Tenaç comunicador europeista

Jaume Duch (Barcelona, 1962) fa tres dècades que és al Parlament Europeu on es va estrenar com a assistent de l’eurodiputada Concepció Ferrer, fins que el 1990 va entrar-hi com a funcionari després de quedar el primer de la seva promoció. Una trajectòria sempre centrada en temes de comunicació, tant del Parlament com dels seus presidents, fins a convertir-se en l’actual portaveu i director general de Comunicació. Acostumat a defensar la Unió Europea en general i el Parlament en particular, destaca la reacció europea davant la pandèmia, amb un pla de recuperació i una estratègia conjunta de compra de vacunes, al mateix temps que percep un debilitament dels moviments populistes i assenyala que, amb el Regne Unit, hauria estat impossible adoptar les mesures contra la crisi acordades l’any passat.

En la reacció de la UE a la pandèmia hi ha elements positius com el pla de recuperació, però també moltes descoordinacions, fronteres que es tanquen i retards. En termes globals, com valora la reacció de la UE a la pandèmia?

Quan va començar la pandèmia tots els Estats i bona part dels ciutadans van mirar cap a Brussel·les. Tothom de manera automàtica va donar per descomptat que la resposta s’havia de fer a escala europea, però la realitat, en aquell moment i avui, és que la UE gairebé no té competències en salut i les coses es van haver d’improvisar a base de molta voluntat política. En aquest context, en general la UE ha sabut respondre i les enquestes dels últims mesos demostren que la gent ho ha valorat positivament.

Quan diu que la UE ha sabut respondre, es refereix al pla de recuperació econòmica?

Sí, però no només. El pla no té precedents ni en la quantitat de diners mobilitzats ni el mecanisme, que és purament federal. Ja ens hauria agradat tenir-ho durant la crisi del 2010, però no hi va haver voluntat política. Aquesta vegada sí, perquè la pandèmia ha afectat tothom. Això pel que fa al pla, però també em refereixo a les vacunes, que s’han trobat molt abans que

«A la UE hi ha un debilitament dels moviments populistes.»

no imaginàvem. La UE s’ha hagut de reinventar i coordinar una campanya de vacunació que no té precedents, perquè vol dir vacunar 400 milions de persones en un període molt curt. Que hi ha problemes? Per descomptat, no és fàcil, menys si és la primera vegada. Que hi ha lentituds? També, però les veiem més ara, al principi, aviat arribarem a un moment en què aquesta campanya agafarà una velocitat de creuer impensable fa un any.

Però, hem vist descoordinacions entre els governs.

No oblidem que estem en una situació que posa a prova els governs de tots els països. La UE no és un estat, no té totes les competències, en temes com aquest el que fa és coordinar sobre la base de la bona voluntat dels Estats, i per tant, hi ha molts límits. Són els ciutadans els que, en el futur, hauran de decidir si aquests límits s’han de reduir i si la UE s’ha d’enfortir, o tot el contrari.

PUBLICITAT

L’estratègia europea de vacunes està sent molt criticada pels retards. Hi ha risc que es trenqui i que cadascú tiri pel seu cantó?

Si la lentitud continués encara un parell de mesos més, el risc em sembla evident, però veient que en les properes setmanes la UE haurà certificat com a mínim dues vacunes més, que aquestes vacunes ja estan preparades per ser distribuïdes, crec que en unes quantes setmanes la situació serà percebuda amb més tranquil·litat. És una prova de foc, però gràcies a aquesta campanya de vacunació coordinada s’evita entrar en competència deslleial entre els Estats.

Europa ha perdut l’oportunitat d’actuar com a softpower, facilitant vacunes a altres països?

No estic d’acord amb aquesta tesi. S’ha de vacunar tot el planeta i la UE participa en mecanismes de coordinació per fer arribar la vacuna a tot el món. Recordem què va passar fa un any amb les mascaretes, amb Rússia i la Xina, que són molt bons a fer màrqueting amb les activitats de cooperació amb l’exterior. La UE té una altra manera de fer, menys visible des del punt de vista propagandístic, però que a la llarga és més eficaç. I examinant el que fan xinesos i russos, estaria bé saber quin percentatge de la seva població estan vacunant.

Com serà l’Europa postpandèmia? Patirà més desigualtats socials?

La pandèmia està tenint conseqüències econòmiques i socials molt fortes. Paralitzar l’economia durant més d’un any té conseqüències, sobretot per a les capes més fràgils. Per tant, la radiografia és fàcil de fer. A partir d’aquí, la qüestió és com tirar endavant. Hi ha dues receptes, la més nacionalista, populista, ens ho farem sols, que és fàcil de vendre però que després no funciona; i després hi ha l’altra recepta, més racional, més complicada d’explicar a la població, però que és la que funciona a llarg termini. Precisament, el sentit del pla de recuperació és reduir al màxim aquesta diferenciació entre les possibilitats dels governs per ajudar la població.

Quin paper ha jugat el Parlament en la pandèmia?

Hi ha quatre elements importants. El primer va ser donar suport a la Comissió Europea en les mesures urgents la primavera passada; el segon element va ser exercir la pressió política necessària perquè s’aprovés el pla de recuperació i perquè no anés en detriment dels pressupostos dels set anys a venir. Una tercera acció va consistir a evitar que la crisi afeblís la qualitat democràtica. En moments de crisi, hi ha una discussió sobre si els governs més autocràtics tenen més facilitat per oferir solucions. És un debat perillós, però a més és un fals debat. La prova és que la UE pot presentar millors resultats que la major part del món.

El quart element és la vacunació?

Exacte, i aquí el Parlament està donant suport a la Comissió i als governs perquè la campanya sigui eficaç i contribueix a conscienciar la gent sobre la importància de la vacunació, a més de supervisar què fan les farmacèutiques. Som l’únic Parlament que té reunions periòdiques i públiques amb els seus dirigents.

Des de l’1 de gener ja som només 27 països. En surt molt perjudicada la UE de la marxa del Regne Unit?

El Brexit és un divorci, i els divorcis quasi sempre són difícils. Però, haig de dir que em costa molt d’imaginar que la UE, el 2020, hagués pogut prendre totes les mesures que ha adoptat sense el Brexit. Tinc molts dubtes que, amb el Regne Unit a la taula del Consell de ministres, s’haguessin pogut aprovar la sèrie de mesures que es van prendre per primera vegada, inclosa la famosa mutualització del deute com a mecanisme de finançament del pla de recuperació.

En certa manera, el Regne Unit, no havia marxat ja feia temps? Era membre de ple dret, però s’havia anat distanciant del nucli de direcció que li corresponia.

La pregunta és si ja havia marxat o si no havia arribat mai. La sensació que tinc és que els governs de Londres i sospito que darrere dels governs, una part important de la societat britànica, sempre havien vist la UE com un mercat i poca cosa més. I per tant, a partir del moment en què la UE passa a tenir competències en matèries polítiques, econòmiques, monetàries, de migració, doncs, d’alguna manera comença a donar visibilitat a aquestes dues concepcions diferents del que és la UE. Però, el Brexit no és només el resultat d’això, ho és també de la crisi de la política britànica i de la campanya de desinformació més llarga de la història, que comença pràcticament el mateix dia de l’entrada del Regne Unit a la UE.

A la conferència de Munic, Joe Biden va dir que Amèrica ha tornat. Canviarà molt la relació d’Europa amb els Estats Units?

Canviarà en les formes i això és important, i canviarà menys en els continguts. Hem d’evitar de ser naïfs. Biden és president dels Estats Units i defensarà els seus interessos, que són globals. Hem d’evitar pensar que només perquè Biden ha arribat, podem esborrar de la memòria els quatre anys de Trump, i que amb Obama ja hi va haver tensió perquè va explicitar la prioritat de la relació amb el Pacífic i va paralitzar les negociacions per a un acord UE-Estats Units. Però, tenir Biden i no Trump té molts avantatges, també pel missatge que envia al món, la tranquil·litat que dóna saber que, en un moment en què les democràcies són més fràgils, l’altaveu enorme que suposa la presidència dels Estats Units va a favor i no en contra.

Vostè va escriure que de l’assalt al Capitoli, Europa n’havia de treure lliçons, com el perill de la desinformació. Pot passar a Europa l’equivalent a l’assalt al Capitoli?

La qüestió no és si pot passar o no, sinó si les causes del que va passar als Estats Units les podem identificar també a Europa. I hem de ser prou humils per respondre que sí. Seria pretensiós dir que la democràcia europea és més forta que l’americana. Dit això, és veritat que en els últims dos o tres anys, a la UE hi ha un cert debilitament dels corrents populistes. Si mirem els resultats de les eleccions nacionals i les del Parlament Europeu, i els sondejos dels últims mesos, sobretot després d’esclatar la pandèmia, veiem que hi ha una part significativa de la població que entén que les famoses solucions fàcils no funcionen.

PUBLICITAT

Vostè parla d’un debilitament dels populistes, però el grup d’Identitat i Democràcia, on hi ha el partit de Marine Le Pen i la Lliga italiana, és el quart del Parlament.

Però, dins d’aquest món hi ha una certa evolució en temes europeus. Veiem moviments de moderació d’alguns d’aquests partits populistes. Perquè la realitat és tossuda, i partits que van basar la campanya en programes antieuropeus, ara no demanen sortir de la UE sinó «reformar-la». Ho hem vist amb Marine Le Pen a França i amb la Lliga a Itàlia.

Al febrer, molts eurodiputats van criticar durament el viatge de l’Alt Representant, Josep Borrell, a Rússia. Com ha d’afrontar la UE la seva relació amb la Rússia de Putin?

No sé si puc respondre aquesta pregunta, perquè treballo en un parlament on, a més de les lògiques diferències ideològiques, també n’hi ha de territorials. Parlar de Rússia amb eurodiputats dels països bàltics o de Polònia, o parlar-ne amb italians o espanyols no és el mateix. Ni la percepció històrica, ni la situació geogràfica ni la sensibilitat no són les mateixes. És el gran problema amb què es troba l’Alt Representant. A més, continua sense tenir totes les eines necessàries per fer la política exterior perquè depèn de la unanimitat dels Estats, tot i que jo crec que s’ha de saludar la valentia que suposa treballar en situacions en què aquesta unanimitat no hi és, i aquesta és una diferència respecte a etapes anteriors.

Borrell ha escrit que Europa ha d’aprendre a parlar el llenguatge del poder. Però, en la seva relació amb Rússia, s’ha demostrat que encara no ho ha aconseguit.

Però és molt important que aquest tipus de missatge s’expliciti. El softpower és molt important, però també cal una mica de hardpower, i això passa per una política de seguretat, de defensa i exterior més eficaç i visible, que probablement requereix una explicitació més evident de la voluntat dels Estats membres.

Alemanya i França soles no poden decidir-ho tot, però sense Alemanya i França no es pot decidir res. És correcta aquesta frase?

Es continua complint, però hi afegiria una tercera afirmació, i és que Alemanya i França tendeixen a ocupar l’espai que deixen buit els altres països. Hem d’evitar donar tant per fet que sempre se’ls necessita, que altres Estats es quedin en posició d’espera i no aprofitin la força a la UE per fer avançar les coses. I això es pot fer de moltes maneres, al Consell de ministres, a la Comissió i al Parlament.

A la crisi del 2010, Espanya es va convertir en país rescatat i va perdre influència a la Unió Europea. Segueix per sota de les seves possibilitats?

És difícil de valorar. És evident que les crisis econòmiques i polítiques no ajuden, i encara ajuda menys estar tan ocupat a resoldre temes interns que no es pugui dedicar més temps a les qüestions europees. I això és el que els ha passat a tots els governs espanyols.

El procediment del suplicatori concedit de Carles Puigdemont, Toni Comín i Clara Ponsatí s’ha portat a terme amb les garanties requerides?

Crec que sí. Sempre hi acostuma a haver molta agitació, però al final les institucions europees són serioses i fan les coses seriosament. No tinc per què dubtar de la correcció del procediment seguit pel Parlament Europeu.

A Espanya hi ha plena normalitat democràtica?

Totes les democràcies són millorables i criticables i totes són criticades, per unes coses o per unes altres. Però, jo no tinc la impressió que al Parlament Europeu o a Brussel·les en general hi hagi una sensació de manca de qualitat de la democràcia espanyola. Sincerament, no ho veig i els organismes independents que estudien l’estat de la democràcia al món tampoc.

Els independentistes es van equivocar quan van pensar que trobarien a la UE un suport a la independència?

Deixi’m fer una reflexió més global. El mateix sentit de què és la UE suposa un salt per damunt de la discussió sobre si els països han de ser dependents o independents o si al segle XXI té sentit buscar independències en lloc d’interdependències. En el moment en què es forma part de la UE, que s’entén què és o aspira a ser la UE, aquest debat es torna més complicat i menys binari.

Pot desenvolupar aquesta idea?

El sentit profund de la UE és integrar països i crear vincles més forts entre aquests països. I per tant, un procés d’independència, sigui la que sigui, d’alguna manera camina en direcció contrària a aquest procés. No dic que no pugui ser, que no pugui passar, o que no pugui acabar essent compatible. El que dic és que per a algú que prioritza fer avançar la UE cap a una autèntica integració política, la discussió sobre independència sí o independència no, em sembla una mica reduïda i fonamentalment ideològica.

El procés està provocant un distanciament de part de la societat catalana amb la Unió Europea?

Això sens dubte va succeir, però en bona part s’ha corregit en els últims dos anys, perquè la gent ha vist un altre cop que pertànyer o no pertànyer a la UE ens posa en una situació molt diferent respecte a, per exemple, com sortir de la crisi de la covid o com fer front a les seves conseqüències econòmiques o fins i tot financeres. Una altra vegada la realitat truca a la porta. Però efectivament, en els moments més complicats del procés, sí que crec que a una part de la població catalana, a la qual se li havia promès que la UE donaria suport a una independència unilateral, va provocar un desencís basat en una informació no correcta. Però, insisteixo, també tinc la sensació que hi ha un bany de realisme des que el coronavirus ha arribat, que fa entendre a la gent que solucions que impliquin sortir de la Unió Europea o viure’n al marge, només funcionen sobre el paper i acaben perjudicant la gent.