Fundador d’Anagrama

L’editor, diu Jorge Herralde, «és una altra classe d’escriptor, que opera a base de macrounitats, que són els llibres que publica, i així va construint un catàleg amb llibres d’autors diferents, però amb una harmonia interna, i això és el que fa de l’editor un escriptor una mica emfàtic». Herralde va néixer a Barcelona el 1935 i, tot i estudiar enginyeria, va acabar sent editor. Diu que li ve de quan, encara adolescent, anava a casa del seu amic Pere Duran que tenia un pare que era l’enquadernador de José Manuel Lara i de José Janés, els dos gegants de l’edició barcelonina, i allà va entendre què era ser un editor: «l’emoció artesanal de cuidar un llibre en tots els aspectes». Va fundar Anagrama el 1969 amb el propòsit de difondre el pensament de tota l’esquerra radical, però la febre de l’assaig polític va passar i es va fer fort amb la narrativa, fins a convertir-se en un dels grans referents universals de la literatura en castellà. El 2010 va vendre Anagrama als seus amics italians de Feltrinelli i es va donar un termini de cinc anys per jubilar-se. Malgrat que ja no porta el dia a dia de l’editorial, no es pot dir que estigui jubilat. Ara, Jordi Gràcia acaba de publicar Los papeles de Herralde. Una historia de Anagrama. 1968-2000.

 

Ja havia escrit Por orden alfabético i Opiniones mohicanas sobre l’ofici d’editor i sobre les seves aventures professionals, però aquest llibre entra dins del taller, de l’ofici, especialment la correspondència que no només revela els tripijocs amb autors, agents, crítics et al., sinó que a més mostra l’humor sarcàstic que molt sovint destil·len les seves cartes, com per exemple les que escriu a l’agent Carmen Balcells.

Sí, aquest llibre li agrada a vostè i a molts amics i enemics, però els llibres sobre l’edició interessen moltíssim a poquíssima gent, has d’estar en el ajo. Carmen Balcells i jo hem tingut una relació molt curiosa, d’amor i odi. Amor al començament, i després, quan ella va començar a fer peles, ja dominada pels diners, volia fer passar els editors per l’adreçador. La tàctica era la següent: si tenia Gabo (García Márquez) intentava endossar-te tres o quatre desconeguts com a compensació en el mateix paquet. Si ho aconseguia t’obligava a editar el llibre d’un jove mediocre que, una vegada passat per les llibreries, acabava sent pasta de paper. Jo sempre m’hi vaig resistir.

Quan Anagrama, després d’uns inicis complicats, ja s’havia convertit en una editorial important que publicava autors importants, ella ho considerava un afront i això va donar peu a moments tensos i de mal rollo. Ella va ser l’agent de Bolaño quan ell començava, els primers quatre o cinc anys, i no va aconseguir que publiqués ni un sol llibre. A mi em va enviar una novel·la que no vaig publicar. Aleshores el mateix Bolaño m’envia un llibre, Estrella distante, m’agrada, el publiquem i és un èxit. I a partir d’aquell moment Bolaño va començar a ser conegut a tot el món. Això encara la va cabrejar més.

 

Podríem dir que, en certa manera, sou el culpable del fenomen Bolaño; d’aquesta crescuda exponencial. De cop i volta comencen a sortir crítiques extraordinàries al New York Times i a tot arreu als Estats Units i a parlar-se de metaliteratura. Com va ser?

He de dir que en bona part va ser Susan Sontag, que era amiga meva. New Directions, una editorial de molt prestigi però amb poca massa muscular, va publicar el 1996 La literatura nazi en América amb una cita a la contracoberta de la Sontag, que la recomanava amb molta passió. A més a més, a cada sopar, a cada trobada que feia, la recomanava. I com era, ella! Quan prenia possessió de la paraula es passava tot el sopar parlant de Bolaño. New Directions va publicar les seves dues primeres novel·les, però després vaig decidir treure’m el barret d’editor i posar-me el d’agent.

«Quan Susan Sontag prenia possessió de la paraula es passava tot el sopar parlant de Bolaño.»

A contracor, perquè no és el que jo faig, vaig començar a buscar el que creia que necessitava: una editorial molt literària, sí, però també amb una gran potència. Vaig pensar en Farrar, Straus and Giroux. Jo sabia que el director era poeta i que també escrivia en italià, i li’n vaig enviar la traducció italiana. La va llegir, li va entusiasmar i aquí comença el gran boom de Bolaño. Es va convertir en l’escriptor més important en llegua espanyola des de Gabo.

 

Potser aquest barret d’agent li hauria estat útil amb algun dels autors importants que van marxar d’Anagrama?

Ep, en van marxar dos de rellevants [Marías i Vila-Matas] i un de prometedor [Martínez de Pisón]. Tot va ser una jugada de Mónica Martín, que havia estat molt bufona i molt simpàtica quan era cap de premsa d’Anagrama. Va estar molts anys tractant aquesta gent i fent-se’n molt amigueta. Quan decideix muntar l’agència, que ens ho va amagar fins a l’últim moment i no ho havia d’haver amagat perquè era lliure d’anar a on volgués, el primer que va fer, d’un dia per l’altre, va ser anar a buscar Vila-Matas i Pisón. Els va vendre que podia aconseguir-los grans contractes, i sí, si no grans, almenys en comparació amb les vendes, enormes. Sobre Javier Marías, estic una mica tip de parlar d’aquesta història. Li respondré amb una frase de Truffaut: parlem tan sols d’aquelles coses que ens agraden.

 

A les seves cartes insisteix molt en la perversitat de la pràctica de fer bestretes molt superiors a les vendes previsibles i a la lluita permanent de les petites editorials contra els grans grups. Però vostè també els feia por. És famosa la frase del vell Lara referint-se a Anagrama com «la pesta groga», pel color de les cobertes.

Hi ha una cosa que tothom sap al món de l’edició. Els grans grups tenen de tant en tant la temptació d’apuntar-se un punt de qualité, per la raó que sigui. I per a Planeta o Bertelsman, perdre uns quants milers d’euros amb un contracte és una minúscula esgarrapada en el compte de resultats. Va així a tot el món. És cert que és emprenyador com passa i amb qui passa. Si mires la llista dels grans noms del catàleg de Seix Barral veuràs que hi ha Vila-Matas, pisones i anagrames, d’autors propis, ni un. Hem perdut alguns autors, però també Alfaguara perdia autors i entre els grans grups també hi ha un tràfic dominat per l’oferta més alta.

 

Com és que un afrancesat com vostè acaba sent un editor molt més anglòfil? La «British invasion» és una de les senyes d’identitat d’Anagrama.

Jo sóc francòfil de naixement, gairebé. Com molta gent de Barcelona, d’una certa edat, llegim en francès i anàvem a París més que a Madrid, si és que hi anàvem. Les meves lectures eren en castellà, algunes en català, com el memorable Josep Pla, i en francès. Quan vaig començar com a editor anava a París molt sovint; recorria les llibreries, era amic d’editors i d’escriptors… Però és cert, en realitat el que més hi ha al meu catàleg són americans, amb diferència, i després anglesos.

Al començament hi havia molts escriptors francesos, tan memorables com Perec o l’Albert Cohen de Bella del Señor, i grans assagistes que durant molts anys vaig publicar profusament. Però després, és veritat que els americans i anglesos estan a dalt de tot, malgrat que en els últims deu o quinze anys a França han sortit autors boníssims que ja són també a dalt de tot com Michel Houellebecq o Emmanuel Carrère. A Houellebecq el vaig descobrir en un saló del llibre de París perquè Maurice Nadeau, que durant molts anys havia estat al capdavant de La Quincéenne Littéraire, havia publicat la seva primera novel·la, Ampliació del camp de batalla.

Nadeau era un editor extraordinari que feia unes col·leccions fantàstiques, però que sempre buscava protecció d’editorials més importants per sobreviure. Amb aquest aval, vaig agafar el llibre, me’l vaig començar a llegir i em va entusiasmar. Poc després el vaig conèixer personalment en una reunió dels quatre o cinc editors que el publicaven. Houellebecq estava molt borratxo, però tenia una claredat mental extraordinària. Semblava que se n’anava pels núvols i després quan començava a parlar et quedaves bocabadat de la precisió del seu pensament.

PUBLICITAT