El passat dos de juliol va morir a Barcelona Joaquim Marco Revilla, a conseqüència d’un càncer que des de feia temps tenia sota control, però que va tornar a despertar-se uns mesos abans, amb una virulència que ni la forta quimioteràpia, a la qual fou sotmès i que li va afectar la motricitat, va poder combatre.

Va morir amb discreció, en certa manera com havia viscut, en especial els darrers anys, després de la mort de la seva dona, Clotilda Moliner, autora de diverses obres com els poemaris Mar ajeno i Nostalgia de la Nada, professora de literatura a un institut barceloní i mare dels seus dos fills, Eva i David.

Joaquim Marco, retirat de la vida pública des de feia temps, no solia aparèixer a cap de les convocatòries literàries. Preferia veure pocs amics, Enrique Badosa o Joan Margarit —alguns dels íntims, el professor Sergi Beser o l’escriptor Manuel Vázquez Montalbán ja havien mort. Escrivia les seves memòries per a les quals, va assegurar-me amb una mica de sarcasme, no trobaria editor i l’article que cada setmana, puntualment, enviava al diari La razón.

PUBLICITAT

Renfe / Viaja como piensas

Sempre havia mirat el món amb certa perplexitat no mancada de força pessimisme i amb una distància irònica notable que es va anar accentuant mentre envellia, però no va deixar mai de ser generós ni d’oferir el seu ajut a col·legues i deixebles. Entre aquests darrers, cal citar de manera especial, ja que han demostrat amb escreix la seva vàlua, Anna Caballé i Jordi Gràcia. Ambdós, tot seguint el mestratge de Joaquim Marco, són avui professors, historiadors de la literatura i crítics literaris.

Per llegir l'article complet fes una prova gratuïta de 15 dies o fes una subscripció de pagament. Accedeix si ja ets subscriptor.