Des del 17 de març del 2021, Joan Laporta (Barcelona, 1962) torna a ser president del FC Barcelona en guanyar per ampli marge les eleccions celebrades deu dies abans en què es va imposar pel 54,28 % dels vots (30.184), amb una participació de 56.611 socis, la segona més alta de la història. La vida de Laporta, qui ja va presidir el club entre el 2003 i el 2010, ha estat dominada per dues passions: el Barça i la política. Independentista sense complexos, ha sigut diputat al Parlament de Catalunya (2010-2012) per Solidaritat Catalana per la Independència i regidor de l’Ajuntament de Barcelona per una coalició impulsada per Esquerra Republicana de Catalunya (ERC). Llicenciat en Dret per la Universitat de Barcelona, ha exercit l’advocacia al despatx Laporta & Arbós.

La seva aspiració a ser directiu del Barça es remunta a gairebé un quart de segle. El 1997, va formar part de la candidatura d’Àngel Fernández, que va perdre les eleccions enfront del president Josep Lluís Núñez. Un any després, Laporta va encapçalar la plataforma L’Elefant Blau, que va promoure una moció de censura fallida contra Núñez, i el 2000 es va integrar a la candidatura de Lluís Bassat, derrotat per Joan Gaspart. Finalment, va arribar a la presidència el 2003, amb la candidatura del «cercle virtuós», i es va convertir, amb 41 anys, en el quart president més jove de la història del FC Barcelona.

Els set anys del seu primer mandat (amb una reelecció sense votar el 2006 per ser l’únic candidat) es defineixen com l’etapa del «millor Barça de la història», amb la conquesta de quatre lligues, dos Champions i altres títols (12 en total) i el rècord de sis en un sol any. Laporta, però, no es considera el millor president. «El millor president de la història del Barça és [Joan] Gamper. Jo he tingut el privilegi, fins ara, de ser el president del millor Barça de la història. Això sí.», va declarar en una entrevista a JotDown el juliol del 2011.

«L’actual president del Barça és una persona amb qui no aniria de canyes perquè el que ha fet és donar-me canya des que ha arribat», va dir de Sandro Rosell.

No tot van ser triomfs, però. El juny del 2005, només dos anys després d’arribar a la presidència, la junta directiva es va trencar amb la dimissió de Sandro Rosell i quatre directius, una ruptura que va marcar els anys posteriors de la història del Barça. El 6 de juliol del 2008 els socis van votar una moció de censura contra Laporta, que va recollir un 60,6 % de vots a favor, poc menys del 66,6 % que era necessari per guanyar. El resultat va provocar la dimissió de 8 dels 17 directius. Tan carismàtic com impulsiu, Laporta havia protagonitzat el 9 de juliol del 2005 un incident a l’aeroport del Prat quan es va quedar en calçotets i va increpar els guàrdies de seguretat perquè el detector de metalls no parava de sonar. El 2008, l’oposició i la premsa van criticar els negocis que Laporta havia fet amb la filla del dictador de l’Uzbekistan, Islam Karímov, i al final del mandat va esclatar l’escàndol de l’espionatge a què van ser sotmesos quatre directius per ordres de l’aleshores director general del club, Joan Oliver.

PUBLICITAT
Renfe / Viaja como piensas

 

El Barça i Catalunya

El successor a la presidència, Sandro Rosell, va ser objecte de les crítiques de Laporta per haver presentat contra ell una «acció de responsabilitat» per les suposades pèrdues econòmiques del club, una demanda que un jutge va desestimar el 27 d’octubre del 2014. «L’actual president del Barça és una persona amb qui no aniria de canyes perquè el que ha fet és donar-me canya des que ha arribat», va dir Laporta a El País (4-8-2013). «És una rebequeria i una venjança. Per ressentiment i immaduresa. Per no voler admetre que els vam deixar el millor Barça de la història», va afegir.

La mateixa oposició ha mantingut Laporta amb el successor de Rosell, Josep Maria Bartomeu, a qui recriminava una gestió «caòtica […] amb un model de club que ha tornat a aquelles èpoques en què anava al mercat a gastar xifres astronòmiques en lloc de treballar el planter. El model ha estat molt poc definit», va manifestar a El Temps (29-7-2019). «El que sí que trobo més a faltar és que el Barça tingui un posicionament amb aquestes causes [Unicef] i pels més desafavorits. La imatge del club va ser reconeguda al món i aquesta singularitat de ser pioners en la responsabilitat social corporativa en els clubs de futbol, utilitzant un actiu que val milions per llançar un missatge pels més desafavorits i a sobre pagant per promoure programes per als nens i nenes més vulnerables. Això tenia molta força. Era molt potent», va assenyalar.

Laporta veia també una «difuminació» de la relació del Barça amb Catalunya, que defineix així: «El Barça és un club català de futbol obert al món. La gent de fora ja sap què significa el més que un club. Que està molt pròxim als drets i llibertats dels catalans, culturalment i políticament. Però és un club integrador» (El País, 4-8-2013). «El Barça sempre ha de bategar al ritme amb què batega el país (…) Ha de ser un club que col·labori amb el Govern del país (…) Som una institució cívica i compromesa amb els nostres drets i llibertats, la nostra cultura i la nostra llengua», va explicar a Vilaweb (5-1-2021).

Per això, amb Laporta de president, el Barça no hauria jugat a porta tancada l’1 d’octubre del 2017, dia del referèndum il·legal d’independència, i per això també va considerar «poc compromès» el comunicat de reacció del Barça a la sentència «injusta i cruel» del Tribunal Suprem sobre el procés sobiranista. «Falsejant la realitat, no parla de presos polítics i és incomplet perquè no anuncia cap acte o gest de suport als presos polítics i a les seves famílies», va escriure a Twitter.

Va justificar que Jordi Pujol evadís impostos per l’«ofec financer» que, segons ell, pateix Catalunya per part de l’Estat.

Uns anys abans, Laporta havia justificat en una entrevista a Catalunya Ràdio que Jordi Pujol evadís impostos per l’«ofec financer» que, segons ell, pateix Catalunya per part de l’Estat i va afegir que no li agradava gens que titllin l’expresident de «lladre». A més, va considerar «evident» que la causa oberta a la família Pujol tenia motivacions polítiques. «Des que l’expresident Pujol deixa de ser ambigu en el tema independentista, a ell i a la seva família li cauen per tots els costats», va assegurar. També veia «intencionalitat política» en les inspeccions fiscals anuals que patia quan era president del Barça.

PUBLICITAT
Fabriquem oportunitats per al teu futur. Zona Franca de Barcelona.

 

Independentista i amic de Puigdemont

Laporta ja era independentista a mitjan anys 90 del segle passat quan va fundar, amb Pilar Rahola i Àngel Colom, el Partit per la Independència, que va durar tres anys, del 1996 al 1999, i es va dissoldre pels mals resultats electorals. Després, va estar vinculat a CiU i ERC i el 2010 va crear Democràcia Catalana, integrada a la coalició Solidaritat Catalana per la Independència, que tenia la finalitat d’«unir Convergència i Esquerra Republicana per fer la independència», segons va declarar a El Temps (29-7-2019).

«La independència és essencial per a Catalunya perquè afecta totes les persones que viuen i treballen a la nostra comunitat, perquè no trenca cap relació sentimental amb ningú i perquè és l’única via per sortir de la crisi econòmica, democràtica i cultural en què per desgràcia estem instal·lats», va declarar el 2011 en una entrevista a La Cámara, un any abans que comencés el procés que tantes relacions ha trencat.

Laporta creu fins i tot en els Països Catalans. «És una realitat sociològica, una realitat cultural […], una aspiració política que hem de tenir els catalans estructurada d’una manera que respecti la identitat, que ja està molt marcada, de cada territori que la compon. En aquest aspecte, sempre he pensat en una confederació o una federació», va dir a l’esmentada entrevista a JotDown.

Visitant de Waterloo i de les presons, a Laporta li «agradaria que Carles Puigdemont, en comptes d’estar a l’exili, fos aquí, a la Generalitat», troba a faltar «els presos polítics i els exiliats», i confessa que no el va sorprendre «la violència per part de l’Estat contra ciutadans pacífics que anaven a votar, ni el 155 ni aquest judici polític que s’ha fet. Però és repugnant», va declarar a El Temps (29-7-2019), en una entrevista en què lamentava l’evolució posterior a l’1-O, que ha deixat el procés «tocat, però no enfonsat».

PUBLICITAT
Correos Market

Mestre de les relacions públiques, cultiva els excessos envoltat de dones i a vegades es banya en xampany amb un cigar a la boca.

«Crec que ha mancat certa paciència […] I crec que hi ha hagut algunes decisions que encara no era el moment per prendre-les». Presses d’uns, ingenuïtat d’altres i manca d’unitat. «Es va començar a esquerdar la unitat, que sempre s’ha invocat, però no s’ha practicat mai realment», només «ha existit en moments puntuals i forçada per la ciutadania». A Laporta, Puigdemont —amb qui va compartir una famosa paella a Cadaqués l’agost del 2016— li sembla «molt fort, valent i decidit» alhora que admira Quim Torra, a qui veu «culte» i «ocurrent». «Em transmet seriositat i bonhomia», diu.

Hi ha coincidència en què Laporta és un mestre per a les relacions públiques i un seductor, amb una agitada vida sentimental, que cultiva els excessos, envoltat de dones i que a vegades es banya en xampany amb un cigar a la boca. La seducció li va servir també per convèncer els socis de la necessitat del seu retorn al Barça. Encara que ho va fer amb un to més assossegat, més tranquil. «Tinc més experiència i estic més preparat», va ser el seu missatge de campanya, juntament amb el «ho tornarem a fer» i el record constant de Johan Cruyff. Una campanya que va guanyar només començar amb l’impacte de la lona col·locada en una façana a prop del Santiago Bernabéu.

Ha aconseguit avals de persones alienes a la junta com José Elías, propietari de l’empresa Audax, o Jaume Roures, de Mediapro.

La primera crisi a la directiva, però, es va produir abans de prendre possessió, quan el vicepresident econòmic, Jaume Giró, es va retirar. I va costar déu i ajuda aconseguir els avals per valor de 124,6 milions, aportats, a més dels directius, per persones alienes a la junta com José Elías, propietari de l’empresa d’energies renovables Audax, o Jaume Roures, de Mediapro. En l’acte de presa de possessió va dir que volia ser «generós, humil i valent», que volia «tornar a portar el Barça a la glòria, tornar l’alegria al barcelonisme» i intentar convèncer Leo Messi perquè es quedés a l’equip. «He vingut per manar, no per posar excuses, a partir d’un lideratge fort», va proclamar.