El passat 4 de maig, Isabel Díaz Ayuso (Madrid, 1978) es convertia en una figura política d’alt nivell en arrasar a les eleccions de la Comunitat de Madrid traient més escons que tota l’esquerra junta. Aquella nit va proclamar des del balcó del carrer de Gènova, la seu del PP, que «la llibertat ha triomfat novament a Madrid»; i va afegir que «la forma de governar amb opulència i hipocresia des de la Moncloa té els dies comptats» i que el sanchisme no entra a la capital perquè «Madrid és llibertat». Una paraula, llibertat, que va presidir tota la seva campanya electoral i que, segons ella, és, entre altres coses, «portar una polsera que digui llibertat sense haver d’amagar-la» o prendre unes canyes a la nit en una terrassa.

Aquesta frase és un dels centenars d’exemples de la retòrica particular de Díaz Ayuso, llicenciada en Periodisme per la Universitat Complutense i especialitzada en comunicació política. Veïna de Chamberí, va acabar la carrera el 2002 i el 2005 es va afiliar al PP, quan l’actual president, Pablo Casado, presidia les Noves Generacions a Madrid. Va treballar a premsa, a justícia i interior i després es va dedicar a portar la comunicació digital del PP de Madrid, primer amb Esperanza Aguirre i després amb Cristina Cifuentes a la presidència.

El 2011 va entrar a l’Assemblea de Madrid per ocupar una vacant. Reelegida el 2015, dos anys després va deixar l’escó en ser nomenada viceconsellera de Presidència i Justícia. Amiga de Casado, a qui considera «molt creatiu, un liberal pur, molt ideològic», comparteix amb ell, amb José María Aznar y amb Aguirre la idea que durant l’etapa de Mariano Rajoy el PP va renunciar a les seves essències i va apartar el debat ideològic per prioritzar la gestió.

Per llegir l'article complet fes una prova gratuïta de 15 dies o fes una subscripció de pagament. Accedeix si ja ets subscriptor.