L’escultura El Discòbol, de Miró d’Elèutera, del 450 aC, descriu amb precisió fotogràfica l’anatomia nua d’un atleta grec fent el moviment anterior al llançament del disc. El cos regirat, les costelles i els abdominals molt marcats i un quàdriceps portentós.

Des dels primers Jocs Olímpics de l’Antiga Grècia l’home s’ha sentit fascinat per l’esport. No només per les marques i la competició en si mateixa, també per l’encant de les formes dels cossos en ple esforç. En aquests JJOO de Pequín, cent anys després dels primers jocs d’hivern a Chamonix, s’han fet unes fotografies impactants. Les càmeres digitals i els objectius d’última generació fan possible unes imatges cada com més espectaculars.

La possibilitat de disparar a altes sensibilitats (ISO) permet treballar a velocitats més altes aturant qualsevol moviment per ràpid que sigui. També es pot disparar amb més profunditat de camp, aconseguint, quan s’utilitzen llargs teleobjectius, una compressió dels elements de la foto, de forma que les coses o persones que estan relativament separades, sembla que estiguin a tocar. Gràcies a aquestes millores tècniques també ha desaparegut el no desitjat pixelat, el gra i la manca de resolució.

Si podem considerar el fotoperiodisme una branca de la fotografia en general, dins aquest, la fotografia esportiva és una altra especialització. Quan hi ha un esdeveniment de la importància d’uns Jocs Olímpics, les agències internacionals envien els professionals més experimentats en la foto d’acció.

La conjunció de la plasticitat de l’esport, les millores tècniques de les càmeres i les mans expertes dels millors, fa que fins i tot les persones no gaire interessades per l’esport quedin bocabadades d’avant la bellesa de les imatges.