Vaig conèixer José Antonio González Casanova a l’orxateria Turia, de la Rambla de Catalunya, a Barcelona, una plàcida cafeteria amb tocs valencians on es podia conversar amb tranquil·litat. Els estic parlant de l’hivern del curs 1959-60, mentre jo estudiava preuniversitari als jesuïtes de Sarrià. El meu company de curs Juan Carlos González Casanova a vegades ens parlava del seu germà gran, un jove professor d’universitat que escrivia a la revista catòlica El Ciervo. Un grup de cinc o sis companys de curs, interessats per la literatura, la filosofia i la política, li vàrem demanar si un dia el podríem conèixer.

Ens va citar al Turia i tots vam quedar fascinats pels seus coneixements, capacitat expressiva i propera cordialitat. De sobte, quan fóssim grans tots volíem ser com ell. Tot i que tenia vuit anys més que nosaltres ja ens semblava una persona molt formada i intel·lectualment estava a una distància sideral de nosaltres. A partir d’aquí, aquesta tertúlia va continuar i, apadrinats per José Antonio, vàrem conèixer altres personatges, entre els quals recordo Alfonso Comín i Lorenzo Gomis. Determinats contactes personals, sobretot en l’adolescència i joventut, et marquen per a tota la vida: aquest en va ser un.

L’any següent, ja a primer de Dret, em seguí trobant amb José Antonio, llavors un jove adjunt de la càtedra de Dret Polític, el titular de la qual era el professor Manuel Jiménez de Parga. El Turia i la Facultat de Dret van ser l’inici d’una ininterrompuda amistat que, malauradament, ha truncat la seva recent mort a una edat ja provecta. En els primers anys la nostra relació era de mestre i aprenent, després la de dos amics que conversàvem amb gran freqüència sobre tot el que ens interessava. Sempre vaig aprendre molt de la seva àmplia cultura.

Les seves opinions no només estaven fonamentades en coneixements sinó també en la seva autoritat.

En tot aquest llarguíssim trajecte de gairebé seixanta anys, el José Antonio que tant conec va variar potser en alguna qüestió de forma però no va canviar mai la seva actitud de fons. Quin era aquest fons? A la meva manera de veure era la seva actitud anticonformista davant de tot, començant per les formes d’organitzar la societat i l’Estat. A més, desconfiava tant de les seves pròpies idees com de les contràries i, alhora, mostrava un escepticisme general sobre la possibilitat dels seus propis desitjos, almenys amb la profunditat que ell ambicionava. Enmig de tots aquests dubtes va passar la vida, escrivint molt per a així provocar els altres i resoldre el seu propi desconcert personal, practicant l’amistat i la conversa.

 

Incomprès i estimat

González Casanova no era un tipus fàcil d’encaixar en els esquemes habituals. Incòmode en qualsevol grup, també qualsevol grup era incòmode per a ell. Nogensmenys, era estimat per tothom i viceversa. «Ai, aquest José Antonio, està com sempre, no canviarà mai…», era una de les habituals exclamacions dels seus companys immediatament després d’haver-se’n anat d’una amigable reunió. Era incomprès i era estimat, el seu mig somriure burleta i condescendent delatava la seva displicent actitud davant la seva mateixa vida i també la dels altres. En el seu llibre Memorias de un socialista indignado (2014), tot això es comprova amb claredat.

PUBLICITAT
Renfe / Somos tu mejor Opción

En la seva vida personal va tenir molta sort per diverses raons, però vull assenyalar-ne una en especial: haver tingut una parella, la també catedràtica Rosa Maria Virós, amb un temperament i un caràcter molt diferent, gairebé oposat al seu. Sensata, ordenada, constant en els seus interessos, realista, prudent i, això sí, tan bondadosa i ben educada com ell. Es van conèixer estudiant Dret i van estar units fins a la mort de Maria Rosa, fa pocs anys. Perquè la vida de José Antonio fos estable necessitava un contrapès a la seva personalitat que l’equilibrés des de l’altre platet de la balança. La va trobar: van ser una parella inseparable i unida, orgullosos tots dos de com era l’altre.

Sol destacar-se de González Casanova la seva ocupació principal, la de professor de Teoria de l’Estat des del 1967, quan va guanyar unes renyides oposicions a la càtedra de Santiago de Compostel·la, de la qual va ser titular durant cinc fructífers anys. Fructífers per dues raons principals. Primer, perquè va deixar una profunda empremta en la societat gallega, en les elits intel·lectuals, no només per les seves classes, sinó també pels seus valents articles a La Voz de Galicia quan el franquisme ja declinava. Segon, perquè allà va formar un equip de deixebles que després han estat peça fonamental del Dret Constitucional espanyol.

Al capdavant estava Ignacio de Otto, de formació alemanya i intel·ligència privilegiada, mort de forma prematura, però que va deixar una obra escrita molt considerable recopilada en un volum editat pel Centro de Estudios Políticos y Constitucionales, encara avui un llibre de referència. Després, altres tres deixebles insignes: Ramón Punset, Francisco Bastida i Joaquín Varela, que després del seu fugaç pas per Barcelona amb el mestre, es van traslladar a Oviedo on Otto va guanyar una càtedra.

 

Bon ull a l’hora de buscar deixebles

Aquest grup, que ha crescut després amb professors més joves però de categoria semblant, ha estat denominat irònicament «Escola de Viena», en al·lusió a estar, sobretot en els seus inicis, molt influïts per Kelsen. Va tenir bon ull José Antonio a l’hora de buscar deixebles.

Va començar, González Casanova, la seva carrera acadèmica al costat de Jiménez de Parga, explorant temes nous: la seva tesi, llegida a principis dels anys 60, va tractar del sistema polític iugoslau com a alternativa socialista a l’URSS. Després, va publicar un estudi sobre la comunicació política, aleshores un tema desconegut a Espanya. Però la seva gran aportació acadèmica va ser la seva obra Federalisme i autonomia a Catalunya (1868- 1938), publicada el 1974, un estudi detallat dels problemes que ha comportat l’organització territorial a Espanya vist des de la perspectiva de les diverses versions del catalanisme nacionalista.

Si les primeres quatre-centes pàgines d’aquest gruixut volum són l’esmentat estudi, la segona part, unes altres quatre-centes, són un molt ben seleccionat apèndix documental, complement necessari per entendre tota l’obra. Encara avui, un treball de tant abast i ambició no ha estat igualat i segueix sent una obra de referència per entendre aquesta complicada etapa històrica.

PUBLICITAT
Fabriquem oportunitats per al teu futur. Zona Franca de Barcelona.

Els seus articles durant la Transició van ser decisius en la formació d’una opinió pública democràtica i socialista.

Amb el tema de la seva tesi i aquest estudi diacrònic sobre el catalanisme polític es pot comprovar l’interès de González Casanova per una qüestió que encara avui està al centre del debat espanyol: el federalisme com a horitzó de la nostra organització territorial. Aquests treballs enllacen després amb peces de menor ambició, però que en realitat no haguessin tingut la profunditat i coneixements amb els quals ell els va estudiar.

 

Membre del Consell Consultiu

La influència que va poder tenir González Casanova en els treballs previs a la Constitució i a l’Estatut català (i basc) de 1979 provenen dels coneixements apresos en aquests dos treballs de llarga i pacient investigació. És més, l’important paper que va tenir en els llargs anys de membre del Consell Consultiu de la Generalitat, un organisme amb funcions exclusivament jurídiques, no es pot comprendre sense aquest aprenentatge en dret comparat i en història jurídica i política. Les seves opinions no només estaven fonamentades en coneixements sinó també en la seva autoritat.

En el pla del Dret Constitucional també cal destacar el seu manual Teoría del Estado y Derecho Constitucional, publicat el 1980, el primer d’aquesta assignatura a Espanya després de la Constitució, que va tenir el mèrit d’avançar-se a qualsevol altre i l’inconvenient que va envellir aviat en no recollir la legislació de desenvolupament i, sobretot, la jurisprudència del Tribunal Constitucional que tan decisiva influència ha tingut en la interpretació de la nostra Constitució. La seva publicació, a més, va coincidir amb l’inici de la seva tasca com a membre del Consell Consultiu que el va allunyar de les aules i, en certa manera, també del món universitari.

 

Inquietuds polítiques

Però el perfil intel·lectual de José Antonio s’ha d’explicar també des d’un entorn que desborda la seva activitat acadèmica. En primer lloc, i en l’inici de tot, com en tants altres del seu gremi, hi trobem les seves inquietuds polítiques. A finals dels 50 destaca la seva participació en el moviment estudiantil antifranquista. D’un voluntariós i molt breu falangisme d’esquerres va passar ràpidament a integrar-se en el FOC (Front Obrer de Catalunya), branca catalana de l’FLP (Frente de Liberación Popular), el famós «Felipe», fundat el 1958 pel diplomàtic Julio Cerón Ayuso i que va tenir com a principal ideòleg Ignacio Fernández de Castro.

Un dia em va dir que la música ja el cansava perquè se la sabia tota: una mostra de la seva voracitat cultural.

Molt esquemàticament, l’FLP va ser un intent de partit revolucionari socialista i cristià que pretenia arrabassar al PCE, des de l’esquerra, la primacia en la lluita antifranquista. Després de diversos girs i avatars, l’FLP, i també el FOC, ja molt debilitats, es van dissoldre el 1969 amb l’impacte del maig francès i la dispersió dels partits revolucionaris d’esquerra en petits grups polítics de signe divers, tot i que, després, alguns dels seus membres més significatius es van integrar al partit comunista de Carrillo o, més tard, després de Suresnes, en el nou PSOE de Felipe González i Alfonso Guerra.

PUBLICITAT
Correos Market

 

Algunes passions culturals

Al FOC, José Antonio es va trobar amb Narcís Serra, Pasqual Maragall i Isidre Molas, entre molts altres que, després, el 1974, van formar Convergència Socialista, nucli intel·lectual del PSC. Tanmateix, José Antonio, que va estar sempre situat en l’àmbit del partit socialista, no va ser mai un activista polític, sempre es va mantenir en el camp de la reflexió i des d’aquesta perspectiva es va dedicar a l’articulisme periodístic per al qual tenia una natural facilitat literària. Els seus articles en l’època de la Transició van ser decisius en la formació d’una opinió pública democràtica i socialista.

A més d’aquesta tasca d’educació política, José Antonio va tenir algunes passions culturals, en especial la literatura i la música. Home de ploma fàcil i cultura àmplia, amb una capacitat insòlita per escriure amb rapidesa, una vegada es va consolidar la democràcia a Espanya, va dedicar-se a escriure de les qüestions més variades, en definitiva, al periodisme literari que va compilar en alguns llibres.

Entre els seus temes hi havia la música, la música clàssica de la qual tenia amplis coneixements i assistia amb freqüència als concerts del Palau de la Música. Un dia em va dir que la música ja el cansava perquè se la sabia tota: una mostra de la seva voracitat cultural. Entre aquests múltiples sabers, alguns van considerar una extravagància que publiqués diversos llibres sobre astrologia, tot i que conversant amb ell donava explicacions raonables, i fins i tot racionals, d’aquesta rara afició.

En definitiva, José Antonio González Casanova, a qui he conegut molt bé perquè l’he tractat des que jo era adolescent, després a la universitat i, sobretot, he conviscut amb ell gairebé diàriament durant una llarga etapa al Consell Consultiu de la Generalitat, ha estat un personatge polièdric, amb moltes facetes, que va saber combinar professió i aficions, deures i passions, sempre en l’àmbit de la cultura i de la vida. Per tot això l’he qualificat en el títol com un humanista inclassificable.