Joan Mas Cantí (Barcelona 1929) és un emblemàtic representant d’una burgesia inquieta, minoritària, que va ser extraordinàriament activa socialment en els darrers anys del règim franquista i durant la transició democràtica. Mas Cantí era un jove emprenedor que, als anys 50 del segle passat, en la segona dècada més dura de la dictadura franquista, va compartir la visió i la intuïció d’un reduït grup d’incipients empresaris (Carles Ferrer Salat, Carlos Güell i Artur Suqué) de famílies benestants, amb llarga tradició industrial, que van promoure entitats com el Club Comodín (1951) que més tard es convertiria en l’influent Círculo de Economía (1958). Associacions que van jugar un paper molt rellevant per obrir la mentalitat, sobretot del món empresarial i de destacats economistes, en un país en què es perseguia qualsevol discrepància amb el govern. El Círculo va funcionar com un pont entre els empresaris i intel·lectuals catalans i els economistes espanyols més inquiets per una part i, per l’altra, els tecnòcrates de l’administració franquista més oberts. Tots ells compartien la idea d’Europa, i en diferents graus la democràcia i l’economia de mercat.

Joan Mas Cantí, soci número 1 i president del Club Comodín entre 1951 i 1953, i després president del Círculo de Economía (1972–1975), va tenir un paper rellevant en la constitució d’aquestes entitats, encara que a vegades ha estat poc conegut i valorat pel seu caràcter extremament discret, sense cap afany de protagonisme. Però un home que apareix en totes les fotografies i referències de la història d’aquestes entitats. L’ànima, el referent, l’inspirador del Círculo de Economia va ser Jaume Vicens Vives, eminent historiador i l’intel·lectual de més prestigi en aquells anys de foscor que va actuar com un autèntic propulsor del futur democràtic de Catalunya i Espanya.

Presentar-se com a europeistes permetia a aquells joves afirmar-se com a demòcrates, una connotació gens tolerada per un règim terriblement cruent, amb un dictador que s’havia declarat explícitament enemic de les democràcies occidentals, de l’economia liberal i que tenia les presons plenes d’opositors de tota mena a través d’una repressió ferotge que es va mantenir viva fins a l’últim dia.

Mas Cantí, un home que es defineix com a «catalanista, nacionalista, sobiranista, unionista, progressista, liberal i home de consens», va adquirir nombrosos compromisos polítics i socials. Va ser promotor de diversos moviments associatius empresarials i va tenir un paper destacat en la fusió de la Cambra de Comerç amb la Cambra d’Indústria i Navegació. Com a empresari va promoure la creació i manteniment del Consorcio de Información y Documentación de Cataluña, la Fundación Española Calitax i del Banc d’Europa, presidit per Carlos Ferrer. Va ser membre de la patronal catalana Fomento del Trabajo Nacional i vicepresident del Futbol Club Barcelona. El 1983 fou comissionat dels Jocs Olímpics de Barcelona. Aquest mateix any va rebre la Gran Cruz de la Orden del Mérito Civil, juntament amb els dos màxims líders sindicals Marcelino Camacho i Nicolás Redondo, destacats lluitadors obrers contra la dictadura.

A finals dels anys 70, el Círculo va acollir i tractar de normalitzar les relacions dels empresaris amb els sindicats obrers clandestins, que juntament amb el moviment estudiantil i els partits d’esquerra constituïen les forces principals que lluitaven per la democràcia.

Al llarg de la seva vida el Círculo / Cercle d’Economia ha tingut una presència molt activa en la vida social i política de Catalunya i Espanya a través de milers de conferències, les reunions Costa Brava i, darrerament, mitjançant els comunicats Opinions d’Actualitat en què s’ha pronunciat sobre els principals reptes del país en la seva difícil transició cap a la democràcia i Europa. Al llarg de la seva història, el Cercle ha advocat explícitament a favor d’una democràcia plena i la incorporació a Europa. Ha propugnat la reforma i modernització de l’administració pública i darrerament, davant del procés independentista, ha defensat el diàleg i l’autogovern de Catalunya dintre del marc legal.

Vostè i un petit grup d’amics l’any 1953, dos anys després de crear el Club Comodín, van organitzar una conferència sobre la Unión Económica Europea. Vist amb perspectiva, resulta realment insòlita aquella iniciativa, perquè encara haurien de passar quatre anys per a la firma del Tractat de Roma, que seria el primer pas que culminaria en l’actual Unió Europea. Eren uns visionaris o uns somiadors? Què n’esperaven, d’Europa?

El Comodín era un club d’escacs, perquè en aquells moments va ser l’única fórmula perquè autoritzessin l’associació. En aquells anys sols permetien associacions esportives. Nosaltres vam optar per un club d’escacs, perquè ens semblava el menys problemàtic i més adient. Volíem poder reunir-nos, per discutir les limitacions de la societat en què vivíem. Consideràvem intolerable que, per exemple, per anar a Camprodon, on estiuejava la meva família, per reunir-me amb Carles Ferrer, la Guàrdia Civil ens exigia un salconduit perquè era un poble a prop de la frontera.

Volíem discutir del mateix que es parlava en altres països occidentals. Carles Ferrer, era campió de tenis i viatjava molt per França i Anglaterra. Nosaltres érem molt anglòfils i d’alguna manera volíem viure com els europeus. Dit d’una altra manera, volíem fer una cosa semblant a un club anglès. La veritat és que aquella conferència sobre Unión Económica Europea, que va dictar el soci Rafael Sallent, va tenir un èxit notable. La invitació de la convocatòria deia que era per tractar «un tema de gran interès i d’una gran actualitat». Tot amb un to molt discret, però hi havia moltes ganes de conèixer què passava en altres països.

Què hi veien, en Europa?

Home, en aquells moments ja havíem vist la importància que va tenir el Pla Marshall, que havien posat en marxa els americans, que va suposar unes importants ajudes (uns 20.000 milions de dòlars de l’època, entre 1948 i 1951). Un pla que va ser un gran èxit i resultà fonamental per a la reconstrucció de l’economia dels països europeus que havien quedat arrasats després de la guerra mundial. I ja es veia venir que s’estaven fent els preparatius per a Europa. Per a nosaltres dir que érem europeistes era la manera de dir que volíem ser demòcrates.

PUBLICITAT

Com va ser el pas de transformar un club d’escacs, com era el Club Comodín, en una associació amb molta més entitat social com va ser el Círculo de Economía?

Nosaltres invitàvem personalitats molt rellevants a donar conferències. I, és clar, no podíem fer invitacions a aquestes persones en nom d’un club d’escacs. Necessitàvem un nom amb més rellevància, perquè fèiem reunions cada 15 dies i ja teníem uns 180 socis. Llavors vam anar al Govern Civil a demanar permís per crear el Círculo de Economía i el governador civil Tomás Garicano Goñi ens el va donar sense gaires problemes.

Vostès llavors eren molt joves, tenien algun mestre, algun referent, algú que els inspirés?

Sens dubte en Jaume Vicens Vives. Una persona extraordinària, un historiador eminent que coneixia millor que ningú la història de Catalunya i Espanya. La persona més completa que he conegut. En Carles Ferrer Salat el coneixia i vam començar a fer reunions en les quals ens orientava i ens va posar en contacte amb persones molt vàlides que venien al Club Comodín com el doctor Trueta, Rafael Calvo Serer, Jesús Pabón, Josep Ferrater Mora i Jordi Pujol, a qui jo ja coneixia per mitjà d’una cosina meva.

Quin record té de Vicens Vives?

Recordo que en Vicens Vives ens tractava de vostè. Ens deia que Catalunya era una nació perquè tenia una cultura, una llengua, unes tradicions i una voluntat de ser. Però Espanya també. I l’única solució per arribar a Europa era amb Espanya. Recordo que un dia li vaig preguntar: Catalunya ha sigut mai un Estat? I em va contestar que no. Això em va marcar molt. En Vicens Vives tenia un coneixement molt profund de la història. Tenia les idees molt clares que deixaven palesa una profunda catalanitat i un pensament molt europeista.

Vostè diu que Vicens Vives el va marcar molt. A quin tipus d’influència es refereix? Com es defineix vostè políticament?

Jo sóc catalanista, nacionalista, sobiranista, unionista, progressista, lliberal, europeista i home de consens. Perquè ser catalanista vol dir voler el millor per als que viuen avui a Catalunya i per a les properes generacions.

Pot semblar una mica contradictori.

Jo vull el millor per a Catalunya i això significa estar a Europa. Per aquesta raó sóc europeista i per estar a Europa hem d’estar a Espanya.

En pocs anys el Cercle va agafar molta empenta i es van multiplicar les activitats.

Amb la presència de Vicens a les nostres converses sortien moltes idees. Vam parlar de fer una revista on col·laborarien personalitats de Catalunya i d’Espanya. I jo vaig afegir que a mi em semblaria molt interessant que els qui hi escrivissin fossin gent valuosa que poguéssim aconseguir de qualsevol lloc. N’havíem pensat fins i tot el nom, Nivel o Plan, i el director havia de ser el professor Fabián Estapé, però no ens en van donar permís.

Llavors vam decidir constituir El Círculo de Economía del CC. No explicàvem el significat de CC, que era Club Comodín, i vam mantenir l’equívoc bastant temps. Estapé era el catedràtic de referència dels economistes catalans més inquiets i molts com Ernest Lluch, Eugeni Giral, Juan Martínez Alier, Jacint Ros Hombravella i Antonio Santillana es van acostar al Cercle. També van venir molts dels seus amics com els professors Joan Sardà, Manuel Ballbé, Josep Lluís Sureda i Enrique Fuentes Quintana, que amb el temps seria molt admirat per tots nosaltres.

També van debatre sobre la necessitat de crear un banc?

Sí, aquesta era una idea que, amb Vicens Vives, també ens havíem plantejat. Un banc per tenir diners, per tirar endavant projectes necessaris per al país. Hi estàvem molt d’acord i Pujol també. Un dia, cap al 1959, Pujol va venir i ens va dir que el seu pare, Florenci, havia comprat la petita Banca Dorca d’Olot, però que ja ho arreglaríem. Pocs mesos després Pujol va entrar a la presó i ja no vam continuar amb el projecte del banc.

Quin impacte va tenir per a vostès la mort prematura de Vicens Vives el 1960?

Va ser una pèrdua molt gran per a nosaltres, però també per a Catalunya i Espanya. Vicens hauria estat el gran líder indiscutible d’aquest país. I amb això tothom hi estaria d’acord. Fins i tot Jordi Pujol ho ha reconegut. A partir de la seva desaparició, Fabián Estapé es va convertir en el nostre mestre i referent intel·lectual.

Al principi dels anys 60 van començar a fer les reunions Costa Brava que varen comptar amb la participació de destacades personalitats de Catalunya i Madrid, amb alts càrrecs de l’administració i destacats economistes.

Nosaltres invitàvem les persones que consideràvem més intel·ligents i preparades del govern, així com els economistes més destacats. A la primera reunió Costa Brava de l’any 1961 hi van participar els professors Fabián Estapé, Antonio Sánchez Pedreño, Enrique Fuentes, Luis Ángel Rojo, Joan Sardà i José Luis Sampedro. El Cercle va tenir un paper molt rellevant en el suport al Pla d’Estabilització de 1959 que havia dissenyat Joan Sardà, i que va significar un canvi substancial per a la modernització de l’economia espanyola.

La defensa del Pla d’Estabilització de 1959 va estar molt present en les activitats del Cercle.

Sí, de seguida ens vam adonar de la seva importància econòmica, però també política. En realitat la transició no va començar amb la mort de Franco, sinó molt abans, amb el Pla d’Estabilització. Vam passar d’una dictadura a un règim autoritari. Les persones més intel·ligents i preparades del Govern i de l’oposició participaven en els debats del Cercle sobre aquesta important decisió de política que va ser el primer pas per a l’obertura de la nostra economia.

El 1963 hi van participar Antonio Barrera de Irimo, secretari general tècnic del Ministeri d’Hisenda, i Mariano Rubio, encarregat de l’OCDE. Dos anys més tard hi va intervenir Leopoldo Calvo Sotelo, director general de la Unión de Explosivos Río Tinto, amb qui vaig tenir una gran amistat. El 1969 hi va participar per primera vegada un ministre del govern de Franco, Federico Silva Muñoz, que tenia la cartera d’Obres Públiques.

Vostè era president del Cercle en la V Reunió Costa Brava, l’octubre de 1975, quan van arribar notícies que la malaltia de Franco empitjorava. Com va viure aquells últims moments de la dictadura?

Hi havia molt nerviosisme en aquell acte. El títol era ja molt significatiu «Sociedad y Economía ante un contexto democrático». Recordo que quan van arribar les notícies que Franco s’estava morint, Francisco Fernández Ordóñez, llavors inspector d’Hisenda, es va aixecar i va manifestar «¿qué hacemos nosotros aquí cuando deberíamos estar todos en Madrid?». Fuentes Quintana i Miguel Boyer, director de planificació de la Unión de Explosivos Río Tinto, més tranquils, van continuar asseguts.

Amb l’arribada de la democràcia vostè va ser un dels fundadors i el primer president del partit polític Centre Català, un partit en el qual participaven altres membres del Círculo de Economía i la Jove Cambra, que es definia com a catalanista, federalista, europeista i defensor de l’economia de mercat.

Sí, ens consideràvem giscardians, per la influència que teníem del pensament de Valéry Giscard d’Estaing. Volíem ser un partit de centre i molt centrat, de l’estil de la democràcia cristiana. Estar centrat volia dir acollir la gent de centreesquerra de la dreta i els de centredreta de l’esquerra. En aquest projecte vaig comptar amb la confiança plena de Leopoldo Calvo Sotelo i Alfonso Osorio, però el projecte no va quallar pels problemes en l’elaboració de les llistes electorals.

Vostè ha estat sempre un home molt moderat, allunyat de les posicions radicals. Quina és la seva valoració del procés d’independència de Catalunya?

El procés separatista no ha aportat res de bo a Catalunya, és a dir, als catalans. Jo sóc un demòcrata i el meu model és un Estat federal per a Espanya. Sempre he estat federalista. Ara bé, crec que si formem part d’Espanya, també hem de participar en la seva governació. Penso que Europa permet l’existència de regions com és el cas de Flandes a Bèlgica. Per això en aquests moments veig Europa com una solució més necessària que mai. Per aquesta raó nosaltres al Cercle hem estat sempre europeistes.

Quins han estat els efectes de formar part d’Europa des de la perspectiva del procés d’independència de Catalunya?

Afortunadament estem a Europa. El procés separatista no ha aportat res de bo a Catalunya, és a dir, als catalans. Cal ser realistes. S’han exagerat molt les coses, fins i tot les xifres dels manifestants. I hem de reconèixer que des de 1959 Espanya ha fet una evolució impressionant. Hem de recordar que, de fet, ni el mateix Jordi Pujol ha estat mai separatista. Cal tenir present que va ser president de l’Assemblea de les Regions a Europa. Ara veiem que el gran guanyador de tot això ha estat Esquerra Republicana de Catalunya que sempre ha estat d’esquerra i republicana.

Com veu el futur?

Com em deia Pere Duran, «vostè i jo som pessimistes, però actuem com a optimistes». Crec que hem de ser molt realistes i avançar cap a un Estat federal. Això val tant per a Espanya com per a Europa.