Agitador, gestor, divulgador, crític. Teatre i cultura. Cultura i teatre. Joan Anton Benach (1936-2024) ens va deixar, com en una paradoxa del destí, en vigílies del temps de Carnaval, un temps teatral, de ficció, en el nostre calendari tradicional.

Benach va néixer l’any en què va canviar tot i va ser víctima quan la guerra ja havia acabat: l’explosió d’una bomba abandonada en un bosc durant un innocent joc infantil li va amputar una cama i el va condicionar per sempre, tot i que mai no va amagar la discapacitat i de la seva pròtesi en va fer bandera de superació. Potser per això es va convertir en practicant del tenis i en motorista.

Ser de Vilafranca li va conferir segurament una manera pròpia de veure el món i una certa distància amb les picabaralles estrictament barcelonines. Reivindicava amb orgull els seus orígens, tot barrejant convenciment i dialèctica de la provocació. Ironia i lucidesa sense concessions formaven part de la seva personalitat, accentuada per un aspecte bohemi, de savi distret.

Amb motiu de la seva mort, la publicació 3d8 va recordar que Benach havia estat pregoner de la festa major de Vilafranca el 1976, la primera després de la mort de Franco i que va coincidir amb l’arribada de la “Marxa de la Llibertat”. Els responsables de la festa l’escolliren, escriu Eloi Miralles, “sabedors de la seva categoria intel·lectual i del seu tarannà progressista; i el cert és que no va decebre la concurrència, ni molt menys; si de cas, només als que no combregaven amb els corrents democràtics…” Tan clarament reivindicatiu va ser aquell pregó que el darrer alcalde franquista no el va deixar sortir al balcó de l’Ajuntament per presenciar balls i castells, com era tradicional.

PUBLICITAT
Neix DFactory Barcelona, la fàbrica del futur. Barcelona Zona Franca

Va ensopegar diverses vegades amb el poder, alcaldes, directors o propietaris de diaris i sobretot amb el poder de l’estat, el Ministeri d’Informació i Turisme. Vaig conèixer Benach quan vaig començar a fer pràctiques (becari mal pagat en diríem avui) a El Correo Catalan, diari que havia passat del carlisme al catalanisme reformista de la mà de la burgesia tèxtil sota l’autoritat de Manuel Ibáñez Escofet. A la redacció s’hi van anar incorporant periodistes com Josep Maria Huertas, Josep Marti Gómez, Jaume Fabre, Xavier Batalla, Josep Francesc Valls, Amparo Moreno, Antoni Ribas, Albert Garrido, Màrius Carol, Toni Rodríguez Pujol, Pere Pascual, joves economistes com Ernest Lluch, Eugeni Giral i Joan Gaspar, capellans conciliars com Casimir Martí i Josep Bigordà i veus lúcides com Joan Fuster.

Benach es va orientar definitivament cap al periodisme cultural després de ser també redactor en cap de la secció de Barcelona, en què va ser molt crític amb l’alcalde Porcioles. Això i exercir a la vegada de director de la revista Promos el va convertir en centre de pressions, vetos i multes per part del Ministeri d’Informació i Turisme demostrant que en molts aspectes la llei de premsa era més eficaç que la censura. La seva militància a FSF (Força Socialista Federal) l’havia dut a fer-se càrrec de la direcció de Promos que d’adreçar-se a dirigents d’empresa havia passat a ser crítica amb els plantejaments econòmics, socials i polítics del capitalisme. L’aventura va acabar el 1966 amb el tancament de la revista, una sanció de 25.000 pessetes i el silenci imposat personalment per Fraga. Però ell no va parar i el mateix any es va convertir en un dels fundadors del Grup Democràtic de Periodistes, que acabaria reunint un centenar de professionals i va ser germen del Col·legi de Periodistes de Catalunya.

Benach va contribuir a relligar la crítica teatral amb la realitat en una època en què en el món del periodisme la cultura semblava una manera de fugir d’estudis: va desvetllar l’interès pel teatre, en va escriure articles i monografies i es va convertir en apòstol de noves experiències i d’avantguardes: ADB, Teatre Lliure, Dagoll Dagom, Comediants, Joglars, Assemblea d’Actors i Directors… En l’època en què seguir les novetats que es presentaven als festivals d’Avinyó o d’Edimburg semblava un exotisme s’hi desplaçava puntualment no sense vèncer moltes resistències. Primer a El Correo Catalan i posteriorment a La Vanguardia durant 30 anys, va formar part d’una generació irrepetible de crítics i divulgadors teatrals com Gonzalo Pérez de Oleguer, Xavier Fàbregas o Joan de Segarra i potser per això Mario Gas en l’obituari de La Vanguardia el va qualificar com un dels últims mohicans de la crítica teatral i Enric Gallén a Núvol el caracteritzava com l’últim de la fila.

Però no tot van ser teatre o diaris en la llarga trajectòria de Joan Anton Benach: va dirigir el programa Tot Art de TVE Catalunya entre 1976 i 1979, i una sèrie de divulgació dels museus catalans i balears, va escriure la biografia del pintor Hernández Pijoan i encara va tenir temps de guanyar el Premi Joan Santamaria de narrativa.

He de reconèixer que vaig tenir una intervenció decisiva en el futur professional d’en Joan Anton Benach quan l’abril de 1979 vaig ser escollir de regidor de l’Ajuntament de Barcelona a les llistes del PSUC i m’havia de posar al davant de l’Àrea de Cultura gràcies al Pacte de Govern amb el PSC. La meva proposta de què es convertís en delegat de Serveis de Cultura la va acollir amb escepticisme il·lusionat. La reticència inicial de l’alcalde Narcís Serra es va dissipar gràcies a una conversa entre tots dos: després de la seva experiència a FSF Joan Anton Benach va ser molt zelós de la seva independència política a la vegada que fidel al catalanisme més progressista.

Company i amic en hores altes i baixes, el seu actiu paper va ser clau en l’etapa de reconstrucció del sistema cultural de Barcelona. A la nostra arribada a l’ajuntament ens vam trobar amb més d’una vintena de museus (que la incipient Generalitat va voler fagocitar, tot sigui dit de passada), orquestra simfònica, banda municipal, cobla, centenars de funcionaris i una ciutat que bullia ansiosa de noves activitats i d’iniciatives professionals i veïnals que trucaven a la porta de l’ajuntament en cerca de suport. Aquella situació no es pot entendre amb els ulls d’avui: des de directors de museus que no volien exhibir peces del seu centre “perquè no s’havia fet mai” fins a la impossibilitat legal de cobrar entrada en un acte organitzat per l’ajuntament. Malgrat totes les dificultats vam poder celebrar exposicions amb els fons dels museus -entre elles el centenari de Picasso i els 90 anys de Miró- posar pedaços en les instal·lacions envellides, fer el llibre blanc de les biblioteques, divulgar el patrimoni, promoure la música, i iniciar un camí que va ser imparable: el festival Grec, donant continuïtat a la iniciativa de l’Assemblea d’Actors i Directors de 1976. Potser una de les coses més recordades de l’aportació de Benach en aquella etapa és l’inici de l’aventura del Mercat de les Flors com a àmbit teatral de la mà de Peter Brook i la seva Carmen però en canvi no es recorda tant la reinvenció de les Festes de la Mercè o l’esforç per dialogar amb tots els sectors culturals.

El vincle de Joan Anton Benach amb l’ajuntament va continuar al llarg de més de vint anys. Cal destacar-ne l’exposició Catalunya fàbrica d’Espanya al Tinell el 1985, que li va donar dos anys de feina i ens va explicar allò que va ser, i ja no era, la burgesia catalana i sobretot la posada en marxa el 1986 de la publicació Barcelona Metròpolis Mediterrània que es va convertir en eina de memòria i de pensament i que va dirigir fins al 2006. Encara no entenc, però, perquè en una nova etapa es va suprimir l’adjectiu de Mediterrània.

El teatre i la cultura van ser la seva obligació i la seva devoció. També la manera d’enfrontar-se als cops que, de vegades, amb duresa, dona la vida, a la desaparició dels éssers estimats, als mons que s’acaben. En els últims anys, retirat de l’activitat professional, la seva proverbial ironia potser es va convertir en cuirassa.