La geografia, una vocació de vida

Jaume Font Garolera, nascut a l’Esquirol (Osona) el 1951, és geògraf i professor emèrit de la Universitat de Barcelona, especialista en anàlisi regional i ordenament territorial. És autor de diversos articles, llibres i treballs de recerca sobre aquests temes. El 2001, l’Institut d’Estudis Catalans li va concedir el premi Prat de la Riba en Ciències Socials per un estudi sobre la formació de les xarxes de transport i el seu impacte territorial. El 2023 ha publicat un llibre notable, del qual s’han fet ressò diversos mitjans i que ha generat un cert debat entre el gremi dels analistes del territori i el declivi rural. Parlem de Las Españas despobladas. Entre el lamento y la esperanza (Catarata, 2023).

 

L’Espanya rural va ser durant dècades un tema menor, oblidat o menystingut, particularment per l’opinió pública, però des de fa uns anys s’ha convertit en objecte d’atenció política i mediàtica. Fins i tot s’han creat plataformes i partits polítics que defensen les reivindicacions de l’Espanya buida o buidada, com Teruel Existe, Soria ¡Ya! i España Vaciada, que fins i tot han obtingut representació política a les institucions, des dels ajuntaments i els parlaments autonòmics fins al Congrés dels Diputats. En paral·lel, s’han publicat assajos i s’han produït pel·lícules que afronten la qüestió del declivi rural que han modificat i actualitzat l’imaginari urbà sobre el món rural. Enmig de tot això, el seu treball representa un contrapunt en relació amb el discurs victimista i àdhuc pessimista imperant, que invalida la tesi de la gran quantitat d’estudis que entonen un rèquiem per l’Espanya rural. Abans d’endinsar-nos en aquesta temàtica, expliqui’ns quin és el seu punt de partida i com es vincula el contingut del llibre amb la seva experiència personal i acadèmica.

El llibre és un resultat, en part, d’una experiència vital o personal i d’una trajectòria acadèmica. Comencem per la trajectòria vital: jo vaig néixer a l’Esquirol, un poble de la comarca d’Osona que, per dir-ho de forma entenedora, era en aquells dies meitat pagès, meitat industrial, com tants pobles de l’interior català, i parlo de les conques del Ter i el Llobregat, per bé que aquell món que vaig conèixer de petit s’ha anat extingint, si és que no s’ha extingit del tot.

Les cases de pagès es van buidar, començant per les masoveries més rònegues, i després les fàbriques van anar tancant, una darrere l’altra. A les conques del Ter i del Llobregat fa molts anys que no hi queda cap colònia industrial activa. En aquells dies, les persones que deixaven l’agricultura en comarques com el Bages, Osona, el Ripollès o el Berguedà de seguida trobaven treball a la indústria comarcal, cosa que no passava als territoris de vocació estrictament agrària, com a la major part de l’Espanya rural i també a les comarques agràries catalanes. La gent havia d’emigrar, parlem d’allò que abans en deien èxode rural, un fenomen universal que sempre m’ha interessat.

Per llegir l'article complet fes una subscripció de pagament.