Enguany, coincidint amb el centenari de la publicació d’España invertebrada, s’han deixat sentir veus benèvolament crítiques amb aquest opuscle de José Ortega y Gasset, amb l’argument que ha envellit malament, i anàlisis amb molta més càrrega de profunditat contra una obra que sovint s’havia presentat com un referent de l’Espanya democràtica. Una de les lectures més valentes l’ha fet José Maria Ridao, un diplomàtic i assagista que des de la publicació del seu llibre Contra la historia, ara fa vint-i-dos anys, ha recuperat la memòria dels heterodoxos espanyols, expulsats de la nostra història canònica.

Ridao, des d’aquesta òptica, constata que España invertebrada ha començat a ser percebuda com allò que mai no havia deixat de ser durant els cent anys en què polítics, periodistes i intel·lectuals l’havien citat potser sense haver-la llegit: «No és que hagi envellit malament, sinó que els seus tenebrosos pressupostos ideològics han estat frívolament convalidats a força d’apuntalar la imatge d’un Ortega liberal del qual no existeix ni rastre en aquest llibre, com en tants altres dels seus» («Del mal envejecer». El Periódico de España, 19-5-2022).

Tanmateix, Ridao va encara més enllà en aquesta lectura crítica i situa l’obra als antípodes del seu pretès liberalisme i en sintonia amb els perillosos viaranys de la «teoria de les elits» d’aquella època. Ortega resumeix al final del llibre la teràpia que proposa per a vertebrar Espanya: l’«imperatiu de selecció» com a instrument de «purificació i millorament ètnic» –«no n’hi ha prou amb millores polítiques»– que produeixi l’«afinament de la raça». L’obra d’Ortega, per tant, ens acosta més a una idea il·liberal d’Espanya que no pas al seu caràcter invertebrat.

Aquesta aproximació crítica porta també a una conclusió política: «Fa cents anys aquestes idees no eren diferents ni millors del que són ara, per la qual cosa no hi ha res que justifiqui, tret de la mandra o la ignorància, haver consagrat aquesta obra com a far i guia de la transició de la dictadura a la democràcia a Espanya, a força de repetir a cegues cites tretes de context». («Citas a ciegas». El País, 12-6- 2022). Val a recordar que la Transició va ser possible per buscar precisament la seva inspiració en les idees contràries a les que defensava Ortega el 1922.

 

Dues visions d’Espanya

En aquest article, partint d’aquesta constatació política, ens proposem projectar aquell diagnòstic d’Ortega als inicis de la Segona República, deu anys després, en els debats sobre l’Estatut de Catalunya a les Corts Constituents, és a dir, en els dos discursos de referència, el del mateix Ortega i el de Manuel Azaña, llavors president del Govern, que reflectien no només dues idees d’Espanya, sinó també un debat de fons sobre la seva vertebració que segueix encara obert. [Els textos que reproduïm respecten la llengua en què van ser produïts].

Les idees d’Ortega en la seva Espanya invertebrada es tradueixen, fil per randa, en el seu discurs parlamentari del 13 de maig de 1932: «El problema catalán es un caso corriente de lo que se llama nacionalismo particularista […] ¿Qué es el nacionalismo particularista? Es un sentimiento de dintorno vago, de intensidad variable, pero de tendencia sumamente clara, que se apodera de un pueblo o colectividad y le hace desear ardientemente vivir aparte de los demás pueblos o colectividades». Per tal d’aprofundir amb la definició de particularisme només cal remetre’ns a la primera part d’España invertebrada, titulada precisament «Particularismos y acción directa».

PUBLICITAT
CaixaForum + La plataforma gratuita de cultura y ciencia. Búscate una excusa.

«La esencia del particularismo es que cada grupo deja de sentirse a sí mismo como parte, y en consecuencia deja de compartir los sentimientos de los demás», resumeix. Les pulsions secessionistes, per tant, tindrien un origen congènit: la incapacitat de catalanistes i «bizcaitarras» per a comprendre la història d’Espanya: «Porque no se le dé vueltas: España es una cosa hecha por Castilla, y hay razones para ir sospechando que, en general, solo cabezas castellanas tienen órganos adecuados para percibir el gran problema de la España integral». Tot seguit, retòricament, es pregunta què hauria passat si fa mil anys, en lloc d’homes de Castella, haguessin estat catalans i bascos els encarregats de forjar Espanya: «Yo sospecho que aplicando sus métodos y dando con sus testas en el yunque, lejos de arribar a la España una, habrían dejado la Península convertida en una pululación de mil cantones».

 

Una qüestió irresoluble

És, a partir d’aquesta anàlisi, que cal interpretar la idea de conllevancia que sovint s’invoca, també de Catalunya estant, per a resoldre l’anomenat «problema català». La conllevancia no és un instrument per integrar la pluralitat catalana, sinó el mal menor davant d’una qüestió irresoluble per la incapacitat congènita dels catalans per a copsar la idea de l’Espanya integral. «¿Qué diríamos de quien nos obliga sin remisión a resolver de golpe el problema de la cuadratura del círculo?», es pregunta Ortega en el seu discurs a les Corts.

Ortega resumeix al final del llibre la teràpia que proposa: l’«imperatiu de selecció» com a instrument de «purificació i millorament ètnic» que produeixi l’«afinament de la raça».

La seva resposta: «Pues bien, señores; yo sostengo que el problema catalán, como todos los parejos a él, que han existido y existen en otras naciones, es un problema que no se puede resolver, que solo se puede conllevar. […] Es un problema perpetuo, que ha sido siempre, antes de que existiese la unidad peninsular, y que seguirá siendo mientras España subsista». El filòsof-polític en treu una conclusió: cal oblidar-se de curar el «problema català» –«cuando alguien es pura herida, curarle es matarle»– i cal optar per la conllevancia: «Llevamos muchos siglos juntos los unos con los otros, dolidamente, no lo discuto; pero eso, el conllevarnos dolidamente es nuestro común destino.»

La conllevancia, llegida amb els termes amb què va ser formulada, s’allunya de la idea que invoquen els que sovint la reclamen. Val a recordar que Ortega, en el seu discurs, defensa els conceptes de «sobirania» i «ciutadania» úniques, dos termes que la integració d’Espanya a la Unió Europea ha projectat en un nou marc de sobiranies i de ciutadanies compartides. «Es menester que amputemos del proyecto de Estatuto esa extraña ciudadanía catalana, que daría a algunos individuos de España dos ciudadanías, que les haría, en materia delicadísima, coleccionistas», ironitza. La Transició es va iniciar a Catalunya, pel que fa a l’autogovern, amb el retorn del president Tarradellas, que va esgrimir la ciutadania catalana com a idea mare –«Ciutadans de Catalunya, ja soc aquí!»– i va culminar a tot Espanya amb la posterior integració europea. No dues, sinó tres ciutadanies compartides: ciutadans de Catalunya, d’Espanya i d’Europa!

 

La rèplica d’Azaña

La Transició va ser possible perquè es va inspirar en un univers simbòlic molt allunyat de les tesis d’Ortega: «Per una vegada en la llarga història d’esperances liberals frustrades, l’actitud ideològica que va inspirar España invertebrada va ser inequívocament derrotada» (Ridao). La reconciliació de les dues Espanyes té el text de referència en el discurs de Manuel Azaña, el 18 de juliol de 1938, a Barcelona: «Cuando la antorcha pase a otras manos, a otras generaciones, […] y otra vez el genio español vuelva a enfurecerse con la intolerancia y con el odio, que piensen en los muertos y escuchen su lección: ya no tienen odio, ya no tienen rencor, y nos envían […] el mensaje de la patria eterna que dice a todos sus hijos: paz, piedad y perdón.»

Si, en el pla general de la Transició, aquest discurs d’Azaña va representar la seva victòria pòstuma després de la frustració política que va patir per les derives de la Guerra Civil al bàndol republicà, també a Catalunya, el seu discurs en els debats de l’Estatut representa la rèplica a la conllevancia orteguiana. El 27 de maig de 1932, dues setmanes després del discurs d’Ortega, Manuel Azaña va fer pedagogia sobre l’autogovern a les Corts Constituents. La seva relectura té ressonàncies de present.

«Solo cabezas castellanas tienen órganos adecuados para percibir el gran problema de la España integral» (Ortega).

D’entrada, Azaña constata que la protesta contra l’Estatut s’ha fet sovint en nom del «patriotisme». Vet aquí la rèplica: «Delante de un problema político, grave o no grave, pueden ofrecerse dos o más soluciones, y el patriotismo podrá impulsar, y acuciar, y poner en tensión nuestra capacidad para saber cuál es la solución más acertada; pero una lo será; las demás, no; y aun puede ocurrir que todas sean erróneas. Quiere esto decir, señores diputados, que nadie tiene el derecho de monopolizar el patriotismo, y que nadie tiene el derecho, en una polémica, de decir que su solución es la mejor porque es la más patriótica; se necesita que, además de patriótica, sea acertada.»

 

Catalanisme i liberalisme

Azaña, des d’aquesta lògica, marca distàncies amb la idea de conllevancia i defensa que el «problema català» s’ha de resoldre en termes polítics: «Cataluña dice, los catalanes dicen: “Queremos vivir de otra manera dentro del Estado español”. La pretensión es legítima porque la autoriza la ley, nada menos que la ley constitucional. La ley fija los términos que debe seguir esta pretensión y cómo debe resolverse sobre ella. Los catalanes han cumplido estos trámites, y ahora nos encontramos ante un problema que se define de esta manera: conjugar la voluntad autonomista de Cataluña con los intereses o los fines generales de España dentro del Estado organizado por la República».

PUBLICITAT
Neix DFactory Barcelona, la fàbrica del futur. Barcelona Zona Franca

En aquest context, lliga la defensa de l’autonomia catalana amb la defensa de les llibertats de tot Espanya recordant l’experiència compartida dels anys de la dictadura de Primo de Rivera: «Maltrató el nacionalismo catalán, maltrató el liberalismo español. Bajo la misma losa han padecido las libertades públicas españolas y las apetencias nacionalistas catalanas. ¿Tiene algo de notable o de extraordinario que hayan renacido juntas? […] De esta mutua experiencia ha resultado, naturalmente, que los autonomistas catalanes han venido a volcarse en la República española, identificándose, por primera vez, una causa local o provincial con una gran causa española.»

Azaña va evocar després els mòbils psicològics dels discursos contra l’Estatut: «No se puede entender la autonomía si no nos liberamos de una preocupación: que las regiones autónomas –no digo Cataluña–, las regiones, después que tengan la autonomía, no son el extranjero; son España, tan España como lo son hoy, quizá más, porque estarán más contentas. […] No hay que tomar respecto de las regiones autónomas las precauciones, las reservas, las prevenciones que se tomarían con un país extranjero, con el cual acabásemos de ajustar la paz. […] Creados este y los de más allá gobiernos autónomos, el organismo de gobierno de la región –en el caso de Cataluña, la Generalidad– es una parte del Estado español, no es un organismo rival, ni defensivo ni agresivo, sino una parte integrante de la organización del Estado de la República española».

«No és que l’obra hagi envellit malament, sinó que els seus tenebrosos pressupostos ideològics han estat frívolament convalidats», conclou l’escriptor Jose María Ridao.

L’advertència final de l’aleshores president del Govern: «Y mientras esto no se comprenda así, señores diputados, no entenderá nadie lo que es la autonomía.» Ara fa cent anys de la publicació d’España invertebrada i noranta de la seva caixa de ressonància política en els debats de l’Estatut a les Corts Constituents. Malauradament, el perfil il·liberal de la idea d’Espanya d’Ortega ha contaminat de nou el discurs de les dretes espanyoles. També a Catalunya, amb el pas del catalanisme al sobiranisme, el procés s’ha empeltat d’aquell esperit il·liberal a la catalana manera.