Prescriptor literari

Jordi Llovet i Pomar (Barcelona, 1947) és un dels últims i més fidels defensors de les humanitats. Es va formar a Espanya, Alemanya i França. Ha exercit com a crític literari, pensador, assagista, traductor i catedràtic (ara jubilat) de Teoria de la Literatura i de Literatura Comparada de la Universitat de Barcelona. En la seva bibliografia hi consten títols com Por una estética egoísta. Esquizosemia (premi Anagrama d’assaig 1978), Adiós a la Universidad (2011) i Els mestres (2020). Ha traduït, entre altres autors, Kafka, l’obra completa del qual va editar, Rilke, Mann, Hölderlin, Voltaire, Flaubert, Baudelaire o Valéry. Fou membre fundador del Col·legi de Filosofía de Barcelona i ha dirigit diverses entitats culturals. Ha col·laborat en diaris com La Vanguardia o El País.

 

Fa cosa de deu anys li vaig fer una entrevista, centrada en el tema de l’amistat, que s’acabava amb una pregunta sobre com volia viure els anys que venien, a quin lloc, i fent quina mena d’activitats. Ara passa llargues temporades en un poble de l’Empordà. S’hi va anar quedant per la pandèmia o per ganes de retirar-se de la ciutat?

Per la pandèmia, no; hi visc des de fa dotze anys, quan em vaig jubilar a la UB. Baixo (aquí diuen «pujo») a Barcelona un o dos dies cada quinzena. Però això no té res d’estrafolari. De fet, cada dia hi ha més gent que preferiria viure en un poble que en una megàpolis com Barcelona.

El mite de la «vida retirada» és tan antic com la cultura romana clàssica, i no ha deixat de replantejarse a la història del continent: Petrarca en va fer un opuscle, Fray Luis en va fer un poema glossant el «Beatus ille…» d’Horaci («¡Qué descansada vida / la del que huye del mundanal ruïdo, / y sigue la escondida / senda, por donde han ido / los pocos sabios que en el mundo han sido!»), Don Quijote vol tornar al poble al final de les seves aventures per fer-hi de pastor, i així fins als nostres dies. I Quevedo: «Retirado en la paz de estos desiertos / con pocos, pero doctos libros juntos…» Cito de memòria. I no en tinc pocs, de llibres, al poble; n’hi tinc cap a 10.000.

 

Em diuen també que dedica hores a l’hort. És cert? I, en cas afirmatiu, quina mena de satisfaccions li dona?

És un altre mite antic, el de l’hortus conclusus, que és més de Virgili: una altra vegada coses de la Roma clàssica. Anar a l’hort em fa caminar amb la gossa, la Fidel, i treballar amb mans i braços, com el bricolatge, que també m’agrada. Marx ja va dir que no hi ha feina més noble que la que transforma la naturalesa amb la mediació solament d’eines molt antigues, com l’aixada. Entengui que això va de bracet amb el meu rebuig de les noves tecnologies: tinc ordinador, però no tinc telèfon mòbil. Fa seixanta anys, a casa nostra no hi havia ni telèfon fix; i érem feliços. Els meus avis paterns eren pagesos; ara jo soc hortolà. He tornat als orígens.

 

Passar llargues temporades en un poble com aquest comporta potser reduir el contacte amb amics, companys de feina, exalumnes, etcètera, que li facilita la ciutat. No li sembla que és un preu molt alt? Com hi posa remei?

Els meus mestres, sobre els quals he fet un llibre recentment, s’han mort tots. I molts dels meus col·legues universitaris s’han tornat crustacis o pedants; ja no tenim res a dirnos. Els millors amics meus, ara, són joves de vint a trenta anys, fills o nets d’amics meus, carregats de curiositat i ganes d’aprendre coses.

 

En aquella entrevista va dir també que, en general, preferia el saber dels homes del camp al dels homes de la ciutat. Cosa lleugerament sorprenent en una persona com vostè, que ha passat bona part de la vida a la universitat o envoltat de llibres a casa seva, llegint, estudiant els clàssics, traduint-los, preparant classes. Com definiria el saber dels homes del camp, en comparació al dels de la ciutat? Per què el prefereix?

Al poble tinc conversacions de molta dignitat. És cert que la gent de poble només parla, en general, dels naixements, els casaments, les defuncions, els accidents i el temps que fa, perquè són pagesos o tenen un hort. És una mitologia tancada i reduïda, però d’una eficàcia sorprenent. Un pagès de seguida pot ser savi dels seus sabers; un universitari, necessita tota una vida, i encara.

 

Al seu poble, com a altres pobles de l’Empordà, el sentiment independentista és molt present. L’Ajuntament té guarnit el carrer que el travessa amb una gran col·lecció d’estelades, com si fos a punt de fer-s’hi una justa de l’Edat Mitjana. Quins efectes té aquest tarannà dominant a la societat local en la seva vida quotidiana? Li retreuen la seva nul·la afecció a la causa?

Jo tinc molt bona relació amb els meus veïns, que són quasi tots independentistes. Però s’hi pot parlar, que és el més important. L’Empordà posseïa una tradició política federalista molt potent, i lògica si tenim present que és terra de pas, de comerciants i de mercaders: això encara es nota en la manera d’escoltarse els uns als altres.

«Els meus mestres s’han mort tots. I molts dels meus col·legues universitaris s’han tornat crustacis o pedants.»

Una altra cosa deu ser l’Osona o el Bages, suposo, que tenen una tradició carlina; però aquí s’hi respira molt bé. A més, els despisto: un dia els dic que voto comunista, un altre dia que voto socialista, un altre que m’he fet radical independentista… I, en definitiva, m’aprecien per la manera com soc, no pel que pugui votar. Una persona és una màscara; i jo en tinc diverses. Quan una es gasta, me’n poso una altra, com explicava Rilke.

 

Ja fa deu anys de la manifestació de l’Onze de Setembre del 2012, amb la qual va començar tot aquest enrenou per la independència. Han passat quatre anys dels fets del 2017, que han demostrat, ara per ara, que l’anomenada independència és inviable. Però la brama no té aturador. Quin qualificatiu li mereix aquest decenni? Com el descriuria dins de l’evolució històrica del país?

Em sembla que ha estat l’error polític més greu en tota la història del catalanisme. Cinc-cents anys d’Estat espanyol no podien desaparèixer amb un referèndum de fireta. I que consti que lamento molt l’actuació de la policia aquell dia. Si els últims deu anys haguéssim mobilitzat «el poble» per demanar un canvi en la Constitució espanyola, potser ara hauríem avançat una mica. O no.

De fet, no crec que la política la facin ni «els pobles» ni «els carrers»: la fan els parlaments, que representen la ciutadania, i els governs; i no cal fer sortir la gent de casa a passejar per una autopista: allò va ser un acte de boy-scouts, com molts que s’han esdevingut els últims anys. És millor que la gent escolti per televisió debats polítics, però no dogmàtics o esbiaixats com els que no para de fer TV3. Quina obsessió! I quin engany!

 

Diria que hi ha alguna manera de redreçar la política catalana? Li veu algun desllorigador a aquesta situació de divisió i polarització socials? O creu que quan hi ha un corrent polític, com l’independentisme, que té no pas poc de religió, de dogma que divideix la societat entre bons i dolents, no hi ha res a fer?

Vivim en una mena de maniqueisme com el que va dominar la vida dels càtars, al segle XII: o tot o res, o blanc o negre, el Bé (nosaltres) i el Mal (Madrid, Espanya). Els càtars eren «perfectes» i «purs», i els independentistes també es creuen que ho són: no admeten cap ironia ni cap sàtira. Però la vida, i la política en especial, va d’una altra manera. Tot hi és de color de gos com fuig. «Com fuig» d’Espanya, si vol, però amb la llei a la mà i sense exposarse a anar a la presó, cosa que no desitjo ni als presos comuns. Educació, informació i, sobretot, coneixement; això és el que trobo a faltar. Ara ningú no sap on resideix la veritat de tot plegat.

PUBLICITAT
Neix DFactory Barcelona, la fàbrica del futur. Barcelona Zona Franca

 

Quines esperances diposita en la taula de diàleg entre la Generalitat i l’Estat? Hi ha una alternativa millor?

Li respondré amb un absurd: no és cap alternativa, però no n’hi ha cap de millor.

 

En aquest context, s’atreviria a resumir en una frase el paper històric dels presidents Mas, Puigdemont i Torra?

Tots tres em fan pensar en aquells venedors ambulants que hi havia a la porta del SEPU, a la Rambla, que col·locaven qualsevol producte del tot inútil als passavolants: xerraven bé, prometien grans beneficis per a la salut, per fer créixer els cabells o per pelar les patates, i tot el que vulgui; però ensarronaven la gent. I malgrat tot, els uns venien el producte i els altres el compraven. A Catalunya ha passat el mateix. Tot s’ha fet tergiversant la història. Quin votant ha estudiat a fons els avatars de la Guerra de Successió? Qui sap que el mal va començar per la manca d’hereu de Martí l’Humà i l’arribada a la Corona d’Aragó de la dinastia dels Trastàmara? No ho saben i els és igual, perquè creuen. Però la fe és pròpia de la religió, no de la política.

 

És massa d’hora per avaluar el president Aragonès?

Sí; és massa d’hora. Tant de bo recordi algunes quantes lliçons de Prat de la Riba i de Francesc Cambó, encara que aquests eren del partit més enemistat amb Esquerra Republicana que hi havia.

 

Quina opinió li mereix que un grup antisistema i rebentaire com la CUP condicioni en bona mesura l’evolució de la política d’un país menestral i burgès com Catalunya?

Algunes de les seves actuacions i idees em semblen correctes, valentes i oportunes; però no entenc que defensin al mateix temps el nacionalisme i el comunisme: la causa obrera sempre ha estat internacional, i el patriotisme, a mi m’ho sembla, o ha estat sentimental o ha estat burgès. També sabem a quins extrems va arribar el nacionalisme a Itàlia i Alemanya al segle XX, i en aquests moments a determinats països d’Europa. I malgrat tot, els nacionalismes, que són un invent romàntic, estan tornant.

 

Creu que els intel·lectuals, com a grup amb predicament social, van de baixa? Per què? Per què no abunden les figures de cert nivell que exerceixin un lideratge ètic crític i que siguin escoltades?

És el llenguatge i l’enraonar, ells mateixos, els que van de baixa. El cogito, ergo sum, de Descartes s’ha canviat pel seu contrari: «No penso, i soc la mar de feliç». Com que la gent ja no té capacitat «metalingüística» –vull dir, per exemple, que confonen el verb «sentir» amb el verb «escoltar», o pregunten «Quin és el seu nom?» en comptes de preguntar «Com se diu, vostè?», i es queden tan amples–, són capaços d’empassarse qualsevol cosa dita: això encara és pitjor que el cas dels venedors del SEPU, que no venien idees, sinó objectes i apòzemes.

«Mas, Puigdemont i Torra em fan pensar en aquells venedors ambulants que hi havia a la porta del SEPU, a la Rambla.»

Sense aquesta «sospita» permanent davant de qualsevol discurs o eslògan, la gent és capaç de lliurarse a projectes del tot forassenyats. A petita escala, a Catalunya ha passat el mateix que va passar als inicis dels grans moviments totalitaris i populistes del segle XX. El que tranquil·litza és que no acabarà de la mateixa manera, gràcies a la Unió Europa… la que ens havia d’ajudar tant a ser independents!

 

No li fa l’efecte que ara, que seria l’hora de redreçar-nos com a país, els dirigents polítics gestionen el temps sense pressa, com si de temps n’hi hagués molt? Creu que aquesta parsimònia obeeix a raons estratègiques, a la por de quedar malament, a la desídia, a la incapacitat dels governants?

No ho crec, això. Crec que la rapidesa, en política, equival a la guerra. La guerra és l’«anar per feina» de la política; i potser la manifestació més radical de l’acció política, com volia Carl Schmitt. La parsimònia és una millor garantia d’assolir algun resultat plausible. I ara que li he dit això, li diré que soc de l’opinió que si els independentistes volen anar per feina, el millor que podrien fer és armarse i començar una «guerra de la independència», com es va fer contra els francesos a l’inici del segle XIX.

 

Podríem dir que, en general, el nivell dels polítics al nostre país no és el millor per fomentar el progrés col·lectiu? A què ho atribueix? És una qüestió relacionada amb l’educació, el moment històric, la deixadesa, unes expectatives col·lectives magres?

Els últims deu anys, la classe política, sota el signe de l’independentisme, només s’ha preocupat de fer créixer un sentiment de sobirania política entre la ciutadania –més aviat entre «el poble», que és una altra cosa–, sense explicar en cap moment quines polítiques faria una República catalana si això arribés a ser realitat: quin pressupost tindrien l’educació, la sanitat o la cultura, quina llei electoral tindríem –perquè la d’ara menysté la importància numèrica, i potser intel·lectual i tot, de Barcelona–, etcètera. La consigna de tot el procés ha estat: «Endavant, endavant, sense idea i sense plan». Una temeritat, jo diria. Ja ho va dir l’amiga Ponsatí, i no se n’avergonyeixen.

 

Obrint el focus, podríem dir que anem sortint d’una pandèmia, mal que bé, estem entrant en una crisi de subministrament de matèries primeres, per tant industrial i comercial i social, entrem també en una crisi energètica, i tenim la crisi climàtica al damunt. No és un panorama gaire galdós. Què n’opina?

La crisi climàtica, energètica i de les matèries primeres em preocupa, com les llibertats dels col·lectius LGTBI i altres coses. En canvi, el reciclatge de les escombraries el trobo d’una hipocresia que fa feredat: hi guanyen molts diners les empreses que les recullen, i que ja les troben separades per reciclarles: és un negoci fenomenal assentat sobre una idea de «puresa» que comença a dominar altres sectors de la nostra vida quotidiana: ara sembla que la muntanya és més pura que el mar, però a mi m’haurien de donar molts diners per anar un cap de setmana en un establiment de turisme rural, amb totes aquelles famílies tan pures, tan enjogassades i tan heidis. Miri: jo m’estimo molt el meu gos; però em comença a preocupar que els animals tinguin més drets que els éssers humans.

Però no soc gaire optimista: el capitalisme té una lògica molt ben estudiada i molt eficaç, però no té cap moral. La moral la tenia la Internacional Comunista, i també les religions. S’estimaran més posar pedaços a un món que acabarà completament estripat: és la seva lògica i ells són els que manen, no aquella nena sueca que és una «ànima bella» com la que descriu Goethe.

 

El 2011, ara fa deu anys, va publicar Adéu a la Universitat. L’eclipsi de les humanitats. Amb el títol i el subtítol ja ho deia tot, però volia demanar-li si l’eclipsi que descrivia en aquell llibre s’ha anat cronificant o fins i tot ampliant de llavors ençà. Quina és ara la seva anàlisi, posada al dia, sobre l’estat de les humanitats a Catalunya?

Quan en un país, com passa ara a Catalunya, s’instal·la una opinió dominant i dogmàtica, una doxa, la gent que pensa les coses una mica més a fons, o de diferent manera, no té res a fer. És el punt culminant de la crisi de les humanitats: el fet que no hi ha mai veritable diàleg en quasi res; que les opinions assaonades no serveixen per a res, per molt fonamentades que estiguin. Aquí, per exemple, no es pot establir un diàleg d’iguals entre independentistes i els que no ho són. Tot no independentista és sospitós de ser espanyolista, quan, en realitat, potser només vol entendre a fons com ha anat la cosa i com es pot redreçar una situació que ens ha portat a una certa ruïna econòmica, moral i intel·lectual, fins i tot de l’essència de la democràcia.

Si els escolars rebessin una educació seriosa, amb la presentació imparcial de la història de Catalunya i d’Espanya, llavors el panorama estaria més oxigenat i el diàleg entre catalans –potser també entre els catalans i la resta dels espanyols– seria molt més fructífer. Però els joves estan cada cop més cosificats o reificats; vull dir que porten una màquina a la butxaca que els està convertint, a ells mateixos, en aquells homesmàquina de què parlava La Mettrie… al segle XVIII.

Ho diré d’una altra manera: els mitjans de comunicació, l’opinió pública fantasmagòrica que s’ha creat, aquí i arreu del món occidental, ha fet que no importi gens la sobirania intel·lectual que ha de posseir tot ciutadà en una nació o en un Estat democràtic. I sense aquesta sobirania individual, compartida per la via del diàleg (dia-logos, un llenguatge, una veu, un discurs, que es poden travessar), les nacions poden derivar cap a un constructe semblant a les tiranies.

És el gran problema de les democràcies actuals, diria que pertot: no estan basades en l’acord dialogant entre la ciutadania que conforma un Parlament, sinó en una mena de logomàquia, una guerra de paraules, de frase fetes, divulgades pels partits polítics, que ha minat la possibilitat del dissentiment racional i assenyat.

 

I sobre l’estat de l’educació en general? Hem millorat o hem empitjorat? Quins fets o quines dades fonamenten la seva opinió?

L’educació pública es troba en un estat catastròfic, i la nova llei d’educació no resoldrà el problema més important que hi ha, que és la desconfiança cap als models clàssics de l’educació liberal, en què no solament es divulgava informació o coneixements, sinó que es pretenia convertir els escolars en ciutadans de categoria amb vista a la seva vida adulta. La Segona República ho va tenir molt present, i encara més la pedagogia catalana d’abans de la Guerra Civil.

Però miri què diu la nova llei d’educació sobre l’assignatura (benvinguda) de Literatura universal: «El currículo invita al cuestionamiento crítico de un canon que ha dejado fuera gran parte de las obras escritas por mujeres o por autoras y autores no occidentales». Això és invitar la gent jove a riure’s d’Homer, Cervantes i Shakespeare, i a creure que Toni Morrison és molt millor que tots tres junts perquè és dona i és negra. És clar que també invita a llegir el Kamasutra! Que no tenim altíssimes poetesses com Safo o Louise Labé? Que no tenim L’art d’estimar, d’Ovidi? Tot el políticament correcte sembla abocat a convertirse en intel·lectualment incorrecte.

 

Ja fa un quart de segle que convivim amb internet, i una mica menys que les xarxes van plenes. Quin balanç en fa de l’ús d’aquestes eines?

La meva opinió és que han estat devastadores pel que fa al que he plantejat a la meva resposta a la pregunta anterior. L’estupidesa guanya cada dia més terreny; per això els intel·lectuals aviat no podran fer res més que quedarse a casa llegint i estudiant (jo ja ho faig; no puc fer altra cosa; ara no em posaré a parlar de Hölderlin, de Flaubert o de Kafka per tot el país, perquè els joves no saben qui són, i els és igual no saberho, que és el veritable problema). Vaig ensenyar a llegir a més de trenta promocions d’estudiants universitaris; em sembla que ja vaig fer el que podia fer.

 

Una cosa és l’educació humanística, intel·lectual; l’altra, la cívica. Què en pensa d’aquests botellots que acaben en destrosses i enfrontaments amb la policia? Creu que està en crisi el principi d’autoritat i el respecte a l’autoritat? Hi ha qui diu que tot això té alguna relació amb la «cultura de la desobediència» i de lassitud davant el desordre que s’ha fomentat des de les institucions catalanes. Què n’opina?

Penso allò que li he sentit dir moltes vegades a l’enyorat Oriol Bohigas: menys cultura i més educació. De tota manera, no penso que l’educació humanística i la cívica siguin dues coses diferents; més encara, penso que van de bracet: és la lliçó dels pedagogs humanistes dels segles XV i XVI, i després altra vegada dels il· lustrats del XVIII, com Diderot: com més bé s’educa la ciutadania, més harmonia es troba en la polis. Eren temps en què la política i la bona educació anaven juntes.

Ara ja no hi deuen anar, perquè veig al nostre Parlament molts diputats amb esportives, com si s’haguessin reunit per anar a buscar bolets. Naturalment, d’això se’n deu dir «democràcia» i «llibertat d’expressió». Però al Parlament anglès tothom va amb vestit, corbata i sabates enllustrades. Això potser no vol dir res, o potser sí. Avantatges dels països que conserven alguns costums de l’Ancien régime, uns costums que no fan cap mal, més aviat al contrari.

 

Just quan començava la pandèmia vostè va publicar un homenatge a cinc mestres seus. Aquell llibre traspuava certa nostàlgia, no sé si perquè mirava cap a un temps passat o perquè la figura del mestre ja no s’aprecia tant al món universitari i a la societat d’avui com temps enrere. Quines conseqüències està tenint tot això?

Dit a l’engròs, el que s’ha perdut és el concepte d’autoritat. De la mateixa manera que ara és moda insultar i burlarse de la policia o practicar la «desobediència civil», així mateix un mestre de secundària és vist pels estudiants com un calçasses, un repressor i una autoritat que cal desobeir i destruir: matar, fins i tot. Les societats absolutament secularitzades, com és el cas de moltes a Occident, van començar menyspreant la religió, després el president del que sigui, després l’autoritat paterna, i per fi l’autoritat d’un professor. Les classes dels instituts són plenes d’aquesta lògica: «Vostè és un desgraciat, i vostè a mi no m’ha d’ensenyar res!»

 

Voldria demanar-li també la seva opinió sobre l’estat de la cultura a Catalunya. Si fóssim metges i l’auscultéssim, que sentiríem?

Sentiríem una fibril·lació ventricular, uns senyals cardíacs desorganitzats que fan que les cambres inferiors, els ventricles, tremolin i es contraguin inútilment. Com a resultat, el cor no envia sang a la resta del cos, i un es mor. (Pensi que vaig estudiar Medicina dos anys, abans de passar a la facultat de Lletres. M’ha anat molt bé.) No hi ha cor, ni ànima, ni ment, a la cultura catalana actual. Ni mitjans. No hi ha programa: això és una actitud molt liberal, per part dels governs, que ja és alguna cosa.

«Tot el políticament correcte sembla abocat a convertir-se en intel·lectualment incorrecte.»

Però recordi que tant la generació modernista com la noucentista van elaborar uns models o uns patrons de cultura –molt diferents en un cas i l’altre– que organitzaven d’una manera exemplar la creació i la difusió de la cultura entre la societat catalana.

I després hi ha aquest flagell del folklore, molt útil per a crear «sentiments identitaris, o de poble», però que té el defecte de no generar mai res de nou: la novetat la inventen els artistes i els escriptors, que a casa nostra solen anar amb una mà al davant i una altra al darrere.

 

Això val igual per a totes les expressions culturals o creu que n’hi ha que van particularment malament? (pensament, lletres, cinema, etc.)

Del «pensament català» aviat es podrà dir allò que es deia d’un diari anomenat El pensamiento navarro. O una cosa o l’altra; però les dues paraules juntes, això a Catalunya no existeix, ara. La literatura anirà cada cop més malament perquè els lectors catalans ja no llegeixen literatura estrangera –vull dir Melville, George Eliot, Stendhal, Proust, Virginia Woolf o Thomas Mann–, i va curta de referències. No n’hi ha prou amb la Rodoreda, que, a més, va fer unes quantes novel·les molt cursis, i unes altres massa il·luminades. El cinema, els filmets, i tot el món audiovisual anirà més bé, perquè els seus models procedeixen de produccions estrangeres molt solvents, com les sèries, i perquè es tracta d’un mitjà artístic molt apreciat per la gent jove, que troba la lectura una operació massa lenta.

 

En quina mesura contribueix a aquesta situació el fet que per assolir el càrrec de conseller, inclòs el de Cultura, s’aprecia més la militància política que no pas el gruix intel·lectual?

En termes generals, ja no es demana dels homes i dones que es dediquen a la política que tinguin cap preparació intel·lectual. Ni aquesta ni de cap altra mena. El cas de la presidenta del Parlament és paradigmàtic: una persona que no va prosperar en el medi universitari i que un bon dia va pensar que potser sí que se’n sortiria en el món de la política. Es va tornar independentista, cosa que no havia sigut mai, va encantar uns quants membres de la vella guàrdia de Convergència, parla un llenguatge correcte gramaticalment (només això), té una figura extraordinària i un vestidor que va de Barcelona a Mataró; així ha anat pujant en una carrera que no és cap cursus honorum, sinó més aviat un cursus deshonorum, si ho puc dir en fals llatí.

És un fenomen no gaire diferent del fenomen Ayuso a Madrid. Només cal llegir els llibres sobre «els clàssics» que va publicar la nostra presidenta per calibrar la seva categoria intel·lectual. Ara bé, categoria política, la té tota. Així va la cosa, avui. Per fer política no cal posseir cap títol ni cap mèrit: només cal tenir l’ambició de convertirse en un ens (o un enze) polític.

 

Què pensa, vista l’experiència viscuda, quan algun president del Govern diu que es disposa a formar «el Govern dels millors»?

El «govern dels millors» es deia, en llengua grega, «aristocràcia». A mi sempre m’ha semblat una bona manera de governar un poble. El problema és determinar qui tria aquests «millors». Com que els francesos del temps de Lluís XVI feien quasi tota la política a París, i París va arribar a tenir una enorme població, es van reunir els Estats Generals l’any 1789 i van adonar-se que ja era impossible destriar «els millors» de «la plebs»; per això van optar per un sistema democraticorepresentatiu.

«La política no la fan “els pobles” ni “els carrers”: la fan els parlaments, que representen la ciutadania, i els governs.»

Per culpa dels reaccionaris no va anar gaire bé fins que va aparèixer Robespierre, que era una gran persona però que volia acabar del tot amb els reialistes i va fer servir la guillotina dia i nit; però després va tornar a sortir un «dels millors», Napoleó, i va organitzar una administració i una educació pública franceses que encara són admirables. És clar que després va enviar França al desastre amb unes campanyes militars massa pretensioses. O sigui que m’estimo més una democràcia; millor amb una República –res publica, la cosa de tothom– que amb una Monarquia, que és una forma d’Estat d’una enorme arbitrarietat –llevat que sigui la monarquia anglesa, és clar, que és l’única monarquia que conserva el prestigi que al seu moment van tenir les monarquies medievals, que tenien un fonament teocràtic.

 

Per edat i per experiència vital, no sé si vostè té tendència al pessimisme? En cas afirmatiu, com el combat?

Vaig néixer sota el signe de Saturn, com Walter Benjamin, i els que hem nascut en aquelles dates tenim una certa tendència a la melancolia. Però també és veritat que el 17 de desembre, el dia que vaig néixer, començaven a Roma les festes Saturnals, que eren tot el contrari del pessimisme i la nostàlgia. De manera que adés soc pessimista, adés soc optimista; i, sobretot, cada dia soc més escèptic. Admiro el llibre de Francisco Sánchez, Quod nihil scitur. Per sortir del pessimisme no conec res més eficaç que una simfonia de Mozart, i millor encara El barber de Sevilla, de Rossini, o una sarsuela, gènere que a Catalunya havia fruït de molt de predicament.

 

En què treballa ara, quan no és a l’hort? Els mestres serà el seu darrer títol o en prepara algun altre?

La veritat és que no m’ha agradat mai escriure. Sempre m’ha agradat més conversar i ensenyar. Traduir em va agradar, perquè volia tenir un petit domini de la llengua dels meus pares. Ara llegeixo i estudio coses rares, com el Polycraticus, de Joan de Salisbury, o la Metanasiana, de Thémiseul de Saint-Hyacinthe, que no llegeix ningú. I no paro de llegir articles del Dictionnaire de Bayle, o de l’onzena edició de la Britannica, la que li agradava tant a Borges. Sempre amb la Fidel al meu costat. I soc moderadament feliç, que és tot al que es pot aspirar en aquesta vida.