El meu pare, Josep Maria Benet i Jornet, el Papitu, va morir el dia cinc d’abril d’aquest 2020 per la covid-19, tot i que feia temps que desapareixia a poc a poc degut a la malaltia de l’Alzheimer. La mort, així, potser no va ser el pitjor que li podia haver passat perquè el va alliberar d’un cos i una ment que ja no el deixaven ser com era.

Tot i així se’m fa difícil imaginar-lo condemnat a la foscor i el silenci dels segles perquè era un home vital que no volia desaparèixer i pensava que la vida és l’únic que tenim. Per aquest motiu, com que no creia en Déu i jo tampoc, he decidit construir-li un cel fet a mida.

Es tracta d’una casa antiga i preciosa, amb jardí, amb racons i raconets i, sobretot, amb les parets folrades de llibres on hi ha tots els clàssics de la literatura mundial i on periòdicament hi apareix la millor selecció de les novetats actuals. S’hi passa el matí llegint i escrivint però a la tarda, com que és home de tertúlia, espera amb gelats i coca-cola (el que més li agrada) els amics que ja fa temps que van arribar als seus paradisos particulars.

El van a visitar el Jordi Castellanos, la Montserrat Roig, el Pep Muntanyès, el Fabià Puigcerver… I, per descomptat, cada vespre hi apareix el Terenci —Moix—, fumant i amb un Dry Martini a la mà, per veure pel·lícules de cinema clàssic de Hollywood que el van fascinar durant la seva infància de postguerra i imitar les senyores del seu barri lligant-se els tovallons del sopar al cap.

Però no seria el cel del Papitu si aquesta casa no tingués una porteta que s’obre a un teatre. Un teatre a la italiana preciós, tot d’or i vellut vermell, on una vegada a la setmana s’hi fa la producció d’una obra seva i els altres dies s’hi representen els muntatges actuals que no vull que es perdi.

I qui diu que no hi és de debò en un lloc així? Al Papitu li encantava la ciència-ficció i té una obra, L’habitació del nen, on sembla que es produeix un desdoblament de la realitat i un dels personatges s’endinsa amb el seu fill, que en principi és mort, en una altra dimensió, la de les tretze de la nit, l’hora màgica que no surt als rellotges, la que està entre les dotze i la una. Potser és allà on ha anat a parar.

Però sobretot, perquè no mori cal recordar la seva vida.

Va néixer el 1940 en el si d’una família humil i la seva infantesa va estar molt marcada per la postguerra. De gran sempre tenia present la pobresa, la repressió i la grisor d’aquells anys alleujada només pel cinema, els còmics i, quan n’hi queia un a les mans, per un preciós llibre.

Les tretze de la nit, l’hora màgica que no surt als rellotges, la que està entre les dotze i la una. Potser és allà on ha anat a parar.

Però és que a més de pobre, segons explicava ell, la llar dels Benet era força infeliç, una mica com el clima de l’obra Berenàveu a les fosques o d’Una vella coneguda olor. La seva mare, Concepció Jornet, venia d’una família acomodada de l’Hospitalet, i no va pair mai el fet d’«anar a menys» i no sabia cuinar ni fer arribar els diners a final de mes. I el seu pare, Pere Benet, per bé que no li faltava afecte pels fills, escatimava els diners a la seva dona per perseguir minyones i comprar-se una moto.

Aquesta tristesa dels seus orígens no la va oblidar mai i cada cosa bonica que li va passar d’adult va voler mirar-se-la amb els ulls d’aquell nen infeliç desitjant poder-li dir a l’orella «tu aguanta perquè mira quines coses boniques et passaran quan siguis gran».

 

Les classes de Joaquim Molas

Les seves circumstàncies van canviar radicalment quan, després de moltes dificultats —el seu pare volia que fos pèrit industrial— va aconseguir entrar a la universitat per estudiar Romàniques. Fou llavors que finalment va trobar-se en un lloc que li oferia un camí, i quan el primer dia de curs va escoltar els alumnes entonant el Gaudeamus Igitur es va emocionar tant que se li van escapar les llàgrimes.

A la universitat hi va fer molts amics, entre ells els seus estimadíssims Joan-Lluís Marfany i Jaume Torras que li van servir de referent intel·lectual tota la vida. També va ser l’època en què va assistir a les classes de Joaquim Molas, decisives per a tota una generació d’intel·lectuals, que va obrir les portes a estudiar la literatura catalana i a debatre-la seguint un mètode crític. I fins i tot va participar en la lluita antifranquista, tot i que el seu temperament d’extrems i poc de compromisos no el feia gaire apte per a la política.

PUBLICITAT
Fabriquem oportunitats per al teu futur. Zona Franca de Barcelona.

El que de debò va canviar la seva vida va ser, als 23 anys, guanyar el premi Josep Maria de Sagarra amb ‘Una vella coneguda olor’.

Però el que de debò va canviar la seva vida va ser, als vint-i-tres anys, guanyar el premi Josep Maria de Sagarra amb la seva primera obra, Una vella coneguda olor. Feia temps que provava d’escriure. Primer dibuixava còmics, però es va adonar que s’entretenia més amb les bafarades que amb el dibuix i ho va deixar; després va intentar confegir novel·les però el gènere, per naturalesa extens, l’avorria; un dia, però, va llegir Buero Vallejo i va entendre que el teatre era el que buscava, però en castellà tampoc no se’n sortia. Va ser veient la pel·lícula West Side Story —sobre baralles de joves humils de barriada— que va adonar-se que podia parlar del món que coneixia, que ho havia de fer en català perquè si no no sonaria veritat i així va començar a trobar la seva veu.

Després d’aquest primer triomf però, van venir anys difícils, els 70. En parla a les seves memòries, Material d’enderroc, i els anomena la travessa del desert perquè en els àmbits teatrals no s’apostava pel teatre de text. Però el 1981 el director Josep Muntanyès va decidir estrenar-li una peça que feia cinc anys que tenia al calaix, Revolta de bruixes, que va representar l’inici d’una nova etapa en la qual els textos que escrivia es van començar a representar.

El vertader reconeixement com a autor li va arribar el 1989 amb l’estrena de Desig, dirigida per un joveníssim Sergi Belbel. Havia trobat un nou estil que es desmarcava del dels seus primers anys propers al realisme social i es tornava més intimista, emparentat amb Pinter i el primer Mamet, de pocs personatges, poques situacions i on amb poques paraules calia intuir molt.

 

Èxit de ‘Poble Nou’

I així, les dècades del 90 i del 2000 van esdevenir la seva consolidació, se li van fer muntatges excel·lents —Fugaç, ER, Testament, L’habitació del nen, Salamandra— i va obtenir honors que mai s’hauria imaginat. Les últimes peces que va escriure van ser la trilogia Soterrani, Dues dones que ballen i Com dir-ho, que se sustenten en la força d’uns diàlegs punyents, situacions molt dures i que revelen un bon domini dels recursos teatrals.

El vertader reconeixement com a autor li va arribar el 1989 amb l’estrena de ‘Desig’, dirigida per un joveníssim Sergi Belbel.

No s’ha d’oblidar, però, que mentrestant va tenir una prolífica carrera paral·lela com a guionista de televisió, que és el que li va donar per a viure. Una aventura que, tot i que havia començat abans, va emprendre el vol quan el 1993 Joan Bas, llavors cap de programes de TV3 li va proposar fer una sèrie dramàtica diària. Es va titular Poble Nou i va acabar sent un èxit d’audiència, de moltes temporades, que va consolidar la franja horària de després de dinar per als dramàtics de producció catalana. I la seva trajectòria va continuar amb Nissaga de poder, Laberint d’ombres, La Rosa i Ventdelplà, entre d’altres.

La televisió el va connectar amb l’època en què escoltava la ràdio amb la seva mare i les veïnes i veia com aquelles històries les feien oblidar-se de la seva misèria. Li agradava la idea d’arribar a un públic ampli i tenir una incidència social més profunda que la que li permetia el teatre. Però no només per donar a la gent una via d’evasió, sinó per tractar temes que