En el pròleg que va escriure el professor Josep Lluís Sureda per a la traducció castellana d’Economie financière, de H. Brochier i P. Tabatoni, advertia sobre les conseqüències del trencament produït —a partir del darrer terç del segle XIX— en el que havia estat la tradició de l’Economia Política clàssica, des d’Adam Smith fins a Karl Marx passant per David Ricardo i Thomas Malthus. Habituats com estaven a pensar en termes del moviment històric i del desenvolupament, aquests economistes varen prioritzar l’estudi del creixement econòmic o de la distribució de la renda.

Des de llur perspectiva, la competència o el laissez faire no es definia formalment pel nombre d’unitats que concorrien al mercat o negativament per limitar la intervenció pública, sinó que es concebia com un marc que alliberava el desplegament de les forces productives de l’obstacle de les relacions polítiques, socials i econòmiques llavors vigents. Observava Sureda que per als clàssics, la competència esdevenia un concepte dinàmic que definia una força susceptible d’activar una economia, no «un principi medul·lar d’una Economia Política apologètica que situa l’estació terminal de la història en l’ordre competitiu que contempla».

L’anàlisi d’aquesta estació terminal de la història havia pretès bastir una ciència pura i neutral on el creixement, el nivell d’ocupació i la distribució de la renda serien tractats com a casos particulars d’un ordre general de funcionament d’un mercat analitzable en termes de l’equilibri, que a través dels preus proporcionava uns indicadors perfectes de l’assignació dels recursos i de les quantitats d’intercanvi d’equilibri.

El mateix Sureda destacava que l’anàlisi keynesiana comportaria una crítica de l’esquema teòric neoclàssic pel fet que «va posar en evidència la il·legitimitat dels supòsits que permetien donar per fet que la configuració microscòpica i la configuració macroscòpica dels fenòmens econòmics es determinarien simultàniament» i obria el camí perquè «els seus seguidors expliquessin la limitació de les oportunitats d’inversió i la tendència a l’estancament i a la inestabilitat, no en el terreny de les condicions internes de la maquinària econòmica, sinó en factors situats més enllà de les fronteres de l’economia convencional».

Caldria recordar que aquest pròleg es va escriure el 1960, tot coincidint en el temps amb l’aparició de Production of Commodities by Means of Commodities de Piero Sraffa.

 

Els inicis com a catedràtic

El 1953, complerts els trenta anys, Josep Lluís Sureda havia estat nomenat catedràtic d’Economia Política i Hisenda Pública de la Facultat de Dret de la Universitat de Barcelona. Aquesta càtedra era l’única que a la Universitat de Barcelona impartia ensenyaments d’Economia des de després de la Guerra Civil, encara que s’havien ja establert estudis d’Economia durant el període de l’autonomia de què gaudia aquesta Universitat durant la República.

La convocatòria de l’oposició fixava la provisió de les càtedres d’aquesta especialitat a les universitats de Barcelona i de Múrcia. S’hi presentaren Joan Sardà, Lluc Bertran i Josep Lluís Sureda. La càtedra es va atribuir a Josep Lluís Sureda. Recordo que en un sopar a l’Hotel Suecia de Madrid —on solia allotjar-se quan era a Madrid per la seva tasca al Banc d’Espanya— Sardà ens va convidar a Sureda i a mi per un assumpte que m’afectava. Durant el sopar ells dos varen recordar els incidents i problemes d’aquella circumstància amb l’humor i amb la cordialitat que havien mantingut.

El 1951 Joaquín Ruiz Giménez va ser nomenat ministre d’Educació i això va donar un cert corrent d’aire fresc en l’ambient enrarit de les universitats durant la dictadura. Va plegar l’hivern de 1956 a conseqüència d’incidents polítics que varen encomanar-se a la vida universitària i això, naturalment, havia d’afectar el desenvolupament de la Facultat. Un dels fruits del seu pas pel Ministeri va ser l’establiment a la Universitat de Barcelona d’una Facultat de Ciències Polítiques i Econòmiques, secció d’Econòmiques i Comercials.

PUBLICITAT
CaixaForum + La plataforma gratuita de cultura y ciencia. Búscate una excusa.

Sureda es va implicar molt activament i amb entusiasme en l’organització i estructura de la nova Facultat, que començaria les seves activitats durant el curs 1954-1955. En els seus primers dos anys, la Facultat no tenia degà formal i, segons les normes en ús, les funcions de degà les va exercir el Dr. Sureda com a secretari d’una comissió organitzadora de la nova Facultat integrada pels degans de les altres facultats presidits pel rector Buscarons. L’empremta de Ruiz Giménez també es notava en les persones que —segons estava establert— havia designat degans com era el cas dels professors Santiago Alcobé de Ciències, Lluis Pericot de Lletres, Agustí Pedro Pons de Medicina, Josep Maria Pi Sunyer de Dret i Joan Marino Garcia Marquina de Farmàcia.

Dintre del conjunt de matèries connexes que corresponien al primer curs que llavors començava, destacava la de Teoria Econòmica que ens va permetre conèixer el que seria l’eix de tota la carrera. Sureda en va impartir el primer curs i va recomanar un text de Ferdinando Di Fenizio —que acabava de traduir Estapé— i un text introductori de John Hicks. Ens donava les classes a darrera hora de la tarda en una aula del pati conegut com a pati de Lletres, que durant el matí era destinat a les Facultats de Lletres i de Dret. Un petit nombre d’estudiants que havíem iniciat Dret el curs anterior —entre els quals Joaquim Muns i Artur Saurí— ens matricularem també a la nova Facultat.

Per iniciativa seva s’hi van incorporar Jaume Vicens Vives, Joan Sardà, Fabià Estapé i Enrique Linés. Aquest últim —que solia convertir en obres d’art els desenvolupaments matemàtics que anotava a la pissarra— va exercir una funció que suposo que no havia estat programada: llicenciats en altres carreres i sobretot en Dret se sentiren atrets per uns estudis que imaginaven que completaria satisfactòriament llur formació professional. Molts s’apuntaren als nous estudis; recordo persones que tenien o tindrien una certa notorietat local. Llurs desigs aviat van topar amb les Matemàtiques: van caure com mosques! El consegüent filtratge va amagrir el contingent d’estudiants que prosseguírem la carrera.

 

Gaudir del seu mestratge

A començament del curs 1959, Joaquim Muns em va presentar el Dr. Sureda per incorporar-me a la seva càtedra com a ajudant de classes pràctiques. Entre els ajudants, en aquell moment, hi havia Pedro Martínez Méndez i Jacint Ros. En aquest Departament —llavors càtedra— hi hauria de romandre (amb les incidències que practicava la dictadura o altres interrupcions administratives o d’abast polític) fins al dia de la meva jubilació. Aquesta ocasió —per a mi decisiva— em permeté iniciar el contacte amb el Dr. Sureda i, per tant, conèixer-lo, valorar-lo i gaudir del seu mestratge.

En primer lloc, ens ensenyava a ordenar el nostre pensament no únicament pel que feia al procés de raonament, sinó també en la manera de saber expressar-lo de forma clara i correcta. Penso que el que he volgut aprendre’n —no sé pas si ho he aconseguit— és la necessitat de reducció dels problemes, de les anàlisis o dels resultats d’una investigació al que és el moll de l’os, sense perdre’ns en detalls.

Ens ensenyava a ordenar el nostre pensament no únicament pel que feia al procés de raonament, sinó també en la manera de saber expressar-lo de forma clara i correcta.

Recordo que una vegada a casa seva, al Puig a Mallorca, tot comentant el debat que s’havia desenvolupat a les Corts —no recordo si arran de la nacionalització de Rumasa o de la intervenció de Banesto— un diputat ben conegut de l’oposició va anunciar amenaçadorament que aportaria vuit raons en contra de la decisió que havia pres el govern. El Dr. Sureda va sentenciar que li’n sobraven set i si no era capaç de determinar una raó —la decisiva— per explicar què havia passat, és que no havia entès res. Aquesta seva capacitat de plantejar el que és essencial dels problemes, amb una barreja d’intuïció i de racionalitat, és un privilegi no gaire freqüent.

Crec que el nombre de persones intel·ligents és descriptible, dissortadament. Però en el cas del Dr. Sureda, la seva intel·ligència no es perdia en foteses i temptadores inutilitats. Això el feu molt valuós en l’aconsellament, per encarrilar la presa de decisions en la direcció correcta per tal d’obtenir-ne els millors resultats amb el mínim de mitjans disponibles. Fa ja uns anys un molt bon amic em va fer notar que si bé és difícil trobar persones intel·ligents, trobar-ne que siguin capaces de revestir de sentit pràctic la seva intel·ligència és gairebé inassolible. Sureda és una de les poques persones que vaig conèixer que estava dotada —i n’excel·lia— d’intel·ligència pràctica.

Això el feu valuós tant en l’exercici professional com en els compromisos contrets amb l’activitat pública. Com a advocat, en l’afer de la Barcelona Traction fins a aconseguir la sentència favorable de la Cort Internacional de Justícia. En l’activitat pública, durant la participació activa en el consell del Banc d’Espanya entre 1985 i 1994, període en el qual van encarar-se qüestions delicades.

Va ser vicerector de la Universitat de Barcelona quan el Dr. Antoni Maria Badia, va ser-ne rector, durant una transició tensa, condicionada per l’adaptació en diferents intents de regulació fins a arribar a la Llei de Reforma Universitària. Per això, després s’integrà en el Consell d’Universitats.

PUBLICITAT
Neix DFactory Barcelona, la fàbrica del futur. Barcelona Zona Franca

 

Intèrpret del president Tarradellas

Cal recordar especialment la rellevància que va tenir en el procés de restabliment de la Generalitat de Catalunya i en la redacció del corresponent decret llei que la restaurava, tot assessorant el president Tarradellas.

El juliol de 1976 un conjunt d’amics vàrem viatjar a Saint Martin-le-Beau per saludar el president Tarradellas. Sureda i la seva muller en formaven part. Encara que ja l’havia conegut en ocasió de la lectura de la famosa tesi de Pierre Vilar sobre La Catalogne dans l’Espagne moderne, aquesta nova ocasió va permetre al president captar la vàlua de Sureda. Es va iniciar llavors una relació que explica que el president el cridés a Madrid en el seu primer viatge per parlar amb Adolfo Suárez. Així naixia la col·laboració de Sureda en la norma que va permetre el retorn a Catalunya de les institucions de la Generalitat. Ja restablerta, va ser designat vicepresident (que ostentava la representació de la Generalitat) en la Comissió de Transferències entre l’Estat i la Generalitat.

He après de Sureda que el secret de la vida consisteix a no sobrepassar les limitacions quan se’ns fan presents.

Fidel intèrpret del punt de vista de Tarradellas, Sureda maldà perquè el decret llei de restabliment reconegués  l’especificitat de la Generalitat de Catalunya en el conjunt del territori espanyol, configurant una relació bilateral que l’Estatut consegüent no va saber apreciar. Aquest punt de vista es perllongaria en la Comissió de Transferències.

Desplegava un tracte sempre elegant, respectuós i educat; va practicar un capteniment honest i també previsible, atent, i prudent.

Aquesta valuosa institució permetia que els traspassos es basessin en consideracions legals i tècniques, mantenint-se al marge de les inevitables disputes polítiques. Aquí es reblava el tractament específic de Catalunya, pel fet que aquesta comissió s’adscrivia per part de l’Estat a la Presidència del Govern, mentre el tractament dels altres assumptes territorials s’adscrivien a un nou ministeri de regions.

He après de Sureda que el secret de la vida consisteix a no sobrepassar les limitacions quan se’ns fan presents. I si ens proposem de saltar la barrera, hem de demanar-nos si tenim prou instruments per reeixir.

Sureda desplegava un tracte sempre elegant, sempre respectuós i educat. Va practicar un capteniment honest i també previsible, atent, i prudent. Quan el setembre de 1966 un ministre d’Educació va expedientar un grup important dels seus ajudants, va preveure el que a la llarga acabaria succeint i amb la seva correcció habitual va evitar els problemes com els que es van produir en altres llocs de la Universitat quan es reintegraren els professors expedientats.