Jordi Raventós (Martorell 1970) és triplement filòleg per la UB: clàssica, francesa i catalana (i encara mitja carrera d’Història). Corrector i traductor professional, des de 2007 encapçala l’editorial Adesiara amb un catàleg que va dels clàssics llatins i grecs a obres cabdals de la literatura contemporània –de tots els temps i gèneres (inclòs el juvenil)–, catalana i internacional.

De professió, corrector

No vesteix gaire. Però és allò que soc. Des dels meus inicis al món editorial i fins ara. Quan començo a Quaderns Crema, a banda de Jaume Vallcorba en la seva faceta d’editor, el meu referent és Andreu Rossinyol, a qui el primer definia com el millor corrector d’Europa. I jo t’ho corroboro, i encara avui és ell qui ens fa a Adesiara la primera correcció dels títols catalans. Em va molt bé que ell obri camí per no caure en les hipercorreccions dels 70 i 80, com quan Santiago Rusiñol parlava de les querides –com s’ha dit sempre– i li ho van canviar per amistançades. Si l’escriptor ressuscités, es faria l’harakiri en veure aquesta aberració.

Via Rossinyol vaig anar a la Fundació Bernat Metge, on vaig estar vuit anys. Allà hi vaig trobar la Montserrat Ros, una d’aquelles persones –per sort, al país en tenim moltes– que fa una feina silenciosa però fonamental per a la cultura catalana. Ningú no l’hi va reconèixer prou, però va ser ella qui va aguantar sovint la casa, qui ajudava a triar els títols, els traductors i els terminis, i qui revisava tots els llibres amb una pulcritud impressionant: la baula imprescindible per salvar durant més de trenta anys un projecte al qual la família Guardans Cambó va voler posar fi més d’una vegada.

Ella era la directora, sense gaire poder directiu, tot s’ha de dir, i jo era el corrector, i va establir-se una relació d’amistat (em repetia sovint que jo era el «seu net adoptiu»). Quan va morir, em va deixar al testament, sense que jo sabés que ho faria, tots els seus llibres i em va fer marmessor dels seus treballs. Ho explico al pròleg de la Ilíada, traduïda per ella, que vam publicar a Adesiara.

El projecte Adesiara

La correcció no la deixo mai. De fet, als inicis, Esmena –la meva petita empresa de correcció i traducció– és qui finança Adesiara. Ara l’editorial ja és sostenible i em pot mantenir a mi. Els altres membres de l’editorial tenen altres feines i segueixen participant en el projecte en la mesura de les seves possibilitats. Això no treu que jo segueixi fent correccions per a altri: bé perquè m’agrada molt, bé perquè no puc dir que no a segons quines propostes.

El mateix nom del segell ja indicava que de tant en tant faríem un llibre, sempre que sortissin els números. Tot el projecte sorgeix de fer feina al món editorial i veure coses que no m’acabaven d’agradar, i, alhora, de la voluntat de cobrir buits editorials detectats al llarg de molts anys de lectures, sobretot en els meus anys universitaris. Programem entre 18 i 20 títols a l’any, però de vegades no hi arribem i ens quedem entorn dels 16. Els llibres els corregeixo jo mateix…, tot és molt artesanal en aquest sentit. Soc alhora el coll d’ampolla i la garantia de l’encert o de l’error.

Quan comencem, tothom em diu que ens la fotrem: perquè els títols ja hi són en castellà, perquè això no ho llegeix ningú, perquè els clàssics són morts, perquè fer els llatins i grecs bilingües és de bojos… Però nosaltres hi creiem. Hi creiem tant que la idea no era provar-ho i deixar-ho córrer si no funcionava, sinó provar-ho i persistir, si calia publicant menys títols. En molts aspectes, l’Adesiara d’avui s’assembla molt a la planificada inicialment…, amb la diferència que hem fet més llibres dels previstos en la millor de les expectatives.

Sense mecenes

En una altra època potser hauria estat possible trobar un burgès lletraferit que financés el projecte. Ara, ja no. Ara ho fem nosaltres, però jugant-nos-hi el coll i els estalvis. Aquesta literatura, que algú pot considerar d’elit, per a mi hauria de ser literatura general, o generalitzada, si vols. Intentem mantenir aquell romanticisme de publicar títols que haurien d’estar disponibles en català, com ara els Amors de Cassandra, de Pierre de Ronsard, o la Berenice, de Jean Racine. Obres que són meravelloses i que a mi m’entusiasmen, tot i que també soc ben conscient que en vendrem pocs exemplars.

Hi ha una doble voluntat: no perdre-hi calés i no trair els principis de l’editorial. Certs títols, per a mi essencials, no responen gens a criteris comercials. Però després la realitat, de vegades, et sorprèn gratament. Per exemple, del Tal qual, de Paul Valéry, en vam fer tres edicions en quatre mesos. Cap màster no t’explica com funciona realment el mercat, ni ningú posseeix una vareta màgica per garantir l’èxit d’un llibre.

Tenim el cas de les Odes d’Horaci, que van quedar-nos retingudes a la impremta per culpa del primer confinament. Quan li vaig dir al distribuïdor que volia fer-ne una tirada de mil exemplars, es fotia les mans al cap. I, malgrat tota la pandèmia, en devem portar set-cents o vuit-cents de venuts. L’avantatge nostre és que, allò que no venguis com a novetat, ho aniràs venent com a fons. Les Memòries de la Casa Morta, de Fiódor Dostoievski, vam publicar-les fa deu anys, però tot just ara les hem exhaurit, gràcies en part al dos-cents aniversari del seu naixement. De fet, nosaltres intentem mantenir sempre tot el catàleg viu…

PUBLICITAT

Com qui tapa forats…

Per exemple, feia molt de temps que anava darrere d’Aldous Huxley. És una dèria meva, sobretot Els dimonis de Loudun, que és un llibre meravellós, i ara amb una traducció de Dolors Udina que va merèixer el Premi Ciutat de Barcelona. De fet, el tema de les monges de Loudun ja apareix citat a la Història del Diable de Daniel Defoe, un dels primers llibres que vam editar. Posteriorment, Huxley reprèn l’argument i en fa un llibre extraordinari. Més enllà de l’arxiconegut Un món feliç, hi ha aquestes rareses per les quals val molt la pena fer la feina d’editor. A Adesiara no hi ha tant una voluntat de fer política d’autor com d’omplir buits, tant de títols essencials i coneguts que no es troben com d’altres menys difosos, però no per això menys valuosos.

Aquests dies estic corregint Enric el Verd, de Gottfried Keller, una novel·la de formació que es considera la millor de la literatura suïssa, però supera les 885 pàgines, i, malgrat els ajuts que puguem rebre, crec que ningú no la publicarà si no ho fem nosaltres. De fet, com la majoria dels nostres llibres, no s’havia traduït mai al català. Si només em preocupés la qüestió econòmica, no en faríem cap, de llibre. És com el cas de l’assaig. El públic s’ha de crear, i nosaltres editem amb aquesta voluntat.

Traduir: de Martí de Riquer a cultures llunyanes

L’altre món, la novel·la satírica de Cyrano de Bergerac, està dividida en dues parts: El viatge a la lluna, molt més conegut i que havia traduït Martí de Riquer, i El viatge al sol, que vaig traduir jo mateix, perquè el manuscrit original amb aquesta segona part no es va trobar fins al 1976. De fet, també van descobrir que la primera part havia estat censurada –jo diria mutilada– per l’Església. Per tant, vam recuperar els textos originals, i, en el cas de la primera part, posant entre claudàtors el text que es desconeixia quan Riquer fa publicar la seva traducció –text que ell encara va ser a temps de revisar. Per a mi va ser tot un honor…

Els darrers anys, a Adesiara hem ampliat la diversitat de llengües i cultures perquè la nostra ambició és ser una editorial universal, d’obres clàssiques universals. Ara acabem de publicar el Poema de Gilgamesh directament de l’accadi, de la mà de Lluís Feliu i Adelina Millet, com també editarem Casar-se, d’August Strindberg, gràcies a la feina de Lluís Solanes, el primer traductor que va traduir directament del suec al català. Així mateix, vam fer el Pantxatantra, de Vixnuxarmà, perquè disposem d’un savi capaç de traduir directament del sànscrit com Aleix Ruiz Falqués. Com a curiositat, la nostra traducció de les Quartetes d’Omar Khayyam, a cura del traductor del persa Àlex Queraltó, va obrir les pàgines de cultura del Tehran Times, perquè els va sorprendre descobrir que una obra mestra de la seva literatura hagués aparegut en català i, a més, en versió bilingüe.

Sempre es diu que falten traductors d’aquestes llengües més «exòtiques», i no és del tot veritat. Falta, només, que els donis oportunitats i que els deixis treballar amb calma, que els donis temps, perquè, sobretot quan es tracta de llengües més allunyades, el traductor combina la feina de traducció amb altres tasques, bàsicament universitàries. Treballem amb temps perquè volem treballar bé. Fer-ho amb presses és fer-ho malament, i de vegades és un insult per al lector i un mal favor per a la nostra cultura en general.

Publicar clàssics grecs i llatins

Els clàssics són més actuals que mai. El Manual de campanya electoral, de Quint Ciceró, Eduqueu els infants ben aviat en les lletres, d’Erasme de Rotterdam, o els Consells sobre política, de Plutarc, són més actuals del que podria semblar. I, sobretot, el públic respon molt bé quan publiques títols com aquests. Molts lectors del Satíricon, de Petroni –encara que es tracta d’una obra fragmentària–, m’han dit que l’han trobat molt més modern que no pas alguns llibres escrits ara mateix. Molta gent es pensa que les obres clàssiques són tan avorrides com el De bello Gallico de Juli Cèsar, perquè és el llatí que et fan fer a l’institut i potser no han tingut cap altre contacte amb el món antic. En canvi, si llegeixes els Poemes priapeus o els Epigrames de Marcial, t’adones que els romans també li fotien molta canya i podien ser escabrosos, irreverents, divertits, amb una gràcia increïble difícil d’aconseguir en els nostres dies…

Un clàssic és aquella lectura que no passa mai de moda i que, llegida per qualsevol i en qualsevol moment, sempre aporta coses bones. A més, pot ser un clàssic molt modern. Vam publicar la Història universal de Paniceiros, de l’asturià Xuan Bello, perquè a mi em va agradar molt, i després hem reincidit amb dos títols més de l’autor. Però és una excepció fruit de la seva gran qualitat en el relat curt, i potser del fet de provenir d’una literatura tan petita i desconeguda per nosaltres com l’asturiana… També és cert que cadascú tendeix a allò que coneix i li agrada. I, en el meu cas, no trobo en la literatura contemporània –tot i que s’han publicat, es publiquen i es publicaran llibres d’una qualitat innegable– el que em pot oferir un clàssic com, posem per cas, la novel·la Fum, d’Ivan Turguénev.

Publicar catalans

La col·lecció De cor a pensa, la d’autors catalans, neix la tardor de l’any 2011, quan ja feia quatre anys que existia Adesiara. Primer vaig parlar-ne amb professors que coneixia de la universitat per temptejar la situació, ja que, mirats un per un els títols que hem publicat, potser ningú no se l’hauria jugat: la por a perdre-hi calés s’imposava. Vam començar amb un clàssic modern, absent a les llibreries, com les Hores angleses, de Ferran Soldevila. Com tampoc no era possible adquirir gairebé res de Cèlia Suñol i Josep Pous i Pagès, o El pont de la mar blava, de Lluís Nicolau d’Olwer, del qual ja hem fet tres edicions i que, en un primer moment, el seu nebot i hereu no ens volia deixar publicar perquè estava segur que ens arruïnaríem! Al final, va canviar d’opinió per la meva tossuderia, i l’èxit de la recuperació ha fet que fins i tot s’hagi traduït recentment al castellà.