Jordi Nadal (Cassà de la Selva, 1929 – Barcelona, 2020) ens ha deixat després d’una llarga vida en què no va deixar de treballar. Els darrers vint anys es va dedicar amb il·lusió i entusiasme, com sempre feia, a historiar La Hispano-Suiza, l’empresa que simbolitzava en la seva trajectòria el potencial i els problemes de la industrialització de la Catalunya i de l’Espanya del segle XX. No va parar fins que va poder veure el llibre acabat i publicat, un any gairebé just abans del seu traspàs. Com ell feia anys que deia, «quan l’acabi ja podré plegar». El van ajudar a completar el seu darrer projecte la seva inseparable Fina Domènech, suport i ànim per a tot, Carles Sudrià, deixeble i catedràtic ja jubilat, col·laborador estret en les darreres fases de redacció del manuscrit i Gonzalo Pontón, editor amic i entusiasta.

Jordi Nadal es va dedicar a la història seduït per Jaume Vicens Vives. Va ser-ne deixeble i va poder gaudir del seu mestratge uns deu anys. Suficients per a deixar-li una petjada permanent d’ambició i rigor intel·lectuals, sentit cívic i de país i passió per la història, començant sempre per la pròpia.

Els seus primers treballs van ser d’història de la població, i ben bé fins que va guanyar la càtedra, el 1968, va ser molt principalment un gran expert en història demogràfica. La seva primera gran obra, amb Emili Giralt com a coautor, va ser sobre la immigració francesa a la Catalunya dels segles XVI i XVII. Es va publicar l’any 1961, en francès, a la prestigiosa col·lecció del SEVPEN i amb pròleg de Fernand Braudel. Un èxit espectacular en la tancadíssima vida acadèmica espanyola de l’època. Tanmateix, l’èxit li va generar més enemics –enveges– que reconeixements. La seva tesi doctoral, sobre la mateixa temàtica, va ser mal valorada perquè un dels membres del tribunal defensava que si ell no havia sentit a parlar mai de la immigració francesa a Catalunya, volia dir que el doctorand s’ho havia inventat tot. Amb el pas del temps la descoberta de Giralt i Nadal ha estat cada cop més valorada i ara fins i tot el llibre –magníficament editat, cal dir-ho– és un tresor molt apreciat pels bibliòfils.

La seva primera gran obra va ser sobre la immigració francesa a la Catalunya dels segles XVI i XVII, publicada el 1961 en francès.

Jordi Nadal fou durant anys l’autoritat hispànica en història de la població. El seu esplèndid llibre sobre la població espanyola dels segles XVI al XX (Barcelona: Ariel, 1966) va tenir una llarga vida, diverses edicions i moltes reedicions. Va esdevenir una de les grans figures mundials del camp. La reedició de molts dels seus articles i treballs, els més originals i innovadors i també alguns difícils de localitzar (Bautismos, desposorios y entierros. Estudios de historia demográfica, Barcelona: Ariel, 1992), va tancar un llarg cicle ple d’èxits i de resultats impactants, que van educar generacions de joves des de la història i la geografia fins a l’economia i la sociologia. Per a sorpresa de molts, a finals dels anys seixanta va entrar en una temàtica que semblava completament separada de l’anterior i va endinsar-se en els terrenys de la història industrial. En sentit estricte, ja no la va abandonar.

El va engrescar a fer el canvi la petició d’un seu col·lega una mica més sènior –Carlo M. Cipolla, que l’havia acollit un any a la Universitat de Pavia– que estava dirigint una innovadora història econòmica d’Europa. Li va demanar que escrigués un capítol sobre per què Espanya no es va industrialitzar en el segle XIX, que és el segle de la industrialització. Jordi Nadal ja hi havia pensat molt –la seva condició d’historiador de la població l’havia portat a aprofundir en els contextos econòmics dels canvis demogràfics, i la docència a Facultats d’Econòmiques el motivava a entrar en temàtiques de rellevància actual com era en aquells anys la industrialització– i es va abocar amb entusiasme i gran diligència a resoldre l’interrogant.

 

Treballs enlluernadors

En pocs anys va publicar un conjunt de treballs –articles llargs i capítols substantius– enlluernadors, que han seguit sent clàssics durant dècades. El capítol per a Cipolla ja desplegava l’argument –i el títol– que després completaria a El fracaso de la revolución industrial en España, 1814-1913 (Barcelona: Ariel, 1975). S’ha reeditat sense modificació durant quaranta anys. Segueix sent un clàssic que es rellegeix amb admiració. Jordi Nadal va anar cultivant un estil concís, interrogatiu, inquisitiu i sintètic –conceptista– que el va fer famós i inimitable (tot i els esforços que molts vam fer).

A El fracaso va desplegar el seu conceptisme amb grandíssima eficàcia. Donava compte dels esforços genuïns i primerencs per industrialitzar Espanya, principalment originats a Catalunya, però no només, i les resistències hispàniques a industrialitzar-se, en part voluntàries i en part derivades de les pèssimes circumstàncies de la hisenda pública que van provocar una successió d’urgències pressupostàries i financeres que acabaven per fer descarrilar els objectius industrialitzadors. Era una gran reflexió sobre què era i per què importava la revolució industrial, i quins enemics es podien oposar al seu avenç. En les seves paraules, Espanya va fer tots els esforços per iniciar la cursa industrialitzadora amb els països que van voler imitar la Gran Bretanya, però no va reeixir a completar-la en tot el segle XIX i bona part del XX. Es va anar endarrerint. Va fracassar.

‘El fracaso de la revolución industrial en España, 1814-1913’ s’ha reeditat sense modificació durant quaranta anys.

La tesi d’El fracaso estava farcida de conseqüències interpretatives i no es podia menystenir, ben al contrari, perquè Nadal aportava una enormitat de noves dades, testimonis i perspectives comparades. Va apuntar a la responsabilitat de l’endarreriment agrari, que implicava la culpabilització de l’agricultura, els terratinents i la burgesia agrària. Va desvetllar les trajectòries industrials de moltes regions, comarques i poblacions espanyoles, fins al punt de suscitar vocacions des de la distància i l’admiració. Va focalitzar en la hisenda pública els desequilibris més perniciosos per al progrés econòmic. Va analitzar a fons alguns sectors – agricultura, mineria metàl·lica, mineria del carbó, ferrocarrils, siderúrgia i indústria cotonera– i un problema –la hisenda pública.

El seu diagnòstic va multiplicar la recerca en cada un d’aquests camps. Un cop va fer el dibuix de conjunt, va seguir empenyent, aprofundint en sectors i regions «no líders», en empreses representatives de les trajectòries que li importava interpretar amb profunditat, fins a acabar creant una revista líder en el camp –la Revista de Historia Industrial, activa des del 1992–, i dirigint (amb Josep M. Benaul i Carles Sudrià) uns atles extraordinaris de la industrialització d’Espanya (Barcelona: Fundación BBVA-Crítica, 2003) i de Catalunya (Barcelona: Vicens Vives, 2012).

PUBLICITAT
Fabriquem oportunitats per al teu futur. Zona Franca de Barcelona.

La permanent voluntat d’entendre millor la pròpia història no el va abandonar mai i explica iniciatives com la gran exposició que es va fer al Born, la tardor del 1985, sobre Catalunya, la fàbrica d’Espanya, 1833-1936, i el mític catàleg del mateix títol, amb Jordi Maluquer de Motes com a coautor (Barcelona: Ajuntament de Barcelona, 1985), així com la direcció de la Història econòmica de la Catalunya contemporània, en sis volums (Barcelona: Fundació Enciclopèdia Catalana, 1988-1994), sense oblidar precisament la seva darrera obra sobre La Hispano-Suiza. Esp