El 27 d’abril, Joan Manuel Serrat va començar la seva gira de concerts per acomiadar-se del seu públic. Ho va fer al Teatre Beacon de Nova York. La resta de la gira el portarà a nombroses ciutats espanyoles i de l’Amèrica Llatina. La cloenda serà els dies 22 i 23 de desembre al palau Sant Jordi de Barcelona. A aquesta sèrie final de concerts li ha posat aquest títol: «El vici de cantar 1965-2022».

Quan va anunciar la seva retirada dels escenaris va dir que ho feia perquè es resistia al fet que una plaga (la pandèmia de la covid) ho decidís per ell. «He decidit acomiadar-me en persona. Per això em vaig plantejar anar al lloc més natural per fer-ho, amb el públic al davant, ple de gratitud i alegria», li va explicar al periodista Juan Cruz el desembre de l’any passat.

Serrat ha compost unes tres-centes cançons. S’han publicat una trentena del que en deien discos de llarga durada seus. El 1965, l’any en què posa el punt de partida del seu «vici de cantar», tenia 21 anys. Els 22 no els faria fins al 27 de desembre. Aquell any, Edigsa va publicar el seu primer vinil amb quatre cançons: Ella em deixa, El mocador, La mort de l’avi i Una guitarra. Aquesta darrera cançó estava dedicada a la guitarra que li havia regalat el seu pare, l’anarquista i lampista català Josep Serrat. Quina gran idea va tenir aquell home, que juntament amb la seva mare, l’aragonesa i mestressa de casa Ángeles Teresa, el van criar al carrer Poeta Cabanyes, al barri del Poble-sec, a Barcelona.

Entre el regal de son pare i l’oportunitat que Salvador Escamilla va donar a aquell jove al programa Radioscope, a Ràdio Barcelona, va començar una carrera musical que ha colpit la vida de molts milions de persones.

Cadascú té les seves pròpies cançons de Serrat preferides. Està clar que hi ha on triar. Molta gent de la seva generació té gravades en la seva memòria de joventut Ara que tinc vint anys, El drapaire, Paraules d’amor, Cançó de matinada, Me’n vaig a peu o Per Sant Joan. Van formar part dels seus vinils de dues o quatre cançons dels anys 1966, 1967 i 1968. No tindria sentit, però, assenyalar unes cançons i deixar-ne unes altres de costat. Cadascú du al cor i al cap la seva pròpia tria.

Com tothom, Joan Manuel Serrat ha surfejat pel món driblant els problemes que comporta la convivència de dues llengües com són el català i el castellà. Amb el franquisme hi va topar per aquesta qüestió i també perquè denunciava els seus crims. La mort de Franco el va trobar exiliat a Mèxic, d’on va tornar el 1977 no gens convençut que s’estalviaria passar per comissaria. El seu amic Quico Sabaté li va oferir la seva llar per viure-hi una temporada i no va ser fins que es va aprovar la Llei d’Amnistia que no va respirar tranquil. Sabaté és de les persones que han passat per la vida de Serrat deixant-hi més empremta. Era un publicista amb esperit rebel i una creativitat mental que són presents en part de l’obra del cantant.

Serrat ha musicat poemes d’una vintena d’autors, des d’Antonio Machado a Miguel Hernández passant per Joan Salvat Papasseit, Pere Quart, Josep Vicenç Foix o Mario Benedetti. No només cantava els seus textos, sinó que sovint hi posava cullerada pròpia, com a Cantares i La saeta, de Machado. Ha cantat cançons d’altres i molts altres han cantat cançons seves. I l’hem escoltat fent-ho en català i en castellà, però també en gallec, basc, portuguès, francès, italià, anglès i guaraní.

PUBLICITAT

El llistat de distincions també és llarg i inclou la Medalla d’Or de Barcelona, la Medalla d’Or espanyola al Mèrit al Treball, la de Cavaller de la Legió d’Honor francesa o la de Comendador de l’Orde de Maig argentina i un munt de doctorats honoris causa universitaris.

En l’entrevista esmentada, Serrat diu que «he tingut un ofici que m’ha permès conèixer el món i conèixer gent magnífica i m’ha fet una persona estimada per molta gent. Diguéssim que fins ara m’he sentit un home ben estimat i ben viscut». Que molta gent l’estima és indiscutible. També hi ha algú que no ho fa, clar. Els franquistes li tenien molta tírria. I els fanàtics de diverses ideologies no li perdonen que no sigui dels seus.

De Serrat agrada el que diu i com ho diu. Són importants els textos i la música de les seves cançons. No parla per parlar i quan li fan una entrevista no té manies a deixar passar uns segons mentre pensa exactament què vol dir i com ho vol dir. Ha transitat del Mediterráneo que admirava i encara l’atrau al Pare, que denuncia la destrucció ecològica del nostre entorn. Assegura que té Algo personal amb els militars que fanfarronegen «a veure qui és el que la té més gran». Denuncia que Europa «ha embolicat les porres amb banderes» als Salams Rashids que venen del Sud. Es queixa que el capital jugui al Palé en l’antic cinema Roxy convertit en una sucursal bancària.

Serrat ens ha dit i ens ha cantat moltes coses. El dia 23, quan marxi cap a casa després del seu darrer concert públic al Palau Sant Jordi no haurà dit l’última paraula ni cantat l’última cançó. Ha promès que continuarà component cançons i gravant discos. No te n’oblidis, Juanito!