El meu primer viatge a l’estranger fou a Itàlia. Estiu del 1974. Tenia disset anys. Florència em va impressionar tant que encara no m’he recuperat. L’any següent hi vaig tornar, i el següent, i el següent…, fins a esdevenir un italianòfil contumaç. Vint anys després, vaig tenir l’oportunitat de viure i treballar a Itàlia com a corresponsal de La Vanguardia a Roma. Professionalment va ser l’etapa més feliç de la meva vida i només els déus saben com enyoro aquell temps quan les tardes a Madrid són ennuvolades i el plom del cel es fusiona amb el plom de la política espanyola. En alguna d’aquestes tardes grisoses, m’he preguntat per què m’interessa tant aquell país. I només hi trobo una resposta: quan viatjo a Itàlia tinc la sensació d’arribar a casa.

També he arribat a la conclusió que Itàlia és una bona brúixola per saber on som i cap on anem. Des de fa molts anys, Itàlia és el laboratori, entre genial, pervers i embogit, de moltes de les novetats europees. Itàlia sempre avisa, però cal desxifrar-la. Itàlia ha influït molt més del que hom pensa en els afers del nostre país. Proposo fer-ne un breu repàs, sense viatjar al temps de l’Imperi Romà. Prenguem com a referència l’any 1977, moment fundacional de la transitiva democràcia espanyola.

Els pactes de la Moncloa

Encara no havia passat un mes de les primeres eleccions democràtiques a Espanya i el nou govern sortit de les urnes ja enviava un SOS. Juliol del 1977. L’economia espanyola anava cap al penya-segat. La pujada dels preus del petroli, a conseqüència de la revenja àrab contra Occident per la guerra del Yom Kippur, estava destruint la balança comercial. En només dotze mesos, el barril de petroli havia pujat d’1,63 a 14 dòlars. El deute exterior arribava als 14.000 milions de dòlars, el triple que les reserves d’or i divises del Banc d’Espanya. La inflació se n’anava cap al 30 %.

Amb aquest quadre era impossible fer una constitució democràtica. Calia aturar l’espiral inflacionista i Adolfo Suárez no tenia prou majoria al Congrés per a imposar un pla econòmic unilateral. Calia pactar una sortida i la fórmula va arribar d’Itàlia. Uns mesos enrere, l’ambaixador espanyol a Roma havia enviat un informe al palau de la Moncloa sobre el pacte d’austeritat entre el govern encapçalat per Giulio Andreotti i el principal sindicat del país, la combativa CGIL, amb el vistiplau del Partit Comunista Italià. Democratacristians i comunistes se seguien combatent, però després del cop d’estat a Xile (1973) i de l’esclat de la crisi del petroli, havien acostat posicions.

La política italiana de «compromís històric» es va plasmar en els pactes de la Moncloa, en els quals el sindicat Comissions Obreres va tenir un paper fonamental. Reducció del poder adquisitiu dels salaris a canvi d’una acceleració de les reformes democràtiques i del futur estatut dels treballadors. Al cap d’un any, la inflació havia baixat al 17 %. El novembre del 1978, la nova Constitució espanyola s’aprovava en referèndum. L’any 1979 es redactava l’Estatut de Catalunya. La solució va venir de Roma.

La Constitució de 1978

La Constitució espanyola del 1978 beu de diverses fonts. Té coses de la Llei Fonamental alemanya del 1949 (l’article 155, per exemple), però també està influïda per la Constitució italiana del 1948, en la qüestió territorial. Quan la Constitució espanyola distingeix entre nacionalitats i regions esbossa una organització territorial amb dos nivells que remet a la distinció italiana entre les regions amb autonomia especial (Sicília, Sardenya, Val d’Aosta, Trentino-Alto Adige i Friuli-Venezia Giulia) i les regions d’autonomia ordinària.

PUBLICITAT

Els constituents italians van voler donar un tracte especial a Sicília, on l’any 1943 havia esclatat un significatiu moviment independentista, al qual havia donat suport la Màfia. Enfocada la perillosa qüestió siciliana, també es va voler atorgar una autonomia especial a les regions frontereres amb minories lingüístiques i a l’illa de Sardenya, amb forta tradició autonomista. (En els seus escrits de joventut, Antonio Gramsci explica que va arribar a estar a favor de la independència de Sardenya davant de les duríssimes condicions de vida a la seva illa natal).

Animats per Jordi Solé Tura (bon lector de Gramsci) i Miquel Roca i Junyent, els ponents de la constitució espanyola van acceptar la subtil distinció entre nacionalitats i regions (distinció mai desenvolupada per una llei orgànica) i una doble via d’accés a l’autonomia (articles 143 i 151). Una via ràpida reservada a les comunitats anomenades històriques i una via més lenta per a la resta.

Paolo Vasile, conseller delegat de Mediaset a Espanya, és en aquests moments un dels grans escultors del gust popular espanyol.

La «revolta» andalusa del 1980 per accelerar la seva autonomia per la via ràpida va suposar la primera reinterpretació de la Constitució. Ho van fer sense trencar amb la legalitat. Van ser hàbils. Convé recordar que alguns conspicus autonomistes andalusos també estaven sota influx italià. José Rodríguez de la Borbolla, segon president de la Junta d’Andalusia, va estudiar Dret Laboral a Bari i ha estat sempre un bon lector dels textos de Gramsci sobre la qüestió meridional. Ramón Vargas-Machuca, un dels dirigents del PSOE andalús amb més perfil intel·lectual, va escriure una tesi doctoral sobre Gramsci. El doctor José Aumente, intel·lectual de referència del Partit Socialista d’Andalusia (el partit impulsat per Alejandro Rojas Marcos al marge del PSOE), també va ser un notable gramscià.

L’aposta de Felipe González per Berlusconi

El mes de gener de 1990 van començar a Espanya les primeres emissions de la televisió privada. L’Estat deixava de tenir el monopoli del mitjà de comunicació més influent en la configuració de les opinions públiques després de la Segona Guerra Mundial. El Govern de Felipe González va atorgar tres llicències: Antena 3, Tele 5 i Canal Plus (televisió de pagament). Totes tres cadenes tenien accionistes espanyols, però Tele 5 quedava sota el control estratègic de Mediaset, puixant grup de comunicació de l’empresari milanès Silvio Berlusconi.

Promotor d’un gran barri residencial als afores de Milà, Berlusconi havia començat en el negoci de la imatge amb un sistema de vídeo comunitari. Els veïns de la urbanització Milano-2 pagaven una quota i ell emetia pel·lícules en circuit tancat. Després va començar a comprar emissores locals de televisió –aquelles emissores locals italianes amb extraordinaris venedors de catifes i aspiradores i pel·lícules picants a mitjanit– i, quan ja n’havia acumulat un bon grapat, les va posar en cadena desafiant la llei i el monopoli de la RAI. Així va néixer el seu imperi. L’impetuós i genial Berlusconi tenia un gran protector: el líder socialista italià Bettino Craxi, primer ministre entre 1983 i 1987.

Gràcies a Craxi, Berlusconi va obtenir llicència a Espanya i també va poder emetre, amb menys èxit, a la França de François Mitterrand. El model de televisió popular de Berlusconi agradava als dirigents socialistes de l’Europa meridional. Els podia ajudar a crear consens, creien. Tele 5 va triomfar a Espanya, arrossegant amb el seu model tots els altres canals de televisió. A principis dels noranta, poc sospitava González que Berlusconi entraria en política tres anys després per a protegir-se millor de les primeres acusacions de corrupció, intentant ocupar el gran buit polític que havia creat la fragmentació de la Democràcia Cristiana i la vertiginosa caiguda en desgràcia del seu amic Craxi.

Aquells anys, González va perdre l’oportunitat de potenciar TVE com a canal articulador de la diversitat espanyola. Si ho hagués fet, algunes coses haurien anat d’una altra manera en aquest país. Trenta anys després, no hi ha dubte que el model Tele 5 ha esdevingut hegemònic. Paolo Vasile, conseller delegat de Mediaset a Espanya, és en aquests moments un dels grans escultors del gust popular espanyol. Fins fa uns anys compartia aquesta funció amb Maurizio Carlotti, mànager d’Antena 3, avui jubilat a Venècia. (Carlotti, antic militant del PCI, també havia treballat amb Berlusconi). Dit a la gramsciana manera, el senyor Vasile, que no vol parlar mai de política, és un dels més destacats «intel·lectuals orgànics» d’aquest país. Queda clar que Itàlia ens influeix.

L’aposta dels Agnelli per Pedro J. Ramírez

Coincidint amb l’eclosió de la televisió privada, entre 1989 i 1991 van néixer quatre diaris nous a Madrid: El Mundo, El Sol (vinculat a l’accionariat de Tele 5 a través de l’editor Germán Sánchez Ruipérez), Claro i El Independiente. L’economia anava bé i la publicitat circulava a dojo. Dels quatre nous diaris només va quedar dempeus El Mundo, gràcies a una injecció de capital italià que ningú no s’esperava. La família Agnelli, propietària de la marca automobilística Fiat i principal punt de referència de la indústria italiana, apostava pel jove diari fundat per Pedro J. Ramírez, el gran antagonista de Juan Luis Cebrián a la premsa de Madrid.

El primer canal de televisió i el segon diari són els dominis mediàtics d’Itàlia a Espanya. És impossible imaginar-ho a l’inrevés.

L’operació de compra es feia a través del grup Rizzoli, societat editora del Corriere della Sera, aleshores controlada pels Agnelli. La notícia va tenir un gran impacte: els prínceps de la indústria italiana volien tenir un diari influent a Espanya, pretenien fer la competència a El País i apostaven per una línia d’oposició al Govern de Felipe González. El conseller delegat de Rizzoli era Cesare Romiti, antic alt directiu de Fiat i home de confiança dels Agnelli. Romiti dirigia Fiat quan el grup italià va abandonar Seat i no va digerir mai que, en aquell conflictiu traspàs, Felipe González hagués facilitat al grup alemany Volkswagen la compra de la xarxa comercial de Seat. Romiti hauria preferit abandonar la inversió industrial, mantenint per a Fiat la principal xarxa de concessionaris d’automòbils a Espanya. L’eina de la seva revenja es deia Pedro J. Ramírez.

Avui en dia, els Agnelli han abandonat Rizzoli –ara són els propietaris del diari La Repubblica–, però l’empresa editora del Corriere segueix sent la propietària d’El Mundo, sense Ramírez al timó. El primer canal de televisió i el segon diari, aquests són els dominis mediàtics d’Itàlia a Espanya. És impossible imaginar-ho a l’inrevés: el primer canal de la televisió italiana i el segon diari del país en mans de capital espanyol. És molt difícil imaginar-ho a França, a Alemanya o al Regne Unit. Els camins del neoliberalisme a Espanya han estat sempre inescrutables.

L’aposta d’Enel per Endesa

El dia 5 de desembre de l’any 2007, abans de la gran crisi financera, el primer ministre italià Romano Prodi i el president espanyol José Luis Rodríguez Zapatero arribaven a un acord a Nàpols per tal que l’empresa pública italiana d’electricitat Enel fes una oferta de compra d’Endesa, la molt disputada empresa energètica espanyola d’antiga propietat estatal. Ni alemanya, ni catalana: italiana. Prodi i Zapatero estaven en sintonia i compartien el desig d’una més gran compenetració entre Espanya i Itàlia en el marc europeu. El front del sud.

Itàlia és el laboratori, entre genial, pervers i embogit, de moltes de les novetats europees. Sempre avisa, però cal desxifrar-la.

L’operació podia anar en aquesta direcció i ajudava a superar la guerra de posicions oberta des que Gas Natural havia intentat adquirir Endesa provocant una reacció furibunda de l’establishment madrileny, que preferia l’oferta de la companyia alemanya E.On a fi d’evitar un campió energètic espanyol en mans catalanes. El febrer de 2009, l’operació quedava definitivament tancada amb l’adquisició italiana al grup Acciona del 25 % d’Endesa per 11.000 milions d’euros. La companyia elèctrica que s’havia cruspit Fecsa i Sevillana de Electricidad, líder del sector elèctric privat a l’Amèrica Llatina, passava a ser gestionada per l’antic monopoli elèctric italià, encara controlat per l’Estat, que es manté com a principal accionista amb el 25 %. Els camins del neoliberalisme a Itàlia, com podem veure, han estat una mica diferents dels espanyols.

En la seva eterna batalla electoral amb Berlusconi, Prodi no va trigar a caure i els plans cooperatius de Zapatero se’n van anar en orris. El magnat de Milà havia recuperat el poder i les seves idees sobre la cooperació italoespanyola eren una mica diferents. Els interessos estratègics d’Enel –és a dir, els interessos estratègics del govern italià– es van centrar en l’Amèrica Llatina, deixant les inversions a Espanya en un segon pla. Més de deu anys després, Espanya segueix sense tenir un campió energètic en un moment de decisives transformacions en aquest camp.