No hi ha en el vocabulari polític mundial cap paraula tan polisèmica com «liberalisme». Per a la dreta dels Estats Units, és una forma d’esquerranisme elitista proper al socialisme. Per a l’esquerra espanyola o la francesa, es tracta més aviat d’una visió del món que exigeix impostos baixos i flirteja amb l’autoritarisme conservador. En una entrevista recent, Vladímir Putin identificava el liberalisme amb un règim que concedeix una visibilitat desproporcionada als homosexuals i sempre dóna la benvinguda als immigrants. Per a The Economist, la revista del liberalisme global, aquest és, com diu el seu lema, simplement el bàndol que, «en l’agre enfrontament entre la intel·ligència» i la «ignorància indigna i espantadissa», opta pel costat del progrés. Però, què és en realitat el liberalisme?

En el transcurs de la seva vida intel·lectual, Judith Shklar va intentar definir-ne una visió particular. Igual que en el cas d’altres grans pensadors del liberalisme del segle XX, com Isaiah Berlin, Hannah Arendt o Friedrich Hayek, les idees de Shklar sempre van estar vinculades amb la seva experiència biogràfica. Com ells, va patir en primera persona els estralls polítics de l’autoritarisme dels anys trenta i quaranta i va aconseguir refugiar-se en una societat lliure occidental. En part per això, va vincular la democràcia al que va anomenar «el liberalisme de la por». Avui dia, després dels excessos dels mercats mal regulats i en plena expansió dels moviments autoritaris de dretes i de les temptacions antipluralistes d’una part de l’esquerra, potser la de Shklar és la interpretació més útil d’aquesta paraula ambigua.

Nascuda a Riga, Letònia, el 1928, en una família jueva de cultura alemanya, Shklar va abandonar el país el 1939, al principi de la Segona Guerra Mundial, davant del risc que es produís una invasió nazi o soviètica. En la seva fugida, la família va passar per Suècia, el Japó, els Estats Units –on va ser retinguda per haver estat abans en un país amb el qual estava en guerra– i, finalment, va arribar al Canadà. Després de llicenciar-se, el 1950 va obtenir un doctorat de Ciència Política a Harvard, on es va convertir en la primera dona que va ocupar una càtedra de pensament polític.

Ja des del principi de la seva carrera, en què estudiaria des dels pensadors de la Il·lustració fins als estralls del racisme o els «vicis ordinaris» de la humanitat i el seu reflex en la literatura al llarg de la història, l’obra de Shklar va contrastar amb l’optimisme democràtic de la guerra freda: la convicció generalitzada no solament que el liberalisme era un rival moralment superior al comunisme, cosa que ella compartia, sinó que el seu potencial econòmic, basat en la innovació tecnològica i l’ambició inherent en l’ésser humà, era il·limitat.

Les virtuts de l’Estat de dret

Shklar considerava que aquesta visió del liberalisme imperant als Estats Units de l’època era triomfalista, excessivament ambiciosa i que, en realitat, es tractava més aviat d’una excusa que impedia l’autocrítica i ocultava els nombrosos problemes polítics i morals del país, començant pel racisme. Shklar va defensar en diversos llibres i articles que, tot i les seves innombrables mancances, la democràcia constitucional era el sistema preferible. Però ho va fer enfrontant-se a alguns dels arguments més populars d’aquell moment com els de Friedrich Hayek, l’obra del qual gaudia aleshores d’una enorme influència.

En «La teoria política i el govern de la llei», un assaig dels anys vuitanta recuperat ara per l’editorial Página Indómita en un volum que inclou també «El liberalisme de la por», Shklar intentava reconstruir els orígens i les virtuts de l’Estat de dret. Com que, segons Hayek, és impossible planificar l’«existència col·lectiva» i l’amenaça de caos és real, l’Estat de dret pal·lia el desordre establint unes pautes que eviten que els individus col·lidim irremeiablement «mentre duem a terme els nostres projectes».

Això és el que permet l’aparició i el funcionament del lliure mercat; de fet, aquest és l’avantatge principal de l’Estat de dret, segons Hayek. Les interaccions voluntàries afavorides pel lliure mercat dins de l’Estat de dret generen una espècie d’«ordre espontani» aliè a les grans planificacions governamentals i això és «en si mateix la base sobre la qual descansen tots els altres aspectes de la societat». En aquesta època, el pensament conservador associat amb els governs de Ronald Reagan i Margaret Thatcher havia adoptat plenament aquesta visió de l’imperi de la llei, que posava èmfasi en la comoditat amb què el lliure comerç hi opera.

Però «aquest constructe no té relació amb cap societat històrica», rebatia Shklar en el seu assaig. En realitat, l’Estat de dret tenia un altre origen i responia a altres necessitats. Seguint Montesquieu, deia Shklar, el govern de la llei és desitjable perquè constitueix «l’única forma que les classes dominants es puguin controlar entre si» i, amb això, impedir que esclafin els ciutadans, sobretot els més indefensos. Per a Shklar, com per a Montesquieu, l’Estat de dret només té una finalitat: «protegir els governats de l’agressió dels qui governen». Benvingut sigui el lliure mercat, però aquest és només una conseqüència del que és important: que els ciutadans siguin com més lliures millor enfront de la coerció dels poderosos.

La intolerància sempre comença amb la invasió de l’àmbit privat i després va creixent, i aquesta és la classe de coerció que s’ha d’impedir.

Aquest assaig és de caràcter conceptual i històric –pertany al vessant més acadèmic de Shklar–, però encara que sigui menys atractiu, és una introducció excel·lent a «El liberalisme de la por», una petita obra mestra de l’assagisme polític més divulgatiu. Shklar hi desenvolupa encara més les idees de Montesquieu, les barreja inevitablement amb la seva experiència del nazisme i el comunisme, i estableix un programa de mínims per al liberalisme que contrasta amb les versions més grandiloqüents, optimistes i economicistes. Durant la major part de la història, assenyala Shklar, l’experiència humana ha estat dominada per la por, la maldat dels poderosos i l’exposició als seus abusos. Els orígens del liberalisme es troben en la consciència que «la crueltat és un mal absolut» i l’espant davant d’aquests abusos de poder.

PUBLICITAT

El liberalisme de la por, diu, «no està necessàriament vinculat amb cap doctrina religiosa o científica», encara que reconeix que s’adapta bé a les mentalitats escèptiques i científiques, perquè són més proclius a la tolerància. En realitat, diu, només té un tret polític clar: «ha de rebutjar solament les doctrines polítiques que no reconeguin cap diferència entre les esferes de l’àmbit públic i el privat». La línia entre tots dos pot canviar amb el temps, adverteix Shklar; la mateixa tecnologia, va assenyalar amb gran presciència, ens pot fer col·locar la línia en un punt o un altre segons el moment. Però la intolerància sempre comença amb la invasió de l’àmbit privat i després va creixent, i aquesta és la classe de coerció que han d’impedir els liberals.

Connexions amb la socialdemocràcia

En aquest sentit, per a Shklar, la gran batalla política no consisteix a aconseguir un bé de caràcter utòpic, sinó a evitar que s’exerceixi el mal. El liberalisme tal com ella l’entén, diu, té més a veure amb la memòria que amb l’esperança: hem de recordar els mals que podem cometre els humans i dotar-nos d’eines per impedir-los, no buscar destins utòpics que segurament requeriran la repetició d’aquests mals.

Igual que altres pensadors del liberalisme del segle XX, com Berlin, Arendt o Hayek, les idees de Shklar van estar vinculades amb la seva experiència biogràfica.

Com es veu, dins d’aquesta concepció del liberalisme hi caben gairebé totes les ideologies situades entre el centreesquerra i el centredreta. Encara que no ho va afirmar mai de manera explícita, el «liberalisme de la por» té fortes connexions amb la socialdemocràcia europea: Shklar hi apel·lava en nom dels perdedors habituals de la història, i la seva noció de llibertat exigeix inevitablement l’absència de mancances materials que resultin insuperables. Alhora, apel·lava a la «modèstia intel·lectual» i tenia alguna cosa del principi bàsic del conservadorisme segons el qual la primera regla política ha de ser la prudència i la renúncia als grans plans ideològics.

Però més enllà de matisos d’esquerra i dreta, Shklar, i la seva idea de liberalisme, estaven sobretot compromesos amb les regles de joc i la solidesa democràtiques, encara que ambdues visquessin en certa tensió. I encara que en el seu moment parlés gairebé exclusivament dels «abusos dels poders públics», no és difícil estendre la seva preocupació, i la seva exigència de salvaguardes, al de les entitats privades com les grans empreses o els monopolis tecnològics.

Malgrat que la seva obra és extensa, és probable que aquest llibret amb dos assajos complementaris sigui, juntament amb Ordinary Vices, inèdit en espanyol, la millor manera d’entrar en el pensament de Shklar. Ella era conscient que el liberalisme de la por podia semblar una construcció ideològica laxa, o dependre massa de trets psicològics –la renuència a la utopia, una comprensió instintiva del pluralisme o la satisfacció amb el simple manteniment de l’statu quo– que en realitat no es donen en la majoria de les persones comunes.

Per a Shklar la gran batalla política no consisteix a aconseguir un bé de caràcter utòpic, sinó a evitar que s’exerceixi el mal.

Les seves propostes, això no obstant, són particularment útils en un moment en què les amenaces més plausibles envers les democràcies occidentals són l’ús fraudulent o intrusiu de les dades que obtenen les grans empreses, l’auge de moviments autoritaris que volen acabar amb la independència judicial i concentrar el poder en l’executiu, el retorn de teories nacionalistes que sostenen que en les societats hi ha enemics interns als quals cal despullar de drets, i els dubtes constants sobre la viabilitat d’algunes parts de l’Estat del benestar.

Lleis i actituds

En aquest context, la falta aparent d’ambició del liberalisme de la por es converteix, probablement, en el seu principal mèrit. Entre tantes definicions, ambigüitats i fins i tot contradiccions, la seva és potser la interpretació del liberalisme més assenyada, humil i viable. És possible que el màxim a què podem aspirar sigui a protegir-nos de manera indestructible contra els excessos del poder i la crueltat amb què aquest tracta sovint els febles, i assumir el pluralisme com un fet natural que s’ha de defensar amb lleis i actituds. Però, en cert sentit, també es tracta d’una interpretació del liberalisme que va més enllà de la política: una interpretació que no es basa en unes expectatives desaforades sobre el poder dels humans i el seu potencial il·limitat, sinó en la nostra fragilitat i la de les nostres institucions.