Jordi Marsal Muntalà (Manresa, 1951- 2022). Va estudiar a l’Institut Lluís de Peguera on va coincidir amb diferents persones que posteriorment han tingut una activitat política remarcable com és el cas de Joan Cornet, que va ser alcalde de Manresa i secretari del Grup Socialista al Parlament Europeu, o de Josep Huguet, exconseller del Govern de la Generalitat. Posteriorment, va estudiar Filosofia a la Universitat de Barcelona, d’on també va ser professor i on va començar a desenvolupar una clara vocació política, potser perquè, com deia Plató, «creia que els governants havien de ser filòsofs».

La seva aproximació a la política va ser pel camí de la cultura. Va ser president del Cine Club Manresa en l’època en què el cinema va representar una obertura i un mecanisme de debat dels grans temes de discussió política i social dels anys 60 i 70, amb pel·lícules de Pasolini, Fellini, Kurosawa i altres. Després es va integrar al Secretariat d’Entitats Culturals de Manresa. Ja als 70 havia començat a militar a la clandestinitat a la Unió Socialista del Bages i, posteriorment, al PSAN. Finalment, es va incorporar a Convergència Socialista, un dels grups que va formar part de la constitució del PSC. Fou representant del PSC-Congrés a l’Assemblea de Catalunya i al Consell de Forces Polítiques.

Era un humanista, amb uns coneixements generals extraordinaris, sobretot enamorat de Grècia i dels clàssics. Tenia a casa seva una biblioteca de més de 15.000 volums, era amant del cinema, la música i la gastronomia, i va tenir una extensa carrera política que el va portar, des dels inicis de l’Assemblea de Catalunya i la constitució del PSC, a passar pel municipalisme i desenvolupar una carrera política extensa i reconeguda al Congrés dels Diputats com a especialista en temes de Defensa i de Seguretat.

 

Constructor del municipalisme

Marsal va ser primer tinent d’alcalde de l’Ajuntament de Manresa, del 1979 al 1987. Va ser un dels actors principals en la construcció del municipalisme i un dels forjadors dels consensos bàsics en el període de la Transició. L’any 1979, a les primeres eleccions municipals, els socialistes van nomenar Joan Cornet com a cap de llista i aquest va proposar que el número dos fos Jordi Marsal.

Entenia la política democràtica en el sentit anglosaxó: són necessaris els ‘checks and balances’ que en permetin l’enfortiment.

Els resultats van permetre un pacte de govern entre el PSC, CiU, PSUC i PSAN que es trencà al cap de 18 mesos per una discussió ideològica respecte a l’autobús urbà; el PSUC i el PSAN van abandonar el govern. El pacte es va mantenir amb el PSC i CiU fins a l’any 1983 quan, en les noves eleccions, van guanyar els socialistes per majoria absoluta.

L’any 1987 els socialistes van perdre les eleccions a Manresa i va començar una llarga etapa de reconstrucció i renovació del PSC local, liderada per Jordi Marsal. Va assumir la tasca de cap de l’oposició del 1987 al 1995, i va ser cap de llista del PSC l’any 1991. Marsal es va comprometre amb l’Ajuntament de Manresa durant 15 anys, del 1979 al 1995. Va ser un dels constructors de la moderna administració local, al servei dels ciutadans, alhora que articuladora d’una rigorosa base fiscal, jurídica i administrativa per fer front al nou paper dels ajuntaments i donant resposta a l’eslògan dels socialistes en els primers ajuntaments democràtics: «Entra amb nosaltres a l’Ajuntament.»

D’aquella època, Jordi Marsal ressalta que «a qui entra ara en un Ajuntament li és molt difícil d’entendre el que van ser els primers ajuntaments democràtics en tots els sentits: polític, de gestió i de relació humana. La majoria teníem una experiència política de la clandestinitat, de debats ideològics i sobre models. En aquelles circumstàncies, tocar de peus a terra i veure que amb les idees no n’hi ha prou va ser tot un aprenentatge. Vam aprendre també que si no tens els instruments per dur-les a terme, les bones idees perden valor.»

 

Cultura de Defensa

Com a diputat al Congrés pel PSC, del 1982 al 2008, Marsal va ser una peça fonamental en la democratització i modernització de les forces armades. Narcís Serra, aleshores ministre de Defensa, li va demanar si podia ajudar-lo, i això és el que va fer, convertint-se en un expert reconegut internacionalment en Seguretat i Defensa.

El seu objectiu era superar la contradicció que hi ha entre l’alt grau de valoració de les forces armades per part dels ciutadans i la seva posició contrària a l’augment de recursos dedicats a la Defensa en els pressupostos.

L’any 1986 va participar intensament en la difícil campanya del referèndum a favor de la permanència d’Espanya a l’OTAN (qüestió que avui no és discutida). El recordem debatent i dialogant amb la seva característica veu enrogallada, el seu somriure murri, que no dissimulava, i la contundència amb què expressava els arguments enfront dels seus adversaris. Era brillant, treballador, culte i extraordinàriament intel·ligent.

Va ser també un dels artífexs de les lleis que han desenvolupat l’arquitectura democràtica de seguretat i intel·ligència a Espanya, com és la Llei Orgànica de Defensa Nacional, així com les que regulen el CNI i el seu control judicial. Ha estat, juntament amb Carme Chacón i Narcís Serra, una de les persones civils amb més pes dins el Ministeri de Defensa, reforçant el paper del poder civil en la definició d’objectius i control democràtic de les forces armades.

PUBLICITAT
Fabriquem oportunitats per al teu futur. Zona Franca de Barcelona.

Són de molt d’interès els seus innumerables articles publicats en revistes especialitzades de Defensa. Entre tots, m’ha cridat especialment l’atenció l’article «Evolución histórica de la cultura de la defensa en España», publicat per l’Instituto Español de Estudios Estratégicos, que fa referència al concepte de cultura de defensa a Espanya i a les societats occidentals en general. La seva lectura resulta molt aclaridora en el marc dels tràgics esdeveniments a Ucraïna.

L’existència o no d’una cultura de defensa a Espanya –quin és el grau de coneixement, de preocupació, pels temes de defensa– és una qüestió sempre present i prioritària, i apareix en totes les reflexions de Jordi Marsal. L’objectiu era com superar la contradicció que hi ha entre l’alt grau de valoració de les forces armades per part dels ciutadans i la seva posició contrària a l’augment de recursos dedicats a la Defensa en els pressupostos i el poc interès i debat que provoquen les qüestions relacionades amb la nostra seguretat.

 

Percepció dels riscos

Marsal entenia que «la cultura és la manera de veure, interpretar i adaptar-se al món que té un subjecte individual o una societat, per la qual cosa, la cultura està formada per un conjunt de percepcions de la realitat, determinades per la realitat mateixa, per les experiències individuals i col·lectives i per la visió general del món que es tingui». Per això, afirmava que «en aquest marc, la cultura de seguretat i defensa està formada per les percepcions, individuals i col·lectives sobre els riscos i amenaces que poden existir i la forma de respondre-hi».

Acceptava el dubte com un element consubstancial del debat: era el motor de la seva dialèctica i del seu coneixement.

Podem parlar, doncs, de consciència de seguretat i defensa, és a dir, de la manera com s’assumeix i es comprèn la cultura de seguretat i defensa i el grau de compromís que estem disposats a assumir per aconseguir i mantenir una societat. A la conclusió que arriba és que per tal que es desenvolupi una cultura de defensa entre els ciutadans, cal que hi hagi també una percepció de l’existència de riscos i amenaces –tradicionals, nous o híbrids– en la nostra seguretat individual i col·lectiva.

Això probablement és el que està passant ara a Europa per primer cop des de finals de la Segona Guerra Mundial. La societat europea veu perillar el seu model social i de benestar, i d’aquí els canvis estratègics en política de defensa en països tradicionalment neutrals com Finlàndia i Suècia, la sol·licitud d’integració a la Unió Europea de Moldàvia, Ucraïna i Geòrgia, i el radical canvi de la política pressupostària i constitucional del Govern d’Alemanya pel que fa a la seva política de Defensa.

PUBLICITAT
Correos Market

 

Sentit del deure

Jordi Marsal va deixar un testimoni punyent a la Fundació Campalans sota el títol «Socialisme i futur». Ens advertia que en un món canviant, els conceptes s’han d’adaptar a les noves necessitats si no volem esdevenir cadàvers, encara que excel·lents, per al museu de la història. Ens deia l’any 1998 que «la tecnologia i la globalització econòmica obren nov