La convocatòria imminent de noves eleccions al Parlament de Catalunya, la celebració de les quals està tanmateix condicionada per l’evolució de la pandèmia, és una bona ocasió per analitzar el delicat context de la política catalana i espanyola després de gairebé deu anys de crisi territorial irresolta.

Contemplats ara amb certa perspectiva, hi ha dos moments que resulten especialment il·lustratius del despropòsit que s’ha viscut en nom del procés. El primer se situa una mica després de ser posat en marxa, l’11 de setembre del 2012, i l’altre, molt poc abans del seu desenllaç abrupte la tardor del 2017, però tots dos episodis coincideixen a posar de manifest mancances greus de coneixement sobre la complexitat de Catalunya i d’Espanya que van mostrar en cadascun el president de la Generalitat i el president del govern d’aleshores.

Per ordre cronològic, i remuntant-nos a les setmanes posteriors d’aquella primera gran manifestació de la Diada que va determinar tant la radicalització independentista d’Artur Mas, resulta interessant recordar l’advertiment perspicaç que el 24 d’octubre del 2012 va formular José María Aznar: «Espanya només es podria trencar si Catalunya patís abans la seva pròpia ruptura com a societat […] Qui pensi que només està en joc la unitat d’Espanya s’equivoca. Abans d’això, està en joc la integritat de Catalunya».

Així que el primer que va assenyalar el que ara sembla tan obvi per a tots va ser un polític que l’elit de poder i la intel·lectualitat dominants a Catalunya de ben segur que considerarien molt mal equipat per prendre l’autèntic pols d’una comunitat la comprensió de la qual requeriria una finezza que no és a l’abast de la suposada aspror castellana. Precisament per això, que algú tan inesperat exposés un judici més encertat que el del nacionalisme català (i l’esquerra sobiranista) sobre la realitat delicada i diversa que havia d’atendre i gestionar la Generalitat, era la millor manera de posar en evidència el despropòsit d’aquell moment crític. Per a rubor de l’expresident Mas, que fa poc ha declarat que «res no va sortir com s’esperava», Aznar va demostrar entendre molt millor la història, la societat i les tensions internes de Catalunya.

PUBLICITAT
Renfe / Viaja como piensas

La principal irresponsabilitat en tot el que ha passat recau sobre la Generalitat, però la principal responsabilitat recau sobre l’Estat.

És clar que Mariano Rajoy no surt més ben parat en aquesta retrospectiva. Si ens preguntéssim ara quin polític internacional de màxima rellevància seria considerat el més matusser a l’hora d’entendre els problemes territorials d’Espanya i, per tant, el que més podria avergonyir un president del govern per demostrar que coneixia millor què ens cauria a sobre l’1 d’octubre, apuntaríem tal vegada a Donald Trump per diversió, i des de la convicció absoluta que no és possible que passés. I, no obstant això, el 26 de setembre del 2017, en una conferència de premsa davant de la Casa Blanca, el que aleshores era el president dels Estats Units va assenyalar que s’havia preocupat de «seguir l’evolució d’un assumpte que d’altra banda fa segles que evoluciona» i va afegir, clarivident, que, per molt que «el president del Govern espanyol digui que no es votarà, molta gent s’hi oposarà» per la qual cosa «no sap ningú si al final aconseguiran votar».

 

Afecte i democràcia

A més, per a descrèdit de Rajoy, no va utilitzar cap subterfugi de picaplets per criticar l’intent de secessió, sinó que va apel·lar a dos arguments polítics eficaços que a penes havien aparegut en el discurs de la Moncloa: afecte i democràcia. Segons Trump, «enquestes rigoroses» havien revelat tant «que el poble català estima Espanya» (cal recordar que, segons els baròmetres del CEO, el sentiment de pertinença dual espanyol-català de la gran majoria s’ha mantingut alt i estable en tot aquest temps), com que «el seu desig no és marxar» (en aquests mateixos sondejos, el percentatge que creu que la solució és la independència ronda el terç dels enquestats).

Aquests dos exemples, que de manera tan gràfica posen de manifest les disfuncionalitats dels lideratges exercits a Catalunya i a tot Espanya en l’última dècada, semblen abonar a primera vista l’enfocament recent del president del Govern, que el passat 29 de desembre va dir que «ningú no és lliure de culpa. Tots hem comès errors i hem d’aprendre d’aquests errors». Però no és així. O, si més no, no exactament. Al marge del fet que repartir culpes és discutible, no sembla que aquesta frase s’hagi d’entendre com la manifestació meditada d’un estadista proveït ara d’una estratègia viable i eficaç per a resoldre el problema de fons.

Ningú no ignora que l’actual coalició governant no té cap possibilitat de consensuar una reforma constitucional ni capital polític per impulsar transformacions fonamentals en el bloquejat panorama català. Per això, la gran majoria ha interpretat que Pedro Sánchez estava només expressant el seu cèlebre tacticisme, que adoba el terreny per a futurs indults que li permetin mantenir el suport conjuntural dels partits independentistes i, així, continuar sobrevivint sobre les seves fràgils bases parlamentàries.

PUBLICITAT
Fabriquem oportunitats per al teu futur. Zona Franca de Barcelona.

El més significatiu de les pròximes eleccions és que no hi ressona cap de les grans frases èpiques que van proliferar fins al 2017.

I és que, per desgràcia, encara no ha arribat el moment de superar el conflicte, i aquestes eleccions difícilment seran un punt d’inflexió. És aviat per superar les dinàmiques tòxiques que ha generat el procés, tot i que també és cert que, a llarg termini, s’albira una lenta maduració de les úniques conclusions a què poden arribar en una democràcia avançada els actors polítics moderats. A contracor, el nacionalisme català menys radical (no solament ERC, sinó també les forces centristes encara petites que han trencat amb Carles Puigdemont) va acceptant que Aznar tenia raó i que és impossible trencar amb l’Estat si mitja Catalunya s’oposa a aquesta audaç pretensió i la immensa majoria d’Espanya la troba inacceptable.

Al seu torn, els partits centrals de l’àmbit espanyol (PSOE, PP i, si és capaç de sobreviure, Cs) també van donant la raó a l’instint demostrat aquell dia per Trump reconeixent el caràcter secular de la tensió centre-perifèria al nostre país, la solidesa del sentiment catalanista i la necessitat d’abordar el futur amb una aproximació molt més política que jurídica.

I com ha de ser aquesta aproximació? Seria sens dubte un error enorme si peca d’agressiva i insensible a la complexitat d’Espanya, tal com postula Vox, que curiosament ignora aquí l’exemple del seu admirat expresident nord-americà. Però també s’equivocaria si adopta l’enfocament apaivagador que proposa Unides Podem acceptant de manera acrítica el marc conceptual de l’independentisme en el qual Espanya seria plurinacional, però Catalunya identitàriament homogènia.

PUBLICITAT
Correos Market

Tampoc no ha de partir, com s’ha comentat abans, d’una discussió estèril sobre si tots han tingut part de culpa en el que ha passat. Tanmateix, i a propòsit de les responsabilitats, hi ha una aproximació més prometedora que no assumirà ningú en públic, però que sí que és possible compartir implícitament com a punt de partida: la principal irresponsabilitat en tot el que ha passat recau sobre la Generalitat, però la principal responsabilitat recau sobre l’Estat. Sona a joc de paraules ocurrent, però apunta a una qüestió profunda.

 

Sense grans frases èpiques

Perquè el disbarat és sobretot el producte d’unes forces polítiques catalanes que van ser irresponsables i es van llançar a un viatge condemnat per endavant al fracàs. Només quan la majoria d’aquestes forces acceptin la tossuda realitat plural de la ciutadania que representen (buscant noves fórmules per conviure i no per fracturar), es podrà sortir del mal pas. Però l’Estat, que té molt més poder i en conseqüència molta més responsabilitat que una comunitat autònoma, tampoc no ha estat a l’altura. Tal vegada perquè les institucions i els grans partits van creure en algun moment que Espanya era més feble que no és en realitat, va faltar perspectiva i flexibilitat en els instruments; cosa que no és incompatible amb la fermesa en les finalitats. La desastrosa gestió policial de l’1 d’octubre i el desgast internacional dels tribunals espanyols en són els millors exponents.

Per desgràcia, encara no ha arribat el moment de superar el conflicte, i aquestes eleccions difícilment seran un punt d’inflexió.

Mentre s’obre camí aquesta reflexió a múltiples bandes, el més significatiu de les pròximes eleccions és que no hi ressona cap de les grans frases èpiques que van proliferar fins al 2017: «el món ens mira», «ara és l’hora», «Catalunya, nou Estat d’Europa» o «el vot de la teva vida». En una democràcia liberal no hi hauria d’haver mai un únic vot que marqués tota una vida ni moments polítics que la meitat de la societat considera màgics i l’altra meitat agònics. Així que, a manera de consol intermedi, és bo confirmar que aquesta vegada no serà cap vot per a tota la vida sinó la 13a vegada que es vota el Parlament i la 52a en què tots els catalans s’acosten a les urnes des del 1977 (sumant-hi també les quinze eleccions generals, les onze locals, les vuit europees i els cinc referèndums legals que han tingut lloc en aquests més de quaranta anys). Ni més ni menys.