La representació ha coincidit amb la calamitat de l’Afganistan que s’està desenvolupant en directe davant dels nostres ulls. Allà regna la repressió de la població i l’anul·lació perversa d’una part, és a dir, de les dones, exercida pel fanatisme. És una tirania que està empenyent i més que empenyerà a migrar als que puguin fugir d’aquell règim abjecte dels talibans. Intolleranza 1960 també coincideix amb els efectes en forma d’incendis i inundacions cada vegada més catastròfics del canvi climàtic.

Nono definia la seva òpera com Acció escènica en dos actes sobre una idea d’Angelo Maria Ripellino, idea a la qual el compositor va afegir-hi textos de Bertolt Brecht, Paul Éluard, Vladimir Maiakovski, i Jean-Paul Sartre entre d’altres. Composta quan encara el record del feixisme era molt present i mentre a Algèria es combatia una guerra per a la independència i altres colònies arreu buscaven deslliurar-se de la metròpoli, Intolleranza 1960 és una denúncia de tota forma d’opressió i de tortura.

PUBLICITAT
Renfe / Somos tu mejor Opción

Un immigrant que treballa en una mina, cansat de la duresa de la feina i del maltractament i explotació, vol tornar a la seva terra. Durant el retorn, arriba a una ciutat on hi ha una manifestació reprimida violentament per la policia. L’immigrant és detingut i torturat perquè confessi la seva participació en els aldarulls, però no té res a confessar perquè està de pas. Malgrat la seva innocència, és empresonat en un camp de concentració del que aconsegueix escapar juntament amb un algerià. El desig de tornar a casa s’ha transformat en un desig de llibertat. Quan s’apropa al seu poble, la crescuda d’un riu l’inunda emportant-se tot el que troba.

Sembla un final de desesperança, però l’òpera acaba albirant un futur en què la idea de llibertat triomfarà, alhora que demana benevolència per als que no l’han aconseguit. Nono ho fa utilitzant la darrera estrofa del poema de Brecht An die Nachgeborenen (Als nascuts després): «Però vosaltres, quan haurà arribat l’hora / Que l’home esdevindrà un ajut de l’home, / Recordeu-nos / Amb indulgència

 

Un escenari idoni

Dedicada a Arnold Schönberg (era el seu sogre, ja que es va casar amb la filla Núria), Nono fa una òpera dodecatònica, però d’un dodecatonisme poc rígid, i fa servir una gran orquestra. Tot i haver estrenat Intolleranza 1960 a La Fenice de Venècia (1961), el mateix compositor reconeixia que aquella música feta de dissonàncies i tensions creixents no resoltes no es pot representar en un teatre clàssic. En aquest sentit, l’enorme espai del Felsenreitschule amb les parets de pedra de l’escenari resulta un lloc idoni. En el fossat aixecat s’hi repartien 26 instruments de vent i 40 de corda, mentre que a l’esquerra de l’escenari, hi havia una bateria de 12 percussionistes, i a la dreta, més percussió, a més d’arpa, celesta, marimba i vibràfon.

 

Una escena d'Intolleranza 1960', al Festival de Salzburg 2021. © Maarten Vanden Abeele

Una escena d’Intolleranza 1960′, al Festival de Salzburg 2021. © Maarten Vanden Abeele

 

La música és molt punyent. Com diu el director Ingo Metzmacher, és una música plena d’ira i de fúria, però potser per contrast, el més impactant són els cors a cappella d’una sonoritat antiga amb els que comença i acaba l’òpera.

PUBLICITAT
Neix DFactory Barcelona, la fàbrica del futur. Barcelona Zona Franca

El belga Jan Lauwers firma la posada en escena i la coreografia (aquesta, en col·laboració amb Paul Blackman). Omple l’escenari de gent fins a 167 persones amb l’enorme cor, i nombrosos ballarins. Tots van vestits de manera que semblen iguals. No