Prescriptor literari

Jordi Llovet i Pomar (Barcelona, 1947) és un dels últims i més fidels defensors de les humanitats. Es va formar a Espanya, Alemanya i França. Ha exercit com a crític literari, pensador, assagista, traductor i catedràtic (ara jubilat) de Teoria de la Literatura i de Literatura Comparada de la Universitat de Barcelona. En la seva bibliografia hi consten títols com Por una estética egoísta. Esquizosemia (premi Anagrama d’assaig 1978), Adiós a la Universidad (2011) i Els mestres (2020). Ha traduït, entre altres autors, Kafka, l’obra completa del qual va editar, Rilke, Mann, Hölderlin, Voltaire, Flaubert, Baudelaire o Valéry. Fou membre fundador del Col·legi de Filosofía de Barcelona i ha dirigit diverses entitats culturals. Ha col·laborat en diaris com La Vanguardia o El País.

 

Fa cosa de deu anys li vaig fer una entrevista, centrada en el tema de l’amistat, que s’acabava amb una pregunta sobre com volia viure els anys que venien, a quin lloc, i fent quina mena d’activitats. Ara passa llargues temporades en un poble de l’Empordà. S’hi va anar quedant per la pandèmia o per ganes de retirar-se de la ciutat?

PUBLICITAT
Renfe / Somos tu mejor Opción

Per la pandèmia, no; hi visc des de fa dotze anys, quan em vaig jubilar a la UB. Baixo (aquí diuen «pujo») a Barcelona un o dos dies cada quinzena. Però això no té res d’estrafolari. De fet, cada dia hi ha més gent que preferiria viure en un poble que en una megàpolis com Barcelona.

El mite de la «vida retirada» és tan antic com la cultura romana clàssica, i no ha deixat de replantejar-se a la història del continent: Petrarca en va fer un opuscle, Fray Luis en va fer un poema glossant el «Beatus ille…» d’Horaci («¡Qué descansada vida / la del que huye del mundanal ruïdo, / y sigue la escondida / senda, por donde han ido / los pocos sabios que en el mundo han sido!»), Don Quijote vol tornar al poble al final de les seves aventures per fer-hi de pastor, i així fins als nostres dies. I Quevedo: «Retirado en la paz de estos desiertos / con pocos, pero doctos libros juntos...» Cito de memòria. I no en tinc pocs, de llibres, al poble; n’hi tinc cap a 10.000.

 

Em diuen també que dedica hores a l’hort. És cert? I, en cas afirmatiu, quina mena de satisfaccions li dona?

És un altre mite antic, el de l’hortus conclusus, que és més de Virgili: una altra vegada coses de la Roma clàssica. Anar a l’hort em fa caminar amb la gossa, la Fidel, i treballar amb mans i braços, com el bricolatge, que també m’agrada. Marx ja va dir que no hi ha feina més noble que la que transforma la naturalesa amb la mediació solament d’eines molt antigues, com l’aixada. Entengui que això va de bracet amb el meu rebuig de les noves tecnologies: tinc ordinador, però no tinc telèfon mòbil. Fa seixanta anys, a casa nostra no hi havia ni telèfon fix; i érem feliços. Els meus avis paterns eren pagesos; ara jo soc hortolà. He tornat als orígens.

 

Passar llargues temporades en un poble com aquest comporta potser reduir el contacte amb amics, companys de feina, exalumnes, etcètera, que li facilita la ciutat. No li sembla que és un preu molt alt? Com hi posa remei?

Els meus mestres, sobre els quals he fet un llibre recentment, s’han mort tots. I molts dels meus col·legues universitaris s’han tornat crustacis o pedants; ja no tenim res a dir-nos. Els millors amics meus, ara, són joves de vint a trenta anys, fills o nets d’amics meus, carregats de curiositat i ganes d’aprendre coses.

Per llegir l'article complet fes una prova gratuïta de 15 dies o fes una subscripció de pagament. Accedeix si ja ets subscriptor.