Hi ha un esdeveniment tan espectacular en la redistribució de poder al món com el sorgiment d’un nou Israel autoritari, militaritzat i amb una forta vis expansiva que l’ha portat a remodelar el mapa sencer de l’Orient Mitjà i a esdevenir la potència hegemònica regional? Entre tots els canvis que està patint el món, aquesta transformació concebuda i aplicada pel primer ministre d’Israel, l’ultraconservador Benjamin Netanyahu, apareix com la més transcendent en l’accidentada transició des de la unipolaritat regida per l’ordre liberal dels darrers 40 anys fins a la multipolaritat actual, conduïda per la llei de la força.

Netanyahu n’és l’artífex, amb el seu seguit de guerres a Gaza, Cisjordània, el Líban, Síria, el Iemen i, sobretot, l’Iran. Però els Estats Units, i més en concret el seu actual president, Donald Trump, n’és el factor determinant. Ell és qui li ha donat mans lliures a la guerra de Gaza i sobretot per a l’atac directe a la República Islàmica de l’Iran, reblat amb l’operació Martell de Mitjanit, amb la qual Washington va mobilitzar la flota aèria més sofisticada de la història de l’aviació militar per tal de destruir les instal·lacions nuclears iranianes i assassinar-ne la cúpula militar i científica.

PUBLICITAT

Només la pau amb els palestins podria donar seguretat, fronteres i integració regional a l’Estat jueu construït en terra palestina.

Aquest episodi va començar pròpiament el 7 d’octubre de 2023, quan Hamas penetrà en territori israelià, segrestà 250 ciutadans i n’assassinà 1.200 més, una autèntica catàstrofe per a Israel, que va agafar desprevinguts el seu exèrcit i els seus serveis secrets. L’organització armada islamista volia impedir la culminació dels Acords Abraham, impulsats per Trump des de l’any 2020, amb els quals l’Aràbia Saudita havia d’acabar incorporant-se al conjunt de països àrabs en una normalització de les relacions diplomàtiques i econòmiques amb Israel que deixava de banda les reivindicacions palestines.

Hamas va aconseguir el que es proposava i la causa palestina va tornar sobtadament a primer pla, just quan semblava que Netanyahu podia fer-la desaparèixer. També va reaparèixer una vella i terrible sensació d’inseguretat a Israel, en veure’s qüestionada la seva existència com a refugi dels jueus després de ser objecte de persecució i finalment d’extermini a Europa fins a l’any 1945. La matança va revifar les ombres dels pogroms a la Rússia tsarista i a Polònia i encara més de l’Holocaust a mans dels nazis, amb els quals van ser comparats immediatament els militants de Hamas.

Tot el món democràtic va reconèixer el dret d’Israel a defensar-se, ben aviat acompanyat de recomanacions de moderació i de diàleg. Però ningú no es va fer gaires il·lusions, perquè el govern d’Israel també era, i és encara, el més extremista de la seva història, guiat pel supremacisme dels violents colons de Cisjordània i pel messianisme apocalíptic de l’extrema dreta religiosa, dues forces irredemptistes inspirades en el Gran Israel que inclou totes les terres dominades pels successius regnes jueus dels temps bíblics.

 
Venjança i càstig col·lectiu

Les primeres paraules dels dirigents israelians no van deixar marge al dubte. Demanaven venjança i càstig col·lectiu, apel·laven als passatges més truculents de la Bíblia i regalaven els arguments perquè es pogués establir davant dels tribunals internacionals que es tractava de la planificació d’un genocidi, car es predicava el setge de la fam, l’extermini de part de la població, l’expulsió de la resta i l’ocupació i colonització de la Franja. D’aleshores ençà el món ha vist horroritzat i en directe com morien sota les bombes milers de gazians, sobretot dones i nens, creixien les muntanyes de runes on abans hi havia escoles, hospitals, mesquites i habitatges, i es radicalitzaven les opinions públiques arreu, entre unes esquerres extremes que acusen Israel de genocidi i unes dretes, extremes també, que acusen les esquerres d’antisemitisme.

Sota la consigna de la victòria total, Netanyahu ha fet de la guerra un instrument polític per soldar la seva coalició i mantenir-se en el poder. Evita així retre comptes per la catàstrofe del 7 d’octubre i la conducció de la guerra, allarga els seus procediments judicials per corrupció i a la vegada posposa la definició del futur de Gaza, que aboca necessàriament a triar entre l’annexió que demanen els ultres o alguna fórmula que s’acosti al reconeixement de l’Estat palestí. La continuació i l’ampliació de la guerra a la regió ha estat així una tàctica per mantenir l’estabilitat d’un govern molt qüestionat i una estratègia per diferir sine die la resolució del problema palestí.

La mobilització bèl·lica, contra Hamas primer i després contra tota la resta del front de la resistència dirigit per l’Iran, ha neutralitzat d’entrada el moviment democràtic contra les reformes judicials il·liberals empreses pel govern de Netanyahu prèviament al 7 d’octubre. També ha servit de ciment nacionalista transversal, amb l’excepció notable dels partits de la minoria àrab israeliana, i ha invisibilitzat la matança de Gaza. La democràcia liberal israeliana, com succeeix gairebé sempre en temps de guerra, i més encara amb un govern d’extrema dreta, ha patit una forta erosió. L’espai de la llibertat d’expressió, amb excepcions rares, però notables, ha quedat reduït al mínim, i encara concentrat en la protesta permanent dels familiars dels ostatges davant d’un govern escassament preocupat pel seu alliberament.

Des de la perspectiva que dona el moment expansiu actual, on l’Iran apareix capficat en la recuperació després de la guerra devastadora que ha sofert, només Turquia es manté com a contrapunt regional oposat a Israel. La destrucció del front de rebuig i la desaparició de l’amenaça nuclear immediata obren l’espai a un Israel desfermat sense altre horitzó per als palestins que no sigui la lenta però constant emigració des dels territoris ocupats en direcció a altres països àrabs. Perdut tot equilibri de Washington respecte a les dues parts del conflicte, amb els europeus dividits i absents, Rússia capficada en la seva guerra d’Ucraïna i la Xina a veure-les venir amb la seva proverbial prudència, es fa difícil pensar que la resolució de la reivindicació palestina pugui obrir-se camí.

 
Brit Shalom

Israel s’ha trobat des de fa un segle amb tres versions de la pàtria protectora dels jueus perseguits. En l’etapa d’indefinició prèvia a la constitució de l’Estat, hi havia encara un sionisme humanista, liberal i pacifista, que es proposava la construcció en terra palestina d’una Llar Nacional Jueva a partir d’una negociació i d’uns acords amb la població autòctona àrab i els estats veïns ja constituïts. Un petit partit, anomenat Brit Shalom (Aliança per a la Pau), sens dubte el de més consistència intel·lectual i moral, representa millor que ningú el sionisme inclusiu, pactista i universalista, que volia substituir el mandat britànic sobre Palestina per un estat binacional, àrab i jueu, fos federal o confederal.

Va comptar amb el suport de personalitats com Albert Einstein, Martin Buber, Gershom Scholem, Hannah Arendt i Judah Magnes, el fundador i primer rector de la Universitat de Jerusalem. Aquella versió del sionisme buscava una fórmula política que reconegués els drets democràtics individuals i col·lectius a tothom per igual, amb la variant federal o confederal que permetés l’autodeterminació en una mateixa terra de les dues nacions, la jueva i la palestina, fos en un sol Estat o entitat o en dues de federades o independents. Aquest projecte va patir una forta erosió a partir de la revolta àrab de 1938 i sobretot de l’extermini dels jueus d’Europa, autèntic fonament per a la creació d’un Estat només per als jueus a la Palestina històrica i convincent argument per al pla de partició aprovat per l’Assemblea General de Nacions Unides.

La partició pressuposava que més tard o més d’hora s’aconseguiria un acord per a la coexistència en territoris adjacents, uns al costat dels altres però separats. Molts anys després, aquesta idea va ser rubricada per Sadat i Begin a Camp David el 1979, el primer gran pacte de pau entre Egipte i Israel, en el qual es reconeixien «els legítims drets del poble palestí» i «la participació dels palestins en la determinació del seu futur». Aquella fórmula nebulosa no va aturar la colonització sionista ni tampoc va fructificar fins al 1991 amb la Conferència de Madrid i els Acords d’Oslo de 1993, sota el principi d’intercanviar pau per territoris i l’horitzó dels dos Estats sobirans, reconeguts mútuament, en pau i seguretat l’un al costat de l’altre.

PUBLICITAT

 
Assassinat de Rabin

Prou van sorgir esperances de pau des d’aleshores, animades pel final de la guerra freda i els bells propòsits d’un nou ordre internacional fonamentat en la cooperació multilateral, la llei i les institucions internacionals. I ben aviat es va capgirar tot, en especial amb l’assassinat del primer ministre Rabin per part d’un extremista israelià del mateix corrent ideològic que molts membres de l’actual govern de Netanyahu. Entre el terrorisme, el militarisme, la colonització il·legal i els fonamentalismes religiosos dels uns i dels altres, tot s’ha anat empitjorant, fins a arribar a les actuals guerres en cadena i a la instal·lació a Israel d’un govern d’extrema dreta supremacista, amb afinitats amb les extremes dretes racistes europees i estatunidenques, que tot ho fia a la força militar i a la sobreprotecció dels Estats Units, plenament garantida per Donald Trump. El pla de pau establert a Oslo, boicotejat, mal aplicat i al final paralitzat, en lloc de dur als dos Estats, un per a cada nació, ha servit per ampliar l’ocupació a Jerusalem i a Cisjordània, fins a fer inviable l’Estat palestí per falta de continuïtat territorial.

Només hi havia dues sortides al conflicte ja centenari que planteja la doble reivindicació nacionalista sobre el territori de la Palestina històrica: la imposició d’un dels dos nacionalismes sobre l’altre o el compromís, la reconciliació i la fórmula d’equilibri, de la qual els Acords d’Oslo podien haver estat l’inici. La primera, és la que propugnen els supremacismes excloents, tant el sionista com l’islamista, i no és estrany que trobi simpaties als Estats Units –on així mateix és com es va produir la conquesta territorial i l’eliminació de les nacions indígenes– i també a les societats autoritàries musulmanes, que ja estan posant en pràctica la fórmula islamitzadora i exterminadora amb les minories religioses.

 
Destrucció de la democràcia

La segona, és la recuperació del diàleg obert a Madrid i a Oslo fa 30 anys i de l’objectiu polític del sionisme pluralista i liberal dels pioners, per tal d’establir la igualtat de drets individuals entre tots els ciutadans sense distinció i dels drets col·lectius de les dues comunitats, la palestina i la jueva, sigui quina sigui la fórmula d’Estat o d’Estats definitiva. La tragèdia de la democràcia israeliana és que només la pau amb els palestins, tal com ho van saber veure els pioners de Brit Shalom, podria donar seguretat, fronteres i integració regional a l’Estat jueu construït en terra palestina, mentre que l’Israel militaritzat i imperialista de Netanyahu condueix a la destrucció de la democràcia i a la pèrdua de qualsevol exemplaritat per part del poble que s’havia considerat la llum de les nacions.

 
Referències:

• Pankaj Mishra, El mundo después de Gaza. Una breve historia. Galaxia Gutemberg, 2025.
• Jean-Pierre Filiu, Un historien a Gaza. Les Arènes, 2025.
• Shlomo Sand, Deux peuples pour un État? Rélire l’histoire du sionisme. Éditions du Seuil, 2024.
• Joan B. Culla i Adrià Fortet, Israel. La tierra más disputada. Península, 2024.
• Rashid Khalidi, Palestina: Cien años de colonialismo y resistencia. Capitán Swing, 2024.