Fundador d’Anagrama

L’editor, diu Jorge Herralde, «és una altra classe d’escriptor, que opera a base de macrounitats, que són els llibres que publica, i així va construint un catàleg amb llibres d’autors diferents, però amb una harmonia interna, i això és el que fa de l’editor un escriptor una mica emfàtic». Herralde va néixer a Barcelona el 1935 i, tot i estudiar enginyeria, va acabar sent editor. Diu que li ve de quan, encara adolescent, anava a casa del seu amic Pere Duran que tenia un pare que era l’enquadernador de José Manuel Lara i de José Janés, els dos gegants de l’edició barcelonina, i allà va entendre què era ser un editor: «l’emoció artesanal de cuidar un llibre en tots els aspectes». Va fundar Anagrama el 1969 amb el propòsit de difondre el pensament de tota l’esquerra radical, però la febre de l’assaig polític va passar i es va fer fort amb la narrativa, fins a convertir-se en un dels grans referents universals de la literatura en castellà. El 2010 va vendre Anagrama als seus amics italians de Feltrinelli i es va donar un termini de cinc anys per jubilar-se. Malgrat que ja no porta el dia a dia de l’editorial, no es pot dir que estigui jubilat. Ara, Jordi Gràcia acaba de publicar Los papeles de Herralde. Una historia de Anagrama. 1968-2000.

Ja havia escrit Por orden alfabético i Opiniones mohicanas sobre l’ofici d’editor i sobre les seves aventures professionals, però aquest llibre entra dins del taller, de l’ofici, especialment la correspondència que no només revela els tripijocs amb autors, agents, crítics et al., sinó que a més mostra l’humor sarcàstic que molt sovint destil·len les seves cartes, com per exemple les que escriu a l’agent Carmen Balcells.

Sí, aquest llibre li agrada a vostè i a molts amics i enemics, però els llibres sobre l’edició interessen moltíssim a poquíssima gent, has d’estar en el ajo. Carmen Balcells i jo hem tingut una relació molt curiosa, d’amor i odi. Amor al començament, i després, quan ella va començar a fer peles, ja dominada pels diners, volia fer passar els editors per l’adreçador. La tàctica era la següent: si tenia Gabo (García Márquez) intentava endossar-te tres o quatre desconeguts com a compensació en el mateix paquet. Si ho aconseguia t’obligava a editar el llibre d’un jove mediocre que, una vegada passat per les llibreries, acabava sent pasta de paper. Jo sempre m’hi vaig resistir.

Quan Anagrama, després d’uns inicis complicats, ja s’havia convertit en una editorial important que publicava autors importants, ella ho considerava un afront i això va donar peu a moments tensos i de mal rollo. Ella va ser l’agent de Bolaño quan ell començava, els primers quatre o cinc anys, i no va aconseguir que publiqués ni un sol llibre. A mi em va enviar una novel·la que no vaig publicar. Aleshores el mateix Bolaño m’envia un llibre, Estrella distante, m’agrada, el publiquem i és un èxit. I a partir d’aquell moment Bolaño va començar a ser conegut a tot el món. Això encara la va cabrejar més.

Podríem dir que, en certa manera, sou el culpable del fenomen Bolaño; d’aquesta crescuda exponencial. De cop i volta comencen a sortir crítiques extraordinàries al New York Times i a tot arreu als Estats Units i a parlar-se de metaliteratura. Com va ser?

He de dir que en bona part va ser Susan Sontag, que era amiga meva. New Directions, una editorial de molt prestigi però amb poca massa muscular, va publicar el 1996 La literatura nazi en América amb una cita a la contracoberta de la Sontag, que la recomanava amb molta passió. A més a més, a cada sopar, a cada trobada que feia, la recomanava. I com era, ella! Quan prenia possessió de la paraula es passava tot el sopar parlant de Bolaño. New Directions va publicar les seves dues primeres novel·les, però després vaig decidir treure’m el barret d’editor i posar-me el d’agent.

«Quan Susan Sontag prenia possessió de la paraula es passava tot el sopar parlant de Bolaño.»

A contracor, perquè no és el que jo faig, vaig començar a buscar el que creia que necessitava: una editorial molt literària, sí, però també amb una gran potència. Vaig pensar en Farrar, Straus and Giroux. Jo sabia que el director era poeta i que també escrivia en italià, i li’n vaig enviar la traducció italiana. La va llegir, li va entusiasmar i aquí comença el gran boom de Bolaño. Es va convertir en l’escriptor més important en llegua espanyola des de Gabo.

Potser aquest barret d’agent li hauria estat útil amb algun dels autors importants que van marxar d’Anagrama?

Ep, en van marxar dos de rellevants [Marías i Vila-Matas] i un de prometedor [Martínez de Pisón]. Tot va ser una jugada de Mónica Martín, que havia estat molt bufona i molt simpàtica quan era cap de premsa d’Anagrama. Va estar molts anys tractant aquesta gent i fent-se’n molt amigueta. Quan decideix muntar l’agència, que ens ho va amagar fins a l’últim moment i no ho havia d’haver amagat perquè era lliure d’anar a on volgués, el primer que va fer, d’un dia per l’altre, va ser anar a buscar Vila-Matas i Pisón. Els va vendre que podia aconseguir-los grans contractes, i sí, si no grans, almenys en comparació amb les vendes, enormes. Sobre Javier Marías, estic una mica tip de parlar d’aquesta història. Li respondré amb una frase de Truffaut: parlem tan sols d’aquelles coses que ens agraden.

PUBLICITAT

A les seves cartes insisteix molt en la perversitat de la pràctica de fer bestretes molt superiors a les vendes previsibles i a la lluita permanent de les petites editorials contra els grans grups. Però vostè també els feia por. És famosa la frase del vell Lara referint-se a Anagrama com «la pesta groga», pel color de les cobertes.

Hi ha una cosa que tothom sap al món de l’edició. Els grans grups tenen de tant en tant la temptació d’apuntar-se un punt de qualité, per la raó que sigui. I per a Planeta o Bertelsman, perdre uns quants milers d’euros amb un contracte és una minúscula esgarrapada en el compte de resultats. Va així a tot el món. És cert que és emprenyador com passa i amb qui passa. Si mires la llista dels grans noms del catàleg de Seix Barral veuràs que hi ha Vila-Matas, pisones i anagrames, d’autors propis, ni un. Hem perdut alguns autors, però també Alfaguara perdia autors i entre els grans grups també hi ha un tràfic dominat per l’oferta més alta.

Com és que un afrancesat com vostè acaba sent un editor molt més anglòfil? La «British invasion» és una de les senyes d’identitat d’Anagrama.

Jo sóc francòfil de naixement, gairebé. Com molta gent de Barcelona, d’una certa edat, llegim en francès i anàvem a París més que a Madrid, si és que hi anàvem. Les meves lectures eren en castellà, algunes en català, com el memorable Josep Pla, i en francès. Quan vaig començar com a editor anava a París molt sovint; recorria les llibreries, era amic d’editors i d’escriptors… Però és cert, en realitat el que més hi ha al meu catàleg són americans, amb diferència, i després anglesos.

Al començament hi havia molts escriptors francesos, tan memorables com Perec o l’Albert Cohen de Bella del Señor, i grans assagistes que durant molts anys vaig publicar profusament. Però després, és veritat que els americans i anglesos estan a dalt de tot, malgrat que en els últims deu o quinze anys a França han sortit autors boníssims que ja són també a dalt de tot com Michel Houellebecq o Emmanuel Carrère. A Houellebecq el vaig descobrir en un saló del llibre de París perquè Maurice Nadeau, que durant molts anys havia estat al capdavant de La Quincéenne Littéraire, havia publicat la seva primera novel·la, Ampliació del camp de batalla.

Nadeau era un editor extraordinari que feia unes col·leccions fantàstiques, però que sempre buscava protecció d’editorials més importants per sobreviure. Amb aquest aval, vaig agafar el llibre, me’l vaig començar a llegir i em va entusiasmar. Poc després el vaig conèixer personalment en una reunió dels quatre o cinc editors que el publicaven. Houellebecq estava molt borratxo, però tenia una claredat mental extraordinària. Semblava que se n’anava pels núvols i després quan començava a parlar et quedaves bocabadat de la precisió del seu pensament.

Una de les seves fites com a editor va ser La conjura de los necios, de John Kennedy Toole, en paral·lel amb l’èxit de Patricia Highsmith que, d’una certa manera, fixen el moment en què Anagrama es consolida. Una altra troballa va ser l’estrella de Contraseñas, la col·lecció gamberra per excel·lència, Charles Bukowski, que segons tinc entès va visitar a casa seva a Los Angeles.

A principi dels 70 ja vaig fer un intent d’editar aquesta mena de literatura, però va ser més tard quan, amb Contraseñas, vaig decidir fer una mena de col·lecció sobre la militància antisistema, antiburgesa, amb tots aquests cafres, per dir-ho clar. L’agent de Bukowski era la Balcells. Hi havia una petita editorial interessada, però finalment me’ls vaig quedar jo. En un viatge a Califòrnia el vaig anar a veure i tot va acabar amb una borratxera tremenda. Bevia com una esponja, però tenia una dona vegetariana que el portava ben net i planxat. Vam arribar a casa seva i ens va obrir ell mateix. Portava pantalons curts, cosa que ens va semblar normal, però al cap de cinc minuts surt la dona, ell puja a dalt i torna a baixar amb pantalons llargs. Tenia una caseta per a hostes on durant un temps va viure Barbet Schroeder, quan estaven rodant Barfly. A França es va fer ràpidament famós, d’alguna manera va eclipsar Henry Miller, que havia sigut molt escandalós i polèmic. A mi m’agrada més Bukowski que Miller.

Com va ser la seva relació amb els editors de la generació precedent, Carlos Barral, per exemple, i quins han estat els seus referents?

Jo n’he tingut molts que m’han inspirat en aquest ofici: Einaudi, Feltrinelli o Maspero, per dir-ne els més rellevants. Quan vaig començar, Beatriz de Moura, que portava drets d’autors internacionals, em va fer una carta de presentació per a François Maspero, on deia: «Jorge Herralde, que va a ser nuestro petit Maspero», i em van rebre molt amablement. Carlos Barral és un referent des que comença el 1965 transformant l’editorial de la família, però jo era més jove, encara no havia començat Anagrama i me’l mirava amb un cert respecte. El Seix Barral dels anys 70 va ser com un miracle a l’Espanya d’aquell moment. Després sí que vàrem tenir relació, en part perquè teníem amics comuns i ens anàvem trobant tots, de forma més o menys atzarosa, al restaurant l’Estevet, que li dèiem la Mariona, i també per aventures editorials com la distribuïdora Enlace.

De la correspondència que reprodueix en el llibre s’arriba a la conclusió que ha tingut una relació complexa amb els crítics literaris i amb els suplements culturals dels diaris, que en un moment donat podien decidir la sort d’un llibre.

Cert. Durant una època, parlem dels 70, 80 o 90, els suplements literaris van tenir moltíssima importància, començant per El País però també La Vanguardia i altres. Però crec que això s’ha anat esvaint. Ara hi ha moltes més fonts d’informació, incloses les noves tecnologies. Ara tot és molt confús, però quan a El País surt una bona crítica d’un crític reconegut, això es nota. Ho estem veient amb l’últim llibre de Javier Cercas. I nosaltres amb Sara Mesa, més aviat minoritària però que tots els seus llibres han tingut crítiques boníssimes i han estat reeditats diverses vegades. La seva última novel·la, Un amor, ha estat elegida com la millor novel·la de l’any per El País, La Vanguardia i El Mundo i això es va notar moltíssim, perquè malgrat que no pot competir amb els best sellers de Planeta, hem tingut una venda sostinguda durant set o vuit mesos. Una de les característiques d’Anagrama és que no tenim best sellers en el sentit clàssic editorial. Els anglesos del dream team no han estat mai best sellers, però vam començar per vendre tres mil exemplars, després deu, vint… i així durant anys i dècades. Jo diria que el fons d’Anagrama és un dels fons més vius que hi ha perquè estem reeditant constantment.

Sembla que en un moment donat va intentar aconseguir els drets dels Versos satànics de Shalman Rushdie, i lamenta no haver apujat l’oferta, malgrat que li hauria causat tota mena de problemes molt perillosos.

Sense gaire èmfasi, cal dir-ho. En tot cas ningú no s’imaginava que l’aiatol·là Khomeini dictaria una fàtua. Era impensable. Els editors ho van descobrir quan ja era tard; llegien el llibre i no se n’adonaven. Dic que no hi vaig posar gaire èmfasi perquè recordo que només vaig oferir 25.000 dòlars, quan en aquests casos, quan m’interessava, com amb Tom Wolfe o d’altres, podia oferir molt més. El cert és que, de tot el grup anglès, Rushdie és dels que menys em va entusiasmar. Però és cert que tothom es pensava que després del boom llatinoamericà vindria el boom dels escriptors angloindis: Rushdie, Arundhati Roy, Vikram Seth.

«El llibre més venut és ‘Seda’ d’Alessandro Baricco, que fa més de trenta anys va connectar amb els lectors i no ha deixat de fer-ho des d’aleshores.»

Després han anat sortint bons autors, alguns dels quals hem publicat, però no es pot comparar amb el boom llatinoamericà. D’aquest grup d’escriptors britànics, el menys vistós era sens dubte Kazuo Ishiguro, que és japonès. No era gaire present a debats i coses similars. Era molt simpàtic i agradable, però poc vedet, jo diria que era l’antivedet. I, ves per on, és el que acaba guanyant el Nobel. I m’imagino què devien pensar tota la colla de Martin Amis, especialment, Ian McEwan, perquè va ser de tots ells qui més va triomfar als Estats Units. Si mires les llistes del New York Times o d’altres publicacions, veuràs que és dificilíssim que hi hagi un autor anglès. Són com estrangers, altres mons, altres veus. Per això em sembla divertit que fos Ishiguro qui s’endugués el Nobel perquè era l’oposat a l’ambiciós, un tipus molt honest, una figura necessària.

Al principi va publicar en català sense cap èxit. Després hi va haver l’acord amb Empúries, i ara Anagrama està de ple en la literatura en català. Com ha anat això?

Just al començament, vaig fer una col·lecció en català que es deia Textos, i que va durar poc perquè era ruïnosa i hauria acabat amb l’editorial. Eren llibres que per a mi havien estat molt importants i que s’havien editat a l’Amèrica Llatina i amb difusió molt restringida aquí. Vaig començar per L’ofici de viure, de Pavese –llibre de capçalera– i el Baudelaire de Jean-Paul Sartre, també autor de capçalera per a mi durant molt temps. Després, amb Empúries, vam fer un acord de traduccions, que no va ser tan desastrós, però tampoc no va acabar de funcionar. Els autors catalans eren molt difícils de vendre, amb l’excepció de Vida privada, de Sagarra.

Ja en aquest segle, vaig fundar una col·lecció en català, amb traduccions i també amb autors catalans, i vaig crear un premi, i a partir d’aquí no és que comercialment hagi estat un èxit, però ha permès publicar una sèrie d’autors joves de primeríssima qualitat. Per exemple, Irene Solà, que és un fenomen mundial.

Quin és el llibre d’Anagrama que més s’ha venut?

El que més s’ha venut és Seda d’Alessandro Baricco, un escriptor gairebé desconegut que fa més de trenta anys va connectar amb els lectors i no ha deixat de fer-ho des d’aleshores. Se segueix venent i seguim sent la seva editorial en castellà. No ens ha traït. Una vegada li vaig preguntar si no estava tip de Seda, de la mateixa manera que es diu que Flaubert no volia sentir parlar de Madame Bovary o Conan Doyle de Sherlock Holmes. Em va dir que no.