Una banda militar toca les notes de Body and Soul i de To a wild rose mentre uns soldats de la Guàrdia Republicana porten amb una lenta cadència el fèretre de Jacques Delors tot enfilant la sortida del gran pati d’honor dels Invàlids. D’aquesta manera, amb aires jazzístics, es va cloure la cerimònia d’homenatge francès i europeu a qui va ser durant deu anys prodigiosos –entre 1985 i 1995– el president de la Comissió Europea.

Una cerimònia pensada per remarcar els trets més definitoris de la persona homenatjada. La sobrietat pròpia de la litúrgia republicana, gairebé minimalista en aquesta ocasió, subratllava la sobrietat de Delors, que va viure el seu compromís polític com un deure cívic despullat de la pompa del poder. Una oració fúnebre declamada pel president de la República Francesa, relligada pel fil conductor de la voluntat de reconciliació que va motivar la trajectòria vital i política de Delors, inseparable de l’ideal fundacional de la Unió Europea.

Una presència nodrida de les més altes autoritats de la Unió i d’alguns dels principals països membres, amb Alemanya en primer pla, donava fe d’aquest ideal i de la voluntat de preservar-lo. Incomprensiblement, l’Espanya que es va integrar a la Comunitat Europea durant el mandat de Delors no va estar representada al més alt nivell.

Aquest homenatge culminava el seguit de declaracions i obituaris que han glossat la persona i l’obra de Jacques Delors que es podrien resumir amb el titular de portada del diari Le Monde del 29 de desembre: la mort d’un gran d’Europa. De manera que Delors ha passat a formar part del panteó europeista al costat dels pares fundadors, els Jean Monnet, Robert Schuman, Paul-Henri Spaak, Altiero Spinelli…

Un reconeixement del tot merescut i que no ve de nou. Tanmateix, més enllà d’aquestes manifestacions gairebé obligades i rituals, sobten algunes coses, com, per exemple, l’escassa repercussió que ha tingut la desaparició de Delors en els mitjans espanyols. Un tractament que contrasta amb la repercussió obtinguda per la mort també recent de Henry Kissinger. No deixa de ser un símptoma d’un cert provincianisme i també d’un europeisme superficial.

PUBLICITAT
Neix DFactory Barcelona, la fàbrica del futur. Barcelona Zona Franca

També crida l’atenció el tractament que ha rebut la notícia a França. Òbviament, ha estat més extens i aprofundit, amb grans peces com les publicades per Françoise Fressoz a Le Monde (29-12-23) o Cécile Amar a L’Obs (27-12-23), però amb el focus més posat en la trajectòria política interna de Delors que en la seva dimensió europea. Significativament, L’Obs titulava el seu obituari «Jacques Delors, l’home que no va voler ser president», evidenciant una ferida no del tot ben cicatritzada en el món de l’esquerra francesa i que és indicativa de la dissonància europea del sistema polític francès mancat de referents propis genuïnament socialdemòcrates i democratacristians.

 

Doble sensibilitat

En aquesta mancança resideix la clau per interpretar la renúncia de Delors a ser el candidat socialista a les presidencials de 1995, en jutjar impossible la conversió plena del socialisme francès en un partit socialdemòcrata obert a aliances de centre. Però, paradoxalment, la doble sensibilitat socialdemòcrata i democratacristiana de Delors explicaria el seu èxit polític com a president de la Comissió, com ha subratllat Denis Pelletier a Le Monde (29-12-23).

Recorda Ignacio Molina que més enllà de les realitzacions concretes, Delors va ser capaç de traçar camins de futur, tot formulant nous projectes amb objectius ambiciosos.

Un èxit basat, en primer lloc, en la capacitat de plantejar i acordar amb els estats membres un programa per superar l’estancament del projecte europeu i revitalitzar-ne les institucions. Un programa aplicat amb tenacitat i ductilitat fins a obtenir realitzacions i avenços ben tangibles, que Ignacio Molina resumia així a Agenda Pública (30-12-23): «Les fites que van jalonar la seva dècada com a president són formidables. L’Europa del 1985 s’anomenava CEE, estava formada per només deu estats membres, gestionava un Mercat Comú molt fragmentat, tenia una unitat de compte sense ús, destinava tot el pressupost a l’agricultura, no existia llibertat de circulació, i no comptava amb cap competència en política exterior. Tot i això, quan Delors va deixar el càrrec el 1995, l’organització ja estava reformulada com a Unió Europea, s’havien completat les dues ampliacions més reeixides de les set que han tingut lloc, una ingent tasca d’harmonització regulatòria permetia parlar d’autèntic Mercat Interior, estava aprovada la creació de l’euro, s’havien duplicat dues vegades els recursos financers per atendre els objectius de cohesió, estava en vigor Schengen o la ciutadania europea, i s’havien decidit les primeres missions militars conjuntes.»

També recorda Ignacio Molina que, més enllà de les realitzacions concretes, Delors va ser capaç de traçar camins de futur tot formulant nous projectes amb objectius ambiciosos per seguir avançant en el procés d’integració: «Delors no només va empènyer mil iniciatives concretes sinó significatives reformes dels tractats –noves competències en molts àmbits, extensió de la majoria qualificada al Consell, codecisió amb el Parlament, creació del tribunal de primera instància, o adopció dels criteris de Copenhaguen– que han resultat claus a llarg termini.»

 

Llegat perdurable

De tal manera que ha deixat un llegat perdurable, com explica Sylvain Kahn a The Conversation (4-1-24): «El llegat que Delors deixa als polítics d’avui és aquest: no us deixeu confinar per la il·lusió del monopoli nacional de la política. La política reduïda a l’àmbit nacional forma part del problema. Per trobar solucions, feu política entre els europeus i preneu les vostres decisions a escala europea. De fet, amb el temps, aquest llegat és viu i es manté. Fins i tot amb dificultats, encara que de vegades prengui el seu temps, les classes polítiques europees han continuat resolent problemes i reptes amb solucions europees.»

Però per a alguns l’evolució posterior dels esdeveniments ha devaluat la percepció dels èxits d’aquella dècada prodigiosa, fins al punt que hi veuen també el germen de decepcions posteriors. Així, Pierre Rosanvallon, en la seva història autocrítica de la «deuxième gauche» (Notre histoire intellectuel et politique, 1968-2018), ha assenyalat que l’europeisme d’aquell moment delorsià va generar una «bombolla especulativa d’esperança», unes expectatives que, en no veure’s realitzades, han obert la porta a la reacció sobiranista del nacionalpopulisme.

En un antic text posat al dia i reproduït a Le Grand Continent (4-1-24), Pascal Lamy ha identificat les principals fragilitats i febleses de l’obra de Delors. En primer lloc, assenyala la ruptura del subtil equilibri polític entre democratacristians i socialdemòcrates que ha comportat el trencament de l’equilibri entre les qüestions econòmiques, socials i mediambientals i una deriva neoliberal. En segon lloc, la feblesa d’una Europa insuficientment constituïda per fer front a les forces de la globalització. I, en tercer lloc, però no pas l’últim, un dèficit de pertinença, d’identitat europea, en definitiva, un dèficit cultural que dificulta la constitució d’un veritable demos europeu. Tanmateix, Lamy conclou que: «la integració europea sembla avui més necessària que a l’època de Delors, però més difícil. És més necessària si volem ser més forts junts davant de la fragmentació i l’embrutiment del món, reflectits en el retorn de la guerra a Europa. És més difícil perquè el pas que hem de fer, el de l’autonomia estratègica, implica passar de la unió d’interessos econòmics ben entesos a la de la política, la unió de passions, valors, somnis i malsons ja esmentats. Aquesta va ser la passió que impulsava Jacques Delors, un home “who turned hope into history”, com vaig llegir ahir en una carta, una frase que crec que li hauria encantat. Esperem, en aquesta ocasió, que l’esperança que ell va encarnar per a tants de nosaltres prevalgui sobre la nostàlgia».

Ignacio Molina recorda una frase de Monnet que explica com es produeixen els salts que transformen l’esperança en història: «res no és possible sense les persones, res no és perdurable sense les institucions». Delors, en el seu moment va ser la persona. Era un tipus de fiar. No podia ser d’altra manera algú que començava la seva jornada de treball llegint L’Equipe i que era un apassionat amant del jazz… Ressonen les notes de To a wild rose:

There the flutes shall cry,

There the viols weep,

Laugh, my dreams, and sigh!

Sing, and vigil keep,

Awake, wild rose.