De la política italiana se’n solen dir dues coses. En primer lloc, se’n destaca la complexitat: per a molts observadors, el que passa a Itàlia resulta de comprensió difícil a causa dels governs dèbils, les majories heterogènies, els girs inesperats i el transfuguisme parlamentari. A vegades es mira cap a Roma amb una barreja de sorna i enveja, sense entendre com poden passar algunes coses i com pot ser que, encara que en passin tantes, el país transalpí sembla que segueix funcionant.

En segon lloc, se subratlla com Itàlia ha estat sempre (o gairebé) un laboratori polític. No és necessari recordar aquí fenòmens com el feixisme i el berlusconisme, o la força i l’arrelament del Partit Comunista Italià, la vivacitat dels moviments en el llarg 68 o l’experiència del compromís històric entre democratacristians i comunistes. Itàlia, en síntesi, entre les tenebres dels palaus romans i la inescrutabilitat d’un sistema que sempre està a punt de trontollar, s’avança sovint als temps. Per a bé i per a mal.

Recentment, la complexitat italiana sembla haver augmentat encara més, si això és possible. En menys de tres anys el país ha passat de ser governat pel primer executiu nacionalpopulista d’Europa occidental –el format pel Moviment 5 Estrelles (M5E) i la Lliga de Salvini– a tenir un govern tecnicopolític d’unitat nacional liderat per l’expresident del Banc Central Europeu, Mario Draghi. D’un antieuropeisme cridaner que mirava el Brexit i li feia l’ullet als perdedors de la globalització s’ha transitat, en la mateixa legislatura, a un govern semitecnocràtic i europeista per excel·lència, passant –no s’ha d’oblidar– per un executiu progressista que va haver de gestionar el primer any de la pandèmia.

PUBLICITAT
Renfe / Viaja como piensas

Però si eixamplem la mirada, podem apreciar com els ensurts han estat continuats en les darreres tres dècades. Primer, amb el final de l’anomenada Primera República enmig de l’escàndol de corrupció de Tangentòpolis; després amb l’entrada en política de Silvio Berlusconi, i posteriorment amb la llarga crisi de la Segona República, entre governs tècnics –l’executiu liderat per Mario Monti–, l’eclosió populista –amb l’aparició del M5E fundat per l’excòmic Beppe Grillo– i l’etapa del renzisme, naufragada en menys d’un trienni.

Intentar comprendre aquests girs resulta útil no només per entendre a fons la política italiana, sinó per a poder entreveure, possiblement, els canvis globals que s’apropen en una època que, més que líquida, és, políticament parlant, gasosa.

Cal no oblidar, a més, que per més que la seva economia porta gairebé dues dècades estancada, Itàlia continua sent un dels membres del G7, la tercera potència de la Unió Europea i un dels països més poblats del continent. Quan està a punt d’acabar el lideratge d’Angela Merkel i Emmanuel Macron se juga la presidència en les eleccions franceses de l’any vinent, l’arribada de Supermario retorna la centralitat a Roma en una fase crucial per al projecte comunitari, marcada pel repte del Next Generation EU i la recuperació postpandèmica.

Per a més inri, Itàlia és el país europeu que més fons rep del pla de recuperació: l’enormitat de 209.000 milions d’euros, entre transferències i préstecs. El futur d’Europa se juga també a Roma: un fracàs del pla presentat a finals d’abril pel govern Draghi seria, al cap i a la fi, una frenada, en el millor dels casos, en el procés de major integració europea.

El govern Draghi ha despertat moltes esperances, tant al sud dels Alps com a Brussel·les. Tanmateix, els reptes que ha d’afrontar són molts, començant per la capacitat de mantenir unida una majoria parlamentària –des de la Lliga de Salvini fins a l’esquerra del Partit Democràtic– que es caracteritza per les seves divergències. S’apropen, a més, mesos de tensions polítiques pel vot en les principals ciutats del país –setembre i octubre– i l’elecció del nou president de la República, al febrer.

D’altra banda, els problemes del país continuen sent els mateixos com a mínim des del començament del nou mil·lenni: n’hi haurà prou per a resoldre’ls amb un president amb bona capacitat de lideratge i una alta reputació internacional? Com ho explica Emanuele Felice, les divergències regionals entre el nord i el sud de la península no han deixat de créixer des de l’any 2000, tot i que hi ha hagut intents de parar el declivi i reduir la bretxa.

PUBLICITAT
Correos Market

Si la política es troba en un marasme constant i fins i tot el populisme transalpí està vivint una fase de transformació profunda, com apunta Paolo Mossetti, sembla que la màquina de l’Estat funciona raonablement bé, més enllà dels casos més sorollosos de corrupció i la llosa d’una burocràcia anquilosada. És aquest Estat profund, com l’anomenen alguns i que desentranya Giuseppe Salvaggiulo, el que caldria mirar amb més atenció per a entendre la continuïtat de fons de les institucions.

I Espanya? S’ha parlat sovint de la poca sintonia entre Roma i Madrid i de la falta de voluntat política per a enfortir un eix mediterrani amb pes a Europa, més enllà d’alguns moments com el representat per la col·laboració entre Pedro Sánchez i Giuseppe Conte. Poques vegades, en canvi, s’ha atès la influència que la política transalpina ha tingut en les dinàmiques espanyoles, des de la Transició fins avui, com ho explica Enric Juliana. Itàlia, en definitiva, mana més del que pensem. També per aquesta raó val la pena entendre què passa al sud dels Alps.