El passat dos de juliol va morir a Barcelona Joaquim Marco Revilla, a conseqüència d’un càncer que des de feia temps tenia sota control, però que va tornar a despertar-se uns mesos abans, amb una virulència que ni la forta quimioteràpia, a la qual fou sotmès i que li va afectar la motricitat, va poder combatre.

Va morir amb discreció, en certa manera com havia viscut, en especial els darrers anys, després de la mort de la seva dona, Clotilda Moliner, autora de diverses obres com els poemaris Mar ajeno i Nostalgia de la Nada, professora de literatura a un institut barceloní i mare dels seus dos fills, Eva i David.

Joaquim Marco, retirat de la vida pública des de feia temps, no solia aparèixer a cap de les convocatòries literàries. Preferia veure pocs amics, Enrique Badosa o Joan Margarit —alguns dels íntims, el professor Sergi Beser o l’escriptor Manuel Vázquez Montalbán ja havien mort. Escrivia les seves memòries per a les quals, va assegurar-me amb una mica de sarcasme, no trobaria editor i l’article que cada setmana, puntualment, enviava al diari La razón.

Sempre havia mirat el món amb certa perplexitat no mancada de força pessimisme i amb una distància irònica notable que es va anar accentuant mentre envellia, però no va deixar mai de ser generós ni d’oferir el seu ajut a col·legues i deixebles. Entre aquests darrers, cal citar de manera especial, ja que han demostrat amb escreix la seva vàlua, Anna Caballé i Jordi Gràcia. Ambdós, tot seguint el mestratge de Joaquim Marco, són avui professors, historiadors de la literatura i crítics literaris.

Entre els seus deixebles, Anna Caballé i Jordi Gràcia han demostrat amb escreix la seva vàlua.

Joaquim Marco va néixer el 1935 a Barcelona. La seva família havia arribat a la ciutat des del poble de Porrera buscant un futur millor i, com les de Beser i Vàzquez Montalbán, es va instal·lar al Raval, un barri força humil, ja aleshores d’emigrants, fet que incidiria en la seva consciència de classe i en la necessitat de militar políticament, la qual cosa el va portar a entrar al PSUC, en un intent de canviar la realitat i l’esperança d’acabar amb la dictadura franquista.

Va treballar i alhora estudiar Filosofia i Lletres a la Universitat de Barcelona, on va destacar com un alumne brillant i fou deixeble de José Manuel Blecua Teixeiro i de Martí de Riquer. Blecua va dirigir-li la tesi: Los pliegos sueltos poéticos en el siglo XIX: introducción al estudio del pliego de cordel y de sus vertientes literarias (1750-1850), que després publicaria. Tot i que quasi sempre era el professor Blecua, de record inoblidable, qui, en certa manera, imposava el tema de la tesi, el fet d’acceptar treballar sobre els romanços de cordill, una mena de literatura popular, lliga amb els interessos de l’aleshores marxista Marco Revilla.

 

El mestre Blecua

El 1959 fou detingut per la policia, traslladat a Madrid i empresonat a Carabanchel, amb l’escriptor Luis Goytisolo. Sembla que el van confondre amb Jordi Solé Tura que, amb Goytisolo, havia assistit al Congrés del PC a Praga. Després de sortir de la presó, on va estar set mesos i mig, va aconseguir marxar com a lector a la universitat de Liverpool. En tornar a Barcelona, el seu mestre Blecua li va oferir continuar a la facultat com a professor. A la universitat de Barcelona desenvolupà la seva carrera docent fins a arribar a catedràtic. Quan es jubilà el nomenaren professor emèrit i encara ara es conserva la placa amb el seu nom a la porta del que fou el seu despatx.

Vaig tenir la possibilitat, gràcies al fet que el pla d’estudis havia canviat i permetia escollir algunes assignatures, de matricular-me en la que el doctor Marco impartia. Tinc encara present que sempre arribava tard, sovint quasi mitja hora, ultrapassant per partida doble el quart d’hora acadèmic que als anys setanta, en general, els professors universitaris feien servir. Un costum que a hores d’ara ja no s’estila, puntuals com ens hem tornat tots. Però ell, el professor Joaquim Marco Revilla, no ho era. Tal vegada perquè vivia lluny de la plaça Universitat, a una torre d’Horta, venia amb cotxe i de vegades l’aparcament de la facultat ja era ple i havia d’esperar que algú marxés. Em cal afegir de seguida que les classes de Marco, de mitja hora, eren més profitoses que la majoria que en duraven tres quarts.

Quan jo vaig ser alumna seva, durant els primers anys setanta del segle passat, explicava un curs sobre Poesia Espanyola, centrat en la Generació del 27. Marco, com sempre sol succeir, transmetia amb molt més entusiasme aquells autors que li agradaven i amb menys els que no eren del seu gust. I encara que d’aquelles classes han passat quasi cinquanta anys —la xifra esborrona— puc recordar perfectament sense necessitat de buscar els apunts, que també guardo per fer les comprovacions oportunes, la fascinació amb què intentava explicar la poesia de Cernuda, Guillén o Lorca. Normalment, analitzava els textos dels poetes, dels quals sovint ens mostrava primeres edicions que treia de la seva cartera posant-hi molt d’esment, com si en lloc d’agafar-les les acaronés. Llegia un poema, el comentava i ens feia veure quins recursos emprava l’autor, com funcionava l’organització del conjunt del text i de l’anàlisi passava després a l’explicació de la poètica.

Tal vegada fou l’interès especialíssim per Cernuda el que el va portar a batejar amb un dels títols cernudians més importants, Ocnos —recull dels magnífics poemes en prosa, publicats per primera vegada el 1942, a Londres, quan Cernuda encara vivia a l’exili de Glasgow—, la col·lecció de poesia que va dirigir.

PUBLICITAT
Fabriquem oportunitats per al teu futur. Zona Franca de Barcelona.

 

Comprar una pell de caiman

A Marco no només li interessava la poesia, sinó també la novel·la i posà especial atenció en la literatura sud-americana que aleshores quasi no entrava als plans d’estudis. No exagero gens ni mica si afirmo que un dels primers introductors del que després seria anomenat boom fou Marco. Ell mateix recordava que tot just arribar a Barcelona García Márquez, el va anar a entrevistar a l’apartament que l’escriptor colombià havia llogat a Sant Gervasi i que aquest li va demanar si volia comprar o coneixia algú que volgués comprar una pell de caiman. El professor Marco no li va comprar la pell —no era una sinó dues, segons alguns testimonis— però sí que va ser un dels primers crítics de García Márquez a Espanya.

Recordo sense necessitat de buscar els apunts, que guardo, la fascinació amb què explicava la poesia de Cernuda, Guillén o Lorca.

El 1967 Carmen Balcells, la fidelíssima agent de l’escriptor colombià, li va enviar el mecanoscrit de Cien años de soledad per tal que n’hi fes una ressenya a la revista Destino, on l’editor Vergés havia encarregat a Marco la direcció de les planes literàries en substitució de Joan Fuster. El setmanari, el 14 d’octubre del 1967 va oferir una panoràmica de l’obra del futur premi Nobel a la crònica «Gabriel García Márquez, un joven maestro de la literatura colombiana», signada per Marco, i una ressenya de Cien años de soledad, signada per Pedro Gimferrer per encàrrec de Joaquim Marco.

Durant molts d’anys Marco va conservar una de les còpies de l’original de Cien años de soledad, amb correccions manuscrites, però el 2014 Carmen Balcells li va demanar que li vengués, ja que volia recuperarlo, i així ho va fer. L’agent, que era persona generosa i agraïda, no va oblidar mai que Marco havia ajudat força a fer conèixer Garcia Márquez entre nosaltres quan encara no era un escriptor famós i per això cada vegada que aquest publicava un llibre enviava al crític un ram de roses grogues.

Fruit de l’interès de Marco per la literatura sud-americana són, a banda de les ressenyes de moltes de les obres que els autors anaven publicant, diversos estudis, entre els quals cal esmentar com a fonamentals Literatura hispanoamericana: del modernismo a nuestros días (Espasa-Calpe, 1987) i La llegada de los bárbaros. La recepción de la literatura hispanoamericana en España, 1960-1981 (Edhasa, 2004), aquest darrer, en col·laboració amb Jordi Gràcia, constitueix un recull imprescindible de materials diversos dels protagonistes del boom i dels seus estudiosos, fonamental per entendre què va suposar la colonització, en aquest cas inversa, de la literatura hispanoamericana sobre la peninsular.

Cada vegada que García Márquez publicava un llibre, Carmen Balcells enviava a Marco un ram de roses grogues.

 

Qui no llegeixi

A banda, primer, mitjançant Ocnos, la col·lecció, fundada i dirigida per Marco el 1968, que va donar a conèixer també la poesia de molts autors hispanoamericans —Nicanor Parra, Nicolás Guillen, Alejandra Pizarnik, Juan Gelman— i després mitjançant la col·lecció RTVE, que publicava Salvat, on ell durant una època força llarga fou director editorial, va intentar apropar la literatura a un públic majoritari, per fer-li descobrir la importància de la lectura, i per això en el llibre El crítico peregrino. Leer y escribir sobre literatura española va escriure:

«Quien no lea, nunca llegará a vivir con intensidad la aventura de existir en otros tiempos, de poseer tantas per