No vaig conèixer Juan Marsé, tot i que vivíem a la mateixa ciutat. Tampoc no conec a fons la seva vida, més enllà de les anècdotes que circulen més sovint (a vegades sense gaire garantia de veracitat), el record d’actuacions públiques sonades o l’esment en els llibres d’altres persones. Però cap d’aquestes mancances semblen excessives quan és el moment de recordar un novel·lista l’ambició del qual, com no es cansa de repetir en els seus diaris Notas para unas memorias que nunca escribiré, seria desaparèixer darrere de la seva obra.

Fixem-nos, doncs, en aquesta dotzena llarga de novel·les que Marsé va escriure durant els seus gairebé seixanta anys de carrera, i sobre les quals va abocar els esforços intel·lectuals i imaginatius de tota una vida. Però no abandonem del tot la zona impersonal de la meva pròpia biografia, la que es pot compartir amb la resta de la meva generació, perquè per calibrar la talla de Marsé primer convé recordar que és gairebé impossible que un jove novel·lista escrigui des de Barcelona i sobre Barcelona sense que associïn el seu nom amb el de Juan Marsé. Un nom tendre i encara indecís sota l’ombra del gegant consolidat. Moltes vegades sense merèixer-ho o fins i tot, com en el meu cas, sense haver-ne llegit les novel·les.

Obrir qualsevol de les seves novel·les comporta exposar-se a una alenada d’imaginació literària.

Marsé operava, dins del sistema literari doble de la ciutat de Barcelona, com una mena de presentació o de parapet sota el qual diverses generacions d’escriptors (i tantes de les que encara han de venir) ens presentàvem acollits en societat; una mena de legitimació, d’expectativa de compartir un projecte (per bé que ni acordat ni explícit, inesperat) singularíssim en el mapa de les literatures mundials: l’escriptura d’un idioma majoritari a l’Estat i minoritari a la regió, dissident de totes dues estructures de poder, capaç de revelar les tensions socials ocultes pels discursos predominants i ampliar els límits morals (una preocupació central de l’anomenada Escola de Barcelona) i estètics de l’idioma.

 

Influència paralitzadora

Per descomptat, Marsé no és l’únic novel·lista de Barcelona que escriu en castellà, ni tots els escriptors de Barcelona estan obligats a observar des de la seva privilegiada posició d’agents dobles els frecs, les col·lisions i els acords de dues estructures de poder que, sent tan semblants, es passen la vida (les nostres vides) aparentant una diferència irreconciliable. Però alguna cosa ha de tenir Marsé de representatiu i d’«exemplar» si tenim en compte aquest encreuament i aquesta relació peculiar de llengües que té lloc a Barcelona. Sobretot si tenim en compte que la poètica de Marsé és d’una originalitat extrema, d’aquelles (com les de Kafka o Borges) la influència de les quals pot ser verinosa i paralitzadora: impossible d’imitar sense caure en la paròdia i el descrèdit.

PUBLICITAT
Renfe / Viaja como piensas

El primer que s’imposa a l’hora de parlar de Marsé és arrencar-lo del costumisme (risc que cal no descartar mai quan es tracta d’un escriptor espanyol). Obrir qualsevol de les seves novel·les comporta exposar-se a una alenada d’imaginació literària. Marsé no reprodueix la postguerra espanyola a la manera d’un documental, sinó que la transmet valent-se d’una tècnica insòlita (les aventis) consistent a narrar aquells anys penosíssims mitjançant històries fantàstiques que se superposen així a les versions oficials.

Una aventis no queda fixa, sinó que es reescriu i es torna a reescriure, es resisteix a adoptar una forma definitiva, i recupera en cada versió la tensió moral (i l’audàcia imaginativa) de partida. Marsé sembla convençut que la venjança de viure dins d’una època miserable és la possibilitat d’explicar-ho (i denunciar-ho) de cent maneres diferents. Així que llibres com Si te dicen que caí progressen com una espiral al·lucinada, que recupera el vigor i la fascinació a cada gir mentre estreny el nucli sòrdid de l’època.

Hi ha un anhel de millorar el repartiment social en Teresa i un solipsisme depredador en el Pijoaparte.

Marsé és també un «fabricant de mites», tenia una capacitat sorprenent per condensar una situació social en una tensió narrativa, una època en un joc d’atmosferes, i una novel·la sencera en una escena. Un exemple: el ball derrotat de Teresa i el Pijoaparte sota una pluja al·lucinada de confeti, al final d’un estiu que per al noi serà el final de tot i per a la noia un tràngol sense seqüeles. Però n’hi ha més: la parella d’amants es constitueix en el mite pel qual fins avui s’explicaran les tensions socials, econòmiques i culturals de Barcelona, i, per extensió, de Catalunya.

Es dirà que Marsé no ofereix una fotografia exhaustiva de la societat catalana (no contempla l’obrer catalanoparlant ni les classes riques que s’expressen en castellà) però quina ingenuïtat demanar-li a la novel·la que compleixi amb els deures de l’exhaustivitat; la lleialtat d’un novel·lista no és al costat de la sociologia sinó del relat, en benefici del qual tensa la societat (sense falsejar-la). Cap història no contempla totes les històries, tot relat conté la seva moral i la seva injustícia; però sabem que Dickens ha predisposat diverses generacions a imaginar un Londres velat per l’smog. I si avui dia Últimas tardes ens continua oferint l’eix representatiu de la ciutat on visc, es deu senzillament al fet que ningú, ni abans ni després, ho ha fet tan bé (amb tanta energia i tanta subtilesa) com Marsé.

 

Teresa i el Pijoaparte

Amb qualsevol d’aquests poders un novel·lista en tindria prou per justificar una carrera. Però el cas és que Marsé escrivia com si volgués discutir, forçar i posar impediments a la seva facilitat per als mites. Què s’agita sota el mite de Teresa i el Pijoaparte? És cert que Marsé va il·luminar literàriament una àrea de la població barcelonina que estava embolcallada en els tòpics de la mirada aliena, però si bé la bellesa de Teresa és deutora dels privilegis, no és menys cert que la seva innocència i la seva passió queden avortades pel tall de les exigències derivades del seu «privilegi»; i de manera semblant l’ambició, la crueltat i la innocència (una altra classe d’innocència, la de créixer en un món on no es decideix res) del Pijoaparte li impedeixen conciliar-se amb aquest Robin Hood que es cobra en filles el que els rics han robat als pobres.

PUBLICITAT
Fabriquem oportunitats per al teu futur. Zona Franca de Barcelona.

Tots dos personatges estan sotmesos a diverses lleialtats, hi ha un anhel de millorar el repartiment social en Teresa, i un solipsisme depredador en el Pijoaparte, que remeten a la classe a la qual no pertanyen, i si el desenvolupament de la narració no acaba desmentint del tot el mite és perquè tots dos fracassen en els seus esforços per escapar de la seva influència. Al capdavall, en bones mans una novel·la és una forma de la imaginació, la sensibilitat i la intel·ligència molt superior a la dels mites. Marsé avantatja en diversos cossos els grecs.

Tornem a la peculiaritat de la poètica de Marsé, a aquell caràcter «exemplar» que el converteix en un referent ineludible dels joves escriptors en llengua catalana, i en un escriptor molt estimat per nombrosos novel·listes i poetes de talent que escriuen en català (cosa ben diferent són els majordoms del poder que pul·lulen per les institucions i que a vegades aconsegueixen que els publiquin un llibre, que sol ser molt aplaudit en la intimitat familiar). Per tractar d’aclarir aquest punt m’agradaria aturar-me en una de les seves últimes novel·les: Memorias de una puta distinguida.

En la novel·la, Marsé emprèn un viatge detectivesc per la ment d’un testimoni sense memòria, on l’oblit es pot interpretar com el temps sostret o degradat pel feixisme, i l’intent de recuperar la memòria opera com una metàfora de l’esforç per recuperar alguna sensació veritable del que va passar, i que corre el risc de quedar soterrat per tones d’interpretacions oficials burocràtiques.

Gràcies a aquest esforç intens de recuperació, entre les masses d’oblit organitzat experimentem (com en la poesia de Gil de Biedma o en les memòries de Carlos Barral, mai prou celebrades) que hi falten persones, que s’han sostret vivències, que no disposem de paraules i d’expressions mutilades pel franquisme; absències que fins i tot encegades, en el seu estat fantasmal, pressionen la consciència com diuen que també exerceixen la seva força les extremitats amputades o els fills no nascuts. O si es prefereix: quan oblidem una paraula que sabem que existeix precisament perquè el buit emet senyals que hi hauria de ser.

PUBLICITAT
Correos Market

Va ser un novel·lista «exemplar» del seu temps i de Barcelona, com ho va ser Saul Bellow entre els jueus nord-americans.

La novel·la ha estat traduïda recentment al català (Aquesta puta tan distingida, Club Editor), per Martí Sales, un dels poetes més talentosos de la seva generació, i per a gran sorpresa dels qui en el tram més delirant del procés han tractat de transformar la Guerra Civil en un conflicte «ètnic» entre catalans i espanyols, on només va patir la cultura i la llengua dels primers (sense entrar en la consideració que per a tants de nosaltres, com per a Juan Marsé, es tracta de les nostres dues llengües pròpies), la novel·la funciona perfectament en català, evidenciant la doble pèrdua (més greu i intensa en un cas que en l’altre): seqüela de quaranta anys de parla i de creació lliure sostrets pel vent estèril de la nit franquista.

 

Grans marrades

En els oblits dirigits (de les paraules conegudes i de les expressions que s’haurien format en llibertat) hi palpiten els escriptors i els acadèmics en llengua castellana que van ser assassinats, exiliats i censurats durant quatre dècades… i els assoliments precedents dels quals (els de Lorca i Cernuda, per exemple) van ser negats per onades d’escriptura embafadora i cursi, de devoció marcial. Un grau zero de la intel·ligència i de la sensibilitat que va deixar embassades de vacuïtat i inservibles seccions senceres de l’idioma. Un escriptor com Marsé es veia obligat a fer grans marrades per dir el que volia dir, a risc que la pressió de la censura n’anés estovant l’expressió i l’impuls crític i vital.

Se’ns escapa qui va ser el Juan Marsé home (i cada vegada s’aniran difuminant més els testimonis i les anècdotes de la seva vida), i les seves novel·les són relats complexos que admeten molts abordatges crítics, però el que en gran manera el converteix en un novel·lista «exemplar» del seu temps i del seu espai (Barcelona), com pot ser-ho Saul Bellow entre els jueus nord-americans o Toni Morrison entre els afroamericans, és que va deixar testimoni (amb una forma estètica mai vista) de dues derrotes culturals provocades per la mateixa victòria salvatge i lamentable, la vergonya de la qual sembla lluny d’apaivagar-se.