L’any que ve farà mig segle que es va publicar Tatuaje, primer noir de Manuel Vázquez Montalbán, una novel·la lleugera que va provocar l’aparició de la novel·la negra com a escenari literari i social assumit per amplis sectors de públic i va tornar a Barcelona la presència com a urbs complexa i completa que la propaganda franquista va pretendre esborrar.

El títol va ser el d’una copla de León i Quiroga popularitzada per Concha Piquer, i el gènere, una reivindicació del que Da-shiell Hammett i altres autors com Chester Himes o Sébastien Japrisot sostenien: la novel·la negra és una forma de crítica social. En aquest cas presentada amb els trets que Manuel Vázquez Montalbán va traçar a la seva sèrie Crónica sentimental de España, publicada a la revista Triunfo, on reivindicava la copla, el futbol i la cultura pop com a mitjans de recuperació de la memòria.

Sense proposar-s’ho, Manolo i el seu Pepe Carvalho van posar dempeus una «Barcelona negra» rere la qual hi havia els barcelonins emboscats amb la intenció de recuperar una imatge més amable de la ciutat i de si mateixos. Van haver de passar molts anys fins que l’Ajuntament, per fi democràtic, engegués campanyes d’imatge com «Barcelona més que mai» i «Barcelona posa’t guapa», el 1985.

Va ser la cultura de sèrie negra la que va mostrar als barcelonins alguna escletxa per on poder recuperar visibilitat. El 1950 es van estrenar dues pel·lícules d’argument policíac, Apartado de Correos 1001 i Brigada Criminal, en què tornava a aparèixer el paisatge urbà barceloní com a escenari d’aventures. Tots dos films van ser èxits comercials i van suposar un gir radical en la invisibilització deliberada de Barcelona, com bé ho van entendre els ciutadans… i les autoritats franquistes: la capital catalana no va tornar a aparèixer en pantalla fins deu anys més tard amb Amor bajo cero, una comèdia romàntica ambientada a l’estació d’esquí de La Molina.

 

Barcelona, coprotagonista

Tatuaje va demostrar que Barcelona podia ser escenari d’una història negra on la ciutat adquiria un paper de coprotagonista. El geni i l’enginy d’MVM van mostrar que era possible escenificar una aventura semblant sense policia franquista o detectius col·laboracionistes, i això un any abans de la mort de Franco. La novel·la, publicada per un editor amic i artesanal, el gran poeta José Batlló, va anar corrent de boca en boca i es va fer un lloc entre el públic, situant Carvalho en un imaginari cada cop més popular. Era la Barcelona de la Rambla, el barri xino o el Zeleste i similars, punts clau per on respirava una cultura de la vida quotidiana d’una ciutat que es buscava a si mateixa. Els personatges montalbanians, Biscúter, Charo, Bromuro, cobraven una vida semblant als de Makoki, el còmic de Borrayo, Gallardo i Mediavilla, veïns imaginaris que semblaven més reals que altres personatges literaris menys proteics, una caterva de perdedors de la vida. S’hi va reconèixer un públic lector i se’ls va fer seus.

PUBLICITAT
CaixaForum + La plataforma gratuita de cultura y ciencia. Búscate una excusa.

El ‘boom’ de la novel·la negra va esclatar a Barcelona com a capital mundial de l’edició en espanyol.

Ningú no havia aconseguit una cosa semblant, ni després de la guerra ni abans. Ho havia intentat un traductor i editor avui oblidat, Rafael Tasis, als anys 30, que es va proposar reproduir entre nosaltres el gènere negre. Aquesta Barcelona negra estava latent des de la preguerra. I un altre autor també malaguanyat, aquesta vegada per una malaltia primerenca, Jaume Fuster, va fer un intent notabilíssim de dibuixar una història negra als anys 70 amb situacions i personatges creïbles a De mica en mica s’omple la pica, amb un heroi amic de militants de Comissions Obreres.

Fuster va entendre que una nova novel·la negra havia de sorgir dels conflictes socials del present. Les històries estaven dins d’un nou corrent del periodisme expressat pels reporters socials dels 60: Huertas Claveria, Jaume Fabre, Rafael Pradas, Darío Vidal, Eliseo Bayo, Francisco Candel, José Martí Gómez, però només Francisco González Ledesma es va atrevir a aventurar-se amb el seu inspector Méndez.

A la Barcelona dels 60 hi havia lectors de novel·la negra i fins i tot especialistes i erudits del gènere, com els escriptors i periodistes Javier Coma i Joan de Sagarra. Era cosa d’aficionats al jazz, assidus del Jamboree de la plaça Reial o personatges molt particulars com el magistrat Salvador Jiménez de Parga, també especialista en còmics, igual que Coma. Tots ells van veure arribat el moment de la Barcelona negra quan la ciutat va començar a retrobar-se amb el seu rostre veritable. Però per això calia un públic lector aficionat, un entorn comunicacional propici i una creació literària i artística adequada. Els magnífics periodistes socials barcelonins no es veien a si mateixos com a escriptors de creació, i ni els diaris ni les editorials els en consideraven. Ningú no es va adonar que amb una sèrie de reportatges com els que va escriure Eliseo Bayo sobre el prestamisme laboral i el seu inframon s’hauria pogut emular Dashiell Hammett. Havia de ser el coratge singular d’MVM allò que destaparia el camí a la qüestió.

 

La cua de palla

I no era per manca de models assequibles. En una data tan primerenca com el 1962, amb la fundació d’Edicions 62 com a important agent d’activació de l’edició en català, va aparèixer, des dels inicis de l’editorial, una col·lecció de novel·la anomenada La cua de palla, que va ser un cas insòlit: l’impacte d’una col·lecció negra produïda vint anys abans de l’èxit editorial del gènere en castellà, amb una selecció de títols que era una veritable antologia i una presentació gràfica magistral. Aquesta, a càrrec del grafista Jordi Fornas, amb lletra Helvètica, fotos cremades i color groc predominant (com a picada d’ullet al lector avesat: la novel·la negra es diu en italià giallo, groc). En disseny i contingut, la col·lecció va ser un model i va situar l’anomenada novel·la policíaca en posició de qualitat.

José Luis Garci va recuperar per al cinema negre un gegant com Alfredo Landa i els aficionats van sorgir de sota les pedres.

La cua de palla va ser la base sobre la qual es va establir la «sortida de l’armari» de la novel·la negra a Catalunya. Va sorgir formant part d’un corrent de recuperació de la llengua catalana en la comunicació: la nova cançó, Edicions 62 i la revista infantil Cavall Fort. Ara sembla impossible, però n’hi va haver prou amb aquests elements per teixir una trama que tornés a l’àmbit de la cultura popular en català productes culturals amb vocació massiva. Ho va demostrar la difusió del llibre Els altres catalans, de Francisco Candel, l’èxit de Raimon des del seu primer disc amb Al vent o la continuïtat en la publicació de Cavall Fort.

Amb els nous productes culturals, la societat barcelonina recuperava una imatge de si mateixa que havia estat amagada i negada. El triomf d’una cançó en català al Festival de la Cançó Mediterrània, el 1963, amb Raimon i Salomé cantant Se’n va anar, de Lleó Borrell i Josep Maria Andreu, va suposar un pas important en aquesta visibilització. S’anava construint un panorama cada cop més ampli que exercia un paper de mirall davant d’una societat que necessitava reconèixer-se a si mateixa en l’àmbit comunicacional. Fins i tot la publicitat va jugar un paper substitutiu en aquest sentit, i també iniciatives com La Cova del Drac, un subproducte de la cançó que buscava enllaçar àmbits diversos. La Catalunya recobrada era urbana amb totes les conseqüències i això implicava que la centralitat reflectida en aquestes formes no era la que venia de Girona o Perpinyà. Una novel·la negra actual era la cirereta que faltava.

 

El Festival de la Cançó Mediterrània

El franquisme sabia, doncs, què feia quan va prohibir sistemàticament la publicació d’un diari en català fins després de la mort del general: evitar que la societat catalana recuperés l’existència comunicacional percebuda i compartida per la societat de masses. La invisibilització passava per la folklorització o la reducció a la intel·lectualització; el primer toc d’alarma va ser la victòria de Se’n va anar, fins al punt que no només no va tornar mai a guanyar una cançó en català, sinó que el festival va acabar desapareixent. Allò que el festival de la Mediterrània va demostrar va ser aplicat, amb la lucidesa pròpia del franquisme desarrollista comunicacional, per a la construcció d’una alternativa, el festival de Benidorm, base del llançament de Julio Iglesias.

PUBLICITAT
Neix DFactory Barcelona, la fàbrica del futur. Barcelona Zona Franca

El boom de la novel·la negra va esclatar a Barcelona com a capital mundial de l’edició en espanyol. Va anar més enllà del que buscava La cua de palla: van aparèixer col·leccions del gènere publicades per Editorial Bruguera que van portar a un públic molt més ampli el plaer del gènere, i van aparèixer autors com Juan Madrid o Mariano Sánchez, grans cronistes del neocapitalisme depredador hispà. José Luis Garci va recuperar per al cinema negre un gegant com Alfredo Landa i els aficionats van sorgir de sota les pedres. Va aparèixer fins i tot una revista especialitzada, Gimlet, que va servir de punt de referència, però només va durar un any. Persones amb empenta com Paco Camarasa van arribar a fundar una llibreria especialitzada, Negra y Criminal, a la Barceloneta, que va satisfer la fam lectora d’un públic que, ai, tenia data de caducitat.

Persones amb empenta com Paco Camarasa van arribar a fundar una llibreria especialitzada, Negra y Criminal, a la Barceloneta.

La novel·la negra és una forma moderna d’èpica urbana que pren la ruptura violenta del conflicte sociopolític com a argument i mostra amb cruesa les contradiccions de la societat de classes. Però Manolo va trobar, d’ençà de la creació del seu Carvalho, que les societats complexes actuals són diferents de les del capitalisme triomfant de l’era de Hammett i Chandler, i no diguem de Simenon. Hi ha a la mirada alhora desencantada i compassiva del seu heroi, una recerca dels replegaments socials i culturals de la societat sorgida del desarrollismo franquista i de la reconducció democràtica del capitalisme en l’àmbit europeu. Quan passa de Tatuaje a La soledad del mànager i Los mares del sur, MVM l’encerta prenent la mesura de la societat catalana i espanyola contemporània i del redimensionament de l’individualisme. La Barcelona negra que es reflecteix a la seva obra és la de la fatalitat, les tensions soterrades que es donaven a les societats de Suárez, González i Pujol (podem imaginar una novel·la negra ambientada en el cas Palau, amb Millet i Montull). La Barcelona visualitzable dels 90 i 2000 es mostra a les seves pàgines, per més que la cinematografia de l’època fos tan dubtosa i ineficient per a traslladar-la a un públic massiu.

Manolo Vázquez Montalbán va morir abans de caragolar una mica més la seva crònica subterrània de la complexa societat catalana actual. La seva Barcelona negra particular va ser un episodi de lluita per recuperar no només la visualització de Barcelona, sinó la veu d’una societat. Una societat sencera i no parcial que alguns voldrien limitada a un reducte rural i no a l’autèntica «Catalunya ciutat» on Manolo va néixer, i va aconseguir explicar les seves raons de fons sota l’aparença d’històries de lladres i serenos.