Joan Tardà Coma (Cornellà de Llobregat, 1953) sempre ha tingut vocació de mestre. Catedràtic de secundària de Llengua i Literatura Catalana, sempre ha estat també a l’esquerra. Des que es va integrar al PSUC (1974-76), després a Nacionalistes d’Esquerra (1979-85) i finalment a ERC el 1992. Ha sigut regidor de Cornellà com a independent a la llista del PSUC quan ja havia abandonat el partit i el 1999 va ser escollit el primer regidor d’ERC a Cornellà des de la Segona República. Reelegit el 2003, va renunciar un any més tard per ser diputat al Congrés.

Tardà va entrar al PSUC «perquè qualsevol jove de Cornellà de Llobregat, del Baix Llobregat, de l’àrea metropolitana de Barcelona, pel fet de ser jove, despertar a la vida i a una realitat social que començava a entendre i necessitava organitzar-se políticament anava a parar al PSUC […] No érem comunistes, érem joves», va explicar a JotDown l’octubre del 2016. I el va deixar perquè el PSUC «acceptava la monarquia i acceptava una Constitució que ens negava el dret a l’autodeterminació. Per a mi, l’alliberació nacional i l’alliberació social són dues cares d’una mateixa moneda» (Cuarto Poder, 5-8-2017).

Això és tan així que al PSUC li «agradaven les posicions prosoviètiques perquè el model de resolució de conflictes nacionals a la Unió Soviètica no era modèlic però sí per valorar» (JotDown, octubre 2016). Tardà es declara republicà, d’esquerres i «independentista accidental» i nega que sigui nacionalista, tant com espanyol. «No sóc espanyol, estic espanyol accidentalment», diu.

Home vehement, d’intervencions inflamades al Congrés dels Diputats, que sempre parla clar, molt apreciat per polítics de totes les tendències, ha sigut 15 anys diputat (2004-2019), malgrat que el 28 de novembre del 2015 ERC va anunciar que les eleccions generals de desembre eren les últimes. «Aquesta és l’última vegada que anem a Madrid», va proclamar Tardà, però després hi ha hagut dues eleccions generals més i ell s’ha presentat a una i ERC a les dues.

El 2004, el president del Congrés, Manuel Marín, no el va deixar parlar en català dient-li, en català, «li prego que respecti el reglament».

Moltes de les seves intervencions polèmiques han tingut a veure amb el català, la monarquia i el Tribunal Constitucional. De bon començament, el 3 de juny del 2004, el president del Congrés, Manuel Marín, no el va deixar parlar en català dient-li, en català, «li prego que respecti el reglament».

Pel mateix motiu, va ser expulsat de la tribuna l’11 d’abril del 2013, i el 13 de maig del 2015 per dir-li «ignorant, fanàtic» i «mala persona» al ministre José Ignacio Wert, que havia comparat la situació del castellà a Catalunya amb la del català al franquisme. Tardà va ser denunciat per injúries a la Corona, que van ser arxivades, perquè el Dia de la Constitució del 2008, en un acte de les joventuts d’ERC, va cridar: «El Tribunal Constitucional és un òrgan corrupte. Visca la República i mori el Borbó. Salut!».

PUBLICITAT
CaixaForum + La plataforma gratuita de cultura y ciencia. Búscate una excusa.

 

Monarquia «il·legítima»

Tardà sempre ha rebutjat la monarquia per «il·legítima». «Crec que aquell dia [discurs del Rei el 3 d’octubre del 2017] tenia una oportunitat de legitimar el seu càrrec, des del meu punt de vista il·legítim, i una de les maneres és ser un cap d’Estat més modern. I per ser més modern s’ha de cridar al diàleg i la negociació. Crec que han perdut una gran oportunitat i que ja no tenen res a fer a Catalunya, on el desprestigi és extraordinari», va declarar a Vanity Fair (10-3-2019).

El «substantiu», però, ve de l’origen, segons Tardà, quan «es va negar a la ciutadania decidir si optava pel restabliment de la legalitat republicana o per la monarquia imposada pel dictador», va escriure a El Periódico (10-4-2020), en un article en què no li estranyava el que passa amb les finances del Rei emèrit: «Si la impunitat va permetre al cap de l’Estat no sentir mai la necessitat de demanar perdó per la seva complicitat amb la dictadura, per quina raó havia de donar explicacions sobre les seves finances».

Arrenglerat amb el sector més a l’esquerra d’ERC, Tardà considera que el procés sobiranista té enfront «l’oligarquia catalana» i que «a Catalunya hi ha una majoria social i una majoria econòmica productiva que és capaç de construir un Estat que estigui hegemonitzat per les esquerres». El gran canvi prové, segons ell, de l’experiència dels governs tripartits. «Vam formar els tripartits per higiene democràtica, enviar el nacionalisme a l’oposició, fer polítiques socialdemòcrates de despesa social i normalitzar l’independentisme. Fins que no van arribar els tripartits, l’independentisme era un producte que estava a l’aparador, però en un racó i el comprava poca gent. Els tripartits el van normalitzar com un producte més de l’aparador» (Catalunya Plural, 3-10-2018).

I el relat continua així: «El 2004 vam fer la investidura de [José Luis Rodríguez] Zapatero perquè dèiem el següent: “Com que els independentistes som només el 12 % i, encara que no ens agradi, hem de sacrificar una generació, i que no siguin dues, farem amb l’esquerra espanyola una part del viatge fins a l’estació federal. Quan arribem a l’Estat federal espanyol, l’esquerra espanyola baixarà del tren i nosaltres continuarem fins a l’estació final, que és la República de Catalunya”» (JotDown, octubre del 2016).

«Zapatero va ser una gran oportunitat perduda, perquè nosaltres vam fer una aposta estratègica, no tàctica, per construir l’Estat federal. Però vam descobrir que la seva relació amb nosaltres era estrictament tàctica». Malgrat això, valora Zapatero molt millor que Pedro Sánchez, a qui considera «un accidentalista». «És frívol. Una persona que primer et diu que Espanya és una nació de nacions i després et diu que Catalunya és un territori» (El Español, 6-10-2019).

 

Abans i després de l’1-O

Tanmateix, hi ha una gran mutació entre el Tardà d’abans dels fets d’octubre del 2017 i el d’ara. Abans, era un optimista antropològic, com Zapatero, estava convençut, l’octubre del 2016, que la societat catalana desobeiria; que els diputats d’ERC farien una vaga de fam, que el desembre del 2018 no van seguir; proclamava, el març del 2016, en el seu discurs a la investidura fracassada de Sánchez, «nosaltres marxem!», i plantejava a la de Mariano Rajoy (27-10-2016) el fals dilema: «O referèndum o referèndum».

Dos mesos abans de l’1-O, afirmava que «no s’havien donat mai a la història de Catalunya les condicions objectives per obrir un procés constituent que hauria d’acabar amb la proclamació de la República Catalana», i assegurava: «És evident que la detenció del Govern provocaria una reacció com la Solidaritat Catalana de 1907» (Cuarto Poder, 5-8-2017). En canvi, ERC i Junts per Catalunya (JxCat), enfrontats cada dia per qualsevol cosa, no van ser capaços ni de posar-se d’acord per respondre a la sentència del Tribunal Suprem.

La baralla ve de lluny, des de gener del 2018, quan ERC «va fer l’esforç per corregir el que no va estar bé, mentre que el “torrisme” no ha tingut cap voluntat de fer aquesta reflexió i està ancorat en posicions anteriors al 2018», va declarar Tardà a Ràdio 4. En aquesta nova etapa, no ha deixat de reconèixer les realitats, de demanar eixamplar les majories i de cridar al diàleg amb l’Estat. El 14 de novembre del 2017 ja va dir: «Encara no som independents perquè no ha existit una majoria de catalans que així ho hagi volgut». El 4 de març del 2018 proposava en un article a El Periódico la convergència amb els Comuns i el diàleg amb el PSC; el 2 de maig següent, al mateix diari, demanava «aixecar la bandera del diàleg bilateral amb l’Estat», i el 5 de setembre deia al Congrés que «si hi ha algun independentista ingenu o estúpid que creu que pot imposar la independència al 50 % de catalans que no ho són, és evident que està equivocat».

«Si algun independentista ingenu o estúpid creu que pot imposar la independència al 50 % de catalans que no ho són, està equivocat».

La fórmula de Tardà és «un referèndum que plantegi si els catalans volen més autonomia o independència. Sánchez acabarà proposant un nou Estatut, per poder portar-ho a terme es necessiten dues terceres parts del Parlament de Catalunya i això no és possible sense el concurs dels independentistes. I la independència no és possible sense el concurs dels no independentistes. Per això el referèndum és inevitable. Un referèndum sobre l’Estatut exclou el 48 % dels catalans de la mateixa manera que hem de reconèixer que la independència unilateral no pot ser perquè exclou el 50 % o 52 % dels catalans», va declarar a Catalunya Plural (3-10-2018).

PUBLICITAT
Neix DFactory Barcelona, la fàbrica del futur. Barcelona Zona Franca

 

El Front Ampli

Tardà és dels que creu que dir, com fa gent a Catalunya, que «el PSC i el PSOE són el mateix que el PP i Ciutadans és intel·lectualment i políticament una mentida». Tampoc s’apunta a la tesi de l’Estat antidemocràtic. «L’Estat espanyol té una democràcia bastant deficient però està reconegut a tot el món com un Estat democràtic. La societat espanyola és una societat democràtica. Els espanyols són tan demòcrates com nosaltres. I els catalans que voten Ciutadans o el PSC són tan demòcrates com jo i els meus companys», va dir en la mateixa entrevista. I afegia: «Si a Catalunya oferissin un bon Estatut d’Autonomia de caràcter confederal, és possible que molts independentistes el votessin en un referèndum», possibilitat que en una entrevista a El Español (6-10-2019) xifrava en una baixada del 48 % al 35 %.

Partidari de l’amnistia per als presos del procés, Tardà defensa que ERC ha de «convertir-se en eix vertebrador» d’una «convergència de forces independentistes i no independentistes progressistes per dotar el futur Govern de més suports (anomenem-ho Front Ampli) d’acord amb la voluntat de la ciutadania de fer possible un referèndum que satisfaci les dues parts» (El Periódico, 2-7-2019).

La pandèmia de la covid-19 l’ha reafirmat en la necessitat del diàleg i la negociació amb el Govern espanyol i en la idea que les forces independentistes han de liderar «la inevitable mutació del procés». «O sigui, metabolitzar, si no enterrar, fulls de ruta avui inviables, driblatges curts del president Joaquim Torra improductius o pronunciaments d’algun conseller de Junts per Catalunya, que a més d’avergonyir no contribueixen a l’acumulació de forces ni ajuden a avançar en els terrenys compartits amb la resta de forces polítiques catalanes no independentistes» (El Periódico, 4-5-2020). En altres paraules, «més “junquerisme” i menys “torrisme”», que vol dir, segons Tardà, que «la independència no l’hem de fer contra els catalans que no són independentistes, sinó amb ells», va escriure al mateix diari (25-5-2020).