Llicenciada i doctorada en història a la UIB, Joana Maria Pujadas Mora (Binissalem, 1977) és professora agregada als Estudis d’Arts i Humanitats de la UOC i investigadora principal al Centre d’Estudis Demogràfics (CED). Les seves recerques sobre Mallorca i Barcelona l’han convertit en un referent internacional en demografia històrica, com ho demostra el seu recent nomenament com a presidenta de la Asociación de Demografía Histórica Hispanoportuguesa. Potser no és aliè a aquest interès, la particularitat de ser neta i filla única i mare d’un unigènit. 

El luxe de tenir dues mestres 

Sobretot és un luxe gaudir de dues mestres pioneres en els seus respectius camps. La primera va ser Isabel Moll (Capdepera, 1938), una rara avis que em va mostrar la importància de la formació i de la projecció internacional, per molt que el meu punt de partida fos Mallorca i l’estudi de la mortalitat infantil a Palma entre 1838 i 1960 (2009). Em va convidar a formar-me com a demògrafa i em va empènyer cap a Barcelona al CED, cap al CSIC de Madrid on coincidesc amb qui serà el meu codirector de tesi Diego Ramiro, cap al Cambridge Group for the History of Population and Social Structure que és un referent en demografia històrica i història de la família, cap al CEDAR d’Umea a Suècia on treballaven qüestions de mortalitat infantil del meu interès, i cap als Estats Units on em vaig formar en estadística. 

A la segona mestra, Anna Cabré (Barcelona, 1943), hi arrib arran d’aquesta sortida al món, en cursar l’únic itinerari d’especialització en demografia a Espanya ofert pel CED. De fet, el 90 % dels demògrafs espanyols som fills de les diferents edicions d’aquell postgrau, ara convertit en màster. Però el meu vincle és sobretot després de la tesi, quan em proposa incorporar-me com a postdoc per sol·licitar una de les ajudes avançades (Advanced Grant) de l’European Research Council i centrar-nos en demografia històrica. La vam aconseguir i vam poder bastir les grans bases de dades amb què he fet bona part de la meva recerca. 

Encara és vigent el ‘sistema reproductiu català’, tal com el va enunciar Anna Cabré? 

Aquesta teoria posa damunt la taula com la fecunditat descendeix a Catalunya abans que ho faci la mortalitat i, per tant, necessita la immigració per sostenir-se: des del segle XVII amb els francesos fins al present amb gent vinguda de tot el món, passant per les onades interiors de la resta d’Espanya durant el XX. Ara bé, allò que abans era característic de Catalunya, s’ha generalitzat a tot Espanya, fins al punt de ser classificats internacionalment com a «low low fertility countries». Que es dobli l’adjectiu ja és prou significatiu. 

Ara bé, davant d’aquesta realitat, no es poden admetre discursos contraris a la immigració. Recordem, a més, que hi ha una selecció prèvia. És a dir, qui migra acostumen a ser els més joves i saludables, els més ben formats i amb majors possibilitats d’èxit. La immigració pot arribar a ser un recurs escàs i, com que els immigrants tendeixen a convergir amb els models de fecunditat del país d’arribada, sempre calen noves aportacions. Cal saber preuar els immigrants perquè, a més, i vist des de la perspectiva demogràfica, la migració és una constant històrica, un element constitutiu de l’ésser humà. 

Mentrestant som 9.000 milions de persones 

Fa molts anys que s’amenaça amb la suposada bomba demogràfica. En el fons, el problema no és el nombre, sinó que no estem repartits com certa gent voldria. De vegades, els polítics s’obliden de parlar d’aquestes qüestions de demografia amb els especialistes. En canvi, no dubten a ficar-se al llit de la gent, sigui per l’avortament, sigui pel nombre de fills… I ens oblidem que la gent ha de tenir dret a fer allò que vulgui, tot i que sovint només fa allò que pot. Segons les enquestes de fecunditat, a Espanya tothom tindria molts més fills, però quan la tendència a la maternitat tardana coincideix amb una crisi econòmica –i en els darrers anys en porten unes quantes de seguides–, es trenca qualsevol calendari. Valdria més que els polítics actuessin en aquest àmbit, ajudant a qui vol tenir fills, afavorint la conciliació… 

PUBLICITAT

Matrimonis, història i Big Data 

Quan l’aragonès Benet XIII –conegut com el Papa Lluna– va venir a casar en segones núpcies a Martí l’Humà encara s’estava construint la catedral de Barcelona, i decideix atorgar un impost sobre cada matrimoni per tal de sufragar-ne les obres i el manteniment. Cada matrimoni pagava segons el seu nivell socioeconòmic i cada registre matrimonial s’apuntava com un assentament comptable: des dels més elevats de la noblesa titulada fins als lliurats gratuïtament –amore dei o gratis deo– a les classes més pobres. 

La nostra Barcelona Historical Marriage Database (BHMD) es nodreix d’aquest Llibre d’Esposalles de l’Arxiu Capitular, on es recullen els matrimonis celebrats a la diòcesi de Barcelona –250 parròquies el 1900– des de 1451 fins a 1905. Aquesta amplitud geogràfica i cronològica ens permet resseguir els comportaments demogràfics malgrat la mobilitat –tant dels que es queden com dels que migren–, i ens ofereix poder estudiar l’esdeveniment del matrimoni, la desigualtat socioeconòmica o les elits en 600.000 casos al llarg de cinc segles. Tot plegat ens permet posar damunt la taula conclusions amb una base estadística molt rellevant. 

Matrimonis, història i IA 

Per construir aquestes bases de dades històriques i atès el seu volum, com en el cas dels padrons, vam decidir recórrer a la tecnologia, des del crowdsourcing –a través de la participació voluntària via el joc– a la visió per computador. És a dir, estem entrenant una màquina a llegir lletra manuscrita, creant prototips i obrint camí. Sorprèn tant l’ús d’intel·ligència artificial per construir aquestes bases de dades que rep el mateix nombre d’invitacions per anar a explicar la recerca desenvolupada que per anar a exposar l’aplicació d’aquestes tecnologies innovadores. 

Matrimonis, història i dona 

El paper de la dona a la societat mediterrània s’ha revelat molt menys subsidiari de com s’havia presentat tradicionalment. Si prenem els capítols matrimonials i no els llegim exclusivament des de la perspectiva masculina, veiem com a vegades són elles qui institueixen el dot, sovint fruit de la seva pròpia feina, ja que la baixa esperança de vida fa habitual haver perdut els progenitors. A més, cal no oblidar que la tradicional separació de béns feia que les dones poguessin heretar i no sempre s’ha tingut en compte aquesta potència econòmica i jurídica. És a dir, si cercam l’agència femenina, la trobam. 

Matrimonis, història i societat 

Hem pogut evidenciar com el matrimoni entre parents no era tan important a Catalunya, ja que el sistema hereditari privilegiava l’hereu únic i, per tant, no interessava subsumir patrimoni, sinó separar-lo. En comptes de la consanguinitat, s’optava per l’afinitat i així hem rescatat la rellevància dels casaments simultanis entre germans i germanes de dues famílies, i dels matrimonis de progenitors vidus que alhora casaven els seus descendents solters. 

Amb els padrons hem resseguit les trajectòries laborals. A finals del segle XIX, el reialme de l’hereu s’havia acabat i, mentre aquest quedava fermat a la terra, la industrialització –un cop superats els primers anys de proletarització– afavoria clarament l’enriquiment i el progrés dels germans segons. No és casual aquella dita de «Barcelona està feta de cabalers» [fill no constituït hereu que rep la seva part de l’herència en diners o en cabal]. En paral·lel, ens adonem com a l’època preindustrial els fills –aquí les dades només es refereixen a homes– s’assemblen molt als pares i n’hereten l’ocupació. Però, a partir del segle XVIII, veiem com l’emulació passa a ser entre germans. Això es deu, d’una banda, a un enfortiment generalitzat a tot Europa dels llaços horitzontals enfront dels verticals. I, de l’altra, tenim la industrialització: un nou model productiu que provoca un tall tecnològic generacional. 

Mallorca com a estudi de cas epidemiològic 

Encara som de la generació que feia el Diploma d’Estudis Avançats, previ a la tesi. En el meu cas, el vaig dedicar a les quatre grans onades de còlera a Europa del segle XIX per entendre com només la de 1865 va arribar a Mallorca. Vaig encunyar així els conceptes de les «epidèmies visibles» –com el còlera d’aleshores o la covid-19 del XXI– i les «invisibles» –els dispositius preventius contra les primeres. Anys després, em trob vivint com a ciutadana una pandèmia com les que havia estudiat com a investigadora, amb unes mesures no farmacològiques per combatre-la, sobretot al principi, que eren exactament les mateixes que al segle XIX o fins i tot que les de la pesta medieval. 

Com a historiadora, va ser una oportunitat inesperada poder produir, a partir de la meva recerca prèvia, coneixement útil per a entendre el present. Cada pandèmia és diferent i les capacitats mèdiques i científiques d’ara són incomparables, però algunes mesures ja es van aplicar amb èxit en el passat: els tancaments i els cordons sanitaris per lluitar contra el còlera, o la utilització de mascaretes per evitar la transmissió de la grip de 1918. Sense fer presentisme, hi ha aprenentatges del passat que cal preservar –com es va fer a la Mallorca del XIX– si no volem cometre errors evitables. Som d’una generació a qui les epidèmies precedents queien ben lluny, nascuts amb calendaris de vacunació, convençuts que la medicina ho podia tot, i que el perill ara eren només les malalties cardiovasculars, neurològiques… Estàvem equivocats. Com ens explica l’investigador holandès Johan Mackenbach, les malalties infeccioses encara són importants, no són etapes superades o limitades a zones pobres. 

Mallorca rica i plena? 

L’equip de Carles Manera ha estudiat la modernització econòmica de les Illes Balears, desmentint el pas directe del camp al turisme sense industrialització. Amb la professora Moll al capdavant, ho hem complementat analitzant aquesta modernitat des del punt de vista demogràfic i sanitari, perquè ambdós fets van inevitablement lligats. Amb el mite de l’illa de la calma habitada per pobres pagesos ja vam començar malament, perquè si mirem les dades descobrim que Mallorca tenia, al segle XIX, la població més alta –senyal de bona alimentació– i la millor esperança de vida d’Espanya: 42 contra 30-32, deu anys de diferència són molts. Això es deu a una mortalitat infantil baixa, entre altres raons perquè som una terra de poques epidèmies i no dubtam a tancar-nos quan cal, en el passat i en el present, i això –juntament amb una estructura per edats més jove– va fer que fóssim un dels territoris amb menys defuncions durant la covid-19. 

Mallorca sempre ha estat urbana. Els pobles no han estat mai petits. No hem estat un paradís amb quatre indígenes. Tenim des de molt aviat una societat entrellaçada, connectada amb l’exterior i pol d’atracció per la nostra situació estratègica. No hem estat una societat buida, sinó plena, ja que el decalatge entre la caiguda de la mortalitat i, posteriorment, de la fecunditat –just després de Catalunya i junt amb el País Valencià, som els territoris més primerencs a reduir sensiblement el nombre de fills– va provocar un creixement important de la població i una sèrie d’onades migratòries cap al nord d’Àfrica i Llatinoamèrica. Per tant, històricament hem estat plens. Ara, encara més, a conseqüència d’un model econòmic basat en salaris baixos i treball intensiu que reclama molta mà d’obra. 

Un llibre que us va marcar… 

Historia de la población europea de Massimo Livi Bacci (Crítica, 1999). 

… i un llibre per a qui comença 

També Livi Bacci, potser Historia mínima de la población mundial (Ariel, 2012). Ningú com ell per donar-te una perspectiva global i general sobre què és la història de la població.