Vaig conèixer José Antonio González Casanova a l’orxateria Turia, de la Rambla de Catalunya, a Barcelona, una plàcida cafeteria amb tocs valencians on es podia conversar amb tranquil·litat. Els estic parlant de l’hivern del curs 1959-60, mentre jo estudiava preuniversitari als jesuïtes de Sarrià. El meu company de curs Juan Carlos González Casanova a vegades ens parlava del seu germà gran, un jove professor d’universitat que escrivia a la revista catòlica El Ciervo. Un grup de cinc o sis companys de curs, interessats per la literatura, la filosofia i la política, li vàrem demanar si un dia el podríem conèixer.

Ens va citar al Turia i tots vam quedar fascinats pels seus coneixements, capacitat expressiva i propera cordialitat. De sobte, quan fóssim grans tots volíem ser com ell. Tot i que tenia vuit anys més que nosaltres ja ens semblava una persona molt formada i intel·lectualment estava a una distància sideral de nosaltres. A partir d’aquí, aquesta tertúlia va continuar i, apadrinats per José Antonio, vàrem conèixer altres personatges, entre els quals recordo Alfonso Comín i Lorenzo Gomis. Determinats contactes personals, sobretot en l’adolescència i joventut, et marquen per a tota la vida: aquest en va ser un.

L’any següent, ja a primer de Dret, em seguí trobant amb José Antonio, llavors un jove adjunt de la càtedra de Dret Polític, el titular de la qual era el professor Manuel Jiménez de Parga. El Turia i la Facultat de Dret van ser l’inici d’una ininterrompuda amistat que, malauradament, ha truncat la seva recent mort a una edat ja provecta. En els primers anys la nostra relació era de mestre i aprenent, després la de dos amics que conversàvem amb gran freqüència sobre tot el que ens interessava. Sempre vaig aprendre molt de la seva àmplia cultura.

Les seves opinions no només estaven fonamentades en coneixements sinó també en la seva autoritat.

En tot aquest llarguíssim trajecte de gairebé seixanta anys, el José Antonio que tant conec va variar potser en alguna qüestió de forma però no va canviar mai la seva actitud de fons. Quin era aquest fons? A la meva manera de veure era la seva actitud anticonformista davant de tot, començant per les formes d’organitzar la societat i l’Estat. A més, desconfiava tant de les seves pròpies idees com de les contràries i, alhora, mostrava un escepticisme general sobre la possibilitat dels seus propis desitjos, almenys amb la profunditat que ell ambicionava. Enmig de tots aquests dubtes va passar la vida, escrivint molt per a així provocar els altres i resoldre el seu propi desconcert personal, practicant l’amistat i la conversa.

 

Incomprès i estimat

González Casanova no era un tipus fàcil d’encaixar en els esquemes habituals. Incòmode en qualsevol grup, també qualsevol grup era incòmode per a ell. Nogensmenys, era estimat per tothom i viceversa. «Ai, aquest José Antonio, està com sempre, no canviarà mai…», era una de les habituals exclamacions dels seus companys immediatament després d’haver-se’n anat d’una amigable reunió. Era incomprès i era estimat, el seu mig somriure burleta i condescendent delatava la seva displicent actitud davant la seva mateixa vida i també la dels altres. En el seu llibre Memorias de un socialista indignado (2014), tot això es comprova amb claredat.

PUBLICITAT
Renfe / Somos tu mejor Opción

En la seva vida personal va tenir molta sort per diverses raons, però vull assenyalar-ne una en especial: haver tingut una parella, la també catedràtica Rosa Maria Virós, amb un temperament i un caràcter molt diferent, gairebé oposat al seu. Sensata, ordenada, constant en els seus interessos, realista, prudent i, això sí, tan bondadosa i ben educada com ell. Es van conèixer estudiant Dret i van estar units fins a la mort de Maria Rosa, fa pocs anys. Perquè la vida de José Antonio fos estable necessitava un contrapès a la seva personalitat que l’equilibrés des de l’altre platet de la balança. La va trobar: van ser una parella inseparable i unida, orgullosos tots dos de com era l’altre.

Sol destacar-se de González Casanova la seva ocupació principal, la de professor de Teoria de l’Estat des del 1967, quan va guanyar unes renyides oposicions a la càtedra de Santiago de Compostel·la, de la qual va ser titular durant cinc fructífers anys. Fructífers per dues raons principals. Primer, perquè va deixar una profunda empremta en la societat gallega, en les elits intel·lectuals, no només per les seves classes, sinó també pels seus valents articles a La Voz de Galicia quan el franquisme ja declinava. Segon, perquè allà va formar un equip de deixebles que després han estat peça fonamental del Dret Constitucional espanyol.

Al capdavant estava Ignacio de Otto, de formació alemanya i intel·ligència privilegiada, mort de forma prematura, però que va deixar una obra escrita molt considerable recopilada en un volum editat pel Centro de Estudios Políticos y Constitucionales, encara avui un llibre de referència. Després, altres tres deixebles insignes: Ramón Punset, Francisco Bastida i Joaquín Varela, que després del seu fugaç pas per Barcelona amb el mestre, es van traslladar a Oviedo on Otto va guanyar una càtedra.

 

Bon ull a l’hora de buscar deixebles

Aquest grup, que ha crescut després amb professors més joves però de categoria semblant, ha estat denominat irònicament «Escola de Viena», en al·lusió a estar, sobretot en els seus inicis, molt influïts per Kelsen. Va tenir bon ull José Antonio a l’hora de buscar deixebles.

Va començar, González Casanova, la seva carrera acadèmica al costat de Jiménez de Parga, explorant temes nous: la seva tesi, llegida a principis dels anys 60, va tractar del sistema polític iugoslau com a alternativa socialista a l’URSS. Després, va publicar un estudi sobre la comunicació política, aleshores un tema desconegut a Espanya. Però la seva gran aportació acadèmica va ser la seva obra Federalisme i autonomia a Catalunya (1868- 1938), publicada el 1974, un estudi detallat dels problemes que ha comportat l’organització territorial a Espanya vist des de la perspectiva de les diverses versions del catalanisme nacionalista.

Si les primeres quatre-centes pàgines d’aquest gruixut volum són l’esmentat estudi, la segona part, unes altres quatre-centes, són un molt ben seleccionat apèndix documental, complement necessari per entendre tota l’obra. Encara avui, un treball de tant abast i ambició no ha estat igualat i segueix sent una obra de referència per entendre aquesta complicada etapa històrica.