Anglaterra és el país dels grans espies que s’han convertit en els millors escriptors sobre un dels oficis més antics en la història de la Humanitat. La mort de David Cornwell, conegut universalment pel pseudònim de John le Carré, es produí el 12 de desembre de 2020 a l’edat de 89 anys. És un gegant de la literatura anglesa que guarda força similituds amb Agatha Christie i Arthur Conan Doyle, tres novel·listes del misteri, el crim i la vigilància xafardera de les intimitats dels altres.

Són nombrosos els periodistes i escriptors britànics que han fet d’espies en algun moment de la seva trajectòria literària. Graham Greene no se n’amagava: durant la guerra fou enviat a l’Àfrica occidental per tal de recollir informació codificada per al govern de Londres. De passada va escriure un esplèndid relat, A journey without maps, una visió novel·lada d’un jove perdut per les terres i boscúries d’entre Serra Lleona i Libèria.

La tradició dels espies anglesos, reclutats a les universitats i en el periodisme, és molt llarga i fou especialment rellevant en els temps imperials i durant la guerra freda. Vaig ser a la presentació d’El factor humà en el Club Internacional de Premsa de Londres i també vaig passar un cap de setmana en una casa del comtat de Kent, propietat del president d’una principal editorial britànica, pare d’un col·lega de Reuters, una mansió campestre envaïda per milers de llibres de primeres edicions dedicades pels grans autors anglesos del segle passat. Quin tresor. Greene conversava sense límits, coneixia molt bé Espanya, era amè, curiós i maniàtic. M’advertiren que anés amb compte perquè tenia una forta aversió als que fumaven en pipa.

Fa poc que els serveis de seguretat britànics van desclassificar els documents dels anys 30 del segle passat i es va descobrir que molts escriptors i periodistes van servir a la causa del Govern en llocs remots però sempre facilitant informació de primera mà, encara que no tingués cap importància. Es diu expressament que George Orwell, un dels millors periodistes i escriptors en llengua anglesa del segle passat, no treballà mai per a la intel·ligència britànica.

PUBLICITAT
Renfe / Somos tu mejor Opción

 

El manual dels bons espies

John le Carré va ser poc temps espia, però prou per saber el pa que s’hi gastava en aquesta professió de risc, però la seva obra literària transcendeix el gènere de la novel·la d’espies. Humanitza els agents de la intel·ligència emmarcant-los en la seva fragilitat moral, ambigüitat, matisos, dubtes i covardies. Potser la contribució menys visible i més important és que la ficció creada pels seus personatges arribà a influir fortament en el món de la intel·ligència en els temps més frenètics de la pugna entre les dues grans potències.

La tradició dels espies reclutats a les universitats i en el periodisme, fou especialment rellevant en els temps imperials i la guerra freda.

En el manual dels bons espies hi figura l’art de l’aparença que consisteix a fer que no es pugui sospitar mai que algú treballa per a la intel·ligència d’un país o d’una institució. Els anglesos són els que millor han fabricat la literatura sobre l’art d’espiar i, alhora, han aportat al teatre i al cinema els millors actors i actrius. El cas més emblemàtic pot ser el del gran Alec Guinness que en la pel·lícula Vuit sentències de mort va arribar a interpretar vuit papers diferents, inclosa la representació d’una dona. En una conversa llunyana em deia Sir Alec Guinness que sempre que anava a filmar una obra es passava moltes estones al zoo més proper per estudiar l’actitud dels animals, dels quals en treia sempre alguna lliçó que li servia per a la interpretació d’algun personatge amb gestos extrets del regne animal.

Un anglès refinat no et preguntarà mai una impertinència ni trepitjarà les flors del teu jardí. Els meus veïns londinencs ho sabien tot de mi, l’hora en què abandonava la casa, amb qui hi entrava i qui en sortia, les botigues que freqüentava i per on passejava. No pregunten res, però observen permanentment, sempre simulant un sobri desinterès. El cinema, la literatura i el periodisme ens han presentat els espies anglesos com uns tipus educats, distants, com si no tinguessin res a veure amb el servei secret que prestaven als seus governs des de la cultura, els viatges o les expedicions científiques.

John le Carré va vendre milions de llibres perquè evocava un món que batega en les entranyes de les esferes altes del poder sense que se’n conegués l’existència. Només va treballar per a la intel·ligència britànica uns pocs anys, en posicions menors i gairebé marginals, però fou el primer novel·lista que va ser agent en els dos serveis d’espionatge, l’MI5, dedicat a la seguretat interior, i l’MI6 que s’ocupava de la intel·ligència internacional. Les seves experiències en el món de la intriga i la mentida marcaren tota la seva carrera literària. L’ofici de l’espionatge que es manté en l’imaginari universal és més el que surt en els llibres de Le Carré que el que va ser en la realitat.

En la seva primera novel·la, Call for the Dead (1961) hi apareix per primer cop George Smiley, el personatge que acompanya John le Carré en tota la seva obra. És una història sobre espies de la República Democràtica Alemanya que s’han infiltrat al Regne Unit. És una petita obra mestra que escriu en el tren de rodalies que el transportava de casa seva a la seu de l’MI5 de Londres. Possiblement és la millor novel·la escrita en un tren. A diferència dels Estats Units, on treballar per a la CIA no és cap secret, els britànics no deixaven que els seus espies es traguessin la màscara. Per superar aquesta regla, le Carré construí una institució fictícia que també recorreria tota la seva obra. L’anomenaria The Circus.