La província russa (Óblast) de Kaliningrad, 15.100 km² i uns 500.000 habitants, es troba encastada entre Polònia i Lituània i amb el tap de Bielorússia davant. Des de la independència de Lituània i de Bielorússia (efectives l’agost de 1991), Kaliningrad roman territorialment separada de la resta de la Federació de Rússia.
La Conferència de Potsdam (17 de juliol-2 d’agost de 1945), que reuní a Truman, Stalin i Attlee, va atribuir a l’URSS en el repartiment territorial amb Polònia a costa de la derrotada Alemanya la part septentrional de Prússia Oriental, que fou ocupada a sang i foc per l’Exèrcit Roig l’abril de 1945.
La ciutat de Königsberg, oficialment capital de Prússia Oriental fins al maig de 1945, era una joia arquitectònica de l’Hansa bàltica abans de la seva destrucció en més d’un 40% pel bombardeig de la RAF britànica l’agost de 1944, i havia estat un notable centre cultural abans del nazisme. El que quedava de la ciutat va acabar arrasat en els combats del setge final soviètic al març— abril de 1945. Königsberg va haver de rendir-se incondicionalment el 9 d’abril.
Finalitzada la guerra i amb el propòsit d’esborrar el passat alemany de Königsberg i la seva marcada identitat germànica, les autoritats soviètiques a fi de fer irreversible l’annexió van dinamitar simbòlicament les restes del castell de Königsberg, on havien estat coronats dos reis de Prússia, van talar boscos i esborrar camins per alterar el paisatge de manera que no fos recognoscible, van expulsar la població alemanya supervivent de la zona, unes 200.000 persones, van repoblar el territori amb gent de diferents llocs de l’URSS, russificant-lo a fons, i el setembre de 1946 van canviar el nom de la ciutat posant-li el de Kaliningrad, derivació del nom de Mikhaïl Kalinin, President (titella d’Stalin) del Presídium del Soviet Suprem des de 1938 fins a la seva defunció el 3 de juny de 1946.
La ciutat, el port i el territori posterior han estat industrialitzats, dotant-los d’infraestructures i de facilitats fiscals i aranzelàries a partir de la declaració de “Zona Econòmica Especial” el 1996 per impulsar el desenvolupament i la competitivitat de la província.
La imponent base naval de Baltiysk amb el seu arsenal allotja la flota russa del Bàltic —com Sebastòpol a Crimea la flota del Mar Negre— i les bateries de míssils instal·lades a la zona posen a tir rus els països bàltics i part de Polònia. Probablement, hi ha també sitges amb ogives nuclears operacionals i equips de guerra electrònica.
PUBLICITAT
Kaliningrad ha tingut una certa florida i obertura. El juliol de 2005 es va celebrar el 700 aniversari d’història alemanya de la ciutat i el 50è aniversari d’història soviètica-russa amb la participació de Vladímir Putin, el president francès Jacques Chirac (UMP) i el canceller federal alemany Gerhard Schröder (SPD). Com a mostra de la ferma i indiscutible russificació de l’antiga Königsberg, Putin i Schröder van anunciar que la fins llavors “Universitat Estatal de Kaliningrad” passava a denominar-se Universitat Estatal Immanuel Kant de Rússia; a més, professors alemanys convidats podien impartir-hi cursos de filosofia kantiana. I al juny-juliol de 2018 s’hi celebraren quatre partits de la Copa Mundial de Futbol amb estadi i instal·lacions hoteleres construïts exprofés per a l’esdeveniment.
El 18 de juny de 2022 Lituània, amb l’acord de la UE i se suposa que també de l’OTAN, va tallar el trànsit ferroviari i per carretera entre la província i Rússia per a les mercaderies que figuraven en els paquets de sancions aprovats per la Unió Europea. Estrictament no hi ha bloqueig perquè la via marítima permet el ple proveïment de la província.
Moscou va reaccionar amenaçant a Lituània, i els EUA van recordar a Putin que Lituània és membre de l’OTAN i que un atac al país seria considerat un atac al conjunt de l’Aliança en virtut de l’article 5 del Tractat.
Es diu de Kaliningrad que és un cavall de Troia rus a Europa. És una imatge metafòrica poc encertada, car en cas de conflicte armat l’enclavament podria ser neutralitzat amb relativa facilitat. I en el terreny econòmic la UE està aranzelàriament protegida i Rússia no és una economia competitiva en béns de consum.
La posició de Kaliningrad s’acosta més aviat a la de Crimea, encara que amb l’avantatge per a Kaliningrad que l’annexió de l’enclavament és reconeguda en l’esfera internacional des de la Conferència de Potsdam, mentre que el reconeixement no es dóna en el cas de Crimea, l’annexió del qual ni la Xina, aliada de Rússia, reconeix.
La major semblança resideix en la importància estratègica de Kaliningrad, vital per a Rússia en el seu flanc nord-oest en termes de seguretat convencional igual com ho és Crimea en el seu flanc sud-oest.
No hi ha un qüestionament internacional de l’annexió i russificació de Kaliningrad, ni tan sols per part d’Alemanya que en el seu moment, extingit l’Estat del Tercer Reich, no va poder pronunciar-se sobre la transferència de titularitat del territori —no la va consentir doncs—, però tampoc no té formulada cap reclamació ulterior, fins i tot el canceller Helmut Kohl (CDU) va excloure tractar la qüestió de Königsberg-Kaliningrad el 1991 -com algunes veus li suggerien- quan l’extinció i dissolució de l’URSS havia afeblit Rússia, la successora de l’URSS en l’esfera internacional.
Kaliningrad no és tant una anomalia territorial —un enclavament geogràfic sense connexió terrestre i situat en zona adversa per al titular de l’enclavament— com un senyal que les fronteres estatals resultants de la Segona Guerra Mundial són intocables.
En realitat, totes les fronteres internacionals d’Europa són intocables —les fronteres exteriors de l’antiga Iugoslàvia no van canviar, els Estats sorgits de la desintegració de la federació iugoslava les han conservat tal qual eren—. Aquesta estabilitat és una carta a favor i alhora una carta en contra de les pretensions annexionistes de Putin. No es discuteix a Rússia la titularitat de Kaliningrad, però no se li reconeix l’annexió de les autoproclamades repúbliques de Donetsk i Luhansk al Donbass, reconeixement que suposaria acceptar la modificació per mitjà de l’ús de la força de les fronteres internacionals reconegudes d’Ucraïna.
Crimea és una “zona grisa”, històricament ha estat russa des de 1783, quan Rússia la va conquistar al sultanat otomà, i va ser cedida el 1954 per la RSS de Rússia a la RSS d’Ucraïna, per desig exprés de Nikita Khrusxov aleshores secretari general del PCUS, mentre totes dues repúbliques formaven part de l’URSS. No va ser doncs una transferència internacional, sinó una reassignació administrativa de la península a l’interior del sistema polític i jurídic de l’URSS.
Per si no fos prou, l’ètnia russa i russòfona és majoritària a Crimea respecte a la ucraïnesa. Cas a part el constitueix la minoria autòctona dels tàrtars, massivament deportats a l’Uzbequistà en condicions inhumanes el maig de 1944. Només després del col·lapse de l’URSS, els descendents han pogut anar tornant a Crimea i, segons el cens de 2014, representen el 12,6% de la població.
Aquests antecedents, històrics, jurídics i fàctics, no es podran passar per alt en la futura taula de negociació ucraïnesa-russa. Volodímir Zelenski ho sap, però fantasieja, secundat només de boca pels occidentals, amb la recuperació de Crimea, tan improbable com la retrocessió de Kaliningrad a Alemanya, figura que no li seria aplicable perquè no va haver-hi prèvia cessió internacional.
El dret que pot invocar Rússia en relació amb la possessió de Kaliningrad és el vell dret de “conquesta”, que li van acceptar com a fet consumat en la Conferència de Potsdam abans de la vigència de la Carta de les Nacions Unides (24 d’octubre de 1945), que prohibeix l’ús de la força en les relacions internacionals, i de la Resolució 2625 (XXV) de l’Assemblea General de l’ONU (24 d’octubre de 1970), que no permet la legalització d’allò adquirit mitjançant l’ús de la força.
