En els seus 145 anys d’història, mai una dona havia dirigit l’orquestra del Festival de Bayreuth tot i ser un festival en el qual les dones han manat molt i encara manen. Cosima, la vídua de Richard Wagner, el va dirigir entre el 1883 i el 1906, Winifred Wagner, l’amiga i defensora de Hitler, ho va fer del 1931 al 1944, i en l’anomenat Nou Bayreuth, el de després de la Segona Guerra Mundial, ho han fet les germanastres Eva Wagner-Pasquier i Katharina Wagner (2009 al 2015), i després i fins ara, en solitari, Katharina.
Per això, que la ucraïnesa Oksana Lyniv, premi Opernwelt 2020, dirigís l’orquestra és una gran notícia que fa exclamar: ja era hora! L’exclamació estava implícita en els grans aplaudiments que va rebre la directora al final de Der fliegende Holländer (L’holandès errant). El que resulta difícil de destriar és fins on arribava el reconeixement per ser la primera dona al fossat de Bayreuth i on començava l’ovació per la seva prestació amb la batuta.
Possiblement hi havia més de la primera opció que de la segona perquè a la seva direcció, tot i fer una lectura correcta de la partitura, li faltava el punt de força dramàtica, de tensió. Semblava un pèl massa mecànica, cosa que no hauria de passar mai en una òpera de Wagner. És cert que aquest any, les alteracions imposades per la covid-19 comentades en una crònica anterior fan difícil valorar els resultats. I també que a un director nou a Bayreuth li costa dominar a la primera aquell difícil fossat. Però també és cert que Lyniv, quan va venir al Liceu la temporada 2016-2017 per dirigir aquesta mateixa òpera també feia una lectura massa plana.
El que no és cap novetat al festival wagnerià és la presència d’un director d’escena polèmic. De fet, a Bayreuth en saben un borrall d’això. Només cal recordar a Patrice Chéreau, que ha acabat sent un clàssic, però que quan va estrenar Der Ring des Nibelungen el 1976 va provocar un daltabaix monumental, o Christoph Schlingensief amb un obscur Parsifal, o Hans Neuenfels amb el conegut com el Lohengrin de les rates, o els que ara estan en el cartell del festival, Tobias Kratzer i Barry Koski.
PUBLICITAT
Per això, que Dmitri Txerniakov, que s’ha creat un currículum molt sòlid i també polèmic als grans teatres, fos convidat per primera vegada al festival wagnerià entra dins la normalitat. Del director d’escena rus hem vist muntatges extraordinaris com el de La llegenda de la ciutat invisible de Kitej (Liceu, 2013-2014); d’altres, incomprensibles per desvirtuar totalment l’òpera (Don Giovanni a Aix-en-Provence, 2010) i també d’altres molt intel·ligents tot i que discutibles (Carmen a Aix-en-Provence, 2017). El seu Holandès entraria en aquesta darrera categoria.
Asmik Grigorian (Senta), i Eric Cutler (Erik), en una escena de ‘L’holandès errant’, al Festival de Bayreuth 2021.© Enrico Nawrath
Secrets de família
Tcherniakov acostuma a crear una història que encaixa, més o menys, en l’argument de l’òpera. Aquí crea una trama al voltant d’un, o més, secrets de família en un escenari en què no hi ha ni mar ni vaixell. Queda clar que el personatge de l’holandès apareix per complir una venjança per uns fets ocorreguts en la seva infantesa del que n’és responsable Daland, l’home ric i sense escrúpols del poble i pare de Senta, però hi ha més i costa desxifrar-ho perquè al director d’escena el que li interessa és el rerefons psicològic dels personatges.
Aquest muntatge funciona? Doncs sí tot i que deixa molts interrogants que desperten la curiositat de l’espectador. L’escenografia és del mateix Tcherniakov. Crea un poble on els edificis, que es van movent segons l’escena, desprenen una gran fredor i opressió que és la que pateix la jove Senta, una adolescent que es revolta contra la mediocritat i la hipocresia que l’envolta.
La soprano lituana Asmik Grigorian fa una creació extraordinària com a cantant i com a actriu d’aquesta noia rebel, farta de tot i de tothom. El públic la va premiar amb uns llarguíssims aplaudiments. Al seu costat, l’Holandès del suec John Lundgren semblava tenir algun problema. Qui no en tenia era Georg Zeppenfeld en el paper de Daland, ni Eric Cutler en el d’Erik, el caçador que aquí va vestit de pescador. Ni la russa Marina Prudenskaya com Mary que tenia més feina teatral del que és habitual en el seu paper perquè és la dipositària d’un dels secrets i la seva presència a l’escenari és molt gran. Attilio Glaser va ser un bon Timoner. El cor, que en aquesta òpera té un paper important, cantava des de la sala d’assajos per qüestions de seguretat sanitària (a l’escenari hi havia figurants) i això provocava alguns desajustos amb l’orquestra.
El Festival de Bayreuth és també un taller on les produccions es van ajustant i modificant durant els quatre o cinc anys de vida de cada posada en escena. Per això aquest Holandès segurament estarà més polit en pròximes edicions.
En aquesta edició s’està produint un fenomen que segurament explica bé qui protagonitza l’escena operística –i també la clàssica en general– en aquests moments. A Bayreuth sempre hi ha hagut una forta presència de veus nòrdiques. Només cal recordar els noms de Birgit Nilsson, Astrid Varnay, Kirsten Flagstad, Catarina Ligendza, Nina Stemme, Lauritz Melchior o Matti Salminen. La seva presència, però, al festival es va produir en un ventall d’anys molt ample.
Ara hi ha una gran concentració d’intèrprets dels països nòrdics o del nord-est d’Europa. No només són d’aquesta procedència la gran majoria de cantants a més de la directora musical i el d’escena de l’Holandès. En altres òperes del festival hi ha el noruec Pietari Inkinen que dirigeix Die Walküre, la també noruega Lise Davidsen, la sueca Irene Theorin, els russos Ekaterina Gubanova i Dmitry Belosselskiy, el danès Magnus Vigilius, el finlandès Ólafur Sigurdarson, així com Tomasz Konieczny, el primer polonès que el 2018 va cantar a Bayreuth i que ara hi ha tornat. Cal afegir que Lundgren serà Wotan a La valquíria i a Siegfried de l’Anell del nibelung a estrenar l’any vinent substituint Günther Grossböck.
