Fill dels propietaris d’una lleteria del Raval de Barcelona i el primer universitari de la família, Joan Subirats Humet (Barcelona, 1951) va prendre possessió el 20 de desembre de 2021 del càrrec de ministre d’Universitats del Govern de coalició del PSOE i Unidas Podemos, substituint un altre intel·lectual com ell, Manuel Castells. Jubilat de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) el juliol del 2021, l’oferta de Pedro Sánchez i Yolanda Díaz el va fer tornar a la política, en què havia entrat a finals del 2017. «A fer de polític m’hi vaig posar després de la crisi del 155, quan l’alcaldessa [Ada Colau] em va demanar que entrés com a Comissionat de Cultura», va explicar en una entrevista a Catalunya Plural (6-8-2021).

Això es refereix a la política institucional perquè, de política, Subirats en va fer des de molt jove, al moviment estudiantil, quan va entrar el 1969 a la Facultat de Ciències Econòmiques de la Universitat de Barcelona. Escollit delegat de curs el primer any, el 1970 va començar a militar a Bandera Roja, el partit de Jordi Solé Tura i Jordi Borja, i més tard al Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC). Va participar en l’Assemblea de Catalunya, que va reunir tota l’oposició a la dictadura franquista. Detingut en el grup dels 113 a l’església de Maria Mitjancera el 28 d’octubre de 1973, va passar dos mesos a la presó Model.

Subirats va abandonar la militància a primers dels anys 80, es va doctorar en Econòmiques (1980) i va començar a donar classes, primer a Dret i més tard a Ciències Polítiques de la UAB, de la qual ara és catedràtic emèrit. És especialista en governança, gestió pública i anàlisi de polítiques públiques. Des de la seva creació el 2009, va dirigir l’Institut de Govern i Polítiques Públiques de la UAB. Intel·lectual i acadèmic reconegut, ha ocupat la càtedra Príncep d’Astúries de la Universitat de Georgetown (2002-2003) i ha sigut professor visitant a les universitats de Roma-La Sapienza, Berkeley, New York, CIDE, UNAM de Mèxic, i UBA i General Sarmiento de l’Argentina.

Canvi d’època

Una de les reflexions que repeteix sovint és que estem vivint «la fi d’una època» en què «han coincidit, com ha passat altres vegades a la història, crisi econòmica, canvi tecnològic i canvi o conflicte social», va dir en una entrevista a Ctxt (6-4- 2016). «Aquest canvi d’època està redistribuint costos a la humanitat molt més bèsties del que estàvem acostumats. Els que estaven malament estan molt pitjor, i els que estaven bé estan molt millor», va afegir.

En una altra entrevista al web 52tallats.cat explicava aquest procés de canvi: «Durant molts anys la ciutadania ha imaginat que l’Estat havia de resoldre els problemes socials. Ara l’Estat té greus problemes per mantenir aquesta posició, bàsicament per una crisi fiscal que és molt estructural. No estem en una crisi, sinó en un canvi d’època. Per tant, no hem d’imaginar que les polítiques públiques són aquelles que fan els poders públics, sinó allò que fa el conjunt de la població per resoldre els problemes comuns.» «No és a través de l’Estat i de les administracions que transformarem la societat, sinó a través d’un conjunt d’instruments i de mecanismes, entre els quals també hi ha les administracions. El que ha estat fatal ha estat imaginar que la resposta només estava en les institucions», afegia.

PUBLICITAT

Considerat un dels ideòlegs dels Comuns, Subirats va ser un dels portaveus de Guanyem Barcelona i membre de la direcció de Barcelona en Comú i Catalunya en Comú. El 15-M, la llavor d’on va sorgir la «nova política», és, per a ell, «un esdeveniment, més que un moviment, que aconsegueix reunir molts aspectes crítics que havien estat presents en moments anteriors, però no de manera tan explícita. És una mescla de la frustració davant dels canals representatius tradicionals i de l’ús d’uns canals nous per fer aflorar el descontentament», va declarar al web basc Naiz (30-5-2012). «Suposa també un gran canvi perquè és la primera vegada que un conjunt de persones no es relacionen amb el sistema polític demanant que canviïn coses del sistema polític, sinó que consideren que la política forma part del problema i no de la solució», va explicar.

El 15-M i Podem

En un article a El País (2-11-2014), escrivia que «la divisió entre les elits polítiques tradicionals (i les seves connexions i complicitats amb les elits econòmiques) i el conjunt de la ciutadania ha arribat a màxims històrics en democràcia. A Espanya, l’expressió més clara n’és l’ascens irresistible de Podemos, que està en condicions de disputar ja el Govern al bipartidisme hegemònic des de 1977 […] La crisi, iniciada el 2007, va tenir en el 15-M l’expressió més clara que quelcom important s’havia trencat». En el mateix sentit, declarava a Crític (22-12-2015) que «Podem i En Comú són l’expressió clara del fet que les velles formes de l’esquerra ja no funcionen per pensar en les propostes alternatives al sistema i que cal crear nous formats d’acció política vinculats amb els nous eixos de conflicte.»

«La divisió entre les elits polítiques tradicionals i el conjunt de la ciutadania ha arribat a màxims històrics en democràcia.»

A les eleccions municipals del 2019, Subirats va ser el número dos d’Ada Colau, que el va nomenar en ser reelegida sisè tinent d’alcalde i regidor de Cultura, després d’haver estat Comissionat del mateix camp. Un dels seus llegats és la creació de la Biennal del Pensament, concebuda com «una nova dimensió de la cultura, que és el debat cultural i de pensament», va declarar al final de la segona edició el 2020. Una altra fita, segons ell, és que l’Ajuntament de Barcelona comencés a posar-se en temes de ciència. «L’únic en què Barcelona està clarament per sobre de Madrid i de qualsevol altra ciutat d’Espanya és en temes d’investigació, innovació i ciència. És un potencial molt important que la ciutat no ha cuidat prou, no ha tingut una política pròpia en matèria d’innovació, de coneixement, de creativitat, de ciència, com altres ciutats, com París, Manchester, Berlín, que ho tenen molt present», va explicar a Catalunya Plural (6-8-2021). També està satisfet d’haver pogut mantenir l’activitat cultural en plena pandèmia, «el que no han aconseguit a la resta d’Europa».

Sobiranista i federalista

Subirats està a favor de l’autodeterminació i es declara sobiranista, però no independentista, i partidari del dret a decidir. Per això va votar el 9-N i l’1-O. Fa 30 anys, quan va començar el debat sobre el dret d’autodeterminació, 10 anys després de constituir-se l’Estat autonòmic, va escriure a El País un article en què defensava la codeterminació perquè «parlar ara d’autodeterminació o respondre a això amb la sagrada unitat de la pàtria no és només equivocar-se totalment de perspectiva i de malaltia, és equivocar-se de malalt» (24-1-1990).

En diversos articles al mateix diari ha escrit sobre el procés sobiranista. El setembre del 2012, dos dies abans de la primera gran manifestació independentista, deia que «el suport popular a la possibilitat d’obrir un procés que pugui conduir a la independència de Catalunya ha crescut significativament» per «la gran decepció que va suposar l’extenuant procés d’aprovació d’un nou marc estatutari i el cop de porta que vam rebre per part de les institucions estatals, incapaces d’entendre […] el missatge de nova fraternitat que implicava», i es mostrava contrari a la idea de «primer la independència, després ja veurem» perquè implicava «despolititzar la idea d’independència mateixa» (9-9-2012). L’endemà de la manifestació, escrivia que «la centralitat política catalana s’ha vist desplaçada cap a l’independentisme» (12-9-2012).

En altres dos articles explicava la seva concepció del sobiranisme. «Tenir sobirania avui no és tenir supremacia. És disposar d’un estatut d’autoritat legal que et dona un plus de capacitat per negociar les condiciones i els impactes de la innegable interdependència» i afegia que «a Catalunya necessitem disposar d’aquest plus, que no passa forçosament per la plena independència, però sí per disposar del reconeixement de ser subjecte polític» (17-4-2016). Cinc dies després de la declaració d’independència dels vuit segons, escrivia: «Tenim un problema de falta d’adaptació del nostre sistema polític als nous temps. Reduir-lo a un tema de sobirania resulta tremendament esquemàtic i simplificador […] Qui vulgui continuar defensant una concepció de sobirania única i excloent, per molta “reforma constitucional” amb què es revesteixi, no ha entès res del que està passant i cap a quin futur ens dirigim» (15-10-2017).

Subirats és també partidari del federalisme, que definia així en l’esmentada entrevista a Catalunya Plural (6-8-2021): «El Govern del PSOE necessita clarament tenir un reconeixement més clar a l’Espanya perifèrica i avançar cap a una estructura més federal. Crec que és inevitable. Si es resoldrà o no el problema del reconeixement de Catalunya és un altre tema. Una lògica federal és una lògica multilateral, no bilateral, però dins d’una lògica federal, com que hi ha molts models, pot haver-hi reconeixements bilaterals», com el cas del Quebec. «Espanya ha de reconèixer que és un Estat plurinacional. És indiscutible que hi ha més d’una nació i que això s’ha de notar des de molts punts de vista: cultural, simbòlic, identitari, lingüístic… Mentre no existeixi aquest reconeixement tindrem un problema.»

En la idea del federalisme hi va insistir en una entrevista a La Vanguardia (9-1-2022) després de ser nomenat ministre: «Les autonomies s’han consolidat i aquest Govern ha de reforçar aquest quasi federalisme que està funcionant», i es podria fer, deia, sense grans canvis a les institucions. També donava suport a la taula de diàleg com a «possibilitat de construir una nova realitat» perquè el que va passar el 2017 «és molt difícil que es repeteixi». Subirats va desfermar la primera polèmica com a ministre en unes declaracions al programa Aquí Cuní (SER Catalunya, 14-1- 2022), en què defensava un referèndum que va ser interpretat erròniament com una consulta per la independència. «Crec que alguna forma de consulta sobre un canvi en l’estructura de l’Estat hauria de fer-se en un moment o un altre», va dir.

Està satisfet d’haver pogut mantenir l’activitat cultural en plena pandèmia, «el que no han aconseguit a la resta d’Europa».

En la seva presa de possessió, es va comprometre a acabar la llei de reforma de la universitat engegada pel seu predecessor. «La societat no es canvia per decret; per tant, jo no puc imaginar que la Universitat la puguem canviar per decret», va assegurar, a més d’expressar la seva voluntat que la Universitat, a la qual ha dedicat 47 anys i sobre la qual ha escrit nombrosos articles, «no quedi al marge del canvi» que està vivint la societat. Ha de tenir «un paper significatiu en aquest procés transformador».