Amb motiu del traspàs del papa emèrit Benet XVI (31-12-2022), podem fer un breu apunt de les tres dimensions de la seva vida. Primer, la de teòleg, exercint com a professor en quatre Universitats (1952-1977), la de prefecte de la Congregació de la fe (1981-2005) i la de bisbe de Roma (2005-2013). Sens dubte que el fet de ser teòleg omple una llarga etapa acadèmica (25 cursos, fins als seus 50 anys) i marca tota la seva vida. Com passa amb el seu darrer llibre, Jesús de Natzaret, del 2007, on tot i ser Papa, observa que «aquest llibre no vol ser de cap manera un acte de magisteri de l’Església. Tothom és lliure de contradir-me».

Ratzinger teòleg

La visió teològica de Ratzinger s’expressa molt bé en les seves dues tesis doctorals. La primera, sobre sant Agustí (1954) i la segona, la d’habilitació per a ser catedràtic, sobre sant Bonaventura (1959). En totes dues ja s’hi mostra la importantíssima influència que té Ratzinger de sant Agustí i del franciscanisme de Bonaventura. D’aquí en surt la seva herència platònica que dona preferència a la idea per sobre del concret i empíric. Alhora, està influït per un cert pessimisme sobre la persona humana de sant Agustí, i per una visió franciscana de la història que no troba la seva plenitud si no en el més enllà de si mateixa. D’aquí que Ratzinger es distanciï de la renovació dels estudis de sant Tomàs d’Aquino, a França amb M.D. Chenu i Y.M. Congar…, i a Alemanya, amb K. Rahner, J.B. Metz, W. Kasper…, tomisme que, en canvi, comportava una visió més realista i encarnada en el món de la fe i de l’Església.

De fet, Ratzinger es va alinear amb el corrent renovador conciliar, sobretot d’H. de Lubac i J. Daniélou, que defensaven un «retorn a les fonts de la fe» (ressourcement), molt arrelat en la Sagrada Escriptura, i en la litúrgia i Pares de l’Església. I, en canvi, mostrava poc interès pel corrent que intentava un compromís positiu amb els moviments intel·lectuals i culturals moderns, que posen l’accent en «la posada al dia» (aggiornamento), en clau de renovació de les estructures i vida de l’Església (M.D. Chenu, K. Rahner, E. Schillebeeckx…).

Ratzinger fou nomenat expert del Concili Vaticà II, on tingué un paper rellevant, sobretot en la redacció dels Documents sobre la Revelació (DV), subratllant l’Escriptura com a paraula de Déu, manifesta en la seva Verbum Domini (2010), i sobre l’Església (LG), amb la seva eclesiologia eucarística, explicitada a la Sacramentum caritatis (2007). Per això els seus comentaris als dos documents conciliars (publicats a Obras Completas de la BAC) són de consulta obligada.

PUBLICITAT

A més, entre les seves obres més llegibles hi ha el best-seller, Introducción al cristianismo. Lecciones sobre el credo apostólico (1968), escrit quan ensenyava a la Universitat de Tübingen, el principal centre teològic d’Alemanya, on es va veure implicat en el maig estudiantil del 1968 i que va fer desplaçar el seu pensament en una direcció més moderada. Per això, preferí traslladar-se a la nova i pacífica Universitat de Ratisbona, on el seu germà dirigia el cor de la Catedral.

Ja allí, serà nomenat membre de la Comissió Teològica Internacional (1969), compartint-ho amb rellevants teòlegs com H.U. von Balthasar, H. de Lubac, Y.M. Congar, L. Bouyer, B. Lonergan, K. Rahner… Noteu, a més, la importància que va tenir el fet de ser teòleg que, fins i tot en el seu breu Testament final, recorda que «fa seixanta anys que acompanya el camí de la teologia» i es refereix a qüestions biblicoteològiques, amb referència nominal a autors crítics amb la fe catòlica (Harnack, Jülicher, Bultmann i la generació marxista…), que recorden les seves tensions a Tübingen, on ensenyava el reconegut filòsof marxista Ernst Bloch, tot concloent així el seu Testament: «he vist com la raonabiliat de la fe ha emergit i emergeix novament enmig de múltiples hipòtesis. Jesucrist, però, és veritablement el camí, la veritat i la vida, i l’Església, amb totes les seves insuficiències, és veritablement el seu cos».

Prefecte de la Congregació de la Fe

És l’etapa més difícil i delicada, ja que és cridat a aquesta missió per Joan Pau II, el papa polonès que tenia una visió molt crítica de la situació de l’Església, tant a Europa per la secularització, com a Llatinoamèrica per la teologia de l’alliberament. Ratzinger, com a bon alemany, va complir al peu de la lletra el que Joan Pau II li deia. I és en aquesta etapa on hi ha dues amonestacions a la teologia de l’alliberament (1984 i 1986), de les quals la segona més positiva. En aquest sentit, cal tenir presents les tres tendències de la teologia de l’alliberament: una, amb un cert ús d’expressions marxistes, i, en canvi, les altres dues, més moderades: una, amb una notable anàlisi social ampla, i l’altra, més popular i d’arrel argentina. Potser si s’haguessin recordat aquestes notables diferències –que el segon document sembla insinuar–, la crisi no hauria estat tan difícil.

Posteriorment, la declaració més polèmica fou la Dominus Iesus (2000), sobre Jesús «únic i universal». De fet, va tenir, en general, un impacte negatiu per a les relacions interreligioses, per això el mateix Ratzinger va matisar que «aquesta declaració no era una crítica de les altres religions, sinó una invitació als cristians a fortificar la seva pròpia fe». En realitat, Ratzinger volia que s’entengués bé l’afirmació de Joan-Pau II a la Redemptoris missio (1990), on reconeixia certa presència de l’Esperit en les altres religions com a possibles «mediacions parcials» de l’«única mediació de Crist».

«Jesucrist és veritablement el camí, la veritat i la vida, i l’Església, amb totes les seves insuficiències, és veritablement el seu cos.»

Al costat de tot això, l’obra que va dirigir com a Prefecte de la Congregació –com a «director d’orquestra», deia ell mateix– i que ha tingut un major impacte va ser el Catecisme de l’Església Catòlica (1997), molt en la línia de la teologia de Ratzinger que més que aportar novetats teològiques, les recorda, però això sí, amb la seva millor riquesa extreta de l’Escriptura, dels Pares de l’Església i de la litúrgia.

Bisbe de Roma

Els vuit anys com a Bisbe de Roma han posat en relleu un canvi de la imatge sovint més polèmica de la seva etapa com a prefecte de la Fe. En efecte, s’ha posat més en relleu la seva personalitat plàcida en la seva faceta pública, els seus notables dots intel·lectuals, la seva patent espiritualitat i la seva amabilitat personal.

PUBLICITAT

L’estil pontifici de Benet XVI es manifesta clarament en les seves dues/tres encícliques: Deus caritas est (2005), sobre l’amor de Déu; Spe salvi (2007), sobre l’esperança, i la tercera, Lumen fidei (2013), sobre la fe, publicada ja pel papa Francesc. Són clars exemples del que es pot descriure com a «ortodòxia propositiva» de Benet XVI per referir-se a la tenaç defensa dels elements substancials de la doctrina catòlica, presentada en clau impecablement positiva, ja que ni condemna, ni renya, sinó que anima i exhorta repetidament a ser testimonis de la fe en Crist en una cultura cada cop més secular i materialista.

Ratzinger, com a papa Benet, ha mostrat uns dots de pacificador que potser pocs sospitaven que tingués.

En aquest sentit, Ratzinger com a papa Benet ha mostrat uns dots de pacificador que potser pocs sospitaven que tingués i, per això, no és estrany que el text inicial i paradigmàtic de la seva primera encíclica sigui avui el text més citat d’ell: «No es comença a ser cristià per una decisió ètica o una gran idea, sinó per la trobada amb un esdeveniment, amb una Persona, que dona un nou horitzó a la vida i, amb això, l’orientació decisiva».

La seva gran obra teològica és el Jesús de Natzaret (2007-2012). Es tracta d’un llibre més teològic i espiritual que crític, encara que pugui sorprendre la forma «genial i nova» amb què descriu la Resurrecció com a «salt ontològic» que va més enllà de la història, però que ha deixat la seva petjada en els primers apòstols. L’objectiu de Ratzinger és mostrar el significat que avui té Jesús per als cristians, i en aquest sentit és un llibre tant per a estudiar com per a pregar!

Alhora, cal tenir present la relació difícil de Benet XVI vers els «lefebvristes» que va excomunicar Joan-Pau II (1988), decisió que ell va revocar (2009). De fet, va intentar de tota manera que s’integressin al catolicisme, sobretot permetent celebrar amb el ritu romà previ al de Pau VI. També en aquesta línia pròxima als lefebvristes, Benet ha procurat el canvi de «tots» per «molts» en la fórmula consecratòria, preferint la traducció més literalista de «molts» (Missal Romà, III edició, 2022).

Tot amb tot, hi ha una afirmació central sobre el Concili Vaticà II del papa Benet que ha portat els «lefebvrians» a criticar-lo durament, que és no entendre’l ni com una ruptura ni com una pura reunió informal de bisbes, sinó com un «concili de reforma –en el cap i en els membres, com deien els medievals–, atès que les decisions de fons són vàlides, mentre que les formes de la seva aplicació en contextos nous poden canviar. Per això, si llegim el concili d’aquesta manera, es convertirà en una gran força per a la necessària renovació de l’Església» (2005). En definitiva, s’ha de dir que tota aquesta relació, volgudament «paternal», ha estat per a Benet un notable patiment, sobretot pel rebuig del Vaticà II, i per això s’ha quedat sense quasi resultats.

«L’Església ha d’estar present en el debat públic, en la nostra lluita per un autèntic concepte de llibertat i de pau».

Podem concloure amb una seva original referència a un país europeu, Txèquia, tradicionalment molt catòlic i actualment amb molta crisi. En efecte, en la seva visita a aquest país (2009), va formular que anava a un país on els catòlics eren «minoria». Interpel·lat pels periodistes sobre el significat d’aquestes paraules, precisà amb gran finor la situació tot dient: «Jo diria que normalment les minories creatives determinen el futur i, en aquest sentit, l’Església catòlica s’ha de comprendre com una minoria creativa que té una herència de valors que no són quelcom del passat, sinó una realitat molt viva i actual. L’Església ha d’estar present en el debat públic, en la nostra lluita per un autèntic concepte de llibertat i de pau». No es pot negar que aquestes paraules també es poden dirigir a les nostres terres, tot fent memòria realista i molt agraïda del Bisbe de Roma emèrit, Benet XVI.