El passat 12 de novembre, Josep Lluís Trapero era restituït en el càrrec de major dels Mossos d’Esquadra, tres setmanes després de ser absolt per l’Audiència Nacional dels delictes de sedició i desobediència durant el procés sobiranista. Tornava així a un càrrec que havia ocupat des del 2013 al 2017, primer com a comissari en cap i més tard (de l’abril a l’octubre d’aquest últim any) com a major, una denominació que feia una dècada que estava en desús. Trapero va ser l’únic policia destituït per l’aplicació de l’article 155 de la Constitució.

El dia que va ser restituït va fer autocrítica sobre els fets de la tardor del 2017: «Tots ho podíem haver fet millor, jo el primer». Va admetre que havia d’haver cuidat millor les relacions personals i institucionals amb la fiscalia, la Guàrdia Civil i la Policia Nacional, i va anar més enllà: «Els Mossos vam donar una imatge d’alguna cosa que el cos no estava fent. Potser no vam ser suficientment clars. Esperem que això no es torni a repetir. Les nostres actituds no han de donar peu a males interpretacions».

Nascut a Badalona fa 55 anys, però criat al barri de Singuerlín de Santa Coloma de Gramenet, Trapero és fill d’un taxista originari de Valladolid. De jove no volia ser policia. Va començar la carrera de Biologia perquè li agradaven molt els animals, però el 1989 va ingressar a l’Escola de Policia de Catalunya. Agent des de l’any següent, va estar destinat a Girona, a Vielha, a la presó de Quatre Camins com a caporal, a Blanes i a Figueres.

Al conseller Ramon Espadaler se li atribueix la frase: «Et nomeno a tu perquè sé que si m’has de detenir, ho faràs».

Llicenciat en Dret per la UOC el 2006, va fer un curs el 2012 a l’acadèmia de l’FBI. Especialitzat en investigació –criminalitat informàtica, blanqueig de capitals i terrorisme–, el 2012 va arribar a cap de la Comissaria General d’Investigació Criminal. Només un any més tard, va ser nomenat cap dels Mossos pel conseller Ramon Espadaler, a qui se li atribueix la frase: «Et nomeno a tu perquè sé que si m’has de detenir, ho faràs» (Nació Digital, 20-10-2020).

 

El paper de la policia

En una de les poques entrevistes que ha donat, explicava la seva concepció del que ha de ser la policia catalana. «Avui ningú no discuteix als Mossos el caràcter central en la protecció de la ciutadania contra el terrorisme. I per als responsables policials això té un gran valor perquè no som la policia d’un Estat i no tenim totes les eines, però això no minva, a efectes pràctics, la capacitat de fer les coses ben fetes», va dir a l’Ara (30-4-2017). I va afegir: «Abans, la policia es dedicava a detenir gent. Ara, tenim un paper molt més actiu en àmbits abans considerats de benestar social: a les escoles o amb la gent gran».

PUBLICITAT
CaixaForum + La plataforma gratuita de cultura y ciencia. Búscate una excusa.

Després del polèmic i violent desallotjament de la plaça de Catalunya, el 2011, en el marc del 15-M, va dir que la societat ja no tolerava la imatge d’un policia atonyinant un manifestant. Una frase molt seva és: «Nosaltres no dissolem manifestacions, dissolem conductes». En la mateixa entrevista, rebutja de ple la «policia patriòtica». «Una policia patriòtica és una vergonya. Una vergonya. Per tant, no s’ha de donar en aquest cos ni en cap altre, perquè desprestigia totalment la policia i crea una gran inseguretat a la ciutadania. Més aviat al contrari: la societat emergent demana una policia que s’aparti del tot d’aquestes actituds, una policia formada, exquisida en els valors democràtics». A la seva presa de possessió com a major va subratllar que ser policia és «més que una professió». «Som mossos i fem de mossos. No treballem de mossos», va dir.

Desconfiat, previsor, intel·ligent, ambiciós, íntegre, superb, cabut, dur, poc obert a la crítica, carismàtic, treballador, bon comunicador, segur de si mateix. Totes aquestes característiques li han adjudicat persones que el coneixen. Són també conegudes les seves reticències contra els sindicats del cos i contra els mitjans de comunicació. Als primers els demana «que es dediquin a vetllar per les condicions laborals dels mossos, convertir-se en un altre actor polític no és la seva feina ni la meva» (Ara, 30-4-2017). Als mitjans de comunicació, el maig del 2007, quan era només un inspector, ja els va criticar dient a TV3 que la majoria estava més interessada a destruir la policia que a construir. Després dels atemptats de l’agost del 2017 a Barcelona i Cambrils, va declarar a Catalunya Ràdio (28-8-2017): «Tres o quatre diaris van inoculant la idea que això s’hauria pogut evitar. Hi ha qui posa flors [en referència a la gent que florejava els Mossos] i hi ha qui posa merda».

L’actuació dels Mossos en resposta als atemptats va proporcionar a Trapero una gran popularitat i, al cos, l’estima de la població. El major va enviar una carta a tots els agents en què els deia que aquesta «admiració i afecte es demostra sense embuts i sense pal·liatius, com a policia integral, professional i, sobretot, propera». «A partir d’una desgràcia, hem aconseguit la legitimitat de l’uniforme, que ha vingut per quedar-se», va dir a l’entrevista a Catalunya Ràdio. Tanmateix, es va queixar que els Mossos patien una manca d’informació antiterrorista. «La informació internacional arriba a una finestreta de la policia espanyola i el cos surt mal parat del repartiment d’aquesta informació, perquè la informació no flueix». Va precisar, però, que «seria injust dir que si haguéssim tingut la informació, hauríem evitat l’atemptat».

En una roda de premsa, el 21 d’agost del 2017, quan un periodista neerlandès li va recriminar que contestés en català, Trapero va respondre: «Si em fan la pregunta en català, responc en català, i si me la fan en castellà, responc en castellà». Alguns periodistes van marxar i Trapero va pronunciar llavors la famosa frase «Bueno, pues molt bé, pues adiós», que es va viralitzar a les xarxes socials i es va imprimir en samarretes, gorres, tasses, xocolatines, cerveses i tota mena d’objectes.

Al conseller Ramon Espadaler se li atribueix la frase: «Et nomeno a tu perquè sé que si m’has de detenir, ho faràs».

Un altre moment mediàtic s’havia produït el 9 d’agost del 2016, quan es van fer públiques unes imatges en què Trapero, a la guitarra, vestit amb camisa hawaiana i amb barret de palla, cantava Paraules d’amor, de Joan Manuel Serrat, de qui és fan, en una reunió a casa de Pilar Rahola, a Cadaqués, amb assistència de personalitats, entre les quals el president Carles Puigdemont. Rahola va difondre les imatges, fet que Trapero va lamentar «perquè la meva vida privada és meva […] i cap de nosaltres no tenia necessitat que això fos sotmès a judici públic» (Ara, 30-4-2017).

 

Tres anys de silenci

Pels fets de setembre i octubre del 2017 (concentració davant de la Conselleria d’Economia i referèndum de l’1-O), Trapero va ser imputat per sedició per la jutge Carmen Lamela de l’Audiència Nacional. «Sempre hem treballat amb lleialtat al Govern i a l’autoritat judicial», va dir el 6 d’octubre del 2017, dia en què va declarar per primera vegada com a imputat. A partir de llavors, tres anys de silenci. Es va negar a entrar en política quan Puigdemont li volia demanar anar de número 3 a la llista de les eleccions del 21 de desembre del 2017. «No cal ni que em truquin», li va dir a l’emissari de Junts per Catalunya. També va rebutjar tornar a manar els Mossos, com li va oferir el president Quim Torra el 8 de juny del 2018, una vegada aixecat el 155. No va concedir cap entrevista dels centenars que l’hi van demanar de tot el món i només va parlar en els escrits de defensa i en les seves declaracions judicials.

La primera vegada, per oposar-se al processament, en un escrit en què li deia a la jutge Lamela que va informar Puigdemont que els Mossos no compartien el «projecte independentista» i que la cúpula tenia la intenció de «respectar la legalitat vigent i complir els mandats judicials». La declaració amb més impacte la va fer com a testimoni en el judici sobre el procés al Tribunal Suprem. Va dir que havia advertit Puigdemont del risc d’incidents i li va demanar que aturés la consulta, i va revelar que els Mossos havien preparat un dispositiu per detenir el president i els consellers el 27 d’octubre del 2017, immediatament després de la declaració unilateral d’independència (DUI). Trapero va explicar que va trucar al president del Tribunal Superior de Justícia i al fiscal superior. «Els vaig dir que els Mossos estaven a la seva disposició per a les actuacions que consideressin», inclosa la detenció del president i dels consellers.

PUBLICITAT
Neix DFactory Barcelona, la fàbrica del futur. Barcelona Zona Franca

No va concedir cap entrevista dels centenars que l’hi van demanar i només va parlar en els escrits de defensa i declaracions judicials.

El judici contra Trapero, la intendent Teresa Laplana i la cúpula política dels Mossos va començar a l’Audiència Nacional el 20 de gener del 2020. El cap policial va ser processat per dos delictes de sedició i un d’organització criminal, després es va elevar la petició a rebel·lió i finalment la fiscalia va rebaixar-la a sedició i desobediència.

 

Minimitzar els danys

En una declaració que va durar 10 hores, Trapero es va manifestar «incòmode» amb algunes decisions del Govern a la tardor del 2017; va qualificar de «barbaritat» resolucions del Parlament, com la que defensava la via unilateral; va negar que els Mossos actuessin amb passivitat –«no ho puc assumir», va dir–; va assegurar que va comunicar als seus superiors que «els Mossos faran sempre el que els diguin els jutges»; va justificar que van ser «especialment curosos» perquè «un misto podia encendre una foguera important a Catalunya aquells dies»; va explicar que es va negar a donar al Govern dades d’informacions judicials sobre fiscalitat, fraus i blanqueig de capitals, i va aclarir que ell mateix es va oferir per detenir Puigdemont si un jutge ho sol·licitava.

L’Audiència, per dos vots contra un, va absoldre Trapero i els altres tres jutjats perquè «la prudència davant d’una situació tan extraordinària, encara que possibilités la celebració del referèndum il·legal i afavorís l’estratègia independentista, no pot ser considerada com una cooperació a la sedició o com una desobediència als mandats judicials». No hi va haver, segons els magistrats, «passivitat», sinó «proporcionalitat». «L’ús de la força contra ciutadans indefensos, contra gent gran, contra famílies senceres, no podia ser, en aquesta situació, la solució per imposar l’acatament a l’ordenament jurídic, encara que fos legítim». Per als jutges, Trapero va tractar, al cap i a la fi, de «minimitzar els danys».