Juan Sisinio Pérez Garzón (Gójar 1949) és un militant producte pluriautonòmic: nascut a Granada, format a València, amb família a Catalunya (el seu germà fou 20 anys alcalde d’Esplugues de Llobregat), professor al CSIC i a la Complutense, polític i catedràtic a Castella-la Manxa, ciutadà de Madrid i amb vincles i amistats a tots els racons d’Espanya. La seva recerca s’ha centrat, sobretot, en el segle XIX espanyol, amb treballs també rellevants sobre historiografia i els usos de la història, el feminisme, el republicanisme i les esquerres. Compromès ideològicament des de la joventut, va ocupar diferents càrrecs als primers governs autonòmics manxecs socialistes. Ja emèrit, ha multiplicat la seva presència pública en articles de premsa i llibres de recerca. A finals de gener de 2023 rebrà un homenatge públic de la professió a la seu de la UNED.

 

La seva genealogia

El 1968 entrava a la Facultat de Lletres de Granada, gràcies a una beca-salari. I el 1970, per canviar d’aires i perquè havia conegut gent com Ximo Azagra, vaig aconseguir una plaça al Col·legi Major de Burjassot. A la Universitat valenciana, enfront de l’ortodòxia del Manual de historia de España de Pedro Aguado Bleye o el Manual de Historia Universal de Vicente Palacio Artad, triomfava l’alternativa que representava la Introducción a la historia de España d’Antonio Ubieto, Joan Reglà, José Maria Jover i Carlos Seco Serrano o els llibres de Jaume Vicens Vives. Podríem dir que les meves principals influències formatives són de l’escola catalana via Reglà i del marxisme via el meu mestre Enric Sebastià. Ell va ser qui, mentre ens explicava les revolucions burgeses i els senyorius, va acabar dirigint-me la tesina i orientant-me cap a l’estudi del segle XIX.

 

Formació marxista

La formació marxista va més enllà de la caixa d’eines. A banda de tot el vinculat a la metodologia, és sobretot un compromís i una preocupació socials. Passa com amb el cristianisme: et pots sentir ateu, però et queda tota una cultura i una educació determinades.

 

Estudiar el XIX

A la meva època, tots els meus companys van centrar-se en la Desamortització o en la Restauració. Ningú no passava de 1930. Per tant, un dia vaig agafar la guia telefònica tot cercant parents de Blasco Ibáñez, fins a topar amb la seva nora, Elena Morote. Vaig tenir sort i vaig poder fer la tesina sobre republicanisme a partir dels papers del seu pare, el regeneracionista Luis Morote. Després, en obtenir una beca predoctoral al CSIC, em vaig traslladar a Madrid i vaig triar un tema diferent per a la tesi. A l’Archivo de la Villa hi vaig trobar un filó, a mi que m’interessava el Partit Progressista, com era la milícia nacional durant el procés revolucionari burgès entre 1808 i 1874. Així, el 1977 em convertia en doctor sota la direcció de Manuel Espadas i, des de poc abans, en professor a la Complutense.

 

Entrar en política

Em movia en cercles afins al PCE des de l’època de València i vaig oficialitzar-ne la militància en arribar a Madrid. Quan el 1978 publico, en coautoria amb José Luis Peset i Santiago Garma, Ciencias y enseñanza en la Revolución Burguesa (Siglo XXI), començo a participar a Zona Abierta, en les discussions sobre el futur de la socialdemocràcia, en les qüestions plantejades per Fernando Claudín… Poc després del 23-F, Ludolfo Paramio ens va convocar a casa de Joaquín Leguina a Miguel Muñiz, Santos Juliá, Mercedes Cabrera, Jorge Martínez Reverte, Joaquín Arango i jo mateix per convèncer-nos d’entrar al PSOE. Al final, d’aquella reunió només van pescar-nos a Mercedes i a mi, la resta ho van posposar.

A partir d’aquest moment, es produeixen una sèrie de casualitats que em portaran a exercir càrrecs públics. Al CSIC jo havia coincidit amb José María Barreda –també becari predoctoral– i quan el 1983, sent ell regidor de Ciudad Real, el primer president de la Comunitat de Castella-la Manxa, José Bono, el va nomenar conseller d’Educació i Cultura a mi se’m va endur com a director general d’Educació, Joventut i Esports.

 

La Universitat de Castella-la Manxa

El nostre objectiu prioritari en aquell primer govern autonòmic era fundar la universitat. Però el primer obstacle era polític. El ministre José María Maravall no la volia i fins i tot hi havia qui assegurava que sortiria més barat becar els estudiants manxecs a Oxford que crear un centre de bell nou. Barreda i jo negociàvem amb el director general, Emilio Lamo de Espinosa, i el molt escèptic Alfredo Pérez Rubalcaba, assessor de Carmina Virgili, secretària d’Estat d’Universitats i Recerca. Després de sis mesos, el director general em va dir que o bé Bono parlava directament amb la Moncloa, o no passaria de la taula del ministre. Així es va fer i va ser Alfonso Guerra qui va decantar el bloqueig.

La segona dificultat era de model. Amb milió i mig d’habitants que tenia aleshores, una extensió similar a la d’Andalusia i alguns col·legis universitaris previs, tenia poc sentit plantejar-se un campus únic o dos campus especialitzats. L’alternativa més sensata era una universitat descentralitzada i multicampus. Vist amb perspectiva, la vam encertar. Com ens havia advertit Julio Carabaña, a Espanya no hi ha vocacions, sinó que la gent estudia allò que té a la vora. Per això hi havia tants pèrits i ben pocs enginyers. La terra estira molt en aquest país i costa molt que els alumnes aprofitin les beques Erasmus o Sèneca.

 

Tornar a l’Acadèmia

En deixar les responsabilitats polítiques el 1993, retorno a l’estudi del XIX, però ara ho faig a partir de qüestions concretes i ben diverses. Algunes donaven continuïtat a preocupacions anteriors com la historiografia –objecte d’Historiografía y nacionalismo español (CSIC, 1985) signat amb Paloma Cirujano i Teresa Elorriaga–, ara sota la influència de Les lieux de mémoire de Pierre Nora. D’alguna manera, La gestión de la memoria (Crítica, 2000) sorgia de la preocupació pels usos i abusos polítics de la història. Ús i abús que no ha fet sinó exacerbar-se en els darrers temps a tot el món. La nostra peculiaritat resideix, sobretot, en l’omnipresència de la Guerra Civil, en com s’ha gestionat la seva memòria i en les mancances de la política a l’hora d’explicar-la i d’explicar-se.

PUBLICITAT
Neix DFactory Barcelona, la fàbrica del futur. Barcelona Zona Franca

 

De la memòria històrica a la memòria democràtica

Sobre això vaig publicar a El País un article titulat «Datos necesarios para la memoria histórica» (31-10-2021), amb la voluntat de rescatar la silenciosa legislació desenvolupada en democràcia per reparar econòmicament 608.000 republicans i/o familiars. Les pensions, sous, readmissions i actualitzacions dels escalafons van restituir en els seus drets bibliotecaris, professors, militars, etc. Ens hem centrat tant en el relat, important òbviament, que hem oblidat o defugit l’empíric: la democràcia va corregir part d’aquestes injustícies, amb unes polítiques de reparació econòmica que sumen 25.000 milions d’euros. Als pressupostos de 2022, encara hi trobem una partida de 116 milions dedicada a les 6.000 vídues d’aquells republicans. I això no es diu prou.

 

Feminisme

A la política hi vaig aprendre molt de les meves col·laboradores. Vaig adonar-me de la seva absència a les aules i de la necessitat d’incorporar també aquesta sensibilitat a la docència i a la recerca. És imprescindible tenir en compte la dona com a subjecte i objecte històric, tant quan escrivim directament sobre elles, com a Historia del feminismo (Catarata, 2011), com quan ho fem sobre altres qüestions. Perquè, si estem definint la història com una progressiva conquesta de llibertats, el feminisme –vingui del catolicisme representat per Benita Asas o del món liberal assumit per Clara Campoamor– hi juga un paper central.

 

El seu darrer llibre, una història de les esquerres

Vaig comprar a París Histoire des gauches en France. Em va semblar una bona idea per adaptar-la aquí, però en comptes de fer-ho des del treball col·lectiu –que en segons quines matèries resulta imprescindible i enriquidor–, vaig voler fer-ho amb una sola veu per tal de garantir-ne la cohesió i la coherència. Quan ho vaig comentar amb Antonio Rivera, de seguida va acceptar entomar la contrapart dialèctica: les dretes a Espanya. Compartíem, en primer lloc, l’ambició d’oferir una síntesi raonada i intel·ligible dels processos de canvi ideològic per facilitar la comprensió de la complexitat del nostre passat. I, en segon lloc, teníem la voluntat d’evitar apriorismes i judicis de valor, ja que, com va escriure Montesquieu, «la veritat d’un temps és error en un altre».

Coincidint amb la meva jubilació i amb la pandèmia, hem disposat del temps necessari per escriure, respectivament, Historia de las izquierdas en España i Historia de las derechas en España (Catarata, 2022). Pel que fa al meu volum, l’he concebut com un relat coral de grups, partits, sindicats, dones, homes, intel·lectuals… Cap força no es pot atribuir la representativitat de tota l’esquerra. Ha estat un procés plural en defensa dels interessos i les aspiracions dels que han patit o pateixen injustícies, desigualtats i explotacions en cada moment històric. Per això, i aprofitant l’àmplia bibliografia prèvia existent, he vinculat en tot moment les idees, les tàctiques i les estratègies amb les relacions socials i econòmiques i amb les experiències personals i col·lectives.

La democràcia s’obre camí lentament i no es pot bescantar cap aportació. Per exemple, el liberalisme té el valor d’obrir les comportes. Fins i tot al Manifest Comunista, Marx i Engels reconeixen que el lliure desenvolupament de cadascú és indispensable per al lliure desenvolupament del conjunt. Al mateix temps, la tríada representada per llibertat, igualtat i fraternitat manté la seva vigència. En aquest sentit, més que perdre’s en guerres culturals, l’esquerra necessita convergir cap a la socialdemocràcia. Fer política, fer política reformista.

 

Un llibre que el va marcar…

A primer de carrera, el professor Marcelo Vigil ens va fer llegir un llibre aleshores acabat de publicar: La transición del feudalismo al capitalismo (Ciencia Nueva 1967), on es debatien les tesis de Paul Sweezy i altres marxistes com Maurice Dobb, Christopher Hill, Kohachiro Takahashi o Georges Lefebvre. Al principi no vaig entendre res, fins que un company m’ho va explicar amb senzillesa i vaig veure que la història era alguna cosa més que un relat de reis i batalles, i que els grans debats de la humanitat són compartits arreu.

 

… i un llibre per a qui comença

Qualsevol llibre d’Eric J. Hobsbawm, des d’aquell primer Las revoluciones burguesas (Guadarrama, 1964), fins a tota la resta de la seva producció, en especial la trilogia dedicada al segle XIX. O, si n’hagués de triar un de més petit, segurament L’invent de la tradició, amb Terence Ranger (Eumo 1988). Aquest mostra com es barreja la història amb els usos de la història, just ara que estem en un moment sotmès a tradicions i a memòries.