Professor, expert en polítiques públiques
Catedràtic de Ciència Política de la Universitat Autònoma de Barcelona, Joan Subirats és el ministre d’Universitats des del 2021; especialista en governança, gestió pública i l’anàlisi de polítiques públiques, va arribar al ministeri en el relleu de Manuel Castells amb l’encàrrec de tirar endavant la tramitació i aprovació de la nova llei d’universitats.
Conversa mantinguda el 19 de maig de 2023.
Enhorabona! Tenim nova llei d’universitats, ha entrat en vigor el passat 12 d’abril. Una llei amb un suport considerable.
Efectivament, una llei orgànica que requereix majoria absoluta i per a la qual calien més de 176 vots afirmatius. N’ha tingut 181. Vista la polarització actual, és important.
Una nova llei, i ara què?
Vaig rebre l’encàrrec d’impulsar la nova llei per posar al dia el sistema universitari i complir els compromisos amb Europa relacionats amb els fons Next Generation i amb diverses reformes, entre les quals la reforma universitària.
La LOSU (Llei Orgànica del Sistema Universitari) és la tercera gran llei d’universitats de la democràcia. M’agradaria que fos útil en els pròxims vint anys. És una llei que respecta molt l’autonomia de les universitats i la seva capacitat d’adaptació. Marca grans orientacions i no entra en detalls; defineix línies que fa vint anys no eren a l’agenda, com la ciència oberta i la ciència ciutadana, la formació al llarg de la vida i les microcredencials o la internacionalització. Ara resulten imprescindibles. Per altra banda, avui és impossible fer política universitària sense comptar amb Europa; la política europea ja és política interior. Les aliances europees d’universitats, els sistemes d’avaluació conjunts, la mobilitat… són elements que reforcen aquesta lògica per a la promoció d’una nova llei i la voluntat que serveixi per als anys vinents.
El sistema ha canviat. Completades les transferències a les comunitats autònomes l’any 2000, els últims vint anys, han exercit les seves competències sobre les universitats. Just abans s’havien creat les últimes universitats públiques, la darrera, la Politècnica de Cartagena el 1998. Des d’aleshores no s’han creat més universitats públiques, n’hi ha 50, i, en canvi, se n’han creat moltes de privades. El 2001 n’hi havia 17. En total eren 67 universitats; ara n’hi ha 91.
Hi ha massa universitats? El paper de les universitats en el territori.
Jo no estic d’acord amb els que diuen que hi ha massa universitats. La decisió sobre la creació d’universitats privades és de les comunitats autònomes i des del Ministeri d’Universitats, amb el decret que va fer Manuel Castells, s’assegura un mínim de qualitat. En el cas de les públiques, crec que tenir 50 universitats públiques a 200 ciutats del país és positiu.
He tingut ocasió de visitar 40 de les 50 universitats públiques i comprovar la presència en el territori d’alguns d’aquests campus, com Ponferrada a la Universitat de León o la Universitat Miguel Hernández a Elx. O a Lleida, on les dades indiquen que hi ha més universitaris i amb una orientació clara a les necessitats productives i socials de Lleida i província. Jo crec que la presència d’universitats en el territori és molt important. Evidentment, hi ha universitats de caràcter més internacional i universitats de caràcter més local, però menystenir aquesta doble condició em sembla que és injust i no acaba de funcionar bé. Segurament, la Universitat de León i el campus de Ponferrada no tindran la dimensió internacional que tenen la Carlos III o la Pompeu Fabra. En canvi, la Pompeu Fabra o la Carlos III tenen un arrelament a la realitat local menor. Aquesta pluralitat del sistema crec que és positiva.
Una altra qüestió seria si necessitem més universitats públiques. Tinc dubtes sobre aquesta qüestió. No ho crec, crear-ne més seria, segurament, duplicar i generar lògiques que podrien ser negatives per al sistema mateix.
La governança… Per què és tan difícil «governar» les universitats? S’han de «governar» totes igual?
El tema de la governança havia generat molt conflicte amb els projectes inicials de Manuel Castells; he intentat no situar-lo com l’element central i vull pensar que les universitats poden assumir la capacitat de diferenciar-se per la seva pròpia pràctica i maneres de funcionar.
Que el rector s’esculli de forma democràtica i amb la participació de tots els estaments no és el que demanaven els consells socials. Tenim tota mena de possibilitats de debat sobre aquesta qüestió. Crec que sí, que hi ha problemes de governança. A mi m’agradaria més un model en el qual el rector i els deganats de les facultats formessin la candidatura de govern de la universitat.
La voluntat d’autonomia, moltes vegades, es contradiu amb la necessitat de funcionar a les universitats.
Als degans se’ls demana comptes de la qualitat docent de les seves titulacions i, en canvi, no tenen capacitat de decisió final sobre qui fa classes perquè són els departaments els que contracten el professorat. I els departaments, al mateix temps, tampoc no controlen la dinàmica de recerca, perquè els grups de recerca sovint són interdepartamentals o hi ha fronteres que la mateixa lògica del departament no controla.
La docència hauria d’estar més en mans de les facultats i la recerca més situada en les unitats i centres de recerca. Venim d’una tradició de la llei anterior que marcava els departaments com l’element central. El decret que estem treballant comença dient que si la universitat ha decidit tenir departaments, aquests haurien de complir uns requisits i condicions.
Podria decidir suprimir-los? També. Segurament no hauríem de fer obligatori aquest decret. Serà decisió de la universitat. Això fa vertigen, però també genera possibilitats. La llei diu que es poden crear departaments interuniversitaris. Per exemple, per què no un departament interuniversitari de Filologia Catalana entre universitats catalanes, si no es té el mínim professorat necessari?
La pregunta és: hem d’intentar respondre als reptes actuals que té la universitat posant en qüestió tot el sistema de governança?, o, posar en qüestió aquest sistema de governança ens impedirà fer el procés de reforma que volem fer? La meva resposta és que tenim l’oportunitat de fer un canvi significatiu i generar una dinàmica en la qual siguin les universitats les que decideixin la seva forma de funcionar.
PUBLICITAT
La LOSU diu que les universitats decidiran si volen tenir facultats i departaments o volen fer una altra cosa. Caldrà assumir responsabilitats i demostrar maduresa per afrontar decisions. En el fons, es reivindica l’autonomia, però amb les coses més complicades es diu: vostè reguli que així evito haver-me d’enfrontar al claustre i discutir molt. La voluntat d’autonomia, moltes vegades, es contradiu amb la necessitat de funcionar a les universitats.
Joan Subirats, el 19 de maig, a l’Eix verd del carrer del Consell de Cent. Fotografia de Xavier Jubierre.
La lògica corporativa i la metàfora del salvatge Oest
Les universitats són conservadores de portes endins i innovadores cap enfora, però tenen una gran capacitat d’adaptació. La lògica de corporació de les universitats fa que el nivell de tensió i de contradicció s’assumeixi com un element propi.
Un professor em deia que la universitat és com una caravana d’aquelles que veiem a les pel·lícules de l’Oest. Diversos carros van junts cap a l’Oest, tots tenen objectius diferents. Hi ha els jugadors de cartes, els pistolers, els buscadors d’or, els mormons, les prostitutes… Només estan d’acord a anar junts cap a l’Oest i quan venen els indis –els indis és qualsevol que vulgui dirigir i decidir sobre ells–, llavors fan una rotllana, es defensen i aconsegueixen derrotar aquell que vol imposar-se i tornen a anar cap a l’Oest. La metàfora és bona. A la Universitat, quan es pretén generar objectius coherents i sistemàtics hi ha moltes dificultats; però la mateixa contradicció fa que la capacitat d’innovació es mantingui, malgrat les resistències del funcionament corporatiu.
No s’entén que l’únic docent que no rep una formació docent sigui el docent universitari.
Com diu Peter Drucker, les tres organitzacions més difícils de gestionar són les orquestres simfòniques, els hospitals i les universitats, perquè estan organitzades i formades per professionals que no accepten fàcilment la regla de la jerarquia. Si els vols imposar una regla de jerarquia molt forta i els proletaritzes, estaràs perdent la lògica professional i del prestigi.
Diversitat i pluralitat de perfils, universitats de docència i universitats de recerca? Docència i recerca, un binomi en tensió?
En vuit anys el 53 % de la plantilla de les universitats es jubilarà; està en marxa una gran transició del nucli humà sobre el qual pivotava la Universitat fa vint anys.
En el debat de la LOSU hi havia algunes veus que volien reforçar la diferència entre universitats docents i universitats de recerca, o entre professors que només fessin docència i professors que només fessin recerca. La tendència des del Ministeri, i la meva personal, va ser intentar evitar que això passés i buscar una lògica d’equilibri de la docència i la recerca.
Amb les lleis anteriors, els sexennis de recerca han ajudat a fer un salt endavant en la producció científica. Però s’ha generat un efecte túnel, els sexennis s’han convertit en un element decisiu més enllà del complement salarial. Això ha fet que es deixés de banda la docència. A la LOSU hem situat la docència i la recerca, formalment, al mateix nivell.
L’infrafinançament dels últims anys ha provocat que s’hagi recorregut al professorat associat per cobrir la docència. Hem marcat mínims de dedicació docent, sigui quin sigui el nivell de recerca i hem recuperat els associats «autèntics»: persones de prestigi professional que facin docència relacionada amb la seva especialització i això és contradictori amb impartir cursos generalistes de primer curs on hi hauria d’haver professorat permanent. Jo he estat els últims anys fent el primer curs de Ciència Política a la UAB i era l’únic catedràtic a tot primer curs.
La docència i difusió del coneixement és un element central que explica i justifica l’existència de la Universitat. Cal recuperar l’origen primigeni de les universitats, quan la gent feia quilòmetres per anar a escoltar Fray Luís de León, i recuperar el valor de la docència, però ho hem de fer millor. Les condicions, les metodologies, els instruments, l’alumnat… han canviat; hem de ser capaços de canviar i fer millor docència, incorporant formació i innovació o noves metodologies, com l’aprenentatge servei. No s’entén que l’únic docent que no rep una formació docent sigui el docent universitari.
El coneixement científic, un bé comú. Ciència oberta.
És inexplicable pagar per publicar articles finançats amb recerca i fons públics. Des de la UE i les universitats hi ha una gran preocupació per l’avaluació de la recerca i l’accés obert. Així s’ha posat de manifest amb les declaracions de Leiden i DORA (San Francisco) o la coalició d’universitats i d’institucions científiques CoARA (Coalition for Advancing Research Assessment) per revisar l’avaluació de la recerca i oferir una alternativa de prestigi acadèmic a les revistes controlades per algunes editorials. S’estan fent passes importants. Des dels ministeris de Ciència i d’Universitats estem invertint i acordant amb les editorials l’accés a publicacions per part de les biblioteques universitàries i els centres de recerca o desenvolupant repositoris generals, promovent les aliances i l’adhesió de tots els organismes públics.
Rànquings, avaluació, finançament i compromís social
Per cada euro invertit a la universitat s’ha de veure quants euros retornen a la societat. Estem treballant en una recerca sobre el pes de les universitats públiques en el PIB de cada província. Per exemple, la Universitat de Granada representa el 6 % del PIB i és el primer ocupador de la província.
Les universitats públiques catalanes estan entorn del 3 % del PIB i representen gairebé el 2 % de la població ocupada. A molts llocs són la primera empresa. Aquest tipus d’anàlisi és molt important a l’hora de plantejar la diversitat de formes d’avaluar les universitats que hem de tenir. No només hem de considerar si tenen premis Nobel o si publiquen en els llocs més coneguts. Cal veure quin és l’efecte que tenen en el seu entorn.
Estem recuperant el nivell de finançament públic que teníem el 2008. Hem passat catorze anys amb infrafinançament. I la pregunta és: qui s’ha queixat? Només ens hem queixat nosaltres, els universitaris. Les retallades a la sanitat pública o a l’educació obligatòria, han tingut una reacció social molt significativa. En el cas de les universitats, no. Què ens està dient això? Hem de reforçar les nostres aliances, no podem ser vistos com una mena de lloc estrany; cal seguir fent recerca bàsica, però hem de ser més capaços de generar aliances per a la transferència i l’intercanvi; tenim un nivell de recerca molt alt, però amb poca transferència social, s’ha d’anar més enllà de l’educació dels 18 als 29 anys i plantejar-se com ser útils en el procés de formació permanent.
Les universitats han d’entendre que si volen demanar més diners, tenen dret a demanar-los perquè estan infrafinançades, han de ser capaces de generar un retorn social significatiu.
Sortir de la bombolla i evitar els cul de sac
Tenim un percentatge de població titulada universitària dels més alts d’Europa. El problema el tenim a l’educació postobligatòria. La nostra estructura educativa és 40-20-40, 40 % universitaris, 20 % secundària postobligatòria i 40 % d’educació obligatòria. La majoria dels països europeus és 40-40-20. Tenim un problema d’estructura. Dels 1.700.000 estudiants universitaris, un 95 % són menors de 30 anys. La UE ens diu que el 2030 hem d’aconseguir que el 60 % de les persones de 16 a 75 anys hagin passat per una experiència formativa abans perquè si no tindran dèficits de ciutadania.
Les universitats no poden menystenir aquest capital formatiu i han de començar a pensar que necessiten ser més presents en les dinàmiques socials i no dedicar-se només al que és «seu». Si no ho fan les universitats, ho faran uns altres. També les privades, i altres agents que poden sorgir. Les microcredencials, introduïdes a la LOSU, permetran el reconeixement de l’experiència professional i que les persones que vulguin actualitzar els seus coneixements puguin anar a la universitat; si en el seu moment no van poder anar a la universitat, podem perfectament reconèixer la seva llarga o curta experiència professional i donar-los l’opció de formació específica.
També hem fet un gran salt en la formació professional, hem millorat els circuits per evitar que hi hagi culs de sac; fer un cicle formatiu i després anar a la universitat és ja molt normal i a la inversa, de la universitat a l’FP; passa poc, però comença a passar. Estem entrant a la formació dual que alguna universitat, com la de Mondragón, ha desenvolupat molt bé, però les altres no. Tot allò que ajudi a relacionar en millors condicions els aspectes formatius i la vinculació amb la realitat social és molt important.
El valor del títol universitari, en crisi? Formació, ocupació, inserció laboral i professional
Segueix sent veritat que les persones que tenen titulació universitària són les que més ocupació troben, un 72 %; un 60 % i escaig per a la postobligatòria no universitària i amb l’obligatòria no arriba al 60 %. El nivell formatiu determina un major nivell d’ocupabilitat.
Però tenim un dèficit de pràctica i la sobrequalificació es dona. Els ocupadors no només valoren el títol, sinó el portafolis personal, quina experiència s’ha acumulat al llarg de la trajectòria personal, per exemple voluntariat, viatges, idiomes… o elements que tenen a veure amb les soft skills, aprenentatges que no són estrictament transmissió de coneixement.
Les titulacions proporcionen estàndards, però les experiències de cadascú tenen a veure amb les motxilles culturals i són les que generen diferències. A una persona d’un institut del Besòs i una d’una escola d’elit de Barcelona, el que les diferencia no és el títol de batxillerat, sinó la motxilla d’experiències personals, i això té a veure amb el nivell de renda o el nivell formatiu dels pares. Per tant, hem de ser capaços d’assegurar que la barrera econòmica no impedeix l’accés a la universitat.
Canviar la Universitat, cap a on?
La Universitat continua tenint prestigi dintre de la lògica de creixement personal, però si no és capaç de posar-se al dia, el seu valor es pot degradar. No soc pessimista, però és obligatori posar-se les piles. El que no val és acomodar-se. El canvi d’època ens obliga a pensar i a canviar la Universitat. Com deia Madeleine Albright, ens enfrontem a reptes del segle XXI amb idees del segle XX i utilitzant instruments del segle XIX. L’estructura de la universitat que tenim, bàsicament humboldtiana, és del XIX; és evident que necessitem canviar aquests instruments i posar-nos al dia.
Altres països distingeixen dos tipus de centres, les universitats científiques o literàries i les universitats aplicades. Des del meu punt de vista, la no diferenciació que per a alguns és un problema per a mi és un avantatge. Dit això, els estàndards de qualitat investigadora hauran de ser diferents segons l’àmbit. Una tesi doctoral d’un arquitecte no pot ser igual que la d’un matemàtic. L’avaluació de qualitat d’un violinista que fa classes a l’ESMUC no pot ser la mateixa que l’avaluació de qualitat d’un professor de psicologia. Les agències d’avaluació com l’AQU o l’ANECA tenen el gran repte de distingir diferents nivells de recerca. El doctorat ens dona el nivell de recerca bàsica, però hauria de ser diferent segons les circumstàncies i cal pensar la manera de canviar-ho.
No hauríem de renunciar que àmbits com els artístics, la dansa, el teatre, la música o ensenyaments més tècnics i aplicats puguin tenir el reconeixement de nivells bàsics de recerca propis de la universitat. Si no, estarem generant universitats de primera i universitats de segona; altres països ho han fet, Alemanya n’és un exemple. Però jo crec que hauríem de ser capaços d’integrar les dinàmiques de cadascú, cal més interdisciplinarietat i transdisciplinarietat. Com podríem relacionar el violinista amb el matemàtic? La casualitat –la serendipity– genera dinàmiques d’innovació insospitades.
En un moment en què estem parlant d’intel·ligència artificial i condicionats pels algoritmes, com podem recuperar el que és pròpiament humà? Com equivocar-se, experimentar i no sotmetre’s a les lògiques acumulatives? Necessitem una formació més transversal, formació humanística en els ensenyaments tècnics o noves propostes com els graus oberts.
Cultura científica per millorar la democràcia i la convivència
La rapidesa amb què volem enfrontar alguns canvis pot generar incomprensions i fomentar posicions terraplanistes i negacionistes. La UE es planteja anar més a poc a poc amb la implementació de canvis en l’àmbit mediambiental i de lluita contra el canvi climàtic. La ciència ciutadana, apropar la ciència a la gent a través de multiplicitat de vies és una forma d’intentar vacunar-nos contra aquests elements. En el moment en què la gent forma part del debat científic des dels inicis del projecte o hi participa incorporant dades, es genera complicitat i una millor resposta als problemes. Des de les universitats podem generar lògiques de complicitat amb la societat i ho hem de fer institucionalment. Les universitats han de tenir capacitat d’estar presents a la societat com a institucions.
De l’Acadèmia a la Política
No he tingut mai vocació de fer carrera política, m’hi he anat trobant. Estic satisfet d’haver pogut contrastar l’aplicabilitat del que havia treballat i après a l’àmbit acadèmic. M’han sorprès algunes coses i en altres he confirmat hipòtesis prèvies. M’agradaria escriure-ho algun dia.
A l’Ajuntament vaig poder materialitzar projectes, veure’ls com funcionaven, com la biennal de pensament i ciència. El ministeri va ser una sorpresa i el nivell d’immediatesa és molt diferent, però el pes del BOE és brutal. No veus immediatament els resultats, però saps que estàs movent el vaixell i que si el mous bé, al cap d’un temps transcendeix.
Formar part del primer govern de coalició progressista que ha tingut aquest país és una experiència positiva, amb avantatges i inconvenients; no n’hi havia tradició i això genera dificultats. Estic content d’haver format part d’un govern que té un renovat i potent compromís socialdemòcrata. Superada o no la fase de la tercera via de Tony Blair, ara fa vuitanta anys de l’informe Beveridge que va donar lloc a l’inici del Welfare State i el canvi d’època, igual que aleshores, cal el rellançament de l’Estat de benestar amb claus noves.
En el futur, reeditar el govern de coalició serà inevitable perquè les circumstàncies són diferents de les d’altres èpoques; malgrat que es mantinguin les famílies polítiques tradicionals la diversitat, la pluralitat i la fragmentació és molt gran, no només a Espanya.
Sumar, un projecte d’esquerra transformadora amb possibilitats
L’espai polític de Sumar és necessari; recull i intenta cosir un conjunt d’alternatives molt diferents que s’han donat territorialment i de manera circumstancial en llocs diferents i per raons diferents. L’intent de recosir aquest espai fa que hi hagi possibilitats per tal que la seva capacitat d’influència pugui ser menys testimonial i més materialment significativa. A vegades, aquestes forces polítiques situades a l’esquerra del partit socialista se situen molt a les cantonades. Si s’és capaç d’articular-les, la seva influència pot ser més gran i pot ajudar en moments de polarització entre dreta i esquerra com estem vivint a tot Europa, a configurar una esquerra transformadora amb possibilitats. En aquest sentit, estratègicament, ho veig positiu.
Ara, cal no amagar les dificultats que té reunir peces amb dinàmiques diferents, no és gens senzill, com estem veient. La força que tenen el Partit Socialista o el Partit Popular, amb unes tradicions molt ben assentades de partit, fa que la seva capacitat de donar respostes sigui molt més estructurada. En el cas de Sumar s’han de fer molts esforços, ja que les diferències es posen per davant d’allò que podria funcionar
