Jordi Raventós (Martorell 1970) és triplement filòleg per la UB: clàssica, francesa i catalana (i encara mitja carrera d’Història). Corrector i traductor professional, des de 2007 encapçala l’editorial Adesiara amb un catàleg que va dels clàssics llatins i grecs a obres cabdals de la literatura contemporània –de tots els temps i gèneres (inclòs el juvenil)–, catalana i internacional.

 

De professió, corrector

No vesteix gaire. Però és allò que soc. Des dels meus inicis al món editorial i fins ara. Quan començo a Quaderns Crema, a banda de Jaume Vallcorba en la seva faceta d’editor, el meu referent és Andreu Rossinyol, a qui el primer definia com el millor corrector d’Europa. I jo t’ho corroboro, i encara avui és ell qui ens fa a Adesiara la primera correcció dels títols catalans. Em va molt bé que ell obri camí per no caure en les hipercorreccions dels 70 i 80, com quan Santiago Rusiñol parlava de les querides –com s’ha dit sempre– i li ho van canviar per amistançades. Si l’escriptor ressuscités, es faria l’harakiri en veure aquesta aberració.

Via Rossinyol vaig anar a la Fundació Bernat Metge, on vaig estar vuit anys. Allà hi vaig trobar la Montserrat Ros, una d’aquelles persones –per sort, al país en tenim moltes– que fa una feina silenciosa però fonamental per a la cultura catalana. Ningú no l’hi va reconèixer prou, però va ser ella qui va aguantar sovint la casa, qui ajudava a triar els títols, els traductors i els terminis, i qui revisava tots els llibres amb una pulcritud impressionant: la baula imprescindible per salvar durant més de trenta anys un projecte al qual la família Guardans Cambó va voler posar fi més d’una vegada.

Ella era la directora, sense gaire poder directiu, tot s’ha de dir, i jo era el corrector, i va establir-se una relació d’amistat (em repetia sovint que jo era el «seu net adoptiu»). Quan va morir, em va deixar al testament, sense que jo sabés que ho faria, tots els seus llibres i em va fer marmessor dels seus treballs. Ho explico al pròleg de la Ilíada, traduïda per ella, que vam publicar a Adesiara.

PUBLICITAT
Renfe / Somos tu mejor Opción

 

El projecte Adesiara

La correcció no la deixo mai. De fet, als inicis, Esmena –la meva petita empresa de correcció i traducció– és qui finança Adesiara. Ara l’editorial ja és sostenible i em pot mantenir a mi. Els altres membres de l’editorial tenen altres feines i segueixen participant en el projecte en la mesura de les seves possibilitats. Això no treu que jo segueixi fent correccions per a altri: bé perquè m’agrada molt, bé perquè no puc dir que no a segons quines propostes.

El mateix nom del segell ja indicava que de tant en tant faríem un llibre, sempre que sortissin els números. Tot el projecte sorgeix de fer feina al món editorial i veure coses que no m’acabaven d’agradar, i, alhora, de la voluntat de cobrir buits editorials detectats al llarg de molts anys de lectures, sobretot en els meus anys universitaris. Programem entre 18 i 20 títols a l’any, però de vegades no hi arribem i ens quedem entorn dels 16. Els llibres els corregeixo jo mateix…, tot és molt artesanal en aquest sentit. Soc alhora el coll d’ampolla i la garantia de l’encert o de l’error.

Quan comencem, tothom em diu que ens la fotrem: perquè els títols ja hi són en castellà, perquè això no ho llegeix ningú, perquè els clàssics són morts, perquè fer els llatins i grecs bilingües és de bojos… Però nosaltres hi creiem. Hi creiem tant que la idea no era provar-ho i deixar-ho córrer si no funcionava, sinó provar-ho i persistir, si calia publicant menys títols. En molts aspectes, l’Adesiara d’avui s’assembla molt a la planificada inicialment…, amb la diferència que hem fet més llibres dels previstos en la millor de les expectatives.

 

Sense mecenes

En una altra època potser hauria estat possible trobar un burgès lletraferit que financés el projecte. Ara, ja no. Ara ho fem nosaltres, però jugant-nos-hi el coll i els estalvis. Aquesta literatura, que algú pot considerar d’elit, per a mi hauria de ser literatura general, o generalitzada, si vols. Intentem mantenir aquell romanticisme de publicar títols que haurien d’estar disponibles en català, com ara els Amors de Cassandra, de Pierre de Ronsard, o la Berenice, de Jean Racine. Obres que són meravelloses i que a mi m’entusiasmen, tot i que també soc ben conscient que en vendrem pocs exemplars.

Hi ha una doble voluntat: no perdre-hi calés i no trair els principis de l’editorial. Certs títols, per a mi essencials, no responen gens a criteris comercials. Però després la realitat, de vegades, et sorprèn gratament. Per exemple, del Tal qual, de Paul Valéry, en vam fer tres edicions en quatre mesos. Cap màster no t’explica com funciona realment el mercat, ni ningú posseeix una vareta màgica per garantir l’èxit d’un llibre.

Tenim el cas de les Odes d’Horaci, que van quedar-nos retingudes a la impremta per culpa del primer confinament. Quan li vaig dir al distribuïdor que volia fer-ne una tirada de mil exemplars, es fotia les mans al cap. I, malgrat tota la pandèmia, en devem portar set-cents o vuit-cents de venuts. L’avantatge nostre és que, allò que no venguis com a novetat, ho aniràs venent com a fons. Les Memòries de la Casa Morta, de Fiódor Dostoievski, vam publicar-les fa deu anys, però tot just ara les hem exhaurit, gràcies en part al dos-cents aniversari del seu naixement. De fet, nosaltres intentem mantenir sempre tot el catàleg viu…

PUBLICITAT
Neix DFactory Barcelona, la fàbrica del futur. Barcelona Zona Franca

 

Com qui tapa forats…

Per exemple, feia molt de te