Tant en l’ordre intern com en l’internacional, mentre un tribunal no dicti sentència condemnatòria de l’autor d’actes constitutius d’un delicte, per respectar la presumpció d’innocència cal tractar a l’autor de «presumpte», fins i tot si se sorprèn al lladre in fraganti, a l’assassí apunyalant mortalment a la víctima, al dirigent de l’Estat ordenant el bombardeig de ciutats.

No obstant això, l’analista, emparant-se en la llibertat d’expressió, no està obligat a tenir en compte aquesta «correcció jurídica», pot prescindir de l’enfarfec de precedir cada referència a l’autoria d’un il·lícit amb el vocable «presumpte». És el que faré al llarg de l’article en parlar de Vladímir Putin i Benjamín Netanyahu.

Els Estats s’abstindran de recórrer a l’ús de la força en les seves relacions internacionals, article 2-4 de la Carta de les Nacions Unides, asserció repetida en nombroses resolucions de l’Organització. Aquesta nítida prohibició és, per fi, un dels grans assoliments de la humanitat en la senda de la civilització. Si malgrat la prohibició, els Estats recorren a l’ús de la força o la usen exercint el dret immanent de legítima defensa, la guerra que emprenguin estarà regulada pel dret internacional públic. Els nacionals de l’Estat en guerra, l’hagi declarat o no formalment, han d’abstenir-se en les seves decisions i actes de vulnerar la regulació. Si la incompleixen intencionadament cometen un il·lícit internacional qualificable com a crim de guerra i els autors són criminals de guerra.

Actualment, Rússia i Israel coincideixen a tenir escomeses guerres que per l’acarnissament amb la població civil constitueixen un seriós retrocés de l’eficàcia de la regulació de la guerra, encara que les normes reguladores continuen vigents i el seu respecte és exigible. L’anàlisi succinta de tots dos conflictes permet constatar els punts en comú.

Des del 24 de febrer de 2022, Rússia ataca indiscriminadament objectius militars i civils d’Ucraïna amb míssils, drons i artilleria. Cap població ucraïnesa, fins i tot les més allunyades del front o que no tenen cap valor estratègic no haurà escapat del bombardeig rus en algun moment. Més de 100 localitats en tota la geografia del país, grans i petites, van ser atacades el 29 de desembre de 2023. I valgui com a mostra de criminal acarnissament la devastació de l’àrea urbana de Mariupol, que el 2021 tenia una població  de 430.000 habitants, destruïda en un 90%, igual com ho va ser el centre de Berlín el 1945.

Valgui com a mostra de criminal acarnissament la devastació de l’àrea urbana de Mariupol, que el 2021 tenia una població  de 430.000 habitants, destruïda en un 90%.

La Federació de Rússia com a successora de l’URSS és Estat part dels Convenis de Ginebra del 12 d’agost de 1949 i dels Protocols Addicionals I i II del 8 de juny de 1977, que conformen la més precisa normativa d’humanització dels conflictes armats. Vladímir Putin, president de la Federació, Estat agressor en els termes de la Resolució 3314 (XXIX) de 14 de desembre de 1974, a l’ésser l’agressió un crim de guerra, pels seus poders autocràtics és plenament responsable d’aquest i d’altres crims de guerra identificats en el IV Conveni, el Protocol Addicional I i l’Estatut de Roma de la Cort Penal Internacional de 17 de juliol de 1988: el bombardeig de la població civil a Ucraïna i la deportació il·legal de població (menors) d’Ucraïna a Rússia. Per aquest últim il·lícit la Cort Penal Internacional va emetre el 10 de març de 2023 una ordre d’arrest i lliurament de Vladímir Putin.

 

1.900.000 desplaçats

La Franja de Gaza d’una superfície de 365 km² tenia el 2022 una població estimada de 2.048.000 habitants i una densitat de 5.046 habitants/km² (sent molt alta és menys d’un terç de la de Barcelona). Després de la incursió terrorista de Hamàs del fatídic 7 d’octubre en territori israelià amb un elevat nombre de víctimes civils, de danys materials i la presa d’ostatges, Israel ha bombardejat sistemàticament les ciutats i llogarets de la Franja: Gaza, Khan Yunis, Dayr al-Balah, Jabalya, Rafah i altres concentracions de població, així com els campaments de Nuseirat, Bureij al-Shatir i Al-Maghazi, amb l’agreujant d’haver exigit mitjançant la intimidació dels bombardejos el desplaçament massiu de la població de la zona nord a la zona sud de la Franja bombardejant-la igualment amb manifesta perfídia. Hi hauria prop  d’1.900.000 desplaçats.

Al principi de gener havia estat arrasat o danyat greument el 70% del parc immobiliari residencial gazià i inutilitzades infraestructures civils vitals per a la població: instal·lacions d’aigua i d’electricitat, hospitals, centres sanitaris, escoles, dependències administratives, magatzems, llocs de culte, etc. Les víctimes mortals vorejaven les 23.000, entre les que hi ha moltes dones i nens, uns 60.000 ferits i milers de malalts el sofriment de tots els quals és indicible per la saturació dels hospitals, atacats també i desproveïts de medicaments, sense els antibiòtics, l’anestèsia per a les intervencions quirúrgiques i els calmants bàsics, i per la desnutrició a causa de la falta de provisions de boca, perquè Israel impedeix l’accés de l’ajuda humanitària o la restringeix a comptats transports clarament insuficients, fent així patir intencionadament fam a la població.

PUBLICITAT
Neix DFactory Barcelona, la fàbrica del futur. Barcelona Zona Franca

Israel impedeix l’accés de l’ajuda humanitària o la restringeix a comptats transports clarament insuficients, fent així patir intencionadament fam a la població.

Benjamín Netanyahu, primer ministre de l’Estat d’Israel, justifica aquestes accions afirmant que Hamàs utilitza els gazians com a escut humà i se serveix dels immobles residencials, els hospitals i els campaments per a l’ocultació de la infraestructura militar i  de les seves operacions. Probablement sigui cert, no es pot esperar de Hamàs, pels antecedents que té, que adopti mesures de precaució per reduir els danys als gazians.

 

Un càstig col·lectiu

La implantació de Hamàs entre la població de la Franja és notòria, d’allí van sortir els milicians de la incursió terrorista. El bombardeig massiu, la devastació que mostren les imatges, suposa un càstig col·lectiu a tota la població gaziana, que repugna a la consciència humanitària i el prohibeix el dret internacional.

En tot conflicte armat el dret a triar els mètodes o mitjans de fer la guerra no és il·limitat. Netanyahu, al contrari de Putin, que contra tota evidència parla d’una (simple) «operació especial», no oculta que està fent la guerra i es vanagloria de decidir personalment les accions militars, executades després per l’exèrcit israelià.

La justificació argüida no li val a Benjamín Netanyahu com a eximent de responsabilitat penal individual. L’Estat d’Israel és membre dels quatre Convenis de Ginebra de 1949 i el IV Conveni  tracta de la protecció de les persones civils víctimes dels conflictes armats. Israel no va arribar a signar el Protocol Addicional I de 1977, que actualitza i completa el IV Conveni, però algunes de les normes del Protocol ja eren una codificació del dret internacional consuetudinari i altres ho són ara per la seva inclusió en el Protocol, normes vàlides per a tots els Estats hagin o no ratificat el Protocol; la prohibició de l’atac a la població civil és inqüestionablement una d’aquestes normes.

Per si no fos prou, el propi Protocol a l’article primer estableix una interpretació sobre la inexcusable universalitat de la salvaguarda en els conflictes armats de les persones civils «que queden sota la protecció i l’imperi dels principis del dret de gents derivats dels usos establerts, dels principis d’humanitat i dels dictats de la consciència pública».

Va costar moltíssim aconseguir els consensos que van permetre l’adopció el 1949 dels Convenis de Ginebra i el 1977 dels Protocols Addicionals I i II. Aquesta normativa internacional suposa un  progrés de la humanitat sencera, és la plasmació d’una exigència de la consciència humanitària després de les atrocitats comeses contra la població i les persones civils en la Segona Guerra Mundial. En els bombardejos de les ciutats alemanyes i japoneses es va matar en conjunt a prop d’un milió de persones, als quals cal afegir els milers de morts provocats també pels atacs alemanys i japonesos a ciutats.

La Carta de les Nacions Unides, les resolucions de l’Organització i els convenis adoptats sota els seus auspicis constitueixen pilars fonamentals del dret internacional contemporani, del general i de l’específicament humanitari, representen un esforç civilitzador per  evitar la guerra i, de no evitar-se, d’humanitzar-la en la mesura del possible.

La fredor amb la qual els dirigents de Rússia, Vladímir Putin, i d’Israel, Benjamín Netanyahu, menyspreen amb les seves decisions bèl·liques tot el que s’havia avançat en la protecció dels civils és d’una immensa responsabilitat moral, política i penal; els dos com a criminals de guerra han de ser sotmesos a l’acció de la justícia davant els tribunals nacionals o internacionals.

Els danys causats són enormes: milers de víctimes civils, morts, amputats, ferits de gravetat, combatents traumatitzats per a tota la vida i milions de desplaçats; destruccions de béns civils i d’infraestructures públiques no militars per valor de milers de milions d’euros, la reconstrucció i la reposició dels quals hipotecarà generacions d’ucraïnesos i palestins. I a més de tot això, està la banalització del crim de guerra, en considerar els fets que el constitueixen una acció justificada.

Justificar el bombardeig de la població civil com una cosa necessària, fins i tot normal en la persecució del respectiu objectiu: una «operació especial» per satel·litzar Ucraïna a Rússia, desintegrar-la territorialment i anul·lar la seva sobirania i independència política per part de Putin, una «venjança bíblica» emmascarada de legítima defensa enfront d’un grup terrorista –en realitat contra tots els palestins amb l’ànim evidenciat d’arrasar les seves localitats i d’expulsar-los de les seves terres (un genocidi doncs)– per part de Netanyahu, és un menyspreu total de l’aconseguit fins ara per la comunitat internacional en l’intent de civilitzar la guerra a través del dret.

La premeditació és un dels agreujants del crim, en ella incorren Putin i Netanyahu al decidir el bombardeig sistemàtic i indiscriminat d’objectius a ciutats i concentracions de persones sabent que causarà la pèrdua de nombroses vides, lesions a civils i quantiosos danys als béns de caràcter civil.

L’ordre jurídic internacional és diferent de l’ordre intern, però tots dos comparteixen la funció essencial del dret: la seguretat, la garantia que per haver-se convingut el respecte de determinats béns, en primer lloc, el de la vida, aquests béns seran respectats. El crit punyent d’un gazià ho expressa amb la més gran desesperació i contundència: «Ens assassinen! On són les Nacions Unides?», que equival a ¿on para el dret?

Existeixen similituds i diferències entre les posicions personals de Putin i de Netanyahu. Putin té guanyades per endavant les eleccions presidencials de març de 2024, continuarà en el càrrec i presumiblement amb la guerra. Netanyahu pot ser apartat del poder en les pròximes legislatives israelianes, però la seva responsabilitat criminal és encara pitjor que la de Putin, perquè ordena bombardejar localitats totalment indefenses; les ciutats d’Ucraïna disposen de sistemes de defensa antiaèria proporcionats, principalment, pels Estats Units, la Unió Europea i els Estats de la Unió; d’altra banda, tots ells no sols no aconsegueixen aportar ajuda humanitària als gazians, sinó que armen o han armat a Israel.

 

Criminals de guerra

En el pla dispositiu el dret internacional està prou desenvolupat i compta amb les institucions especialitzades per  poder investigar i jutjar als criminals de guerra, però encara no ho està en el pla de l’eficàcia en l’aplicació de la normativa, en aquest punt depèn de la voluntat dels Estats. Rússia, agressora, i els Estats Units, protectors d’Israel, en la seva privilegiada condició de membres permanents del Consell de Seguretat vetarien les resolucions que podrien portar a Putin i a Netanyahu davant la Cort Penal Internacional.

Amb tot, hi ha una espurna d’esperança que finalment es farà justícia. Els crims de guerra no prescriuen, l’actual situació política a Rússia difícilment pot canviar –sense excloure-ho–, la d’Israel probablement canviarà, existiria doncs la possibilitat, per molt remota que sigui en el cas de Rússia, no tant en el d’Israel, que les respectives jurisdiccions penals nacionals o d’Estats que apliquin la justícia universal imputessin i jutgessin a Putin i a Netanyahu com a criminals de guerra o facilitessin que ho fes la Cort Penal Internacional o un tribunal penal internacional ad hoc.

Per una via o una altra els seus crims no han de quedar impunes, a més del mal directe causat a les víctimes i la devastació del territori, han significat un reaccionari menyspreu del dret i un retrocés del convenciment general en la seva eficàcia protectora.