L’edat mínima per poder ser nomenat senador al congrés als Estats Units d’Amèrica són 30 anys. El 7 de novembre del 1972, quan Joe Biden guanyava contra tot pronòstic les eleccions al Senat derrotant Caleb Boggs, un republicà que tothom considerava imbatible, en tenia 29. La investidura no seria fins al 5 de gener, i el senador electe Biden, nascut el 20 de novembre de 1942, tindria l’edat requerida per la constitució i podria prendre possessió del càrrec. El que estava clar, ja aquells dies, és que era un home amb pressa.

Joe Biden neix a Scranton, Pennsylvania, en una família humil. El seu pare havia fet diners abans que naixés, però quan Joe era un marrec els havia perdut. Els Biden es van traslladar a Delaware a principis dels anys 50 (ja en aquella època, les ciutats mineres del midwest començaven a fer figa) i van tenir una vida millor al petit estat atlàntic, amb el pare treballant com a venedor de cotxes de segona mà.

Joe Biden no va ser un estudiant gaire destacat, però era un xaval popular, eternament escollit delegat de la classe a l’institut. A la universitat i a la Law School es va distingir per aprovar per la mínima però tenir més amics que ningú. A la facultat de Dret, va patir el seu primer escàndol quan el van enxampar plagiant 15 pàgines d’un article acadèmic en un treball de curs. Després de deslliurar-se d’anar al Vietnam per l’asma que patia, va començar a exercir d’advocat a Delaware.

No li va agradar pas. On els advocats feien calés, representant empreses, s’avorria, i com a penalista (com a defensor d’ofici, primer, i en un bufet després) no feia prou diners. Inquiet, comença a fer una mica de política, i el 1969 surt escollit com a regidor del comptat de New Castle, un càrrec legislatiu a temps parcial de segona en una regió amb la població de la província d’Albacete.

Les eleccions del 1972 varen ser un desastre absolut per al partit demòcrata. El president Nixon va ser reelegit després de derrotar el senador George McGovern per 23 punts de diferència, la pitjor derrota electoral en tot el període de postguerra. La campanya que va portar Biden al Senat era una anomalia, la combinació d’un polític jove, carismàtic, oportunista i brillant, una bona campanya i molta, molta, sort.

Comencem per la sort. El senador al càrrec aquells dies, Caleb Boggs, no es volia tornar a presentar. El partit temia que si es retirava es veurien forçats a unes primàries costoses i sorolloses entre els altres dos republicans electes de l’estat (l’alcalde de Willmington i un congressista), així que el president Nixon en persona el va convèncer que seguís. Els demòcrates, veient que Boggs seguia, van donar la batalla per perduda, concentrant els seus esforços a derrotar el governador republicà, un progressista que havia alienat el seu propi partit. Joe Biden, aquells dies un zero a l’esquerra a la política de l’estat, era l’únic prou boig per provar sort, i el partit el va nomenar, creient que era una missió suïcida.

PUBLICITAT

Jove i carismàtic

El senador Boggs no es va prendre la campanya amb gaire entusiasme. Joe Biden, jove, carismàtic, casat, amb tres fills i ple d’energia sí que ho fa fer. Els Biden no tenien calés per a anuncis, ni tenien el suport del partit, però el candidat era un polític natural. Delaware és un estat petit, i Biden es va convertir en una figura omnipresent, visitant fàbriques, escoles, diners, fires, granges, festes, i qualsevol acte que agrupés més d’una dotzena de persones. Amb l’ajuda de la seva germana, que exercia de directora de campanya, van organitzar un petit exèrcit de voluntaris per fer porta a porta, repartir propaganda i fer actes arreu de l’estat. No va ser una campanya ideològica, perquè Biden no ha sigut mai un ideòleg, però el missatge de canvi generacional, nous temps en política i optimisme per a un món millor va servir per obrir portes.

El nom de la filla del cuiner

El carisma del candidat va fer la resta. El Joe Biden de 1972 (i l’actual) és un exemple clàssic del que els americans anomenen retail politician, o «polític de botigueta». A Biden se l’ha descrit com un polític que no et saluda, sinó que t’envolta; et somriu, et posa la mà a l’espatlla efusivament, t’abraça, et mira als ulls. És la classe de persona que entra en un restaurant a fer campanya i parla amb tothom, es fa fotos amb tothom, i recorda el nom de la filla del cuiner d’una visita fa tres mesos. És conegut per les seves llargues llistes d’agraïments en començar qualsevol intervenció allà per on passa, perquè recorda a tothom i vol tenir detalls amb tots, i li agrada mostrar que aprecia a tothom. Aquest entusiasme, aquesta energia, li van donar la victòria.

Encara que es va tornar a casar el 1977 amb una mestra, Biden no treballa mai el 18 de desembre, en record de la seva primera dona.

El dia més important de la vida de Joe Biden, tanmateix, va arribar poc després. El 18 de desembre del 1972, Nealia Biden, dona del senador electe, tornava a casa després de fer compres de Nadal amb els seus tres fills quan un camió els va envestir. En Hunter i en Beau, els dos fills grans, van resultar greument ferits. L’Amy, de 18 mesos, i la Nealia van morir a l’acte. El polític que arribava a Washington per menjar-se el món amb 30 anys era vidu, mort de tristesa, i va haver de ser convençut pel seu propi partit perquè no dimitís. Va jurar el càrrec a l’hospital, a l’habitació dels seus fills, de qui no se’n volia separar ni un minut.

Durant els primers mesos de Biden al Senat, els empleats del seu despatx feien apostes sobre quant duraria al càrrec. Va agafar el costum (que mantindria al llarg de tota la seva carrera al Senat) de tornar a casa cada nit a Delaware amb tren (90 minuts de viatge) per no deixar mai sols els seus fills. Tot i que es va tornar a casar el 1977 (amb una mestra d’escola), encara avui Joe Biden no treballa mai el 18 de desembre, en record de la seva dona.

Al Senat, Biden es va distingir per ser un legislador moderat, sempre proper a les idees i programa del partit. Com el partit demòcrata, es va moure cap a la dreta als anys 80, lleugerament cap a l’esquerra als 90, i va perdre força durant els anys de Bush. No és un polític de convicció, sinó d’empatia, que canvia a mesura que aprèn. Com tot senador amb ambicions presidencials mal dissimulades es va esforçar molt a destacar en temes de política exterior, com el control d’armaments (eren els últims anys de la guerra freda) i imposar sancions a la Sud-àfrica de l’apartheid.

Com tot senador amb ambicions presidencials es va esforçar a destacar en política exterior, com el control d’armaments.

El 1987, després de 14 anys al Senat, va anunciar que es presentaria a les primàries presidencials demòcrates. Amb 46 anys, era un candidat jove però amb molta experiència, amb fama de centrista, bon orador, telegènic; un favorit immediat. A finals d’any, quan començava a anar bé a les enquestes, l’escàndol: de forma inexplicable, el candidat Biden havia plagiat un discurs de campanya de Neil Kinnock, líder dels laboristes britànics. La premsa no va trigar a descobrir altres plagis en diverses intervencions, i els seus problemes a la universitat dècades abans. Avergonyit, es va retirar de la campanya.

El plagi li va salvar la vida

Va resultar ser un cop de sort. La primavera de l’any següent, mentre el partit demòcrata escollia candidat presidencial, Joe Biden va patir dos aneurismes cranials i una embòlia pulmonar. Sempre ha dit que, si hagués seguit en campanya, no hauria anat mai a l’hospital; el plagi li va salvar la vida. No va tornar al Senat fins set mesos després.

Biden va seguir al Senat força temps, una veu respectada capaç de formar consensos. És la mena de persona que tothom creu que és amic seu; un legislador tenaç, obert a negociar, flexible, amable. Com a polític, sempre ha sigut auster i dedicat; era conegut per ser l’únic senador que no va guanyar mai diners al càrrec.

El 2007, convençut que el desastre de l’Iraq i les seves credencials com a expert en política exterior feien d’ell un candidat formidable, torna a intentar la presidència. Fica la pota immediatament amb un parell de comentaris vagament racistes sobre un dels seus contrincants, un tal Barack Obama, i per culpa de la seva fama de bocamoll i el fet que té com un dels seus rivals el millor orador que ha donat el país en dècades, la seva campanya no va enlloc.

El guanyador de les primàries, no obstant això, acaba apreciant Biden, la seva capacitat d’empatia, la manera com parla clar amb tothom. Buscant algú amb experiència per equilibrar la candidatura, li ofereix a Biden la vicepresidència. Durant vuit anys n’és l’assessor, arregla problemes i home-per-a-tot de l’administració Obama. La seva influència és considerable; és ell qui mou el president a donar suport al matrimoni homosexual i és ell qui dibuixa gran part de la política exterior.

Fica la pota amb un parell de comentaris vagament racistes sobre un dels seus contrincants, un tal Barack Obama.

És una bona presidència, estable, pròspera, segura. El president és popular i respectat. Cap a finals del seu segon mandat, quan el vicepresident s’hauria de plantejar si vol ser candidat, Beau Biden, el seu fill, és diagnosticat d’un tumor cerebral, i mor poc després. Profundament trist, Joe Biden creu que no tindrà forces per fer campanya per a la presidència, i deixa que Hillary Clinton sigui la candidata. Tots sabem com acaba aquesta part de la història.

L’únic que els queda

Quatre anys més tard, després de tota una vida en política, Joe Biden és avui el candidat demòcrata a la presidència. Continua sent un home afable, proper, menys propens a les abraçades que abans en aquests dies de MeToo. Continua sense ser un candidat d’idees. Biden, com a polític, sempre ha preferit escoltar. Amb 78 anys, si surt escollit seria l’home més vell a arribar a la Casa Blanca.

En molts aspectes, Joe Biden, ara a les portes del càrrec amb què sempre ha somiat, és un polític d’una altra època, de quan el consens, les bones relacions, la moderació i apel·lar al millor de la gent encara tenia importància. Amb l’atur al voltant del 20 %, una crisi sanitària no vista en cent anys, i un president que ataca les institucions i ha destruït el prestigi del país, el contrast entre la vella república i el populisme reaccionari d’enguany marcarà la campanya. No sabem si és l’home que el país necessita. És l’únic que els queda.