Israel no és un Estat teocràtic, però els ultraortodoxos talmudistes participen en el govern de Benjamín Netanyahu i la seva ideologia influeix en les decisions polítiques i militars del govern. A més, són impulsors radicals dels assentaments de colons a Cisjordània amb la finalitat de recuperar tros a tros la Terra d’Israel; segons el Gènesi, el primer llibre del Pentateuc bíblic, la terra seria la compresa entre el Nil i l’Eufrates, si bé, en l’Èxode figura més delimitada més a prop d’un Gran Israel menys inversemblant.

La reacció d’Israel a la incursió criminal de Hamàs del passat 7 d’octubre, que va deixar unes 1.200 víctimes segons fonts israelianes, a més de la captura com a ostatges de més de dos-cents civils, és un càstig col·lectiu als palestins de la Franja de Gaza, sense oblidar l’enduriment de les accions de l’exèrcit i els colons a Cisjordània amb dotzenes de morts.

Hamàs va buscar deliberadament aquesta reacció, bo i filmant l’exhibició de la crueltat dels assassinats de civils israelians, se suposa que amb la intenció de reactivar la causa palestina a l’exterior i de cohesionar als palestins entorn de Hamàs a l’interior, encara que van subestimar la magnitud i la intensitat de la reacció. Han d’estar lamentant el seu error de càlcul, ja que com a mínim l’exèrcit israelià destruirà bona part de la infraestructura de túnels i dipòsits tan laboriosament muntada, i la duresa del càstig col·lectiu podria tornar-se contra Hamàs que el va desencadenar.

El bombardeig sistemàtic de Gaza d’ençà el 8 d’octubre, només amb una pausa de cinc dies per a l’intercanvi d’ostatges israelians per presoners palestins i l’entrada d’una parva ajuda humanitària, ja ha destruït o danyat el 60% dels edificis residencials i la major part de les infraestructures civils imprescindibles per a la supervivència de la població gaziana.

Quan escric aquestes línies, els morts gazians voregen els 21.000, segons fonts controlades per Hamàs, i les condicions de vida en el que queda de la Franja de Gaza són inhumanes al nivell més baix: manquen les provisions de boca, els medicaments bàsics, inclosa l’anestèsia per a les intervencions quirúrgiques i els calmants per als milers de ferits, així com aigua potable, electricitat i combustible per als generadors, una carestia que causa molt de sofriment i nombroses defuncions.

La desproporció entre les víctimes i els danys civils israelians i els gazians sobrepassa les nocions ordinàries de represàlia i venjança, Israel ni tan sols respecta la primitiva Llei del Talió, que figura recollida com a legitimació de la violència en tres llibres del Pentateuc, l’Èxode, el Levític i el Deuteronomi.

La descripció més aplicable per analogia al present és la del Levític: “El que causi mal a algun del seu poble, haurà de sofrir el mateix mal que va fer: fractura per fractura, ull per ull, dent per dent; haurà de sofrir en carn pròpia el mateix mal que hagi causat”.

PUBLICITAT
Neix DFactory Barcelona, la fàbrica del futur. Barcelona Zona Franca

En el fons, la llei del Talió significava un progrés, una manera d’establir una proporcionalitat: fer el mateix mal que el rebut, no més. Israel no aplica aquest precepte bíblic en el sentit de “mal per mal”, està multiplicant el mal rebut fins a l’intent de genocidi dels palestins de Gaza forçant-los amb bombardejos despietats a l’èxode a Egipte.

Tampoc no respecta ni per remei el dret internacional humanitari del Protocol Addicional I de 1977 als Convenis de Ginebra de 1949 de protecció de les víctimes dels conflictes armats, que prohibeix les represàlies, el càstig col·lectiu i l’atac deliberat a objectius civils.

Per què una tan gran reacció? Aprofitar l’oportunitat de “buidar” totalment o parcialment Gaza i ampliar el territori d’Israel, com ha fet en cadascuna de les guerres des de 1948 és una explicació racional, plausible. Però els dirigents israelites, els d’ara i els anteriors, amb comptades i matisades excepcions, reaccionen moguts per la por a que es repeteixi el genocidi propi, per l’insuperable trauma existencial de l’Holocaust, la Xoà, que va representar la culminació de tots els pogroms patits pels jueus els últims 2.000 anys.

Auschwitz, on van perir, gasejats o assassinats d’una altra forma, aproximadament un milió de jueus, té en la memòria jueva d’Israel un pes aclaparador paralitzant o determinant de la praxi i la cultura dels israelians, que són els hereus dels exterminats i dels supervivents dels camps d’extermini nazis i de les massacres de jueus a tot Europa.

Però la memòria de l’Holocaust com a deshumanització absoluta no pertany exclusivament als jueus. Norbert Elias en la seva condició de jueu i alemany ho va sintetitzar en “Humana conditio. Consideracions entorn de l’evolució de la humanitat en el quarantè aniversari de la fi d’una guerra (8 de maig de 1985)”: els actes inhumans (de l’Holocaust) van tacar no sols la identitat alemanya, sinó que “no es podran erradicar fàcilment de la memòria de la humanitat”.

Per tant, els israelians han d’introduir més elements en el marc de la presa de decisions enfront dels palestins que la memòria de l’Holocaust tot i el seu pes incommensurable, sinó els qui van ser víctimes esdevenen botxins per simple inversió.

Presoners d’una ancestral por per la persecució patida com a jueus al llarg de la història, malgrat el seu poder militar en l’àmbit regional i la possessió d’armes nuclears, l’Estat d’Israel se sent en perill, assetjat, amenaçat d’anihilació. No l’han reconegut la majoria dels Estats àrabs, perquè volen tenir les mans lliures per, eventualment, emprendre una nova guerra per esborrar-lo del mapa. Hamàs, el Gihad islàmic palestí, Hezbollah i altres grups terroristes pretenen llançar al mar -diuen- als israelians, jueus i sionistes amb el que abasten tot l’espectre polític, religiós i ideològic dels “intrusos a Palestina”.

Que els uns i els altres no estiguin capacitats per dur a terme el seu propòsit tant se val, la sola amenaça i la possibilitat què tractin d’executar-la justifica emocionalment als ulls dels jueus la reacció d’Israel per molt desproporcionada que resulti.

Com superar el cúmul d’emocions que encadenen en una espiral infernal de por, odi i violència a israelianes i palestins és una qüestió irresolta des de 1948, que fins i tot grava la política mundial, alguna esperança com els acords d’Oslo de 1993, aviat va ser enterrada, a Israel per l’assassinat el 1995 del primer ministre Yitshaq Rabín, que havia negociat i signat els acords, per un ultranacionalista israelià, i a Cisjordània i Gaza per les intifades palestines, començant un nou cicle (un altre) de por, odi i violència mutus.

També és un fracàs de la Comunitat internacional institucionalitzada en l’ONU i del Consell de Seguretat en particular, bloquejat pels vetos creuats a favor i en contra d’Israel. La Resolució de l’Assemblea General de 12 de desembre  2023 amb 153 vots a favor, 10 contra i 23 abstencions instant un alto el foc “immediat” no és vinculant i Israel no ha fet més cas que el de criticar a l’Organització titllant-la de tendenciosa, favorable als palestins, però implícitament conté una condemna a Israel i una prova de la pèrdua de suport a la legítima defensa que molts Estats li havien reconegut.

Tal vegada unes certes mesures podrien crear condicions per a una (quasi impossible) nova negociació palestí-israelita, com el reconeixement de l’Estat d’Israel per les monarquies àrabs del petroli, que han utilitzat als palestins com a carn de canó en el seu enfrontament amb Israel, ignorant-los en el terreny humà -tant és així que el primer donant en ajuda a les necessitades Gaza i Cisjordània és la Unió Europea, no les riquíssimes petromonarquíes- reconeixement descartat mentre cremi Gaza.

Una negociació que prèviament caldria determinar sobre què. La constitució de dos Estats, un jueu i l’altre àrab-palestí, d’acord amb la resolució 181 de 29 de novembre de 1947 de l’AG de les Nacions Unides de partició de Palestina, ja no és més que un mantra, Israel ha deixat sense viabilitat territorial un Estat palestí, tret que estigui disposat a retirar les colònies jueves establertes il·legalment a Cisjordània, reconstruir la Franja de Gaza i permetre l’establiment d’un vital corredor de trànsit que comuniqui els dos territoris palestins.

Una altra mesura eficaç seria la imposició a Israel d’un alto el foc pels Estats Units, que està alimentant els bombardejos mitjançant el municionament de l’exèrcit israelià. El president Joe Biden i l’esforçat secretari d’Estat Antony Blinken haurien d’acompanyar les seves bones paraules sobre el necessari respecte del dret internacional humanitari tallant els subministraments estratègics a Israel, és l’únic llenguatge que Netanyahu entendrà.

No ho faran pas. Als Estats Units viuen més jueus que a Israel i el seu vot és decisiu.