El meu primer viatge a l’estranger fou a Itàlia. Estiu del 1974. Tenia disset anys. Florència em va impressionar tant que encara no m’he recuperat. L’any següent hi vaig tornar, i el següent, i el següent…, fins a esdevenir un italianòfil contumaç. Vint anys després, vaig tenir l’oportunitat de viure i treballar a Itàlia com a corresponsal de La Vanguardia a Roma. Professionalment va ser l’etapa més feliç de la meva vida i només els déus saben com enyoro aquell temps quan les tardes a Madrid són ennuvolades i el plom del cel es fusiona amb el plom de la política espanyola. En alguna d’aquestes tardes grisoses, m’he preguntat per què m’interessa tant aquell país. I només hi trobo una resposta: quan viatjo a Itàlia tinc la sensació d’arribar a casa.

També he arribat a la conclusió que Itàlia és una bona brúixola per saber on som i cap on anem. Des de fa molts anys, Itàlia és el laboratori, entre genial, pervers i embogit, de moltes de les novetats europees. Itàlia sempre avisa, però cal desxifrar-la. Itàlia ha influït molt més del que hom pensa en els afers del nostre país. Proposo fer-ne un breu repàs, sense viatjar al temps de l’Imperi Romà. Prenguem com a referència l’any 1977, moment fundacional de la transitiva democràcia espanyola.

 

Els pactes de la Moncloa

Encara no havia passat un mes de les primeres eleccions democràtiques a Espanya i el nou govern sortit de les urnes ja enviava un SOS. Juliol del 1977. L’economia espanyola anava cap al penya-segat. La pujada dels preus del petroli, a conseqüència de la revenja àrab contra Occident per la guerra del Yom Kippur, estava destruint la balança comercial. En només dotze mesos, el barril de petroli havia pujat d’1,63 a 14 dòlars. El deute exterior arribava als 14.000 milions de dòlars, el triple que les reserves d’or i divises del Banc d’Espanya. La inflació se n’anava cap al 30 %.

Amb aquest quadre era impossible fer una constitució democràtica. Calia aturar l’espiral inflacionista i Adolfo Suárez no tenia prou majoria al Congrés per a imposar un pla econòmic unilateral. Calia pactar una sortida i la fórmula va arribar d’Itàlia. Uns mesos enrere, l’ambaixador espanyol a Roma havia enviat un informe al palau de la Moncloa sobre el pacte d’austeritat entre el govern encapçalat per Giulio Andreotti i el principal sindicat del país, la combativa CGIL, amb el vistiplau del Partit Comunista Italià. Democratacristians i comunistes se seguien combatent, però després del cop d’estat a Xile (1973) i de l’esclat de la crisi del petroli, havien acostat posicions.

La política italiana de «compromís històric» es va plasmar en els pactes de la Moncloa, en els quals el sindicat Comissions Obreres va tenir un paper fonamental. Reducció del poder adquisitiu dels salaris a canvi d’una acceleració de les reformes democràtiques i del futur estatut dels treballadors. Al cap d’un any, la inflació havia baixat al 17 %. El novembre del 1978, la nova Constitució espanyola s’aprovava en referèndum. L’any 1979 es redactava l’Estatut de Catalunya. La solució va venir de Roma.

 

La Constitució de 1978

La Constitució espanyola del 1978 beu de diverses fonts. Té coses de la Llei Fonamental alemanya del 1949 (l’article 155, per exemple), però també està influïda per la Constitució italiana del 1948, en la qüestió territorial. Quan la Constitució espanyola distingeix entre nacionalitats i regions esbossa una organització territorial amb dos nivells que remet a la distinció italiana entre les regions amb autonomia especial (Sicília, Sardenya, Val d’Aosta, Trentino-Alto Adige i Friuli-Venezia Giulia) i les regions d’autonomia ordinària.

Els constituents italians van voler donar un tracte especial a Sicília, on l’any 1943 havia esclatat un significatiu moviment independentista, al qual havia donat suport la Màfia. Enfocada la perillosa qüestió siciliana, també es va voler atorgar una autonomia especial a les regions frontereres amb minories lingüístiques i a l’illa de Sardenya, amb forta tradició autonomista. (En els seus escrits de joventut, Antonio Gramsci explica que va arribar a estar a favor de la independència de Sardenya davant de les duríssimes condicions de vida a la seva illa natal).

Animats per Jordi Solé Tura (bon lector de Gramsci) i Miquel Roca i Junyent, els ponents de la constitució espanyola van acceptar la subtil distinció entre nacionalitats i regions (distinció mai desenvolupada per una llei orgànica) i una doble via d’accés a l’autonomia (articles 143 i 151). Una via ràpida reservada a les comunitats anomenades històriques i una via més lenta per a la resta.

Paolo Vasile, conseller delegat de Mediaset a Espanya, és en aquests moments un dels grans escultors del gust popular espanyol.

La «revolta» andalusa del 1980 per accelerar la seva autonomia per la via ràpida va suposar la primera reinterpretació de la Constitució. Ho van fer sense trencar amb la legalitat. Van ser hàbils. Convé recordar que alguns conspicus autonomistes andalusos també estaven sota influx italià. José Rodríguez de la Borbolla, segon president de la Junta d’Andalusia, va estudiar Dret Laboral a Bari i ha estat sempre un bon lector dels textos de Gramsci sobre la qüestió meridional. Ramón Vargas-Machuca, un dels dirigents del PSOE andalús amb més perfil intel·lectual, va escriure una tesi doctoral sobre Gramsci. El doctor José Aumente, intel·lectual de referència del Partit Socialista d’Andalusia (el partit impulsat per Alejandro Rojas Marcos al marge del PSOE), també va ser un notable gramscià.

 

L’aposta de Felipe González per Berlusconi

El mes de gener de 1990 van començar a Espanya les primeres emissions de la televisió privada. L’Estat deixava de tenir el monopoli del mitjà de comunicació més influent en la configuració de les opinions públiques després de la Segona Guerra Mundial. El Govern de Felipe González va atorgar tres llicències: Antena 3, Tele 5 i Canal Plus (televisió de pagament). Totes tres cadenes tenien accionistes espanyols, però Tele 5 quedava sota el control estratègic de Mediaset, puixant grup de comunicació de l’empresari milanès Silvio Berlusconi.

PUBLICITAT
Fabriquem oportunitats per al teu futur. Zona Franca de Barcelona.

Promotor d’un gran barri residencial als afores de Milà, Berlusconi havia començat en el negoci de la imatge amb un sistema de vídeo comunitari. Els veïns de la urbanització Milano-2 pagaven una quota i ell emetia pel·lícules en circuit tancat. Després va començar a comprar emissores locals de televisió –aquelles emissores locals italianes amb extraordinaris venedors de catifes i aspiradores i pel·lícules picants a mitjanit– i, quan ja n’havia acumulat un bon grapat, les va posar en cadena desafiant la llei i el monopoli de la RAI. Així va néixer el seu imperi. L’impetuós i genial Berlusconi tenia un gran protector: el líder socialista italià Bettino Craxi, primer ministre entre 1983 i 1987.

Gràcies a Craxi, Berlusconi va obtenir llicència a Espanya