No hi ha en el vocabulari polític mundial cap paraula tan polisèmica com «liberalisme». Per a la dreta dels Estats Units, és una forma d’esquerranisme elitista proper al socialisme. Per a l’esquerra espanyola o la francesa, es tracta més aviat d’una visió del món que exigeix impostos baixos i flirteja amb l’autoritarisme conservador. En una entrevista recent, Vladímir Putin identificava el liberalisme amb un règim que concedeix una visibilitat desproporcionada als homosexuals i sempre dóna la benvinguda als immigrants. Per a The Economist, la revista del liberalisme global, aquest és, com diu el seu lema, simplement el bàndol que, «en l’agre enfrontament entre la intel·ligència» i la «ignorància indigna i espantadissa», opta pel costat del progrés. Però, què és en realitat el liberalisme?

En el transcurs de la seva vida intel·lectual, Judith Shklar va intentar definir-ne una visió particular. Igual que en el cas d’altres grans pensadors del liberalisme del segle XX, com Isaiah Berlin, Hannah Arendt o Friedrich Hayek, les idees de Shklar sempre van estar vinculades amb la seva experiència biogràfica. Com ells, va patir en primera persona els estralls polítics de l’autoritarisme dels anys trenta i quaranta i va aconseguir refugiar-se en una societat lliure occidental. En part per això, va vincular la democràcia al que va anomenar «el liberalisme de la por». Avui dia, després dels excessos dels mercats mal regulats i en plena expansió dels moviments autoritaris de dretes i de les temptacions antipluralistes d’una part de l’esquerra, potser la de Shklar és la interpretació més útil d’aquesta paraula ambigua.

PUBLICITAT
Renfe / Somos tu mejor Opción

Nascuda a Riga, Letònia, el 1928, en una família jueva de cultura alemanya, Shklar va abandonar el país el 1939, al principi de la Segona Guerra Mundial, davant del risc que es produís una invasió nazi o soviètica. En la seva fugida, la família va passar per Suècia, el Japó, els Estats Units –on va ser retinguda per haver estat abans en un país amb el qual estava en guerra– i, finalment, va arribar al Canadà. Després de llicenciar-se, el 1950 va obtenir un doctorat de Ciència Política a Harvard, on es va convertir en la primera dona que va ocupar una càtedra de pensament polític.

Ja des del principi de la seva carrera, en què estudiaria des dels pensadors de la Il·lustració fins als estralls del racisme o els «vicis ordinaris» de la humanitat i el seu reflex en la literatura al llarg de la història, l’obra de Shklar va contrastar amb l’optimisme democràtic de la guerra freda: la convicció generalitzada no solament que el liberalisme era un rival moralment superior al comunisme, cosa que ella compartia, sinó que el seu potencial econòmic, basat en la innovació tecnològica i l’ambició inherent en l’ésser humà, era il·limitat.

Per llegir l'article complet fes una prova gratuïta de 15 dies o fes una subscripció de pagament. Accedeix si ja ets subscriptor.