Si hem de fer cas a Max Brod, amic i editor de l’obra de Franz Kafka, la música interessava poc a l’autor d’El Procés, el qual fins i tot li hauria dit que no podia veure la diferència entre La viuda alegre i Tristan i Isolde, afirmació que més aviat sembla un estirabot. El fet és que la música apareix en l’obra de Kafka. Ho fa per exemple a La transformació (també traduïda com La Metamorfosi), on la germana de Gregor Samsa toca el violí. A Un metge rural hi fa aparèixer un cor infantil. El protagonista d’Amerika toca diverses vegades el piano. Al seu darrer conte, Josefina, la cantant, la rata protagonista intenta esbrinar si és això, una cantant. I aquestes no són totes les aparicions musicals en la seva obra.

Tanmateix, si parlem de Kafka i música, el més rellevant és l’interès que la seva obra ha despertat entre els compositors. Ha fet cent anys de la seva mort i la seva obra no ha deixat d’interpel·lar generació rere generació de lectors. No és que la seva sigui una literatura fàcil. Farcida d’imatges, metàfores, paràboles i trames que poden semblar absurdes, descriu l’angoixa de l’home en un món que resulta poc entenedor, que sembla que se’ns escapa de les mans. Segurament per això, l’obra de Kafka havia d’atrapar al món de la música, en particular al de l’òpera, i avui és un dels autors més freqüentats pels compositors contemporanis.

En aquest any del centenari de la seva mort, s’han vist als escenaris musicals algunes obres que van trobar en l’escriptor de Praga la seva inspiració. El Festival d’Aix-en-Provence va presentar el juliol passat Kafka-Fragmente (1987), de l’hongarès György Kurtág, compositor gairebé centenari amb un dels catàlegs més personals de la segona meitat del segle XX i d’aquesta part del XXI. Partint de textos íntims dels diaris i de cartes de Kafka, Kurtág va crear una òpera dividida en quaranta seccions, algunes brevíssimes, per a veu i violí. La van interpretar la soprano Anna Prohaska i la violinista Patricia Kopatchinskaja.

‘La transformació’ i ‘El procés’ són les obres que més han atret a compositors, sobretot del segle XXI.

Kafka-Fragmente formava part d’un programa doble en què també es va representar Eight songs for a mad King, de Peter Maxwell Davies, sota la direcció musical de Pierre Bleuse i l’escènica de Barrie Kosky. Fa una quinzena d’anys, aquesta obra també havia interessat al director d’escena Peter Sellars que la va portar a Londres. I si una indisposició d’una de les dues intèrprets no ho hagués impedit, també s’havia d’haver vist aquesta temporada a la sala Foyer del Liceu en una única representació.

 

Trieste i la Generali

En vida de Kafka, Trieste, al mar Adriàtic, era el port marítim de l’imperi austrohongarés, imperi sota el qual havia nascut l’escriptor. La ciutat va ser important en un moment de la vida de Kafka, quan el 1907 va aconseguir la seva primera feina. Va ser a Assicurazioni Generali, la companyia d’assegurances nascuda a la ciutat portuària. Aquell contracte de treball permetia a Kafka albirar un futur viatger, ja que l’empresa era present a quatre continents. Emperò, la seva relació va durar poc estroncada per la malaltia, tot i que l’escriptor va continuar treballant per a una altra asseguradora.

PUBLICITAT
CaixaForum + La plataforma gratuita de cultura y ciencia. Búscate una excusa.

Així doncs, sembla com si Trieste hagués volgut reconèixer aquella relació amb l’empleat il·lustre, tot i que breu, de la Generali. El Teatro Verdi va tancar la darrera temporada amb un homenatge a Kafka portant a l’escenari La porta divisoria basada en La transformació. Aquesta òpera té una història força kafkiana si se’m permet l’expressió en aquest context. Els anys cinquanta, el triestí Victor de Sabata era el director artístic del Teatro alla Scala i va encarregar a un altre triestí, a Giorgio Strehler, que llavors dirigia el Piccolo Teatro, també a Milà, un llibret per a una òpera basada en l’obra de Kafka. La música es va encarregar a Fiorenzo Carpi i l’òpera va ser programada i anunciada diverses temporades de la Scala.

Tanmateix, no es va estrenar mai perquè el compositor no la va acabar. Dels cinc quadres previstos, Carpi en va compondre quatre. Una explicació que va corre al seu moment era que la deshumanització que hi ha a l’obra de Kafka reflectia la història del pare del compositor, un pintor ben conegut a l’època que va sobreviure al camp de concentració de Gusen-Mathausen i que Carpi no s’hi veia amb cor. Una altra explicació deia que al llibret de Strehler hi havia massa text, com si es tractés de teatre de prosa i no d’una òpera. Més de seixanta anys després el compositor Alessandro Solbiati la va acabar, es va estrenar el 2022 a Spoleto i aquest any ha tancat el cicle arribant a Trieste.

Igor Escudero (1977), és autor d’una altra òpera, en aquest cas de cambra, sobre La transformació. Va ser un encàrrec del festival LittleOpera de Zamora i l’Associació de Concerts de Reus. El 2023 va participar el festival Tête à Tête de Londres i la passada primavera es va poder veure al Teatre Fortuny de la capital del Baix Camp amb el tenor William Wallace, la soprano Conchi Moyano i l’Ensemble LittleOpera sota la direcció de Miquel Ortega.

Aquesta narració de Kafka també va interessar al compositor espectralista francès Michaël Levinas (1949) que en va fer una òpera estrenada a Lille el 2011 i de la qual existeix un enregistrament fet per l’Ensemble Ictus amb la participació de l’Ircam, l’Institut de Recerca i Coordinació Acústica/Música, que havia creat Pierre Boulez. El malson de Gregor Samsa també s’ha fet dansa amb música de Frank Moon i adaptació d’Arthur Pita per al Royal Ballet de Londres.

 

Philip Glass i Francisco Coll

El Procés és l’altra obra de Kafka que més ha atret compositors. L’austríac Gottfried von Einem (1918-1996) la va convertir en òpera el 1953 i es va estrenar al Festival de Salzburg. Al segle XXI els músics Philip Glass (1937) i Poul Ruders (1949) l’han portat a l’escenari. Amerika i Carta al pare també han estat objecte d’adaptacions operístiques, la primera amb partitura de Roman Haubenstock-Ramati (1919-1994) i la segona, de Jiri Trtík (1989).

Aquest recull, que no pretén ser exhaustiu, ha d’incorporar l’òpera de cambra del valencià Francisco Coll (1985), l’únic alumne de Thomas Adès. Café Kafka està construïda a partir de diversos textos de l’escriptor al voltant de la soledat. Estrenada amb gran èxit el 2014 al Festival d’Aldeburgh (Regne Unit), l’òpera va arribar a València, al Palau de les Arts, dos anys després.

PUBLICITAT
Neix DFactory Barcelona, la fàbrica del futur. Barcelona Zona Franca

El rock alternatiu o postpunk de Joy Division, The Cure o Radiohead també ha trobat inspiració en Kafka.

Però no només trobem Kafka en l’anomenada música clàssica o culta. El món del rock, sigui alternatiu o postpunk, també ha trobat inspiració en l’escriptor bohemi. Joy Divison amb la cançó Colony, The Cure amb At Night i A Letter to Elise, i Radiohead amb Bloom en són exemples. De fet, l’actor Brad Pitt deia que els Radiohead són els Kafka i Beckett de la seva generació.

Tot aquest interès despertat per l’obra de Kafka fins als nostres dies i no només en el món musical, vol dir que l’escriptor va deixar una lliçó moral o política en la seva obra fins a seguir interpel·lant-nos cent anys després de la seva mort? Reiner Stach, el biògraf que ha dedicat més de deu anys de la seva vida a l’obra de Kafka, deia en una entrevista que li feia el periodista Carles Geli a El País que si ens fixem en El procés o El Castell  les dues víctimes són fruit de la crueltat d’instàncies superiors, però una lectura més atenta demostra que tan Joseph K com K es converteixen en víctimes perquè cooperen amb el govern.

La lliçó de Kafka, deia Stach, és que no s’ha de cooperar: «És que Kafka és un individualista; els seus personatges són víctimes quan col·laboren… Un govern depèn de la col·laboració dels altres, i això, en aquest segle XXI, es veu clarament: totes aquestes ingerències en la nostra intimitat, el control de càmeres i de vigilància a Internet i dels correus electrònics només els funciona si abandonem voluntàriament la nostra intimitat». Kafka, amb música o sense, un clàssic més viu que mai.