Una veu respectada del socialisme espanyol

Joaquín Almunia (Bilbao, 1948) té una de les trajectòries polítiques més notables i completes del període democràtic espanyol. Durant la transició, va formar part del jove nucli dirigent que va renovar el PSOE sota el lideratge de Felipe González, i en companyia de gent com José María Maravall, Javier Solana, o el malaguanyat Alfredo Pérez Rubalcaba. Tots ells van coincidir en els primers governs socialistes, en què Almunia va exercir la direcció del Ministeri de Treball (1982-1986) i d’Administracions Públiques (1986-1991). Va ser portaveu del Grup Socialista al Congrés fins al 1997, quan va resultar elegit secretari general del PSOE. Va establir les primàries internes per triar el candidat a la presidència i, després de la dimissió de Josep Borrell, es va convertir en el candidat a les eleccions generals del 2000. Arran del mal resultat obtingut, va dimitir com a líder i va romandre al seu escó fins al 2004. Aquest mateix any fou nomenat comissari europeu d’Afers Econòmics i Monetaris fins al 2010, quan va passar a la cartera europea de Competència (2010-2014), temps en què va exercir també com a vicepresident de la Comissió. Ha publicat Ganar el futuro (2019), Los puntos negros del PP (2004) i les indispensables Memorias políticas (2001), un repàs raonat de la seva activitat política fins aquell moment.

 

Aquesta matinada Rússia ha iniciat la invasió d’Ucraïna, la qual cosa ens recorda de nou que tots els ordres són provisionals.

Putin no ha admès el que va passar després de la caiguda de la Unió Soviètica. Qualsevol que hagi parlat amb Putin aquests anys, sap què ha anat repetint una vegada i una altra: que l’entorn de Rússia havia de tenir influència russa i que calia recompondre el desastre de la dissolució de la Unió Soviètica. I per això fa temps que planteja unes línies vermelles molt concretes: la sortida de l’OTAN d’alguns països membres de la Unió Europea, el reconeixement formal de la impossibilitat d’Ucraïna i Geòrgia de pertànyer a l’OTAN, etcètera. Per què la invasió ara? Va tremolar quan a Belarús li van anar malament les coses, amb manifestacions i amb una oposició activa a Lukaixenko. I es va dir: «A mi, Ucraïna no se m’escapa». Desgraciadament, les conseqüències encara són difícils de preveure.

 

En quina mesura això altera l’ordre que hem tingut des del 1989?

L’OTAN ha recuperat el seu objectiu principal: defensar els països europeus de l’amenaça, abans soviètica i ara russa, i assegurar la nostra seguretat col·lectiva en aquesta part d’Europa, especialment perquè la Unió Europea encara no ha dissenyat una política exterior i de seguretat comuna. En relació amb els nostres veïns de l’Est, és evident que no tenim ni força ni credibilitat ni instruments suficients per assegurar de debò la nostra autonomia estratègica. I això vol temps: no és una cosa que puguem traslladar del paper a la realitat d’un dia a l’altre. Aquest serà el pas següent de la integració europea, a la vista del conflicte actual i també d’altres elements, com per exemple la relació amb la Xina, que no la tenim ben definida.

 

La relació de la UE amb Rússia es continua basant en un cert menyspreu mutu: tractem Rússia com una no-democràcia, mentre que Rússia tracta la UE com un no-estat.

I per això no ens vol tractar com a Unió Europea, és clar. Rússia prefereix utilitzar bilateralment els seus instruments de dissuasió, com el gas, les inversions europees a Rússia o les relacions comercials. Prefereix dividir la UE i veure per on troba escletxes per defensar els seus interessos. Però aquesta vegada ha topat amb una posició europea més forta: des de la invasió de Crimea [el 2014] les sancions, decidides per unanimitat, s’han mantingut, malgrat que Putin ha intentat per tots els mitjans trobar línies de fractura. A les quals se sumen les noves sancions aprovades de nou per unanimitat, incloent-hi Hongria, com també les rondes següents de sancions que vindran a partir del que estem coneixent. Aquests avanços, encara que són petits, no tenen marxa enrere.

 

Com deia Michel Rocard, la unificació europea buscava garantir la pau primer de tot. Paradoxalment, la seguretat comuna és l’àmbit en el qual hem avançat menys.

Així va ser des del fracàs de la Comunitat Europea de Defensa el 1954, tot i que probablement va ser un mal beneficiós, perquè va permetre avançar en les primeres dècades en la integració econòmica mitjançant passos petits. Aquest va ser el gran descobriment que va fer possible forjar uns fonaments sòlids de la integració europea, el fet d’anar pas a pas construint un entramat de relacions, d’interessos. És la tècnica dels petits passos davant la idea dels grans salts. I encara ho continuo defensant quan em trobo amb alguns federalistes ingenus.

 

No va ser un gran salt el Tractat de Maastricht?

Va fer passos importants, però no va assentar els peus en terrenys sòlids com, per exemple, en matèria de política exterior i de seguretat. Va ser tan accelerat que poc després va caldre dotar-lo de més contingut en el Tractat d’Amsterdam. La Convenció Europea tampoc no va avançar en la unió econòmica i monetària, que van deixar sense moure pràcticament ni una coma del que havien acordat una dècada abans, de tal manera que quan va arribar la gran recessió, ens va enganxar sense estar preparats. Hi ha salts que han d’anar precedits d’una preparació, d’una comprensió per part de les opinions públiques i dels parlaments nacionals, etc., abans que aquest pas pugui ser secundat i interioritzat pels països. La integració a grans salts no funciona.

PUBLICITAT
Renfe / Somos tu mejor Opción

 

Però això no ens pot portar a una Europa de diferents velocitats?

De fet, l’Europa de dues velocitats ja existeix. La zona de l’euro n’és un exemple. I a què ens ha portat això? Doncs que sovint s’ha acabat convocant a la reunió de l’Eurogrup els ministres de Finances dels països que no pertanyen a la zona de l’euro.

Acostumo a posar la imatge del gran grup ciclista: els que van davant són els que marquen la velocitat del grup, els que fan un esforç més gran, els que hi posen més energia, però després hi ha els altres, que van a roda i no surten expulsats cap a un costat o un altre, sinó que avancen amb menys esforç, gràcies a la tasca dels que van davant i que no necessàriament els volen deixar enrere. L’eix francoalemany, per exemple, resulta clau. Si no funciona, la integració europea no avança. Per això, crec que el paper de lideratge dels països ha d’existir. Però no s’ha de projectar en un sentit institucional.

 

Aquesta és la idea amb què s’han dissenyat els fons Next Generation i les seves condicions polítiques per a Polònia o Hongria.

És obligat establir una condicionalitat com a second best, ja que no funciona l’article 7 del Tractat. També cal tenir present que hi ha una part dels votants de Llei i Justícia i de Fidesz que són proeuropeus perquè no veuen una alternativa a la presència a Europa o a l’OTAN. Compte amb aquesta part de l’opinió pública, cal tenir-ne cura.

 

Una de les idees que subratlla en el seu llibre Ganar el futuro és que l’escàs potencial de creixement econòmic de la UE acaba llastant molts temes polítics. Ho vam veure durant la gran recessió i potser ho tornarem a veure ara després de la covid.

Crec que això ha estat més cert en la crisi anterior. En canvi, la crisi de la pandèmia és diferent perquè no ha afectat cap aspecte central de les economies, tot i que ha calgut prendre mesures que han paralitzat l’economia. S’ha paralitzat una pel·lícula, i quan s’ha tornat a endollar una altra vegada, el panorama econòmic no ha canviat radicalme