Autor de la primera qüestió prejudicial davant el Tribunal Europeu
José María Fernández Seijo (Madrid, 1965), és magistrat, especialista en Dret civil i mercantil. Va comprendre molt jove la importància del Dret Europeu gràcies a la tutela del seu professor Manuel Díez de Velasco, catedràtic de Dret Internacional Públic i jutge del Tribunal de Justícia de les Comunitats Europees. Membre de Jutgesses i Jutges per a la Democràcia, va presentar la primera qüestió prejudicial el 1998 davant del Tribunal Europeu, a l’empara de la Directiva sobre Clàusules Abusives en el cas Océano. Posteriorment, el 2011, va anar de nou al Tribunal Europeu per l’assumpte dels desnonaments. Dos anys després, el Tribunal de Luxemburg va dictar la referencial sentència del cas Aziz, que va significar l’inici de la reforma profunda de l’antiquada legislació hipotecària espanyola. Expert en Dret concursal, és autor de nombroses obres com La defensa de los consumidores en las ejecuciones hipotecarias.
Molts dels seus escrits els encapçala amb una cita d’Alícia al País de les Meravelles. Quin propòsit persegueix?
La literatura científica és molt avorrida i els jutges tenim un estil de redactar sentències molt antiquat, que data de fa 150 anys. En la idea d’introduir cites potser em va influir el magistrat Jesús Fernández Entralgo, que solia utilitzar-les. És una manera de fixar millor l’atenció de forma senzilla. Crec que tota la vida la podem trobar en obres com Alícia al país de les meravelles, la sèrie Los Simpson o pel·lícules com El padrino.
En certa ocasió em va comentar un passatge de la novel·la De vidas ajenas, d’Emmanuel Carrère, en què una jutgessa progressista fa referència a la fórmula clàssica que imperava a l’Escola Nacional de la Magistratura francesa, segons la qual «el codi penal és el que impedeix que els pobres robin als rics i el codi civil el que permet als rics robar als pobres». I la jutgessa era «la primera a reconèixer que alguna cosa de veritat hi havia al proverbi». Comparteix aquest criteri?
El dret és molt conservador. Facilita el manteniment de les situacions establertes existents. Sempre va dues passes enrere de la vida. Per raons de realitat serveix més per mantenir situacions que no són justes que per canviar-les.
A Europa, però, la creació del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) el 1952 ha significat un gran impuls per a la renovació dels drets nacionals i, de manera molt significativa, l’espanyol. Quin ha estat l’impacte de les sentències d’aquest tribunal?
El TJUE ha servit per configurar una idea progressista del dret a Europa. Ha rebut molta influència de la cultura jurídica alemanya i ha intentat configurar una idea de socialdemocràcia a Europa. Després de la Segona Guerra Mundial, el que es pretenia era crear una Europa que no estigués basada només en l’economia, sinó que també tingués en compte els aspectes socials. Una idea que després, als anys 80, va ser impulsada especialment per Jacques Delors que sí que va plantejar el desenvolupament d’una Europa social. La idea és que si es produeixen desequilibris en el mercat, no s’han de traslladar als procediments judicials. Parteix de la base que les desigualtats al mercat desconfiguren l’economia.
En quins casos està pensant?
Hi ha una jurisprudència important en el Dret concursal. Els francesos es van adonar que les grans companyies traslladaven els seus centres de decisió a altres països i llavors evitaven que se’ls pogués demandar a França. El TJUE hi ha intervingut per evitar que hi hagi transferències fiscals, mitjançant els anomenats Centres d’Interessos Principals.
«Joaquín Garrigues ja va dir el 1958 que les condicions generals dels contractes bancaris són “un marc dibuixat a gust del banc per aconseguir descarregar sobre el client tots els fets que puguin originar dany o responsabilitat”.»
D’alguna manera el dret europeu ha estat el principal instrument que ha permès als ciutadans fer front als abusos de poder dels grans grups financers i econòmics. Nicolas Levrat i Jenaro Talens, juristes de la Universitat de Ginebra, subratllen a Quo vadis, Europa? la rellevància del Tribunal Europeu. Sostenen que el TJUE «ha tingut un paper essencial en el desenvolupament de la integració europea, creant del no-res, a través de les seves decisions, principis jurídics centrals com la primacia del dret de la Unió Europea (1964, i, per tant, no consagrada als Tractats)».
Sí, és un dret molt creatiu. Però no es crea del no-res. Es crea a partir dels principis. Per exemple, l’aplicació de l’article 47 de la Carta de Drets Fonamentals dona una dimensió molt rellevant a la Unió Europea: el dret a la tutela judicial efectiva i a un jutge imparcial. Tota persona té dret que la seva causa sigui escoltada equitativament i públicament i dins d’un termini raonable per un tribunal independent i imparcial. La realitat és que el TJUE ha esdevingut un Tribunal Constitucional Europeu i això suposa un salt qualitatiu. Va néixer com un tribunal molt tècnic i intenta convertir-se en un tribunal constitucional. S’ha situat per sobre d’altres i actua amb molta independència.
Sembla que el TJUE està generant més confiança a jutges i advocats que altres institucions com el Tribunal Constitucional.
El problema del Constitucional és que pot trigar quatre anys a resoldre i acaba negant l’empara que se li demana. En canvi, el TJUE analitza el cas i sempre dona una resposta en 18 mesos. A poc a poc, el TJUE s’està convertint en un Tribunal de garanties de la UE.
Un dels problemes que ha anat creixent amb els anys és que les grans empreses han anat implantant un tipus de contractació amb unes clàusules que s’imposen als clients sense que puguin negociar res i que solen ser font de molts abusos.
Sí, això és una forma de contractació que es va començar a estudiar a Alemanya als anys 20. Un jurista tan destacat com Federico de Castro, que va estar investigant a Alemanya, va realitzar un estudi, Las condiciones generales de los contratos y la eficacia de las leyes, en què cita una obra de Joaquín Garrigues, Los contratos bancarios. Garrigues, que és un reconegut científic i cap bolxevic, va dir el 1958 que les condicions generals dels contractes bancaris constitueixen «un marc dibuixat a gust del banc i precisament per aconseguir descarregar sobre el client tots els fets que puguin originar dany o responsabilitat».
PUBLICITAT
«Hi ha un sector del Partit Popular que no té cultura democràtica i cada cop que ha hagut de prendre una decisió per renovar el CGPJ no ho ha fet.»
Aquesta lluita contra els abusos del mercat en aquest tipus de contractes redactats i imposats per la part forta sense negociació ha esdevingut el nucli de la defensa dels consumidors a Europa. La directiva clau és de 1993, que considera nul·les les clàusules abusives. Vostè va ser el primer magistrat que la va invocar en el cas Océano, que va acabar en una sentència històrica del TJUE l’any 2000.
La Directiva sobre clàusules abusives ha estat molt important. La realitat és que les grans companyies no van imaginar mai que una directiva sobre consum arribés a tenir tanta importància. La sentència va establir que el jutge havia d’actuar d’ofici atesa la situació d’inferioritat del consumidor.
La UE amb les seves directives i el TJUE intenten configurar un capitalisme sense abusos. No sembla contradictori? És possible que un sistema basat en l’explotació no impliqui abusos?
El que intenta el Tribunal Europeu és assegurar un sistema en què no es facin trampes. Si es fan trampes es desdibuixa el mercat. En tot això hi ha un gran element cultural i una influència clara d’Alemanya i el pes de la seva cultura protestant. A Alemanya està molt penalitzat fer trampes. El TJUE ha tingut l’habilitat d’aprofitar els buits per millorar la protecció del consumidor. Va veure que amb la tutela del consumidor podia arribar més lluny que amb les normes de contingut econòmic.
La protecció dels consumidors de clàusules abusives ha experimentat un avenç notable en els darrers anys, però no és l’únic.
Sí, ara s’està avançant en el dret de danys i permet que els consumidors puguin reclamar i ser reparats pels perjudicis causats pels preus excessius resultants de la vulneració del dret de la competència. Ho hem vist en les Conclusions del passat 22 de setembre de l’Advocada General del TJUE, Juliane Kokott, sobre l’anomenat «càrtel dels camions». El que es persegueix ara és que les costes judicials excessives no impedeixin reclamar als consumidors. Que una reclamació de 300 euros no te’n pugui costar 200. El canvi es va produir amb la Directiva de 2014/104/UE que regula les reclamacions per danys causats per les infraccions del dret de la competència. Del que es tracta és que les costes judicials no siguin tan elevades que resultin dissuasives per plantejar reclamacions.
El jutge José María Fernández Seijo, el 29 de novembre. Fotografia de Xavier Jubierre.
El problema, de totes maneres, no és només que es reconeguin més drets, sinó com es puguin exercir de manera efectiva i quin en serà el cost.
Sí, s’hauria d’aconseguir que el consumidor pogués acudir als tribunals sense cost o amb un cost no gaire elevat. Cal evitar que l’abús no només estigui als contractes, sinó després, en els procediments que impedeixen als afectats reclamar. Cal evitar que els desequilibris del mercat es traslladin al procediment. La virtut de la sentència del cas Océano és que la persona afectada no se’n va assabentar mai. El sistema hauria de funcionar de manera que no obligués la gent a reclamar.
«Moltes de les notícies relatives a l’ocupació només serveixen perquè els fons d’inversió que van adquirir els immobles puguin renovar-ne el valor.»
Hi ha també la percepció que hi ha un gran embús judicial que retarda molt els judicis. A més, fins i tot les persones que han obtingut una sentència favorable no consideren just el resultat. Recordo la decepció d’un afectat per les participacions preferents de Còrdova: «Al capdavall, després d’anys de pledejar i moltes angoixes, resulta que em tornen allò que és meu. Alguns s’han quedat en el camí. Això no és justícia.»
La veritat és que a les entitats financeres ja els van bé aquests retards. Ara hi ha un fenomen creixent i és el cas de fons que compren crèdits amb rebaixes importants del deute. Moltes de les reclamacions no haurien d’haver arribat als tribunals, les haurien d’haver resolt abans les administracions. Per a una persona normal, aquesta situació és incomprensible. La realitat és que si es miren les estadístiques judicials, es comprova que els jutges dicten cada cop més sentències, però els ciutadans reclamen avui molt més.
En aquest país, lamentablement, ens hem anat assabentant amb molt de retard de les causes de la crisi. De vegades a les Directives europees apareixen indicacions que apunten directament a les males pràctiques bancàries com a responsables del col·lapse financer. La Directiva 2014/17/UE, sobre contractes de crèdit, per exemple, diu que «la crisi financera ha demostrat que el comportament irresponsable dels participants en el mercat pot soscavar els fonaments del sistema financer». És un llenguatge molt curós, però que assenyala clarament les males pràctiques bancàries com a causa principal del desastre financer.
Aquí sabem perfectament que tot té l’origen en els anys més gloriosos d’Aznar. Una gran part dels problemes que tenim corresponen a les escriptures signades en aquella època. Després, molts dels préstecs dels desnonats van ser venuts a fons voltors, impossibles de recuperar pels afectats, encara que els bancs seguien tenint-ne la gestió. Hi va haver casos molt notables de concessió de crèdits sense garanties. Recordo un cas de Bankia que va concedir crèdits a quatre persones que s’avalaven mútuament entre si, i cadascuna demanava un préstec a una oficina diferent. També va ser molt notable el cas de molts equatorians atrapats en hipoteques que no podien pagar i que Bankia va vendre a un fons voltor. El president de l’Equador, Rafael Correa, va haver d’intervenir perquè és un país l’economia del qual depèn molt de les remeses dels emigrants, que constitueixen un element important del seu producte interior brut.
Són molt significatius el compromís i la perseverança de determinats jutges a acudir al Tribunal de Luxemburg per aclarir determinades pràctiques bancàries. Aquesta mateixa setmana hem conegut les observacions de la Comissió Europea en el cas de les hipoteques amb el polèmic índex IRPH, que sempre és més elevat que l’Euríbor. Es tracta de la quarta vegada que l’assumpte va al Tribunal europeu, que ja s’ha pronunciat tres vegades, però que no ha satisfet del tot els demandants d’aquest assumpte, que afecta més d’un milió de famílies.
De tota manera, en els casos d’IRPH, en les demandes que hem hagut d’analitzar nosaltres, els advocats no s’han sabut explicar gaire bé. Segons com semblava tan discutible l’Euríbor com l’IRPH. Sí que és veritat que hi ha un informe nou de la Comissió Europea, caldrà veure com es valora.
Molts jutges i advocats assenyalen que el dret europeu a més a més d’estar més adaptat als problemes reals dels ciutadans és molt més fàcil de comprendre.
El Tribunal de Justícia, format per un jutge de cada país, ha tingut la virtut d’elevar-se i situar-se per sobre d’altres institucions buscant només la justícia. Les sentències són més fàcils d’entendre perquè tots els procediments s’han hagut de traduir a les 24 llengües oficials d’Europa. Això exigeix que els escrits siguin molt clars perquè puguin ser traduïts amb facilitat. Per això els escrits han de ser amb paràgrafs curts i senzills. Tota la metodologia és més clara i senzilla.
Pensa que la mediació pot ser una alternativa per reduir tanta litigiositat judicial?
Mentre no tinguem un sistema de mediació que garanteixi la neutralitat absoluta i no generi més litigiositat, no crec que sigui una solució.
En aquests moments hi ha diversos debats en l’àmbit judicial que estan deteriorant seriosament la imatge de la justícia.
Hi ha un sector del Partit Popular que no té cultura democràtica i cada cop que ha hagut de prendre una decisió per renovar el Consell General del Poder Judicial no ho ha fet. El Partit Popular ha impedit tenir un CGPJ que pugui actuar degudament. Això ha deteriorat la imatge pública de la justícia i ha causat tedi entre els jutges. Aquesta situació ha creat moltes situacions d’interinitat que han impedit adoptar decisions.
Quin tipus de decisions han estat paralitzades?
No s’han adoptat les mesures necessàries per a la formació dels jutges. El director de l’Escola Judicial, per exemple, fa sis anys que és interí, sense que es puguin prendre determinades decisions.
En un dels camps en què les normes de la Unió i les decisions del Tribunal han significat més progressos ha estat en el dret a l’habitatge. Quin ha estat el fonament d’aquest avenç?
En habitatge el que és significatiu és que a la Unió Europea s’ha connectat el dret a l’habitatge amb la dignitat de les persones. I s’ha començat a fer un dret més ampli des de la perspectiva europea.
«Les sentències del TJUE són fàcils d’entendre perquè tots els procediments s’han hagut de traduir a les 24 llengües oficials d’Europa.»
Un dels assumptes en què s’està generant més difusió és l’ocupació d’habitatges. Quina és la realitat d’aquest problema?
A Espanya hi ha problemes més greus que l’ocupació d’habitatges. No hi ha cap problema social d’ocupació. Sorprenentment, de vegades, després d’una notícia d’ocupacions apareixen publicitats d’empreses de seguretat. Jo visc en un barri de cert nivell, Sarrià-Sant Gervasi, i la gent no està preocupada per si quan tornen de cap de setmana es trobaran la casa ocupada. No estan preocupats perquè no passa. La circular de la Fiscalia diu molt clarament que si s’acredita que l’habitatge està habitat, s’autoritza a alliberar-lo en 24 hores. Si hi ha problemes de màfies es controlen d’una altra manera. Moltes de les notícies relatives a l’ocupació només serveixen perquè els fons d’inversió que van adquirir els immobles puguin renovar-ne el valor.
De totes maneres en aquest país encara hi ha desenes de milers de famílies que arrosseguen els problemes des de la crisi financera 2008-2012, que van ser desnonades i malviuen pendents que es vagin prorrogant les moratòries que impedeixen temporalment que siguin expulsats de casa seva. Què es podria fer per donar una resposta útil a aquestes persones?
Sobre aquest assumpte, el primer que cal dir és que si es fan bé els números, es comprova que cap entitat financera no ha perdut diners amb les hipoteques. Es podrien reestructurar els préstecs hipotecaris, abaixant el valor dels immobles que figura en les escriptures, que ja no és real, o permetent als consumidors comprar les hipoteques al preu que van ser venudes als fons d’inversió. Molts d’aquests immobles han perdut molt de valor en relació amb el preu que figura en les hipoteques i que, d’altra banda, van ser venuts a fons d’inversió amb grans descomptes. Es tractaria d’adaptar els preus a la realitat. Cal recordar que en els processos concursals les empreses aconsegueixen descomptes de fins al 40 %. El que és clar és que la dació en pagament no és una solució, perquè després, una vegada han lliurat l’habitatge, cal buscar una solució per a la gent que s’ha quedat al carrer.
Com resol el conflicte entre aplicar la llei i fer justícia?
Jo crec que una interpretació correcta de la llei sempre et condueix a una interpretació justa. Recordo el criteri del meu professor Manuel Díez de Velasco, que deia: «primer arribo a la solució que intuïtivament considero justa i després busco la norma que hem d’aplicar per aconseguir-la. No deixo mai que el dret em porti a la solució».
Un altre dels problemes candents en l’àmbit de la justícia és la reforma del delicte de sedició.
No soc especialista en dret penal, però sobre aquest assumpte em sembla lògic que si hi ha una posició a la Unió Europea diferent de la nostra i hi ha divisió al Tribunal Constitucional amb dos magistrats que es van manifestar en contra de la pena actual, per desproporcionada, Juan Antonio Xiol i María Luisa Balaguer, cal adaptar-se a la legislació europea.
