«Il nous faut de l’audace,
encore de l’audace,
toujours de l’audace!»

Georges Jacques Danton
Assemblea Legislativa
París, 2 de setembre de 1792

 

Hi ha dos aspectes dels líders polítics que sempre desperten molt d’interès: la seva personalitat i la seva persona (o persones) de confiança. S’ha escrit molt i s’escriurà molt sobre la personalitat de Pedro Sánchez, però em temo que és molt difícil desxifrar les claus del caràcter d’un home reservat i temperat com n’hi ha pocs. El que no admet discussió és que, entre els acompanyants de Pedro Sánchez, cap no ha tingut ni tindrà la rellevància política que va tenir Iván Redondo. Ja els dic que no és fàcil saber què pensa el president, però sí que és fàcil saber, i hi ha prou material a disposició dels lectors, què va començar a fer Sánchez d’ençà que va tenir l’Iván al seu costat. Hi ha un abans i un després indiscutible en les decisions tàctiques i comunicatives de Pedro Sánchez des que va començar a treballar amb Iván Redondo.

Encara cal dilucidar quin serà el destí de Pedro Sánchez ara que l’Iván no l’acompanya i torna a cavalcar amb els seus vells cowboys, alguns dels quals el van trair en el passat. Al final d’aquesta semblança els esbossaré una hipòtesi, però reconeixeran que el moviment de Sánchez al juliol era del tot imprevisible. A mi, si més no, em va sorprendre. No vaig pensar mai que Sánchez deixaria marxar Redondo ni tampoc que prescindís de figures tan crucials per al seu ascens a la secretaria general del PSOE i a la presidència del govern com José Luís Ábalos o Carmen Calvo.

Pedro Sánchez és un líder al qual li escau el càrrec de president. El seu físic envejable (ni els Estats Units han tingut presidents així) i, sobretot, el seu temperament calmat, l’ajuden molt a l’hora de projectar una imatge de líder segur i convencional en uns temps gens convencionals com els que viu el nostre país. Aquest temperament és el que també li ha permès executar els seus assassinats polítics –com el del mateix Redondo i el dels seus principals col·laboradors que assenyalàvem– amb la fredor pròpia d’un franctirador soviètic. Ho dic amb admiració, no pensin altra cosa. En política no està malament patir a l’hora de prendre decisions difícils; és un senyal d’humanitat. Però quants disgustos m’hauria estalviat si hagués après més del president a l’hora de tallar en sec i a temps.

PUBLICITAT
Renfe / Somos tu mejor Opción

 

Pedro Sánchez, figura històrica

Pedro Sánchez passarà a la història (ha passat ja, de fet, a la història) per haver arribat a ser president del govern malgrat haver estat defenestrat per l’aparell del seu partit i atacat sense pietat pel diari El País i per l’expresident Felipe González. Aquesta característica tan inèdita i tan inimaginable per a un líder del PSOE és quelcom que sempre li he admirat i que el defineix també com a figura històrica singular en el seu partit. Però compte. Que ningú no s’equivoqui. Pedro Sánchez no és president gràcies al seu temperament, ni gràcies a la seva eficàcia tiradora a l’estil Liudmila Pavlitxenko, ni tampoc gràcies al suport d’unes bases i un electorat del PSOE transformats pel cicle que va impulsar Podemos i que havia transformat les bases culturals i les expectatives de l’esquerra. Tots aquests factors hi van tenir el seu pes i la seva importància, però Pedro Sánchez és president gràcies al sistema tàctic que Iván Redondo el va convèncer de posar en pràctica.

Pedro Sánchez és president gràcies al sistema tàctic que Iván Redondo el va convèncer de posar en pràctica.

Si no fos així, seria inimaginable i inconcebible que Sánchez hagués donat a l’Iván, en la seva estructura d’organització i comandament a la Moncloa, un poder que no va tenir en el passat ni tan sols un quadre socialista de la talla i l’autoritat de José Enrique Serrano. Iván Redondo va ser, mentre va ocupar el càrrec de director de gabinet, la mà del rei, i això ho puc assegurar jo. Desconec fins a quin punt això molestava l’aparell socialista –això segur que ho saben millor els periodistes, que són sempre dipositaris feliços dels rancors de partit– però, al cap i a la fi, Sánchez devia poques coses a l’aparell i el nou aparell li ho devia tot a ell.

Però per què l’Ivan va ser tan important? Per què Pedro Sánchez li va donar tant de poder? Per què aquesta fascinació entre els periodistes pel personatge? L’Iván és un tipus infreqüent, sense una ideologia definida, que no prové de cap escola concreta de consultors ni està vinculat amb cap tradició política. Venia, a més, de treballar per al PP en llocs allunyats de la política estatal, la Junta d’Extremadura i Badalona, on va prestar els seus serveis ni més ni menys que al xenòfob Xavier García Albiol. No hi ha spin doctors així a Espanya i jo no recomanaria mai a ningú que es fiés d’algú sense experiència i militància política pròpia i amb una concepció professionalista de la feina de consultor que l’allunya dels compromisos ideològics. Al meu entendre, per saber de política cal estudiar molt, però, sobretot, cal practicar-la molt. I aquest no era el cas de Redondo.

PUBLICITAT
Neix DFactory Barcelona, la fàbrica del futur. Barcelona Zona Franca

 

Un Rasputin a l’ombra

No obstant això, l’Iván, malgrat la seva neutralitat ideològica i la seva falta d’experiència de partit, té una cosa molt especial i molt valuosa: un gran talent tàctic, un olfacte agut i «una cosa» indescriptible molt seva i molt especial. Aquesta cosa no apareix quan fa entrevistes i, per descomptat, no va aparèixer en el programa que va fer amb Jordi Évole. De fet, aquesta i totes les entrevistes que ha concedit després de deixar la Moncloa no li fan justícia i, en general, produeixen una certa decepció en els espectadors que segurament esperaven un personatge diferent, més semblant al que van construir els mitjans com una mena de Rasputin a l’ombra. La clau per entendre l’Iván no és tant escoltar-lo molt perquè no sempre se l’entén, sinó que cal llegir-lo, fins i tot entre línies.

Iván Redondo va ser, mentre va ocupar el càrrec de director de gabinet, la mà del rei, i això ho puc assegurar jo.

El factor determinant per entendre les seves habilitats com a conseller polític l’ha explicat ell mateix parlant dels escacs aleatoris de Bobby Fischer. Jo, en escacs, només sé moure les peces i no em sentiria capaç d’explicar aquesta manera de jugar del campió americà. Però sí que sé jugar als escacs polítics aleatoris i suposo que, per això, sempre em vaig entendre amb Redondo.

El que l’Iván anomena «escacs aleatoris» consisteix bàsicament a, mitjançant un moviment tàctic imprevisible per als adversaris, modificar els elements que defineixen «la partida política» creant una situació de desconcert. En el desconcert no cal que guanyin sempre els més forts, a vegades poden guanyar els més audaços. Jo vaig aprendre a jugar-hi per pura necessitat. Nosaltres sempre teníem u