El mite de la família maleïda dels Atrides ha gaudit de llarga vida al teatre i a la literatura, des dels clàssics de la tragèdia grega fins a la ciència-ficció dels nostres dies. El personatge d’Ifigènia, el més humà de tota la colla violenta, ha tingut en Eurípides, Jean Racine i Johann Wolfgang Goethe els seus valedors teatrals, i en José de Nebra i Christoph Willibald Gluck els musicals. La tragèdia lírica Iphigénie en Tauride d’aquest darrer s’ha representat a l’Opéra Orchestre National Montpellier en una producció de molt bona factura en què destaca la direcció musical de Pierre Dumoussaud i l’escènica d’un Rafael R. Villalobos sobri, però punyent.
Després de la guerra de Troia, el bàrbar Thoas, rei de Tàurida, un territori que correspon més o menys amb l’actual península de Crimea, emet un decret segons el qual tot estranger que arribi a les seves costes serà sacrificat. En contrast amb aquella ferotgia, hi ha la humanitat d’Ifigènia, filla d’Agamèmnon que tothom creu morta perquè el pare havia ordenat el seu sacrifici per tal que acabés la calma que impedia a les seves naus salpar cap a la guerra de Troia. Salvada de la mort per la deessa Diana, la jove és la seva sacerdotessa.
Arriben dos estrangers, Pilades i Orestes. Aquest arrossega la culpa d’haver matat a la seva mare Clitemnestra perquè la dona havia venjat el sacrifici d’Ifigènia assassinant al pare Agamèmnon. Orestes és el germà d’Ifigènia i no sap que és viva. Així mateix, ella creu que el seu germà ha mort. Com a sacerdotessa ha d’executar el decret de Thoas. Els germans no s’han reconegut, però alguna cosa li diu a Ifigènia que aquell sacrifici no ha de tenir lloc. Després de grans dubtes i emocions contrastades, quan la sacerdotessa està a punt de colpir l’estranger es revelen les identitats i tot acaba bé, com diu el cor, en «una pau suau i profunda», excepte pel tirà Thoas que mor a mans de Pilades.
Guerra, barbàrie, ferotgia, tirania que obliga a matar germans, Crimea, desig de pau. Són elements de la història explicada per Eurípides i Gluck que remeten al present en què Villalobos fa viure la tragèdia prenent com a punt de partida el teatre de Mariúpol, edifici que va servir de refugi antiaeri als habitants d’aquella ciutat portuària ucraïnesa durant el setge que van patir, i que va ser destruït per les bombes russes el 16 de març de 2022 causant un nombre indeterminat de víctimes que podria ser entre tres-centes i sis-centes.
PUBLICITAT
Tanmateix, el director d’escena coneix el perill que tenen les transposicions i evita una identificació iconogràfica que podria ser superficial o fins i tot frívola. No hi ha retrats ni banderes. El símbol, molt potent, és el teatre, el teatre com espai físic, com lloc de representació i refugi, però també el teatre com art capaç de desafiar la barbàrie.
Jean-Sébastien Bou (Oreste) i Vannina Santoni (Iphigénie), a ‘Iphigénie en Tauride’, a l’òpera de Montpellier. © Fotografies de Marc Ginot
Gluck va ser el reformador de l’òpera fent-la anar dels excessos del barroc a l’equilibri del classicisme eliminant tota mena d’artifici. A Iphigénie en Tauride no hi ha obertura, no hi ha àries da capo, no hi ha ornamentacions vocals, no hi ha recitatius secs, tots són acompanyats i alguns amb una riquesa melòdica que es confonen amb les àries. El compositor posava la música al servei del drama i és també aquesta depuració la que informa el muntatge de Villalobos.
Així el que veiem en aixecar-se el teló és la platea d’un teatre vista des de l’escenari en el qual uns actors estan representant la tragèdia d’Eurípides Ifigènia a Àulida que acaba quan Agamèmnon anuncia a Clitemnestra el sacrifici de la filla. El públic d’aquella platea aplaudeix mentre sonen les primeres notes de l’òpera, unes notes que indiquen una mar en calma trencada de sobte pel terrabastall d’una violenta tempesta la qual dona peu en aquest cas a identificar-la amb el bombardeig del teatre.
La grisor necessàriament feixuga que il·lumina l’escenari es trenca a l’inici del tercer acte quan Villalobos reprodueix una escena familiar molt lluminosa i retorna als clàssics grecs, en aquest a l’Elektra de Sófocles, al moment en què Clitemnestra explica per què ha matat al marit Agamèmnon.
PUBLICITAT
La soprano Vannina Santoni defensava el paper d’Iphigénie amb molta solvència tot i que faltava un punt per ser la gran heroïna clàssica. El baríton Jean-Sébastien Bou és avui un dels cantants francesos més presents als escenaris. Fa poc el veiem en uns papers totalment diferents en què dominava la seva vis còmica (Les Mamelles de Tirésias i On purge Bébé!). A Montpellier, el seu Oreste torturat per la culpa que fa que només desitgi morir i obligat per la posada en escena a cantar en postures complicades no li va posar fàcil la interpretació tot i que se’n va sortir. Una sorpresa agradable va ser la del tenor Valentin Thill en el paper de Pylade. Les dues àries que li reserva la partitura al segon i tercer acte les va cantar amb una gran sensibilitat i noblesa. Al Thoas del baríton Armando Noguera li faltaven matisos. La soprano Louise Foor va ser una bona intèrpret dels papers de Diana i de primera sacerdotessa. La resta de personatges els assumien amb gran solvència membres solistes del cor de la institució.
L’orquestra de l’òpera de Montpellier era reduïda i no tocava amb instruments originals o històricament informats. Considerant la transposició de la història a una situació bèl·lica com l’actual el so que venia del fossat amb els contrastos molt marcats que li imprimia el director Pierre Dumoussaud s’adaptaven bé. El mateix es pot dir del cor de l’òpera que dirigeix Noëlle Gény. Les breus intervencions dels actors eren molt millorables.
Per a aquesta Iphigénie en Tauride Villalobos comptava amb els seus col·laboradors habituals, Emanuele Sinisi per l’escenografia i Felipe Ramos per la il·luminació. També com ha fet en altres ocasions, el director d’escena firmava el vestuari.
Després d’un Barbiere di Siviglia i la Tosca que també es va veure al Liceu, aquesta és la tercera producció que Villalobos fa a Montpellier, en aquest cas en coproducció amb el Teatro de la Maestranza de Sevilla i l’Opera Ballet Vlanderen.
PUBLICITAT
