Una veu respectada del socialisme espanyol

Joaquín Almunia (Bilbao, 1948) té una de les trajectòries polítiques més notables i completes del període democràtic espanyol. Durant la transició, va formar part del jove nucli dirigent que va renovar el PSOE sota el lideratge de Felipe González, i en companyia de gent com José María Maravall, Javier Solana, o el malaguanyat Alfredo Pérez Rubalcaba. Tots ells van coincidir en els primers governs socialistes, en què Almunia va exercir la direcció del Ministeri de Treball (1982-1986) i d’Administracions Públiques (1986-1991). Va ser portaveu del Grup Socialista al Congrés fins al 1997, quan va resultar elegit secretari general del PSOE. Va establir les primàries internes per triar el candidat a la presidència i, després de la dimissió de Josep Borrell, es va convertir en el candidat a les eleccions generals del 2000. Arran del mal resultat obtingut, va dimitir com a líder i va romandre al seu escó fins al 2004. Aquest mateix any fou nomenat comissari europeu d’Afers Econòmics i Monetaris fins al 2010, quan va passar a la cartera europea de Competència (2010-2014), temps en què va exercir també com a vicepresident de la Comissió. Ha publicat Ganar el futuro (2019), Los puntos negros del PP (2004) i les indispensables Memorias políticas (2001), un repàs raonat de la seva activitat política fins aquell moment.

 

Aquesta matinada Rússia ha iniciat la invasió d’Ucraïna, la qual cosa ens recorda de nou que tots els ordres són provisionals.

Putin no ha admès el que va passar després de la caiguda de la Unió Soviètica. Qualsevol que hagi parlat amb Putin aquests anys, sap què ha anat repetint una vegada i una altra: que l’entorn de Rússia havia de tenir influència russa i que calia recompondre el desastre de la dissolució de la Unió Soviètica. I per això fa temps que planteja unes línies vermelles molt concretes: la sortida de l’OTAN d’alguns països membres de la Unió Europea, el reconeixement formal de la impossibilitat d’Ucraïna i Geòrgia de pertànyer a l’OTAN, etcètera. Per què la invasió ara? Va tremolar quan a Belarús li van anar malament les coses, amb manifestacions i amb una oposició activa a Lukaixenko. I es va dir: «A mi, Ucraïna no se m’escapa». Desgraciadament, les conseqüències encara són difícils de preveure.

 

En quina mesura això altera l’ordre que hem tingut des del 1989?

L’OTAN ha recuperat el seu objectiu principal: defensar els països europeus de l’amenaça, abans soviètica i ara russa, i assegurar la nostra seguretat col·lectiva en aquesta part d’Europa, especialment perquè la Unió Europea encara no ha dissenyat una política exterior i de seguretat comuna. En relació amb els nostres veïns de l’Est, és evident que no tenim ni força ni credibilitat ni instruments suficients per assegurar de debò la nostra autonomia estratègica. I això vol temps: no és una cosa que puguem traslladar del paper a la realitat d’un dia a l’altre. Aquest serà el pas següent de la integració europea, a la vista del conflicte actual i també d’altres elements, com per exemple la relació amb la Xina, que no la tenim ben definida.

 

La relació de la UE amb Rússia es continua basant en un cert menyspreu mutu: tractem Rússia com una no-democràcia, mentre que Rússia tracta la UE com un no-estat.

I per això no ens vol tractar com a Unió Europea, és clar. Rússia prefereix utilitzar bilateralment els seus instruments de dissuasió, com el gas, les inversions europees a Rússia o les relacions comercials. Prefereix dividir la UE i veure per on troba escletxes per defensar els seus interessos. Però aquesta vegada ha topat amb una posició europea més forta: des de la invasió de Crimea [el 2014] les sancions, decidides per unanimitat, s’han mantingut, malgrat que Putin ha intentat per tots els mitjans trobar línies de fractura. A les quals se sumen les noves sancions aprovades de nou per unanimitat, incloent-hi Hongria, com també les rondes següents de sancions que vindran a partir del que estem coneixent. Aquests avanços, encara que són petits, no tenen marxa enrere.

 

Com deia Michel Rocard, la unificació europea buscava garantir la pau primer de tot. Paradoxalment, la seguretat comuna és l’àmbit en el qual hem avançat menys.

Així va ser des del fracàs de la Comunitat Europea de Defensa el 1954, tot i que probablement va ser un mal beneficiós, perquè va permetre avançar en les primeres dècades en la integració econòmica mitjançant passos petits. Aquest va ser el gran descobriment que va fer possible forjar uns fonaments sòlids de la integració europea, el fet d’anar pas a pas construint un entramat de relacions, d’interessos. És la tècnica dels petits passos davant la idea dels grans salts. I encara ho continuo defensant quan em trobo amb alguns federalistes ingenus.

 

No va ser un gran salt el Tractat de Maastricht?

Va fer passos importants, però no va assentar els peus en terrenys sòlids com, per exemple, en matèria de política exterior i de seguretat. Va ser tan accelerat que poc després va caldre dotar-lo de més contingut en el Tractat d’Amsterdam. La Convenció Europea tampoc no va avançar en la unió econòmica i monetària, que van deixar sense moure pràcticament ni una coma del que havien acordat una dècada abans, de tal manera que quan va arribar la gran recessió, ens va enganxar sense estar preparats. Hi ha salts que han d’anar precedits d’una preparació, d’una comprensió per part de les opinions públiques i dels parlaments nacionals, etc., abans que aquest pas pugui ser secundat i interioritzat pels països. La integració a grans salts no funciona.

 

Però això no ens pot portar a una Europa de diferents velocitats?

De fet, l’Europa de dues velocitats ja existeix. La zona de l’euro n’és un exemple. I a què ens ha portat això? Doncs que sovint s’ha acabat convocant a la reunió de l’Eurogrup els ministres de Finances dels països que no pertanyen a la zona de l’euro.

Acostumo a posar la imatge del gran grup ciclista: els que van davant són els que marquen la velocitat del grup, els que fan un esforç més gran, els que hi posen més energia, però després hi ha els altres, que van a roda i no surten expulsats cap a un costat o un altre, sinó que avancen amb menys esforç, gràcies a la tasca dels que van davant i que no necessàriament els volen deixar enrere. L’eix francoalemany, per exemple, resulta clau. Si no funciona, la integració europea no avança. Per això, crec que el paper de lideratge dels països ha d’existir. Però no s’ha de projectar en un sentit institucional.

 

Aquesta és la idea amb què s’han dissenyat els fons Next Generation i les seves condicions polítiques per a Polònia o Hongria.

És obligat establir una condicionalitat com a second best, ja que no funciona l’article 7 del Tractat. També cal tenir present que hi ha una part dels votants de Llei i Justícia i de Fidesz que són proeuropeus perquè no veuen una alternativa a la presència a Europa o a l’OTAN. Compte amb aquesta part de l’opinió pública, cal tenir-ne cura.

 

Una de les idees que subratlla en el seu llibre Ganar el futuro és que l’escàs potencial de creixement econòmic de la UE acaba llastant molts temes polítics. Ho vam veure durant la gran recessió i potser ho tornarem a veure ara després de la covid.

Crec que això ha estat més cert en la crisi anterior. En canvi, la crisi de la pandèmia és diferent perquè no ha afectat cap aspecte central de les economies, tot i que ha calgut prendre mesures que han paralitzat l’economia. S’ha paralitzat una pel·lícula, i quan s’ha tornat a endollar una altra vegada, el panorama econòmic no ha canviat radicalment. Continuem tenint els problemes que teníem abans, però la resposta de la Unió Europea ara, amb els fons Next Generation, ha estat molt més ràpida i eficaç. Des d’avui emetrem deute conjuntament, concentrarem els recursos que obtinguem a través d’aquest endeutament en inversions i en reformes. I mirarem molt bé els plans dels països, no com abans, quan els plans d’estabilitat de la UE eren absolutament tecnocràtics, amb projeccions econòmiques sense una base seriosa.

 

La pandèmia ha permès un experiment inimaginable, en detenir l’economia pràcticament a zero. Què n’hem après?

La importància de sostenir el sistema financer i, després, també molt important, mantenir els nivells d’ocupació al màxim possible amb instruments com els ERTO. A una escala més macro, hem après que no cal obsessionar-se amb el dèficit i el deute en un moment de paràlisi econòmica. Ja tindràs temps de mirar-ho quan puguis respirar un aire més sa i puguis programar ajustos viables, raonables i creïbles a mitjà termini.

 

Com s’hauria gestionat una situació així en la seva etapa com a ministre de Treball fa quaranta anys?

Impossible. Estàvem sols, fora de la Unió Europea, sense moneda única, ni banc central europeu, amb una economia molt menys avançada, amb més fragilitats. En aquells anys durs encara estàvem intentant digerir les conseqüències de les dues crisis del petroli dels 70. Al seu torn, havíem d’obrir l’economia per entrar com més aviat millor a la CEE. I això va significar deixar a la intempèrie un sistema productiu on la indústria i l’agricultura tenien molt de pes. Això sí, teníem una situació al Parlament envejable i podíem fer les coses bé. En primer lloc, perquè havíem estudiat què calia fer, acumulant diagnòstics i dissenys de polítiques.

«A Felipe li encantava anar pel món i pensar en el món, malgrat unes limitacions lingüístiques enormes. Aznar també va tenir presència…»

És cert que calia contrastar-les i veure si funcionaven bé quan s’inscrivien al BOE. Però s’havia treballat durant uns quants anys, amb molta gent participant amb il·lusió, sense necessitat d’exigir un càrrec a canvi, per dissenyar polítiques i encaixar-les de manera coherent en una estratègia política, en un context polític. I, en segon lloc, teníem majories parlamentàries i podíem prendre decisions sense calcular al mil·límetre quantes dècimes podíem perdre en el sondeig següent. En realitat, ens preocupàvem poc dels sondejos. En darrer lloc, a part de la protecció econòmica que ens proporcionava pertànyer a la Comunitat Europea, aquesta també ens donava una guia. Teníem una manera d’aprendre del que havien fet els que anaven davant. Ara això ja succeeix. Estem tots sota les mateixes condicions.

 

La crisi de la covid ens ha ajudat a entendre millor com hem canviat.

Demostra tot el que ens hem pogut reforçar i demostra també algunes febleses que hauríem pogut corregir abans, per exemple, sobre el funcionament del Consell Interterritorial de la Salut, la distribució dels recursos humans, els mitjans per a polítiques de salut pública. S’havien transferit recursos del Ministeri de Sanitat, que tampoc no va tenir mai una administració extraordinàriament rodada en moltes àrees. Teníem una gestió d’assistència sanitària molt bona, però la gestió de polítiques de salut pública no la teníem ben treballada.

 

Ahir Ignacio Molina escrivia a El País que Espanya continua sent una potència mitjana, potser no aquella que molts voldrien tenir, però no menor de la que en realitat ocupa.

Estic d’acord que Espanya, ni en grandària econòmica ni en influència política, ha arribat on ens agradaria que pogués arribar, per diferents raons. Una d’aquestes raons té a veure amb un creixement feble produït, en la dècada passada, per la bombolla immobiliària de la construcció. Si hi afegim el turisme, que per naturalesa és cíclic i respon en el seu creixement a factors que moltes vegades no depenen de nosaltres, obtenim una estructura econòmica feble. Cal afegir-hi les febleses del mercat de treball a conseqüència dels factors esmentats, amb una ocupació de qualitat dèbil i baixa capacitat d’aguantar contractes quan venen mal dades. El nostre mercat de treball no ha pogut aguantar els xocs com han aguantat altres països amb sistemes productius menys febles. Per aquest motiu, vam perdre llocs en el rànquing del PIB per càpita dins de la Unió Europea.

I després, un problema estrictament polític: l’endogàmia. Si mires el govern de Felipe González, a Felipe li encantava anar pel món i pensar en el món, malgrat unes limitacions lingüístiques enormes. Aznar també va tenir presència. Cert que desviada, amb males companyies i males prioritats. Però li agradava ser-hi i de fet hi era també present, per bé o per mal. Zapatero va fer una baixada molt forta des d’aquest punt de vista. Rajoy, igual o pitjor.

És veritat que Pedro Sánchez sí que sembla haver recuperat la capacitat de sortir fora, entre altres coses perquè coneix l’àmbit europeu, el va conèixer quan era jove. El seu problema és que la política espanyola és una força absorbent que no li deixa gaire temps per a la política internacional. Per tot això, hem perdut presència política i influència en l’escena internacional. Ara tenim l’oportunitat de sortir amb els fons Next Generation. Però això exigeix també un determinat clima polític intern que permeti concentrar-se en el que és important.

PUBLICITAT
Neix DFactory Barcelona, la fàbrica del futur. Barcelona Zona Franca

 

Espanya tampoc no ha estat al capdavant de la innovació ideològica.

Jo crec que nosaltres vam estar en primera línia de la creativitat política durant la Transició. Posteriorment, els governs de Felipe no van teoritzar en directe el que estaven fent. I quan el govern intentava fer teoria, descarrilava, com va succeir amb el Programa 2000. Però les polítiques fetes pel PSOE fins a 1996… potser no van ser tot èxits, però aquestes polítiques van marcar sens dubte una línia socialdemòcrata contemporània.

Qui ha definit millor la socialdemocràcia moderna… fins que es va enfonsar amb la guerra de l’Iraq? El New Labour, fruit d’una reflexió de fons, això sí que estava pensat. Avui no s’aprecia gaire tot el que es va fer de bo en aquella època, perquè es tendeix a quedar-se amb els errors que es van cometre. I és veritat que es van cometre alguns errors importants, com per exemple la reticència a la regulació financera, l’excés de fe en l’eficiència dels mercats financers. I això després, durant la crisi del 2008, es va pagar.

La socialdemocràcia té pendent la tasca de modernitzar-se. La socialdemocràcia no es pot inspirar en el passat per dissenyar les seves estratègies i el seu plantejament de futur. És tan diferent! No podem pensar a assegurar una altra vegada unes bases fidels de la classe treballadora, amb empreses grans i sindicats potents. Això és un món que no es repetirà. Ara el món va cap a una altra banda. No dic que no sigui necessària la indústria competitiva, per descomptat, però això està lligat a tota una revolució tecnològica, amb una emergència de classes mitjanes diferents, en un entorn de start-ups i empreses de l’avantguarda tecnològica.

Tot aquest món encara no s’ha analitzat prou políticament. I, mentrestant, l’esquerra es deixa portar per noves banderes, importants, però insuficients per separat per organitzar un projecte polític majoritari. Per descomptat, el feminisme és important. Però un partit feminista no guanyarà a les urnes. El verd també és fonamental. Però un partit verd, amb el Green Deal i la lluita contra el canvi climàtic com a únic element programàtic, no guanyarà. Si proposes una socialdemocràcia antiga, amb una cultura industrial, amb els sindicats en el lloc de comandament, no guanyes. Com agrupes en una societat del segle XXI un projecte de canvi, de reformes, de progrés, de reducció de desigualtats, d’expansió de drets? Això encara no està prou pensat.

Aquí hi ha un punt fonamental: el partit. Per a què serveix un partit polític? Com s’organitza, com actua en l’oposició i, sobretot, com actua quan governa? Tot això requereix una reflexió pendent. No conec gaires polítics en actiu que pensin de debò en com s’organitza un partit polític. És fàcil de dir: «Jo no vull un partit, vull moviments. Jo no soc candidata, jo la política no sé què. Jo escoltaré la gent…» Com desempallegant-se de la política.

Simplement, no n’hi ha prou amb escoltar la gent. Si tu ets el líder, a part d’escoltar, digues-li a la gent què penses perquè confiïn en tu i et votin. Els ciutadans són molt més intel·ligents i rebran, a més, informació de tota mena. Has de precisar què vols fer i quines són les teves prioritats. I després has de dir com t’organitzaràs. Qui són els teus? Tu sol, tu sola no ho pots fer. Ara estem en un període molt complicat per a tot això, perquè els lideratges no són forts. I quan troben algú a qui segueixen pel seu nom, per la seva cara… últimament són gent perillosa.

A més, no veuen qui hi ha al voltant de cadascú. Per exemple, qui hi ha al voltant de Pedro Sánchez? Qui són les seves persones, els grups amb els quals debat i contrasta idees? Teòricament, són els partits, però avui dia s’estan convertint en una mena d’oficines personals al servei de qui ha guanyat les primàries. I no hi ha espais intermedis.

 

Com han de tractar els grans partits a Vox i el dilema entre cordó sanitari o integració?

Són necessàries algunes condicions per al cordó sanitari. Primer, que no desbordi determinats límits de representació. I, segon, que puguis tenir una relació política normal amb la resta, amb els que acorden amb tu fer el cordó sanitari.

El cordó sanitari s’ha de produir sobre els temes: no accepto el final de l’Estat de les autonomies, ni les polítiques xenòfobes, ni l’antifeminisme. Hi ha espai per al debat amb vostès i amb tots els altres, per descomptat. Però no es pot arribar a posar en qüestió aquest tipus de principis bàsics. Cal tenir en compte que l’electorat de Vox està format per una minoria de nostàlgics del franquisme. Però després s’hi afegeix una majoria desenganyada amb el PP, antiimmigració, recelosa de les autonomies, encantada amb la Festa Nacional, molt liberal en l’aspecte econòmic… Tampoc no cal dramatitzar-ho més enllà de l’estrictament necessari. El problema és que el PP hagi demostrat que els té por.

 

Quin marge tenen avui les organitzacions polítiques per respondre a aquests desafiaments?

Molt complicat. Avui el PSOE és al govern en coalició amb un soci peculiar. Podemos va començar sent un no-partit, la màxima representant del qual en l’Executiu actual no és del partit… A més, té una cultura política molt diferent de la del Partit Socialista, més pròpia d’un moviment d’agitació i propaganda, d’oposició al sistema, a l’establishment, a la casta, encara que ara hagin entrat en el Govern. No sé prou bé què donarà de si. En aquest context, estar en coalició amb ells comporta un repte enorme per a un partit com el PSOE, que, a més, necessita vots més enllà dels que aporta directament la coalició.

On queda el partit enmig de tot això? Què fa el Partit Socialista per adaptar els seus missatges, per refinar els seus programes, per aprofundir en la reflexió, per comptar amb gent que no té un càrrec públic, per prendre la temperatura del que passa en la societat? Avui sembla que els candidats es limitin a presentar-se a les eleccions prometent als votants no sé quantes coses. I la gent respon: «Què em diu? Jo no el votaré pel que va fer. Més aviat el deixaré de votar pel que no va fer o pel que va fer malament. I per al futur, què n’ha extret vostè del seu pas pel govern?». Per respondre a això necessites una formació política.

«És que ara és un partit a internet». Aquests poden ser útils per rebre informació, però no per construir, per debatre, per intercanviar. Com es fa política en un partit en aquestes condicions?

A més, el partit es buida molt quan és al govern. És molt difícil trobar l’equilibri entre les responsabilitats institucionals i, alhora, que un partit continuï pensant com a tal, amb autonomia per reflexionar i sense que els seus pensaments no xoquin o no interfereixin amb el que fa el govern, perquè no sempre serà al govern i perquè s’enfrontarà a unes eleccions al cap d’un temps. És un equilibri complicat.

 

Els nous partits organitzats com a plataformes virtuals tampoc no han trobat la manera de generar espais de pensament autònom o crític respecte a l’Executiu.

Qui millor practicava això era la Tercera Via, el New Labour, que va crear alguns think tanks. Aquest tipus de think tanks de partit, relacionats amb els que són en la primera línia de la política, sense crear friccions –perquè es pot interpretar que les seves idees s’oposen als que governen en nom del seu partit–, són necessaris. Quan governes tens poc temps per pensar, sobretot a mitjà termini. Passen tantes coses a tanta velocitat que el governant té necessitat d’inputs i de gent que t’ajudi a pensar i a reflexionar en les teves decisions del dia a dia. Que t’obrin una perspectiva que no apareix aquí, a la taula de treball, a les reunions de govern o en els contactes diaris.

 

Hi ha diferències entre els ministres de partit i els que no ho són?

Sí, és rellevant, encara que també depèn de les persones. Perquè una cosa és tenir el carnet del partit i una altra tenir experiència política, amb la qual no neixes, per descomptat, sinó que l’has d’anar adquirint. També hi ha gent que no són d’un partit i que s’acomoden bé a la vida política. I hi ha gent de partit sense experiència política o que no saben manejar-se quan tenen un càrrec polític. Cal aconseguir la combinació ideal –que no sempre es troba– entre gent que sap desempallegar-se en la vida política, que sap què significa ser allí, i que es mira el matí al mirall i es diu: «Sé on soc, sé quines són les meves responsabilitats, quines són les meves possibilitats d’actuació, a qui represento, a qui em dec i com m’haig de relacionar amb els altres.»

Ser militant d’un partit t’ha d’ajudar a fer-ho. Encara que, després, cal saber passar del debat ideològic al moment en què ocupes un càrrec representatiu d’un govern nacional, en el qual et deus a tot el país, no representes només els teus. Els teus t’han encarregat que els representis, però han de saber que, el dia que passes a formar part d’un govern, ja no et pots dedicar només a ells, sinó que has d’obrir els teus espais més enllà.

 

El que em transmet aquesta conversa que he tingut amb vostè és que les persones que han fet política amb un llarg recorregut desprenen una visió optimista, perquè mostren que amb la política sí que es poden canviar coses importants per a bé.

Hi ha coses que només les pots fer si ets en la política activa i en tasques de govern, el que sigui. I es poden fer moltes coses. El que passa és que algunes de les coses que més t’agrada fer requereixen estratègia, tàctiques, contactes, on busco suport, saber què m’agradaria fer si tingués tres-cents diputats, què sacrificar i què preservar de l’essencial per poder pactar amb uns o amb uns altres. Això és la vida política de cada dia. I després explicar-li a la gent què fas i per què ho fas. I és aquí on els que ens hem desempallegat de la política, o ens en van desempallegar, ens preguntem com ha canviat la vida política avui en comparació amb la que vam conèixer quan érem a primera línia.