Jean-Luc Mélenchon (Tànger, 1951) es va convertir, el mes de juliol passat, en el cap de l’oposició al president Emmanuel Macron després que la coalició que ell mateix impulsava, Nova Unió Popular Ecologista i Social (Nupes), aconseguís ser la segona força política a les eleccions legislatives, amb 142 diputats, darrere Ensemble (Junts), la coalició presidencial (246 escons). Una oposició que Mélenchon no podrà exercir des de l’Assemblea Nacional perquè va renunciar a presentar-se a diputat, càrrec que havia ocupat des del 2017 presidint fins a l’any passat el grup parlamentari de França Insubmisa (FI).

El nou cabdill de l’esquerra francesa està en política des de l’any 1972, en què va començar a militar al grup trotskista Organització Comunista Internacional. El 1976 va ingressar al Partit Socialista (PS), amb el qual va ser el senador més jove de França el 1986, regidor municipal i diputat provincial del departament d’Essonne, i ministre delegat de Formació Professional (2000-2002) en el Govern de cohabitació de Lionel Jospin. Després d’abandonar el PS, va ser elegit eurodiputat per la coalició Front d’Esquerra (2009-2017), que integrava el Partit d’Esquerra que ell havia fundat l’any 2008, i amb la qual va concórrer a les eleccions presidencials de 2012. Quatre anys més tard va fundar el moviment França Insubmisa i es va presentar a les presidencials del 2017 (quart en la primera volta, amb l’11,1 % dels vots) i del 2022 (tercer, amb el 21,95 %).

Amb tres avis d’origen espanyol (el patern nascut a Múrcia i el matern a València) i fill d’un empleat de correus i una professora de primària, ambdós francesos nascuts a Algèria, el 1962 va abandonar el Marroc i va marxar a França. Es va llicenciar en Filosofia i va treballar en oficis com corrector d’impremta i empleat d’una rellotgeria i una benzinera. Va exercir també de professor d’institut (1975-76).

Gran orador, amb un caràcter apassionat i fins i tot explosiu, s’ha enfrontat moltes vegades als mitjans de comunicació, ha insultat nombrosos periodistes i ha estat acusat diverses vegades d’antisemita. El 9 de desembre de 2019 va ser condemnat a tres mesos de presó, sense compliment, i a 8.000 euros de multa per enfrontar-se a la policia el 16 d’octubre de 2018, durant un registre del seu domicili i de la seu de FI en una investigació sobre finançament del partit. «La República soc jo!», li va etzibar a un policia.

Del PS a la revolució bolivariana

La seva evolució política va del trotskisme inicial (branca lambertista) al populisme de la revolució bolivariana i a l’anticapitalisme passant per la socialdemocràcia. «El moviment socialista tradicional està ideològicament mort. Està fundat sobre un principi pel qual les reformes substitueixen la revolució […] La socialdemocràcia ha estat substituïda pels liberals en el millor dels casos. Jo m’he passat a l’altermundialisme», va explicar a El País (17-1-2017). «El reformisme va durar fins a Lionel Jospin, després es va acabar. El PS ha deixat d’assumir el conflicte social […] A tot arreu l’esquerra s’ha enfonsat. Però a França, els insubmisos hem aixecat el nostre propi camp», va declarar a la revista Ballast (15-1-2022). «La idea socialista és com la poesia, quelcom d’immortal. Però què en queda, de socialista, en el partit de François Hollande? Res», s’havia fet la pregunta ja el novembre de 2017, sis mesos després de la renúncia del president socialista a optar a la reelecció.

PUBLICITAT

En el programa per a les presidencials del 2017 proposava l’adhesió de França a l’ALBA bolivariana fundada per Chávez i Fidel Castro.

El 2010, tan sols dos anys després de sortir del PS, es va declarar «bolivarià» i seguidor d’Hugo Chávez. «El que és una font d’inspiració per a mi és el chavisme, el procés que els sud-americans anomenen bolivarià i nosaltres revolució ciutadana», i va assumir la definició de «populista». El concepte de «revolució ciutadana» prové de l’expresident de l’Equador Rafael Correa, que, en la seva presa de possessió el 2007, la va presentar com un «canvi radical» destinat a abandonar el neoliberalisme. En el programa per a les presidencials del 2017, Mélenchon proposava l’adhesió de França a l’ALBA (Alternativa Bolivariana pels Pobles d’Amèrica), fundada per Chávez i Fidel Castro, iniciativa que va provocar un gran enrenou fins al punt que va haver de matisar que només afectaria els departaments francesos del Carib (la Guaiana, Guadalupe i Martinica).

Mélenchon se sent «proper» a Podemos i considera el partit fundat per Pablo Iglesias «un precursor, va obrir un nou cicle, el dels partits-moviments, abans de tornar a una forma partidària», va declarar en una entrevista a diversos diaris europeus, entre els quals El País (11-11-2017). En una altra entrevista als mateixos diaris (11-5-2019), va assegurar que la divisió entre dreta i esquerra havia estat substituïda per l’oposició entre «el poble i l’oligarquia». Va qualificar de «situació insurreccional» la revolta dels armilles grogues, a la qual donava suport, precisant, però, que no és «partidari de les estratègies de lluita violenta» perquè «aïlla els qui les fan servir i el poder ho sap». De vegades es compara Mélenchon amb Marine Le Pen pel populisme i perquè es dirigeixen al mateix electorat, però el líder insubmís discrepa d’aquesta interpretació: «No ens podrem posar mai d’acord amb ells per una raó fonamental: nosaltres som universalistes i ells etnicistes». «El que fem junts és disputar-nos el lideratge polític en els ambients populars», admet.

Col·lectivisme i lideratge

Més que «ecosocialista», terme que va reivindicar el 2014 en un homenatge a Jean Jaurès, el pare del socialisme francès i un dels seus referents, juntament amb Trotski, ara prefereix definir-se com a «col·lectivista». «Avui en dia ens enfrontem a una gran homogeneïtzació social. Els liberals pensen que tots estem connectats i envoltats pel mercat. De fet, tots depenem de les xarxes col·lectives i aquesta dependència institueix un nou actor social. Aquesta és la tesi central del que jo anomeno l’“era del poble”. L’actor revolucionari del nostre temps és el poble», va explicar a Ballast (15-1-2022). A diferència de la majoria de l’esquerra radical, que dona prevalença a l’horitzontalitat, Mélenchon creu en el lideratge, en el «paper democràtic» del líder i en la seva funció estratègica i progressista.

El 2014, va justificar l’annexió de Crimea per Rússia perquè creu que és territori rus. «Crimea està perduda per a l’OTAN. Bona notícia.»

Per al líder de FI, «la nació és avui l’horitzó de la sobirania popular» i «la democràcia té la possibilitat de ser exercida massivament inscrita en l’Estat nació». Però «la nació [a França] procedeix de la República, no a l’inrevés. Això significa que ser francès no és una religió, un color de pell, ni fins i tot un idioma». També defensa el paper de l’Estat com a «gran eina col·lectiva per a l’execució de les decisions», encara que està «a favor de l’extinció d’aquesta forma particular d’Estat. I més encara de l’Estat construït per Macron: és la pitjor versió de l’Estat. Està atrofiat en les funcions sobiranes i, fora d’això, nega la seva especificitat en confiar la direcció de les administracions centrals a executius del sector privat. Així que prenem nota: França ja no és un Estat unitari des del punt de vista de l’organització de la seva administració».

Anticapitalista, Mélenchon va denunciar en un míting a Montpeller (13-2-2022) el sistema capitalista «parasitari» i va fixar la ruptura en l’exclusió del mercat de l’educació i la sanitat. A l’esmentada entrevista a Ballast, va explicar que el seu programa titulat El futur en comú, 2022, «és un programa de transició. No proposa l’abolició de la propietat privada, encara que trenca clarament amb la societat del neoliberalisme. La resta no està escrita, però, clarament, obre la possibilitat d’una societat econòmica que es basa més en la propietat col·lectiva que en la propietat privada, més en la planificació que en el mercat, i que parteix de les necessitats més que de l’oferta».

Europa i Rússia

En plena gran recessió, el 5 de maig de 2013, va carregar en un míting a París contra «la maleïda troika» i la «buida Comissió Europea» per imposar al poble «un patiment innecessari que s’assembla al sadisme» per pagar «un deute que no serà mai pagat». «No volem el món de les finances al poder, no volem les polítiques d’austeritat que fan patir els pobles d’Europa i porten tot el continent al desastre», va dir. El seu antieuropeisme venia de lluny. En una entrevista a Le Monde (23-10-2003), ja s’havia pronunciat per votar no al projecte de Constitució europea perquè, entre altres raons, «el principi de separació de poders, que és una condició de base de la democràcia, és radicalment ignorat» i perquè era «la revenja dels liberals contra els partidaris de l’Estat providència». «Un vot massiu pel no a França provocaria una ruptura saludable», pronosticava. El projecte va ser rebutjat el 29 de maig de 2005 per un 54 % dels vots.

A les presidencials de 2017, Mélenchon defensava seguir dins de la Unió Europea (UE) a condició que fos «refundada» amb una reforma dels tractats, idea que s’expressava en el seu programa amb la consigna: «Europa, per als francesos, o es canvia o s’abandona». Cinc anys més tard, davant les presidencials de 2022, la sortida de la UE si no es reformaven els tractats va ser substituïda per la desobediència cas per cas. «La línia vermella absoluta és l’aplicació en tots els casos del nostre programa. Utilitzarem, doncs, la clàusula opt-out quan els tractats són contraris als compromisos del programa», va declarar a Le Monde (18-1- 2022). No és partidari de sortir de l’euro, però sí de l’OTAN. «Vull, primer, restablir la nostra sobirania militar. França, que disposa de la dissuasió nuclear, ha de ser independent i produir el seu propi armament sense dependre de les importacions americanes […] Vull una França no-alineada, altermundialista». Afegia que Rússia tenia dret a defensar-se i que «la política antirussa no és del nostre interès, és perillosa i absurda».

El 2014, Mélenchon va justificar l’annexió de Crimea per Rússia perquè creu que és territori rus. «És clar que Crimea està perduda per a l’OTAN. Bona notícia», va escriure. El 30 de gener de 2022, va declarar a la televisió que «són els Estats Units d’Amèrica els que estan en una posició agressiva, no Rússia». Quan Vladímir Putin va envair Ucraïna, però, va denunciar «l’agressió» i va demanar la utilització de la via «diplomàtica» i «un alto el foc i una retirada de totes les tropes estrangeres d’Ucraïna».

L’aliança entre tota l’esquerra per a les presidencials de 2022 a la coalició Nupes es va presentar «com una etapa essencial del desmantellament del presidencialisme», escrivia Mélenchon en un article a Libération (26-5-2022), en la marxa cap a la VI República amb una democràcia més parlamentària i participativa. I, la nit electoral de la segona volta de les legislatives, el líder insubmís va proclamar «la derrota total del partit presidencial» i la consecució dels seus objectius, malgrat que no serà primer ministre.