John Hume nasqué l’any 1937 a Derry, nom que empraven ell i la majoria dels seus conciutadans, irlandesos catòlics, per anomenar la ciutat. Fill d’una família de classe treballadora, d’un pare que, davant les convulsions que els envoltaven, li feia notar que les banderes no es menjaven i que la terra, sense els qui l’habitaven, era només això, un tros de terra. Estudià, com tots els nens de la seva condició, gràcies a l’escola catòlica i al seminari, d’on sortí amb estudis superiors complets i sense ordenar, i començà a treballar de mestre.

De molt jove s’involucrà en la lluita pels drets civils i per la fi de les disposicions i pràctiques discriminatòries i abusives vigents en el territori contra els catòlics, especialment dures durant els anys 60 i 70. Preocupat per les necessitats socials fundà la Derry Credit Union, una organització sense ànim de lucre amb desenes de milers de socis que vetllava per l’accés de tothom al finançament dels seus projectes i béns; amb 26 anys fou el més jove president de l’Irish Leage of Credit Unions. Sempre lligà l’acció política i l’acció social, enteses com a instruments per millorar la situació concreta dels qui habitaven aquella terra.

Defensava un sistema institucional inclusiu, en el qual ningú no pot guanyar a ningú perquè les victòries només poden ser compartides.

Arran d’aquesta activitat social i a favor dels drets, l’any 1969 entrà al Parlament d’Irlanda del Nord com a independent. El 1970 va fundar el Partit Socialdemòcrata i Laborista (SDLP), formació membre de la Internacional Socialista, del Partit Socialista Europeu, i aliada dels laboristes britànics, amb qui manté un –no sempre tranquil– acord electoral no escrit. A partir d’aquell moment i fins que abandonà la política per problemes de salut, John Hume combinà la seva condició d’electe a l’Assemblea d’Irlanda del Nord, a Westminster i al Parlament Europeu, en aquest darrer de manera ininterrompuda entre 1979 i 2004.

La pau s’ha de fer amb l’enemic

Hume s’oposà radicalment a la violència. Treballà, des del camp catòlic, per assolir una Irlanda del Nord en pau. Mantingué sempre una actitud coherent, des de la vaga de fam i l’enfrontament pacífic amb la policia, a qui demanava si se sentien orgullosos de l’internament de persones sense intervenció judicial l’any 1971, a la radical oposició a l’IRA que el va colpejar de molt a prop. Explicava com l’atac més esfereïdor contra la seva família li va fer entendre que la pau l’havia de fer amb l’enemic, i com s’havia hagut de preparar per assumir-ho.

La seva acció per passar de les matances a la política fou llarga i va sofrir dolorosos fracassos. Quan es va trencar l’alto el foc del 1994, i es va fer públic el seu diàleg amb Gerry Adams, acusat de traïdor respongué afirmant «sóc un representant públic profundament afectat pel que li passa a la meva gent, i he de fer tot el que estigui a la meva mà per acabar aquest sofriment i aquesta matança. Si ho puc fer dialogant directament, el meu deure és fer-ho. I el que els puc dir als polítics unionistes és aneu i parleu directament als paramilitars i feu exactament el que jo estic fent, aturar les morts, perquè la nostra humanitat transcendeix la nostra identitat.»

L’abril del 1998 el grup multipartit d’Irlanda del Nord, al qual el Sin Féinn havia tornat després d’un nou alto el foc el 1997, tancava els Acords de Divendres Sant i amb aquests un període de violència política que durava des de finals dels anys 60 i que havia malmès més de cinquanta mil vides, inclosos més de tres mil morts, més de la meitat civils.

PUBLICITAT

Dels Acords de Divendres Sant en foren garants la Gran Bretanya –on Tony Blair havia guanyat les eleccions– i Irlanda. Va gaudir de suport i garanties internacionals. Els Estats Units hi van tenir un paper important, però Hume valorava sobretot l’ajut i el guiatge rebut des de la Unió Europea. Hi havia els diners, sí, uns diners que el Parlament Europeu –amb una forta complicitat del llavors eurodiputat Joan Colom, persona clau de l’exercici pressupostari– havia posat en mans de la Comissió Europea per a gestionar el programa PEACE, que se sumava als esforços de les polítiques i fons regionals i de cooperació transfronterera.

La UE, exemple de resolució de conflictes

Però sobretot hi havia la política europea, l’experiència de la devastació convertida en cooperació, tan vivament sentida al voltant d’Estrasburg, que Hume situava al cor del recorregut que havien fet cap a la pau, el pas des de la confrontació i la violència a la participació política dins d’un sistema institucional inclusiu, en el qual ningú no pot guanyar a ningú perquè les victòries només poden ser compartides. L’acord implicava la devolució de poders a Irlanda del Nord, i unes institucions inspirades en l’arquitectura europea, dissenyades, en paraules de Hume, per a contenir les diferències i gestionar-les de manera que ningú no pogués tornar a viure-les com una amenaça, garantint el vot per majoria però també les majories intercomunitàries.

El seu pare li feia notar que les banderes no es menjaven i que la terra, sense els qui l’habitaven, era només això, un tros de terra.

John Hume visità Barcelona a finals d’octubre d’aquell any 1998, molt poc després d’haver rebut el Premi Nobel de la Pau pels acords de pau a Irlanda del Nord. Aquella mateixa setmana es dirigí al Parlament Europeu, que l’homenatjava, per explicar com l’experiència europea l’havia guiat en el camí cap a la pau. «Quan vaig arribar aquí el 1979 –digué– em vaig aturar al bell mig del pont que separa Estrasburg de Kehl per on passejava tranquil·lament; si trenta anys abans m’hagués aturat allà mateix i hagués dit que avui seríem aquí, treballant plegats malgrat els vint-i-cinc milions de morts per segona vegada en un segle, m’haurien dut al psiquiatre: no ens hem de permetre oblidar que la Unió Europea és el millor exemple de resolució de conflictes que tenim a la història del món».

Abans de sortir des d’Estrasburg cap a Barcelona ens preguntà com havia d’explicar a la seva gent, que en aquells moments especials l’esperava a Derry, que hi tornaria uns dies més tard. Era sempre i sobretot un polític local. Li vam respondre que aquí també ens calia la seva mirada. Feia dos anys que s’havia inaugurat a Espanya l’etapa Aznar, defensor actiu d’una Unió Europea estrictament subsidiària de les capitals que trencava amb la visió delorsiana dels anys 90, la Unió «amb ànima» construïda en xarxa.

«La nostra humanitat transcendeix la nostra identitat».

En un altre pla, aquesta tensió entre el mètode europeu per vehicular les diferències, no tant superant-les com acceptant-les i gestionant-les, i la visió identitària amb el seu corol·lari d’imposició violenta, s’expressava aquí amb cruesa: el mes de juny d’aquell any ETA havia assassinat el regidor del PP Manuel Zamarreño a Rentería. Per això li demanàvem que, tal com havíem acordat abans del Nobel, escatimés un parell de dies als seus i ens els regalés a nosaltres. Però anem a Barcelona, va objectar, no al País Basc. Sí, anàvem a Barcelona perquè Pasqual Margall preparava una candidatura a la presidència de la Generalitat que pretenia articular, en aquell context, amb condicionants diferents i a la seva manera, allò que Hume havia explicat tan bé aquella setmana al Parlament. El divendres d’aquella setmana John Hume portà a Barcelona la seva visió i ens deixà el seu missatge, potent i universal.

Dos mesos més tard, a Noruega, recollí el Nobel que li havien concedit junt amb David Trimble –el seu adversari conservador i unionista–, i repetí les paraules que havia adreçat al Parlament Europeu. Sempre ho repetia perquè, deia ell, era tan simple i alhora tan profund que calia repetir-ho una vegada i una altra. I demanava a la Unió que exportés al món la construcció europea com a mètode de resolució de conflictes, una via complexa però prou poderosa per a posar els diferents a treballar per un futur més pròsper per a les persones, que no per a les terres, per regar-les amb suor fructífera i no amb sang.

Maragall, còmplice de Hume

S’expressava així l’únic premi Nobel que atresorava també els premis de la pau Martin Luther King i Mahatma Gandhi, un polític a qui Ted Kennedy anomenava el senador 101, però que seguia veient-se a si mateix com el nen que recollia pilotes a Brandywell, l’estadi del Derry City Football Club, el noi a qui el seu pare advertia contra la terra i les banderes buides. El polític local que no havia deixat mai de ser deutor de la seva comunitat, la seva ciutat i la Irlanda del consens, que sabia que la convivència s’havia de refermar cada dia.

Un cop a Barcelona, identificà ràpidament Pasqual Maragall com a còmplice, i li digué que el Futbol Club Barcelona havia d’anar a jugar a Derry. Maragall posà aquells ulls que deien bé, se’ns ha girat feina. El gener del 2003 John Hume i Pasqual Maragall eren a la llotja del Camp Nou amb Jim Roddy, president del Derry City FC. L’agost d’aquell any el Barça tancà la pretemporada jugant a Derry. La nit abans compartíem taula, en un joc d’encontres improbables, amb Xavier Pérez Farguell, Frank Rijkaard, Gerry Adams, Diana Garrigosa, Pat Hume, autoritats locals i altra gent de la qual només puc recordar-ne els rostres feliços, celebrant la vigília d’un partit de futbol destinat a unir la ciutat i donar suport a un club especialment castigat pel conflicte –the troubles– que, qui en va ser president durant vint-i-un anys, després d’haver-ne estat aplegapilotes, volia tornar a veure viu i altra vegada integrat per protestants i catòlics.

Hume tornà a Barcelona el 2005. El camí que havia obert permetia avançar, a batzegades, però endavant. L’arquitectura institucional que havia ajudat a bastir rebia aquells dies el cop d’un tancament temporal. Ell se n’havia anat apartant, mai del tot. L’any 1998 renuncià a participar en aquell primer govern d’Irlanda del Nord a favor d’algú amb menys pes a les espatlles, i l’any 2004 havia deixat el Parlament Europeu.

Després d’un anomenat «recomençament» el 2015, els Acords de Stormont segueixen vigents. Paradoxalment, o ben mirat, no tant, l’èxit del moderat SDLP, majoritari durant els anys més durs de la violència, el constructor de la pau, va donar pas a la primacia, dins del camp catòlic, del Sinn Féin, avui convertit en un actor polític que comparteix cambra amb els sectors més durs de l’unionisme protestant.

La Unió Europea també segueix endavant en el seu camí d’integració pacífica, sempre en tensió entre les diferents visions que l’empenyen, i sense acabar de saber exportar el seu model de pau en un món convuls. La frontera que l’any 2003 vam travessar amb Pat Hume per sortir de Derry, quasi sense adonar-nos-en, i gaudir de la costa de la República d’Irlanda, és avui, després del Brexit, més dura que llavors. Seguim debatent-nos entre la necessitat d’una democràcia postnacionalista –alguns en diuen postnacional, però aquesta és potser una aspiració massa ambiciosa– i la temptació del replegament identitari.

John Hume ens va deixar el passat agost havent perdut la memòria a causa d’una demència que es va començar a manifestar després que deixés la política, però, com deia la seva esposa, vius els seus records en la memòria de Derry. Potser el millor homenatge que li podem fer és tornar a llegir, més de vint anys després, els seus discursos: al Parlament Europeu, a Barcelona, i el dia de la recepció del Nobel. El missatge que ell repetia, sí, un missatge repetitiu, però, deia ell, tan simple i profund que cal repetir-lo.