El dia 23 de gener d’aquest 2024 va morir al seu domicili de Barcelona Juan Ramón Capella, catedràtic emèrit de Filosofia del Dret a la Universitat de Barcelona. Havia nascut l’any del final de la guerra civil, el 15 de desembre de 1939 a la mateixa ciutat.

Fou un deixeble de Manuel Sacristán (1925-1985) i del seu mestre va aprendre a combinar un esperit analític amb un altre de profundament crític, d’arrel marxista en ambdós casos. Sacristán fou un dels primers cultivadors de la lògica formal al nostre país. Va publicar un magnífic manual de lògica formal ja l’any 1964, quan la lògica formal era pràcticament desconeguda entre nosaltres: Introducción a la lógica y al análisis formal (1964). I Capella va dedicar la seva tesi doctoral l’any 1965 a l’anàlisi lògica del llenguatge del dret, publicada com El derecho como lenguaje. Un análisis lógico (1968). Es tracta de la primera obra seriosa de filosofia jurídica analítica.

A banda de conèixer molt bé la teoria jurídica analítica d’aquella tradició (Hans Kelsen, W.N. Hohfeld, Alf Ross, H.L.A. Hart) era capaç d’aplicar els recents desenvolupaments de la lògica deòntica, la lògica de les normes, de la mà dels seus progenitors: Georg Henrik von Wright i Georges Kalinowski. L’any 1963 von Wright havia publicat un llibre cabdal i molt influent a la teoria general del dret analítica: Norm and Action: A Logical Enquiry. Capella mostra un coneixement molt acurat d’aquesta tan recent contribució. Després aquest llibre seria una de les fonts del capolavoro d’aquesta tradició: Carlos E. Alchourrón, Eugenio Bulygin, Normative Systems (1971). Però llavors Capella ja havia abandonat aquesta manera de fer teoria del dret.

 

Estada a París

Kalinowski va ser el seu mestre de lògica deòntica, va estudiar amb ell a París, quan preparava la seva tesi doctoral, on va tenir la possibilitat de viure un ambient obert i cosmopolita que la Barcelona dels inicis dels anys 60 no podia oferir. Una dècada després Capella fou el traductor d’una de les importants contribucions de Kalinowski: Lógica del discurso normativo (1975). A París va conèixer també importants juristes com Henri Batiffol, Charles Eisenmann, Jean Carbonnier, Nicos Poulantzas o Michel Villey i d’altres acadèmics com Lucien Goldmann, Henri Lefevbre, Maurice Duverger o Pierre Villar.

De fet a Barcelona el seu director de tesi va ser el catedràtic de la matèria, Enrique Luño Peña, que fou durant uns anys rector de la Universitat de Barcelona i molt de temps director general de La Caixa, però que em sembla que del que l’interessava llavors a Capella no hi entenia un borrall. Sigui com sigui, encara que Luño estava situat als antípodes ideològiques de Capella, a les seves memòries, a les quals després em referiré, parla de Luño amb respecte i certa proximitat. El que, em temo, no es pot dir de totes les persones que habiten les seves memòries.

Des de molt jove estava compromès amb activitats polítiques vàries de la lluita antifranquista i molt aviat va ingressar al PSUC.

Des de molt jove estava compromès amb activitats polítiques vàries de la lluita antifranquista i molt aviat va ingressar al PSUC. Potser per aquesta raó, la seva dedicació a la lògica de les normes i a la teoria general del dret va anar quedant aparcada a favor de la reflexió crítica i de la filosofia política. Nogensmenys a les acaballes del segle passat va publicar un llibre, Elementos de análisis jurídico (1999), on reprenia i completava les seves reflexions de jove que havien servit per a les seves classes a la universitat, amb un exemplar ciclostilat que duia el nom de El cuaderno azul. Un període que s’inaugura amb un llibret de títol provocador: La extinción del derecho y la supresión de los juristas (1970).

PUBLICITAT
Neix DFactory Barcelona, la fàbrica del futur. Barcelona Zona Franca

 

Crítica de les dominacions

El mateix any, de manera significativa, tradueix un llibre de C.B. MacPherson (publicat en anglès l’any 1965), La teoría política del individualismo posesivo: de Hobbes a Locke que constitueix una crítica poderosa de la teoria del liberalisme polític, qualificant-lo com individualisme possessiu. I poc després s’incorpora a la recent creada Facultat de Dret de la Universitat Autònoma de Barcelona. Allí comparteix l’experiència sempre enriquidora de pioner amb professors més grans, com l’administrativista Alejandro Nieto, que fou un gran amic de Capella fins el seu recent traspàs, o companys del seu curs de la llicenciatura en Dret com Isidre Molas o Josep M. Vallès. I a començaments dels anys 80, ja amb democràcia, guanya les oposicions a professor agregat, primer a la Universitat d’Extremadura, per passar molt aviat a ocupar-se de la càtedra de la Universitat de Barcelona.

Allí va reunir un conjunt d’estudiosos que feien amb ell el viatge de la crítica de totes les dominacions i subordinacions que queden a la nostra societat, sempre amb l’horitzó de l’emancipació dels humans. De fet, Capella era un professor i conferenciant extraordinari. No només per la manera tan perspícua amb la que comunicava les seves idees, sinó també per la seva capacitat d’atreure la seva audiència amb una preciosa i vellutada veu.

A la UAB comparteix l’experiència sempre enriquidora de pioner amb professors més grans, com l’administrativista Alejandro Nieto.

A finals del segle passat va decidir impulsar les publicacions de l’editorial Trotta, i ell mateix va publicar una desena de llibres rellevants, de crítica de les categories jurídiques i polítiques, entre les quals potser destaca Fruta prohibida (1997). També una molt recomanable biografia de Manuel Sacristán, que serveix per entendre el relleu de la seva figura en la Barcelona del franquisme i la tradició democràtica, La práctica de Manuel Sacristán. Una biografía política (2005) i una formidable autobiografia, que només arriba fins l’any 1975, però que és un retrat valuosíssim no només de les seves peripècies personals sinó de la Barcelona durant el franquisme i de la resistència clandestina a la dictadura, Sin Ítaca. Memorias 1940-1975 (2011).

 

Inesgotable capacitat de crítica

És possible que entre el seus papers hagi deixat la continuació d’aquestes memòries i seria molt bo que els seus deixebles més propers encertessin a rescatar-les. Posaré només un exemple de la seva inesgotable capacitat de crítica social i política, sempre emparada en una concepció racional de la natura dels humans, que s’estenia a les nostres institucions democràtiques. L’any 2003, que es complien vint-i-cinc anys de l’entrada en vigor de la Constitució espanyola, va impulsar i coordinar com a editor i autor un llibre crític amb el sistema constitucional espanyol. Un llibre que va veure la llum a la vegada que molts d’altres que eren panegírics de la nostra democràcia constitucional i que duia l’eloqüent títol de Las sombras del sistema constitucional español (2003).

Va exercir l’agitació intel·lectual i cultural tant com va poder, per exemple, des de la revista ‘Mientras Tanto’.

Fins on puc saber no mai el va temptar la política professional. A la manera de Sacristán, es veia com algú que havia d’elaborar les idees amb les quals bastir una societat emancipada, però no es veia a si mateix com un polític professional. Una incomoditat amb la forma de fer dels partits que, explica al seu llibre de records, ja experimentava en els anys de la política clandestina. No obstant, va exercir l’agitació intel·lectual i cultural tant com va poder, per exemple, des de la revista Mientras Tanto, que va començar amb Sacristán i que després seguiria ell, de la mà molt a sovint de Francisco Fernández Buey.

Sacristán havia tingut la lucidesa de ser un dels primers a percebre l’amenaça que per a la humanitat representava l’ús inadequat que fèiem i fem dels recursos naturals del nostre planeta, de ser conscient dels costos de la nostra empremta ecològica. Per això, Mientras Tanto va ser des del començament una publicació ecologista. De manera que els colors de la revista són el tradicional vermell de la lluita dels treballadors, el verd de l’ecologisme, el violeta de la igualtat de gènere i el blanc del pacifisme. Aquests colors són també un símptoma per copsar els eixos en els quals s’ha de contemplar l’obra de Capella.

Va ser sense dubte un dels renovadors de la filosofia jurídica i política a la universitat espanyola de la transició a la democràcia. Un àmbit de reflexió que, després de la guerra civil, havia quedat, quasi per complert, en mans d’un pensament escolàstic de poca volada, massa a sovint apologeta de la dictadura de Franco. Fa alguns anys li vaig preguntar en el curs d’un dinar, per què mai no havia mostrat interès en el corrent de pensament que es coneix com a marxisme analític, que eren filòsofs de la seva generació, professors a les millors universitats anglosaxones (Gerald Cohen a Oxford, John Elster a Chicago o John Romer a Yale) i que intentaven renovar d’aquesta manera la tradició del marxisme.

Em va respondre que, sovint, no compartia les seves preocupacions intel·lectuals. Tal vegada perquè, a l’inrevés que aquests autors, mai no va mostrar gran interès per l’obra del major filòsof polític de la segona meitat del segle XX, el professor de Harvard John Rawls, que l’any 1971 va canviar per molt de temps la filosofia política amb la publicació de A Theory of Justice. A les seves memòries escriu el següent i ho situa l’any 1972: «En el meu camp d’estudi i territoris afins va aparèixer un meteor: la Teoria de la justícia de John Rawls. Vaig llegir el llibre i vaig romandre convençut de dues coses: que tindria una gran influència en els àmbits acadèmics i que no perdria el temps ocupant-me’n».

 

Perdre el temps

Dues coses criden l’atenció d’aquesta afirmació. La primera és que (la memòria és selectiva) Capella llegís l’obra l’any 1972 perquè els llibres i les idees viatjaven més lentament llavors i perquè les primeres notícies de Rawls al nostre país són quasi totes per part dels economistes (un article a la Revista española de economia de 1974, un dossier amb diversos articles a Hacienda pública española de 1977); la segona és quina devia ser la raó per la qual pensava que ocupar-se de Rawls era perdre el temps. Si aquest fos el cas, quasi tota la filosofia política contemporània estaria perdent el temps!

Encara que els que van ser, potser, els dos darrers deixebles de Sacristán que van estudiar bé Rawls i van iniciar un diàleg amb els marxistes analítics, són ambdós filòsofs de la política, em refereixo a Antoni Domènech –que va morir l’any 2017– i a Félix Ovejero, la formació analítica i el marxisme crític, mai dogmàtic, de Juan Ramón Capella el fan el més digne dels creditors, entre els filòsofs del dret, al títol de marxista analític.