Jordi Nadal (Cassà de la Selva, 1929 – Barcelona, 2020) ens ha deixat després d’una llarga vida en què no va deixar de treballar. Els darrers vint anys es va dedicar amb il·lusió i entusiasme, com sempre feia, a historiar La Hispano-Suiza, l’empresa que simbolitzava en la seva trajectòria el potencial i els problemes de la industrialització de la Catalunya i de l’Espanya del segle XX. No va parar fins que va poder veure el llibre acabat i publicat, un any gairebé just abans del seu traspàs. Com ell feia anys que deia, «quan l’acabi ja podré plegar». El van ajudar a completar el seu darrer projecte la seva inseparable Fina Domènech, suport i ànim per a tot, Carles Sudrià, deixeble i catedràtic ja jubilat, col·laborador estret en les darreres fases de redacció del manuscrit i Gonzalo Pontón, editor amic i entusiasta.

Jordi Nadal es va dedicar a la història seduït per Jaume Vicens Vives. Va ser-ne deixeble i va poder gaudir del seu mestratge uns deu anys. Suficients per a deixar-li una petjada permanent d’ambició i rigor intel·lectuals, sentit cívic i de país i passió per la història, començant sempre per la pròpia.

Els seus primers treballs van ser d’història de la població, i ben bé fins que va guanyar la càtedra, el 1968, va ser molt principalment un gran expert en història demogràfica. La seva primera gran obra, amb Emili Giralt com a coautor, va ser sobre la immigració francesa a la Catalunya dels segles XVI i XVII. Es va publicar l’any 1961, en francès, a la prestigiosa col·lecció del SEVPEN i amb pròleg de Fernand Braudel. Un èxit espectacular en la tancadíssima vida acadèmica espanyola de l’època. Tanmateix, l’èxit li va generar més enemics –enveges– que reconeixements. La seva tesi doctoral, sobre la mateixa temàtica, va ser mal valorada perquè un dels membres del tribunal defensava que si ell no havia sentit a parlar mai de la immigració francesa a Catalunya, volia dir que el doctorand s’ho havia inventat tot. Amb el pas del temps la descoberta de Giralt i Nadal ha estat cada cop més valorada i ara fins i tot el llibre –magníficament editat, cal dir-ho– és un tresor molt apreciat pels bibliòfils.

La seva primera gran obra va ser sobre la immigració francesa a la Catalunya dels segles XVI i XVII, publicada el 1961 en francès.

Jordi Nadal fou durant anys l’autoritat hispànica en història de la població. El seu esplèndid llibre sobre la població espanyola dels segles XVI al XX (Barcelona: Ariel, 1966) va tenir una llarga vida, diverses edicions i moltes reedicions. Va esdevenir una de les grans figures mundials del camp. La reedició de molts dels seus articles i treballs, els més originals i innovadors i també alguns difícils de localitzar (Bautismos, desposorios y entierros. Estudios de historia demográfica, Barcelona: Ariel, 1992), va tancar un llarg cicle ple d’èxits i de resultats impactants, que van educar generacions de joves des de la història i la geografia fins a l’economia i la sociologia. Per a sorpresa de molts, a finals dels anys seixanta va entrar en una temàtica que semblava completament separada de l’anterior i va endinsar-se en els terrenys de la història industrial. En sentit estricte, ja no la va abandonar.

PUBLICITAT
Renfe / Viaja como piensas

El va engrescar a fer el canvi la petició d’un seu col·lega una mica més sènior –Carlo M. Cipolla, que l’havia acollit un any a la Universitat de Pavia– que estava dirigint una innovadora història econòmica d’Europa. Li va demanar que escrigués un capítol sobre per què Espanya no es va industrialitzar en el segle XIX, que és el segle de la industrialització. Jordi Nadal ja hi havia pensat molt –la seva condició d’historiador de la població l’havia portat a aprofundir en els contextos econòmics dels canvis demogràfics, i la docència a Facultats d’Econòmiques el motivava a entrar en temàtiques de rellevància actual com era en aquells anys la industrialització– i es va abocar amb entusiasme i gran diligència a resoldre l’interrogant.

 

Treballs enlluernadors

En pocs anys va publicar un conjunt de treballs –articles llargs i capítols substantius– enlluernadors, que han seguit sent clàssics durant dècades. El capítol per a Cipolla ja desplegava l’argument –i el títol– que després completaria a El fracaso de la revolución industrial en España, 1814-1913 (Barcelona: Ariel, 1975). S’ha reeditat sense modificació durant quaranta anys. Segueix sent un clàssic que es rellegeix amb admiració. Jordi Nadal va anar cultivant un estil concís, interrogatiu, inquisitiu i sintètic –conceptista– que el va fer famós i inimitable (tot i els esforços que molts vam fer).

A El fracaso va desplegar el seu conceptisme amb grandíssima eficàcia. Donava compte dels esforços genuïns i primerencs per industrialitzar Espanya, principalment originats a Catalunya, però no només, i les resistències hispàniques a industrialitzar-se, en part voluntàries i en part derivades de les pèssimes circumstàncies de la hisenda pública que van provocar una successió d’urgències pressupostàries i financeres que acabaven per fer descarrilar els objectius industrialitzadors. Era una gran reflexió sobre què era i per què importava la revolució industrial, i quins enemics es podien oposar al seu avenç. En les seves paraules, Espanya va fer tots els esforços per iniciar la cursa industrialitzadora amb els països que van voler imitar la Gran Bretanya, però no va reeixir a completar-la en tot el segle XIX i bona part del XX. Es va anar endarrerint. Va fracassar.

‘El fracaso de la revolución industrial en España, 1814-1913’ s’ha reeditat sense modificació durant quaranta anys.

La tesi d’El fracaso estava farcida de conseqüències interpretatives i no es podia menystenir, ben al contrari, perquè Nadal aportava una enormitat de noves dades, testimonis i perspectives comparades. Va apuntar a la responsabilitat de l’endarreriment agrari, que implicava la culpabilització de l’agricultura, els terratinents i la burgesia agrària. Va desvetllar les trajectòries industrials de moltes regions, comarques i poblacions espanyoles, fins al punt de suscitar vocacions des de la distància i l’admiració. Va focalitzar en la hisenda pública els desequilibris més perniciosos per al progrés econòmic. Va analitzar a fons alguns sectors – agricultura, mineria metàl·lica, mineria del carbó, ferrocarrils, siderúrgia i indústria cotonera– i un problema –la hisenda pública.

El seu diagnòstic va multiplicar la recerca en cada un d’aquests camps. Un cop va fer el dibuix de conjunt, va seguir empenyent, aprofundint en sectors i regions «no líders», en empreses representatives de les trajectòries que li importava interpretar amb profunditat, fins a acabar creant una revista líder en el camp –la Revista de Historia Industrial, activa des del 1992–, i dirigint (amb Josep M. Benaul i Carles Sudrià) uns atles extraordinaris de la industrialització d’Espanya (Barcelona: Fundación BBVA-Crítica, 2003) i de Catalunya (Barcelona: Vicens Vives, 2012).

PUBLICITAT
Fabriquem oportunitats per al teu futur. Zona Franca de Barcelona.

La permanent voluntat d’entendre millor la pròpia història no el va abandonar mai i explica iniciatives com la gran exposició que es va fer al Born, la tardor del 1985, sobre Catalunya, la fàbrica d’Espanya, 1833-1936, i el mític catàleg del mateix títol, amb Jordi Maluquer de Motes com a coautor (Barcelona: Ajuntament de Barcelona, 1985), així com la direcció de la Història econòmica de la Catalunya contemporània, en sis volums (Barcelona: Fundació Enciclopèdia Catalana, 1988-1994), sense oblidar precisament la seva darrera obra sobre La Hispano-Suiza. Esplendor y ruina de una empresa legendaria, en col·laboració amb Carles Sudrià (Barcelona: Pasado y Presente, 2020) on s’interroga pel fracàs de la segona revolució industrial a Catalunya i a Espanya tot i disposar d’empreses, inventors i capitalistes de gran volada.

El diagnòstic nadalià sobre les causes de l’endarreriment econòmic espanyol en el segle XIX i bona part del segle XX va ser discutit frontalment per molts historiadors econòmics. Els que defensaven el paper del sector agrari van multiplicar les evidències del seu dinamisme i capacitat d’adaptació. Els que criticaven el proteccionisme permanent dels industrials afirmaven que l’endarreriment de la indústria no es devia a l’endarreriment de l’agricultura, sinó a la incapacitat de la indústria per sobreviure sense protecció aranzelària, fet que provocava uns preus alts que no augmentaven la dimensió dels mercats domèstics ni la capacitat de penetrar en els mercats mundials.

 

Crític del lliurecanvisme

Jordi Nadal va personificar, a les darreries del segle XX, el punt de vista tradicional català en relació al potencial econòmic espanyol. Va defensar el paper de la indústria i la seva modernitat, així com la impossibilitat pràctica d’obrir nous mercats quan no gaudien d’una protecció política, criticant així el lliurecanvisme d’alguns dels seus crítics. El seu contrafactual era el d’una Catalunya sense indústria, que no hauria beneficiat de cap manera ni la hisenda ni el benestar espanyols. La indústria i la tecnologia van ser per a ell símbols del progrés econòmic i va defensar-les fins i tot en les èpoques en què estaven menys de moda, per la que semblava inevitable desindustrialització. Va admirar els països que mantenien una cultura industrial i un afany d’innovació tecnològica i va criticar les activitats que en diríem més especulatives.

El gust per les tesis fortes i pel debat va ser enormement saludable. L’avorrien les activitats acadèmiques sense debat –sen se aprendre, com ell diria. En les ciències socials és complicat contrastar les hipòtesis i documentar bé els punts de vista. Jordi Nadal va ser qüestionador d’idees rebudes i de prejudicis, i va aportar dades i documents per donar suport als seus punts de vista. Aquest tarannà crític i inquisitiu va ser decisiu en la seva trajectòria i en el seu mestratge. Li agradava sorprendre els estudiants amb preguntes que no s’havien formulat mai, i desvetllar el seu esperit crític. Encara més li agradava vincular les seves vivències familiars amb la història que estava explicant i era constant defensor que la història era un permanent esforç per entendre el present i que poc historiador era qui no s’interessava per la seva pròpia història, la de la seva família i la del seu país.

PUBLICITAT
Correos Market

 

Universitari de pedra picada

El tarannà inquisitiu el va portar a ser sempre un acadèmic problem oriented – orientat a la resolució de problemes–, com tot bon investigador. Investigava per trobar una solució a un problema mal resolt. La contínua motivació de la recerca en curs va ser un gran exemple per a tots els seus deixebles, i una permanent font de rellevància. Els equips que va muntar, primer a la Universitat Autònoma de Barcelona i després a la Universitat de Barcelona, van créixer amb aquests valors i missió.

Jordi Nadal va ser un universitari de pedra picada. Era molt conscient del privilegi que representava la llibertat de recerca i de càtedra en un món on molta gent ben formada no gaudia d’aquesta llibertat, bé per raons polítiques o per simples raons de jerarquia empresarial, política o administrativa. Al seu entendre, la llibertat acadèmica s’havia de justificar sempre amb l’esperit crític, la disposició a defensar punts de vista encara que fossin incòmodes, i la dedicació als alumnes i al bon funcionament de la institució universitària. No suportava el mal ús dels recursos públics i els consensos basats en no treballar o en no exigir o en no retre comptes. Això el va fer molt odiat per alguns i molt estimat per altres. Difícilment deixava indiferent.

El seu diagnòstic sobre les causes de l’endarreriment econòmic espanyol va ser discutit frontalment per molts historiadors econòmics.

No va dubtar mai a expressar el seu punt de vista, encara que això fos incòmode per a molts, o incòmode per a ell mateix. El rigor de les seves intervencions, la seva completa independència de criteri, el seu estil directe i el seu coratge personal van crear un estil molt nadalià de fer les coses i de comportar-se en el món universitari i ciutadà. Efectivament, va ser un gran universitari i un gran ciutadà. Així el recordarem tots els qui ens en sentim deixebles.